MOLT BON ANY A TOTHOM!!!!!!

Us desitgem molt bon any desde Sempurna on estem fent un curs de submarinisme; el vem comensar ahir i avui ja hem fet el primer diving pels voltants de la illa de Sibuan (la de la foto). No cal dir que es espectacular.

Avui farem bondat perque dema tenim unes quantes capbussades mes, despres de les quals ja tindrem el titol oficial per bussejar. Tot i que ningu ens treura que fem alguna cerveseta o altra, i despres cap al llit sense recansa, pel que ens espera dema i pel tipus de individus pijos i supercools que corren per aqui celebrant el cap d'any (Guys, diving is cooollll!!! uuuu, yuuuhhuuu, guys, I'm the man, guys, yu-huuuuu, the divers are the cooler guys, yuuuuuu).

Ara, no negarem que trobem a faltar una mica els mitics caps d'any al garatge de Gute, al Plataforma, al Pelli o al Golden.

MISSA DEL GALL PROTESTANT A LES SELVES DE BORNEO (amb una familia budista i un ex?-yonkie londinenc)

Quants anys feia que no anavem a la missa del gall? Canviar les coses de context canvia el seu propi contingut i sentit. Anar la nit de Nadal a una esglesieta protestant a la riba del magic, selvatic i tribal riu Rejang, adoptats per una familia de simpatics xinesos budistes, i amb el Michael, el backpacker mes misterios, estrany i malgirbat que hem trobat mai en els viatges, per compartir el menjar i l'esperit nadalenc amb ancianes amb els brassos totalment tatuats i les orelles amb dilatacions, un capella mafios, el fill del cacic del poble, i d'altres que com nosaltres no tenen on (ni amb qui) passar aquesta nit, tots junts beneint el menjar en malay per despres ridiculament entonar plegats el "we wish you a merry christmas", dona un sentit molt molt gran al fet d'haver tornat a les tradicions cristianes.

A la missa, un cop acabades les cantades karaokerils (pantalla amb les lletres de les cansons que fins i tot a nosaltres, ateus i nuls en la llengua del pais, ens permet seguir les tonades), comensa el sermo que amenitzem tot xerrant amb un jove de la tribu Kenyah, amb el qual compartim l'odi al Reial Madrid i el gust per System of a Down i Linkin Park, tot passant del capella i la seva guitarra electrica.

Feia dos dies haviem dormit en una longhouse (cases allargades on viuen tots els membres d'una comunitat, d'una mateixa tribu, entre 20 i 80 families; amb espais propis i d'altres de comuns) on vem acabar la nit en una altra esglesia on es feia un concurs de cant i que va acabar amb en Davide, un italia hippios, i en Morgan, un adolescent gales, fent una Jam Session de Thrash Metal que encara deu ressonar a les orelles dels assistents.

El dia de Nadal ens van intentar adoptar altres families, pero ens vem mantenir fidels a la dels xinets entranyables, que despres ens van portar a una altra longhouse on vem haver d'anar passant familia per familia, piset per piset, molts d'ells sense llum, seient a terra i quasi sense mobiliari, pero oferint-nos dolsos, begudes i tot el que podien, sense mes interes que el de tenir-nos alla asseguts i compartint aquell dia de joia.

El tema de les tribus de Borneo i les longhouses donen per escriure fulls i fulls: cossos totalment tatuats amb diferents motius segons la tribu, comunitats que funcionen en molts casos quasi autarquicament tant sols unides a la resta del mon per canoes (aixo si, la majoria amb motor foraborda), les bosses de cranis penjades del sostre (van ser casadors de caps a les guerres entre tribus fins als principis dels anys 40, reprenent l'activitat a la Segona Guerra Mundial on els caps que casaven eren els de l'enemic comu, els japos invasors), idiomes totalment diferents segons les tribus,...

AQUEST MON BOIG BOIG BOIG...

El que tambe donaria per escriure molt es el nostre ultim periple trajectistic: per fer una distancia d'uns 200 kilometres (no tinc massa idea de la distancia exacta, pero si poses menys km algun llepafils cartografic em podria acusar de farsant, i si en poses mes, potser treuria gracia al tema), 48 hores, busos, minivans, ferrys, speedboats, 3 hores esperant en una frontera tot fent pintxos de pollastre i cervesotes, i 6 passades per oficines d'inmigracio amb els seus corresponents tramits burocratics i segells al passaport. El tema de les fronteres, tot i que siguem fervents defensors de la creacio d'una de nova, a vegades es cosa de bojos.

EL DIA QUE DEU VA REPARTIR ELS NASSOS

Allargassats, nassos grossos, pantxota cervesera,...si, ja se que us ve la meva imatge al cap, al marxar del parc ja m'han fet ensenyar el passaport perque no fos un d'aquells individus que volgues emigrar, pero no, hem refereixo als monos probocis, una especie autoctona de Borneo, els animals mes ridiculs i desafortunats que hem vist, son tant estranys que ni tan sols semblen animals; a les fotos hem remeto.

El nom de l'illa de Borneo sempre ha sonat com algo mitic, salvatge i llunya. Histories de pirates, casadors de caps, indigenes tatuats de cap a peus i animals salvatges, molts animals salvatges. "en las selvas de Borneo...", una frase que resona en el nostre subconscient, provinent d'algun programa aborrit de la tele, segurament de quan erem petits i preferiem empassar-nos qualsevol cosa abams que fer els deures o parar taula.

Fa pocs dies que som a Sarawak, una de les dos provincies malayes que junt amb Brunei i el Kalimantan indonesi formen l'illa; pero amb el poc temps que fa que hi som, i sense havernos allunyat massa de Kuching, la capital, ja hem pogut viure una mica la jungla i tot el que amaga.

Els nassuts-pantxuts els hem vist al Parc Natural de Baku, on nomes es pot arribar amb una barca per un riu on els cartells t'avisen constantment de que es molt perillos banyar-s'hi pels cocodrils. Camara apunt tot el trajecte per si apareix un d'aquests perillosos reptils per a poder inmortalitzar-lo i despres poder-ne fardar, mirant cap a tot arreu, desitjant amb totes les forces que n'aparegui algun (o mes d'un si pot ser), fins que quedem embarrancats per la marea baixa i hem de caminar mitja hora amb l'aigua fins als genolls, mirant encara mes escrupulosament cap a tot arreu per veure si hi ha cocodrils, en aquest cas la camara serviria com a molt per posar-los-hi a la boca i distreure'ls uns segons.

Un cop alla, a caminar i flipar amb els animals, apart dels abans esmentats, tambe hi hem trobat els porcs barbuts, i no ens referim a hippies que portin desde els anys setanta endrogant-se i voltant pel sud-est asiatic, sino a uns porcs salvatges estranyissims amb una bona tofa de pels a la cara.

I tambe, les originals plantes carnivores, les quals ens hem mirat i remirat per veure el seu funcionament: Si l'anem burxant amb una palleta tancara la fulla que te per tapa? ens mossegara el dit? el que si que observem son les formiguetes que estan engantxades a la seva boca i les altres pobres que ingenues si van apropant, les volem avisar, cridar, o inclus apartar d'aquella mort segura, jugant a ser deus, pero decidim que la naturalesa ha de seguir el seu cami.

ANIMALS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL - CAPITOL 2

Quan ets a la jungla, intentant veure algun animal que saps que es molt escurredis i que per clisar-lo necessites, apart de molta sort, molt silenci i discrecio, i apareix la tipica familia de locals amb quaranta nens, tres vells i veu de pito, que xerren i xisclen a plaer, espantant tota bestia vivent. Ja se que ells son del pais i nosaltres nomes uns p**** guiris, pero si el que volen es xerrar i fer merder que se'n vagin al seu Waterworld de torn i que ens deixin als altres poder veure ni que sigui una cua entre les branques d'algun p*** animal salvatge.

(la proxima setmana mirare de no parlar d'animals, pero

es que es "lo que hay")

ANIMALADES

A MALASIA ENCARA HI HA CUQUES DE LLUM (I MOLTES).

El titol pot sonar carrinclo, fifi per alguns, pero el seu rerefons es totalment nostalgic. Aquesta recessio a la tendra infancia va comensar fa mes d'un any fent una cervesa al Nepal amb en Tyson, un yanki cepadot, llegit i de butxaca plena, al descobrir, de sobte, tres llumetes en uns arbustos. "Ostia! Cuques de llum!". I vem comensar a recordar-les i, apenats, a adonar-nos que feia anys i anys que no en veiem (no recordo els comentaris de'n Tyson al respecte de l'estat de la questio als States).

Ha tornat a sortir el tema, pero aquest cop no per tres individus de l'especie, sino per centenars de "fireflies" pampalluguejant pels voltants del riu, com arbres de nadal, totalment coordinades. L'aigua calmada, la canoa lliscant suaument cap a elles, la lluna sense arribar al tall de melo, i per totes bandes i al llarg del riu, totes aquestes llumetes i llumetes encenent-se intermitentment. Si, al poble fa molts anys n'hi havia, pero aquest espectacle no s'havia vist mai.

NATURALESA FREAK

- 10 minuts per 5 ringgits (1 euro): posa els peus a dins de la piscina i deixa que desenes de peixos-doctor et facin massatges a la vegada que se't mengin les pells mortes. Pessigolles, angunia, plaer, fastic,...una experiencia mes.

- Rafflesies: les flors mes grans del mon (tot i que aquesta afirmacio de les coses que son el mes ... del mon, a l'anar viatjant, et vas trobant que es van repetint pel mateix en diversos llocs, a modus de reclam), fan mes d'un metre de diametre i de tant extraordinaries semblen de mentida. De moment no n'hem vista cap, ja que les que hi havia als Cameron Highlands nomes es podien anar a veure en un tour combinat amb coses tant sucoses i exotiques com una fabrica de te, una plantacio de maduixes i una granja d'avelles, be, i la xarlotada d'anar a veure com un pallu amb grenyes i tapanaps disparant amb servatana!...que a Papua puguis trobar gent aixi passi, pero aqui???

- I una altra especie curiosa: unes petites plantes que al tocar-los les fulles, les tanquen automaticament. Curios.

ELS HABITUALS

-De mones n'hem vist a d'altres llocs, a l'India te les trobaves tant a les ciutats mes superpoblades com als llocs mes recondits, i aqui s'estan convertint en un element continu en els paisatges i llocs, pero tot i aixi no ens deixen de sorprendres i de cridar-nos l'atencio. Veure aquests petits homenets gamberros corrent pel teu voltant, saltant per les lianes o robant bosses amb menjar a la gent sempre te la seva gracia.

- I els llangardaixots de metro (o mes) que van apareixent sovint, tot i que son molt timids i porucs i al detectar-te surten corrent per amagar-se. Sort que els animals son rucs, perque si pensessin una mica s'adonarien que si en lloc de fugir corressin cap a nosaltres, sortiriem esperitats, perdent les xancles pel cami i amb els gallumbos carregats, i es podrien fer un bon fart de riure.

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT FISICA

Si, som uns malalts: ens prenem pastilles per la malaria, portem repelent, insecticida en esprai i un aparell per enxufar a la corrent i anar-li cardant pastilletes oloroses, pero tot i aixi els mal xinats et foten la sang quan poden (pero mentre apart de treure't coses no te'n posin, rai).

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL

-En alguns allotjaments, els mes dirigits a backpackers (motxilerus), acostuma a trobar-s'hi una especie que tot i no picar-te fisicament, irrita bastant: els tipics que van d'independets pel fet de viatjar sols pero perden el cul per passar-se el dia asseguts al hostel fent cerveses i explicant-se batalletes amb d'altres de la mateixa calanya, amb els quals despres de fer-se la pregunta de "Where are you from?" ja son amics de l'anima. Al lloc son els reis, i et miren com si pel fet d'haver arribat al poble 10 minuts abans que tu ja siguis un pringat i ells els grans descobridors. Van d'intrepits i aventurers pero s'escartxofen als hotels mes replets de guiris i mes superrrecomanats per la Lonely Planet, i acostumen a comentar (repetidament, a tothom amb qui es creuen) coses com: "now I'm going to India because my girlfriend is there" (vaja farol, nanu!).

Segur que aquests tenen moltes mes fotos de nous amics al Facebook que no pas de paisatges o gent del lloc

-I per acabar, dins de la fauna viatgera, de moment ens hem salvat dels mes nocius: les manades d'israelians prepotents, xulos, fashions i egoistes. Per sort nostra, ni a Iran, ni a Bahrain, ni a Malaisia els deixen entrar, i per entrar a Indonesia (el nostre proper desti -si tot va be-), necessiten un permis especial.

DE TOT A RES, DE RES A TOT (les voltes que dona la vida del motxileru)

27 de Novembre de 2008

HOTEL FIROUZE (TEHRAN)

8:00 - Abans que soni el despertador ja estem desvetllats, amb els nervis i la incertesa de no saber on ens llevarem dema al mati. Vem estar fins tard veient la BBC World (si, a vegades en aquests hotelets tens la sort de poder, ilegalment, veure aquest canal) per veure que passa per Bangkok. Quedem forsa impressionats pels aconteixements de Mumbai, que just estan comensant a passar (al Metro Cinema hi vem veure una Bollybotada, i el Cafe Leopold es un classic de la ciutat, i tot i que no hi vem pendre ni un got d'aigua perque el vem considerar excessivament car, el sovintejaven molts motxilerus).

10:00 - Gulf Air ens confirma que d'anar a Bangkok de moment res de res, i ens proposen de volar a Bahrain igualment, fer una nit alla (amb tot pagat per la companyia) i l'endema volar cap a Kuala Lumpur. De conya! No sabem massa res de Malaisia, pero si esta entre Tailandia i Indonesia te que valdre la pena, i el factor sorpresa atreu. "Gracies ricatxons monarquics de Bangkok!"

AEROPORT IMAM KHOMEINI DE TEHRAN

17:00 - Esparant l'avio (i durant el vol) vivim els moments mes islamics de tot el viatge a la Republica Islamica de l'Iran: dones a les quals no se'ls veuen ni els ulls, moltissima gent resant en una moqueta a la sala d'espera, pregaria general en veu alta al despegar l'avio,...Ah, i un cop dins l'avio, l'Anna i altres noies fan l'important ritual de treure's el mocador i deixar anar, en public, l'impudica cabellera.

AEROPORT DE BAHRAIN

20:10 - Arribada a l'aeroport de Bahrain. Ningu ens espera per acompanyar-nos a l'hotel i dir-nos que hem de fer. Busquem algun mostrador de la companyia.

20:20 - Els empleadots de Gulf Air ens diuen que tots els hotels de Bahrain son plens! Els diem que no pot ser, que ens han dit que estava tot lligat i que no ens haviem de preocupar. Pero res de res, que hi ha varies convencions i es veu que els divendres (dia de festa musulmana) els saudis venen en un cop de cotxe (per l'autopista que uneix l'illa de Bahrain amb Arabia Saudi) a buscar sexe de pagu i alcohol, i que agafen les habitacions per hores.

20:25 - Pujades de to i forces crits, si ells estan cremats i nerviosos (hi ha molta mes gent en la nostra situacio) nosaltres encara mes. Molta mala llet: ens haurem de passar 24 hores a l'aeroport??? Indis despistats, dos xinesos molt frikis, uns europeus que van vestits que sembla que nomes sortir de l'avio hagin de posar-se a escalar el K2, una nepalesa que ve de Minnesota i un sudanes que ve de Chicago.

21:25 - Ens donen un ticket de sopar gratuit i diuen que quan tornem ens diran algo. Decidim no posar-los-hi tant facil i esperem.

21:27 - Han trobat tres habitacions i un dels afortunats som nosaltres.

HOTEL CROWE PLAZA

22:00 - Arribem al Crowe Plaza, de 5 estrelles. Luxosissim. Ple de xeics arabs i d'occidentals cincuentons panxuts arrambats a jovenetes autoctones (quin fastic), d'altres arribant amb pals de golf,... L'habitacio es impressionant: dos llits immensos, 11 tovalloles i dos bernussos (no se si s'escriu aixi, mai ho havia hagut d'escriure), 8 coixins,....I per sopar, bufet de marisc i peix, no cal entrar en detalls. Despres, mandrejar entre coixins i nordics suavissims, excitats com nens petits la nit de reis, amb una digestio molt complicada i seguint els fets del barri de Colaba de Mumbai.

UNA ULLADA A BAHRAIN

Tot i que volguem aprofitar una habitacio com Ala mana, despres de dos mesos d'allotjaments degradadets (i dels que vindran), tambe volem voltar una mica per Manama (capital de Bahrain). El que crida mes l'atencio es l'impressionant skyline, la traquilitat i netedat, els arabs amb pinta de forrats, els Hummers,...Pero tambe trobem els zocos i zona mes humil, plens d'immigrants d'altres paisos, sobretot indis, la ma d'obra del pais.

Al marxar, desde l'avio veiem plataformes petroliferes i les flamarades indicadores de que d'alla brolla el preuat or negre que ha porta als paisos de la zona a la opulencia.

COMENSANT A DESCOBRIR MALAISIA

L'aeroport es una mica com un indicador del que trobarem a Kuala Lumpur: molta comoditat i els ultims avensos, la selva que arriba fins a les pistes d'aterratge, vegetacio per tot arreu i la barreja de races, idiomes i religions, que es brutal.

A la ciutat, els cotxes paren als semafors, els noms dels carrers estan senyalitzats, la gent sap angles, hi ha llocs per beure i menjar per tot arreu i els carrers no van pel maleit sistema gremial (el carrer de les gorres de policia, el carrer de les canyes de pescar, el carrer de les 10000 optiques,...), tot una serie d'avantatges (inclus luxes) venint de l'Iran.

Les casetes antigues, les zones colonials i barris tradicionals de mercadillus de carrer i paradetes de menjar es barregen amb els monstruosos rascacels, el metro elevat i els hotels de categoria; mesquites, temples hindus, temples budistes, gurudwares Sikhs,... i tot inundat per l'omnipresent verd, ocellots tropicals i els llangardaixos de metro que hi corren.

I tambe hi ha totes les facilitats tipiques d'una capital del sud-est asiatic: cerveses a dojo (la bonissima Tiger Beer), imitacions de The North Face, Prada, Nike, samarretes de futbol, tot tipus de bolsos de "Nightmare before Christmas", Rolex, pelis de DVD,...de tot i molt, i a uns preus (despres d'un regateig sense vergonya i sense limit) que desperten els instints consumistes a qualsevol.

La ciutat ratlla la perfeccio, si no fos per la xafugor....que hi farem, ens esperen (si tot va be) molt mesos d'estiu.