dijous, 24 d’abril de 2008

REPLICA D'UNA LECTORA A UN ARTICLE MEU (I CONTRARREPLICA)


CARTA DE REPLICA A L'ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR A LA REVISTA D'INTERMON:



'Me dirijo a ustedes porque he visto en su revista una nota que dice "a losniños (en general en toda India) no les des nada, estarás haciendo un flacofavor a su educación". Me parece poco humano que en una sociedad sumida enla pobreza se aconseje no dar nada, creo que cualquier moneda puedesiginificar que ese dia coman, tambien puede ser un estimulo para intentarmejorar de vida mediante el estudio o similar sin embargo la continuafrustación de la probreza y el hambre puede desembocar en una depresion yapatia que desde luego no lleva a intentar mejorar de vida. Hace ya muchoaños que comprendi que el slogan "dale un caña no un pez" es una utopia comotantas, creo que hay que proporcionar las dos cosas, enseñanza desde luegopero con el estomago lleno, sino no se asimila la enseñnza.



I LA MEVA RESPOSTA:



A la Índia, el sou mínim per un treballador “professional” (amb estudis i bona preparació) girarà al voltant d’uns 70 € al mes[1]; el que pot treure un nen al demanar a un turista poden ser fàcilment 100 rúpies (1,5 €), tot i que dependrà de la generositat i la butxaca del visitant. Per arribar a professional s’ha d’estudiar, fer d’aprenent, treballar dur i buscar-se la vida en un país de milions i d’un sistema laboral i econòmic molt precari. Per demanar a un turista només cal fer cara de gana, de pena, dibuixar un simpàtic somriure o, com a màxim esforç, posar per a una fotografia, sol o amb el satisfet benefactor abraçant-lo. En llocs com Agra, el centre de Bombay, la Ciutat Rosa de Jaipur o als Ghats de Vanarasi, on el flux de turistes és molt important, la quantitat que poden treure al llarg del dia, pel nivell de la Índia, pot ser altíssima. Això els nens ho veuen, i molts pares. Llavors, qui és el tonto que es posa a estudiar o a aprendre un ofici? Ja ho tenen prou difícil com perquè a sobre els traiem la motivació.

No pot ser que els nens automàticament, al veure't, vinguin cap a tu corrent i cridant: "One Chocolate!", "One rupee!", "Money!", "One photo!", "One coin!", i això passa perquè estan acostumats a que els turistes siguem una espècie de Santa Claus. I si algun dia pel motiu que sigui deixen d'anar-hi turistes? Què faran aquests nens que han crescut pensant que no cal treballar ni estudiar perquè pidolant es guanyen molt millor la vida, i amb menys esforç?

Evidentment no som de pedra, i el que això escriu no amagarà que en alguna ocasió acabés donant el menjar que portava a algun nen intocable; la barreja de tristesa i sentit de culpabilitat per la nostra vida d'excessos al costat de la seva vida sota mínims, són evidents; però si realment es vol ajudar, és molt més útil portar llibres o material escolar als col·legis, roba als orfenats, material mèdic a centres hospitalaris rurals, diners a organitzacions,...

Un dels nostres primers dies a la Índia estàvem comprant fruita en una parada de carrer i una nena va venir cap a nosaltres i es va posar a gesticular, fent-se entendre fàcilment: tenia l'estómac buit, estava morta de gana, volia menjar,...Vam donar-li la fruita que acabàvem de comprar, però no la va agafar, ens va mirar amb cara de fàstic i llavors els seus gestos van canviar: vull diners. Vam deixar-la allà, tan tristos com rabiosos. Tot i que ens hi vàrem trobar més vegades, és un cas entre mil i no pot servir per posar tots els nens pidolaires al mateix sac (només faltaria!), però serveix per veure cap a on porta aquesta caritat paternalista occidental.

Fa segles que el primer món robem les canyes al tercer món i, com a molt, els donem el peix més petit. Potser ja va essent hora de que els tornem les canyes o, com a mínim, deixem que se les facin.
[1] Aquesta quantitat és aproximada i orientativa, però no rigurosa, ja que depèn del lloc de la casta, l’estat,…