divendres, 4 d’abril de 2008

FORMENTERA, LA CUA DE LA SARGANTANA

L’asfalt crema, però tot i així la sargantana s’hi passeja, sense pressa, al seu ritme, el ritme de Formentera. Un ritme que et permet d’observar el petit rèptil, estudiar els seus moviments i veure que, com qui no vol la cosa, ha deixat enrere la seva cua. Camina endavant, sense remordiments ni enyorances, seguint el seu camí, alleugerida, sense girar-se per veure per últim cop allò que havia format part d’ella i que ara queda allà, en mig de la carretera. Desapareix entre els arbustos. Segurament la nova cua aviat començarà a sortir; més forta, sense esgarrapades ni cops.

El ritme de Formentera, que permet, un cop perduda de vista la sargantana, seguir amb el ciclomotor, com la Lucia del Medem, a poc a poc, voltant per l’illa, sota aquell cel d’un blau i d’una llum únics, que sedueix des de que arribes al port de la Savina, i que et transmet una sensació de calma sobrenatural. D’una cala deserta a una altra, de far a far, de la Mola a Barbària. Vivint en càmera lenta, fixante en les petites coses i descobrint la naturalesa, les seves petites banalitats i els seus grans mecanismes, els quals el frenetisme de la vida diària t’amaguen i no te’n deixa gaudir: el moviment de les algues a l’apropar-se a la platja, el vent que va recargolant i deformant de forma surrealista els indefensos arbres, les files de formigues que, amb una organització admirable, quasi castrense, aprofiten les engrunes, el vol de les cridaneres gavines, les úniques que gosen trencar aquesta màgica tranquil·litat, i, com no, el quefer diari de les abundoses sargantanes, vertaderes reines del lloc. I al vespre, la posta de Sol des de dalt dels penya-segats, veient com al nostre voltant, a mida que el mar es va engolint el Sol, la penombra va dotant d’un caire misteriós els esotèrics pilons de pedres que omplen la zona, com fites que et marquen un camí cap a la calma total.
La calma de Formentera que, tan sols posar els peus a terra ferma, produeix en tu una espècie de transformació kafkiana: en aquells primers moments a l’illa és com si et convertissis en una sargantana que deixés en darrera la seva cua, els problemes, els maldecaps, les tonteries i els nervis de la rutina diària, i un cop despresos d’aquesta càrrega, seguint el camí endavant, sense mirar enrere, sense remordiments ni enyorança, però conscients que el moment de la tornada arribarà aviat, i que quan pugem a la barca per a creuar cap a Eivissa, la realitat ens retrobarà i la cua, inevitable i tristament, es tornarà a fer feixuga i ferida.