PROXIMA DESTINACIO????

Sorpresa!!! pero tambe per nosaltres! En teoria dema a la tarda volem de Tehran a Bahrain i d'alla a Bangkok, pero com suposo que ja sabreu a l'aeroport de Bangkok hi ha un sidralot de la ostia. Dema al mati la companyia ens dira quines opcions tenim.

Teniem preparat un rotllo sobre zoroastrians, xiites i la nostra estada aquest mati al Mausoleu del Khomeini amb els Guardians de la Revolucio, pero us ho escriurem d'aqui un parell de dies desde alguna platja paradisiaca (esperem).

(per cert, la foto es d'un dels murals -brutals- a l'Ambaixada yanki de Tehran)

DEL MODERN IRAN A LA PERSIA ANTIGA (Unes quantes paradoxes)

El retol del minibus resa " SHIRAZ TURKEY ANKARA"", pero es evident que, com aquell altre que hem vist passar amb el retol de "SHIRAZ FRANCE ITALY", no pot anar gaire lluny. Confirmem que va a Marvdasht i ens encavim entre tots els joves universitaris que omplen el bus.

Tot i el paper de la dona a l'Iran, no es com en altres llocs mes radicals, aqui no tant sols van a l'universitat sino que en son majoria (les dades diuen que en son el 65%), com en aquest autobus, en el que son tot noies menys els tres esventats junt amb els quals estem asseguts a pressio a l'ultima fila. El que sap mes angles s'arrenca, i despres continuen els altres, com poden: d'on som, com ens diem, si ens va agradar molt Esfahan, si estem casats, de quina religio som (es curios que en una republica islamica sigui l'unic lloc en el qual ens hem afirmat com a catolics, mes facil d'entendre per ells que no pas negar a deu, quelcom inasumible). Ens pregunten si ens agrada Metallica, Slipknot i Gipsy kings (!!!??), ens posen musica amb els movils, ens donen les webs personals i fem el classic (inutil?) intercanvi de mails.

Ens despedim i mentre reflexionem sobre el fet que totes portin el mateix mocador, deu ser obligatori (com les nenes a l'escola) l'oficial. Quina diferencia amb Turquia! on precisament el problema es que amb mocador no poden entrar a la universitat.

Be, entrem a Persepolis i tot i que el nostre interes per les ruines es mes aviat reduit, ens meravellem per tot el que hi queda, de tants i tants segles, i ens imaginem la vida alla, el centre d'un imperi tant important com el Persa. Tot i aixi, l'autenticitat de la nostra passio arqueologica i

per l'historia antiga, queda al descobert quant el que mes ens captiva i on mes fotos fem es a les firmes gravades sobre els monuments, si com el Jonatan X Manoli, pero aquestes son de periodistes, exploradors i militars del segle XIX.

De tornada a Shiraz anem al que s'ha tornat (tristament) en la nostra preferencia alhora de menjar a l'Iran: els fast foods. Si, pizzes i cheeseburguers. Per que? Les alternatives son, algun restaurant tipycal iranian carissim, o localets de broixetes de cervells, fetges i altres visceres. S'enten ara?

I entre l'antiguetat i la modernitat extrema, els nomades, aquesta epoca de l'any baixant de les montanyes sobre les seves mules amb els seus ramats i els seus perillosos (i efectius) gossos. Els veus per les carreteres, alguns grups privilegiats ja amb alguna pickup per portar el mes pesat. En visitem alguns grups i, tot i nomes comptar amb quatre toldos, un ramat d'ovelles, dos gallines i una tetera, desborden hospitalitat i ens conviden a te i a dinar. Al costat de les tendes de dormir, la tenda que fa d'escola per cinc nens i la tenda en la qual dorm el professor, pagat pel govern. Be en aquest cas, pel govern Irania.

NEGRE DE XADOR, NEGRE DE RIMMEL

S'esmunyen pels carrerons. Entren i surten dels taxis compartits i dels autobusos a rebentar. Trien fruita i es deleixen davant dels aparadors de joies. Sombres fantasmals per tot arreu. Capes negres aqui i alla. Xadors i mes xadors.

Aquesta es la imatge que teniem d'Iran abans d'arribar-hi, i es el que hi hem trobat a llocs com Qom, bressol d'ayatollahs, immams xiites radicals i de la revolucio de 1979, i a Kashan, amb els seus desertics carrers d'antigues cases fetes de fang i fems. Nomes xadors que s'aixequen amb el vent, donant un aire encara mes fantasmal.

Pero no tot l'Iran es aixi, tant en zones mes modernes de les poblacions esmentades com en altres poblacions mes cosmopolites i menys conservadores com Tabriz o Rasht, els xadors perden terreny al costat dels atrevits serrells ( que podriem dir que son com els escots d'occident) i de les grans quantitats de gomina per fer-los mes atractius (que serien com el wonderbra), de les exagerades empastifades de maquillatge, dels nassets remodelats quirurgicament i de la roba que mostra les formes que s'hi amaguen a sota.

Mentrestant, en poblets aillats i de montanya, com el sorprenent, enfangat i "capadocios" Kandovan, o el decepcionant Masuleh (segons la guia un dels mes bonics d'Iran, i que despres de 3 busus i un taxi compartit per arribar-hi t'esperes trobar un lloc excepcional i magic, pero no ho es) el negre no es veu enlloc, les dones vesteixen xadors estampats i de colors, i roba comoda i de montanya.

CURIOSITATS

-El ritual del te:

La forma de veure el "xai" dels iranians es curiosa i original: es posen un tarros de sucre sota la llengua i van bebent. En el cas que cremi massa i a falta de cullera, avoquen el te al platet de sota la tassa i beuen d'alla.

- El ritual del Taraf: quan has de pagar en una botiga, restaurant o taxi, en moltes ocasions al demanar "Chand Toman?" (quant es) et responen amb un gest de: no cal; paga la casa; home, com vols que et cobri?, llavors s'ha d'insistir tres vegades, si abans de la tercera t'ho cobren, era Tarof (una forma de cortesia, diuen) si a la tercera si segueixen negant pots marxar tranquil, estas convidat!

EN MUHAMMAD

Fent l'ultima volta per l'Astane Square de Qom, abans d'anar cap a l'hotelet, s'ens acosta un noi jovenet i ens fa la classica pregunta de "Where are you from?". Es el tipic jove irania estudiant d'angles que al veure turistes vol aprofitar per practicar l'idioma i interessar-se per coses d'altres paisos, a la vegada que et volen ensenyar la seva ciutat. Pero hi ha una cosa d'aquest jovenet que crida l'atencio, te trets assiatics. Parlant parlant, ens explica que es fill de refugiats afghanesos (d'aqui la fesonomia, d'ell i de molts d'altres que haviem vist, pero no atinavem a endevinar d'on devien vindre) i que tot i haver nascut a Iran, no en pot tenir el passaport, i ni tant sols pot anar a l'escola. Mentre xerrem, passa per darrera seu un noi que ven catifes i li diu alguna cosa en Farsi, en Muhammad ens comenta que li ha dit "Afghans are dogs". Ens ho diu tant normal, acostumat a aquesta mena de tracte i comentaris. Quant sigui major d'edat vol marxar de l'Iran. Torna a passar l'energumen de les catifes. "The same insult again". Intercambiem els emails i ens despedim. Ell marxa content per haver-nos conegut. Nosaltres marxem fets una coca (merda de mon).

L'IRAN, PER FI!

L'aventura d'un viatge a l'Iran comensa molt abans d'entrar-hi, i us podem assegurar que son aventures de veritat. Primer pel tema del visat, que vem poder solucionar gracies a un CANTAMANYANES (en majuscules) i despres de perdre moltes hores a la carretera, forces euros i uns quants grapats de cabells cada un.

Finalment podiem entrar a l'Iran, pero aqui venia el segon calvari: a dins del pais no es poden treure diners dels caixers, ni pagar amb tarja de credit ni canviar lliures turques. L'unic que podiem fer era treure forces lliures turques i mirar de canviarles abans d'entrar al pais, pero a la frontera no hi ha money changers! Aixi que el nostre desti tornava a quedar en mans d'uns altres cantamanyanes...en la terra de ningu entre Turquia i IRan ens rodegen un grapat de canviadors que, calculadora en ma, ens van canviat totes les lliures, i l'operacio era mes complicada del que sembla perque la moneda son rials, ells conten amb tomans, nosaltres hem d'anar calculant i guardant feixos de bitllets per on podem i les xifres dels bitllets son de 5000 a 500000...semblava que estiguessim fent alguna mena de "trapi" mafios pero per desgracia faltava el classic maleti i els bitllets els haviem d'anar entaforant on podiem.

Arribem a l'Iran i ens establim varies nits a Tabriz, una gran ciutat ideal per a la primera presa de contacte amb el pais i per veure com va el famos tema dels homes i les dones,...Per una banda, les dones van molt mes de negre del que ens pensavem, tot i que en molts casos es veu que el que porten negre es una simple capa que es posen a sobre de la roba normal, simplement per l'estona que van pel carrer; pero tambe s'ha de dir que moltissimes noies van amb un bon flequillo (estrategicament posat) que els surt del mocador, maquilladissimes, amb les celles perfiladissimes i moltes amb el nas operat (esta tant de moda a l'Iran que inclus hi ha gent que no s'ha operat pero que porta el nas embenat com si ho hagues fet); s'han acabat els temps de la temible policia religiosa.

Per altra banda, es sorprenent la quantitat de dones que volten pel carrer, que condueixen (inclus taxis) i que despatxen en botigues, cosa impossible de veure a Jordania i rarament vist a paisos que semblen mes progres com Turquia o Marroc. El fet que facin tanta vida al carrer porta a que inevitablement hagin de parlar els homes amb les dones (si aquestes van soles), aixo si, en el nostre cas, els homes es dirigeixen a mi (ignorant l'Anna) i les dones es dirigeixen exclusivament a l'Anna.

I per acabar, i parlant de l'Anna, es un engorru que a l'hotel, amb lavabos compartits, s'hagi de posar tota la parafernalia (mocador, camisa llarga,...) nomes per rentarse les dents, dutxarse o visitar les delicioses turques (els lavabos amb forat a terra).

(seguirem informant quan podem, pero la tecnologia iraniana no ens permet actualitzar el blog -aquest l'hem penjat amb ajuda de mitjancers-, i pel que fa a les fotos anirem actualitzant, pero poc a poc, que tarden lo seu)

BLOGSPOT CENSURAT A TURQUIA

El passat dia 20 vem escriure el text sobre el Kurdistan i els disturbis a Diyarbakir, i vem penjar les fotos corresponents. Al cap d'un parell de dies ens vem connectar i vem veure que, despres d'haver funcionat tot el viatge, el nostre blog estava censurat, i per ordre d'un jutjat de Diyarbakir!!! Vem pensar que debien tenir algun sistema automatic que detectava certes paraules en llocs web tant vulnerables com el Blogspot.

Despres ens vem enterar que just el dia 20 un Jutjat de Diyarbakir havia donat l'ordre de tancar tots els Blogspots per tema de pirateig de partits de futbol. No em direu que no es casualitat!!

De moment han aixecat cautelarment la censura, pero si tot va be dema serem a Iran i us podrem narrar les nostres aventures i desventures d'aquests ultims dies; i les sensacions en el primer contacte amb Persia.