L’espectacle és apunt de començar. La cosa promet. Prenem un bon lloc, no el millor, perquè hi ha qui ha arribat abans i, coneixent millor el procediment, s’ha instal·lat abans de que nosaltres ens adonéssim de l’afortunats que som de ser al lloc adequat al moment adequat; però bé, tot i no ser el millor lloc, no ens podem queixar. A la memòria de la càmera hi ha prou lloc per a unes quantes fotografies i fins i tot per a algun vídeo, i la bateria està ben alimentada, no fotem. Ja havíem vist un espectacle semblant al riu Ganges, però aquell cop era a l’alba, de lluny i amb la prohibició expressa de prendre cap instantània. Aquí sí que xalarem; ho veurem des de primera fila i a sobre podrem immortalitzar-ho per a poder impressionar als soferts amics i pacients familiars. Mentre a l’escenari es comença a veure moviment, alguns turistes que acaben d’arribar a la zona s’adonen de que la funció és apunt de començar i, suats i vermells, busquen una bona localitat mentre desenfunden la càmera i avisen als ressagats. Entre el públic es barregen turistes morbosos com nosaltres i autòctons que ja estan farts de veure l’espectacle però pels quals, el vertader show som nosaltres. A segona fila, sadhus (sacerdots ascetes, amb rastes i proclius a fer ganyotes impossibles) i pseudoshadus (ens sembla reconèixer, sota una acurada disfressa, un parisenc amb el qual havíem compartit un llarg i accidentat viatge d’autobús) demanen almoina; i, entre el públic i l’espectacle, grups de mones fan de gamberres teloneres del número principal.
Comença l’espectacle: els familiars arriben, es prepara la pira, l’hereu, amb el cap rapat i vestit amb roba tradicional, presideix la cerimònia. El cos, ja a la pira, es cobreix de palla. S’encén. El cos comença a cremar. Una cama per aquí, un tros de mà per allà. Fotos i fotos. Panoràmica lenta del públic, les mones, els familiars bramant, l’hereu compungit, la socarramenta del difunt i fos en negre després de gravar una estona la fumera d'en Mahendra, Rajanikant o com coi es digués, és igual, el que compta és que ens està regalant unes fotografies fantàstiques. Primeríssim pla de la mà encara crua. Fotografia de les mones voltant pel costat dels familiars, encara bramant. El fum allunyant-se. El morbo guiri força satisfet, és d’aquests dies que t’adones que el viatge ha valgut la pena. Els familiars marxen creuant-se amb una altra família que porta el seu propi difunt cap a una altra de les pires funeràries. Doble sessió? Potser no cal. Ens aixequem fent una última ullada al fum del Rajanikant endut pel vent. S’ha d’aplaudir?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada