DEL CEL A L'INFERN (62 hores de desventures i desproposits a la carretera de la vergonya)

1.L'ILLA DE LES TORTUGUES (EL CEL)

El paradís perdut. Potser quan un lloc surt a la Lonely Planet no es pot qualificar de perdut, molts d'altres hi han vingut abans que tu i molts d'altres ho visitaran despres, pero si algun lloc pot ser descrit com a perdut, i com a paradís, ha de ser aquest: Pulau Derawan.

Arribar-hi es tota una odissea, i més si provens de la part malaia de Borneo: furgo, ferry, speedboat, jeep, jeep, speedboat,...Però es mereix tots els mal de caps, hores esperant transports i viatjant, i els corresponents desenbolsaments monetaris.

L'illa es petitíssima, de fet, pots donar-li la volta xino-xano, parant a saludar nens i vells i fent alguna foto, en menys d'un quart d'hora. En una banda hi ha el poblet, de cabanes al voltant del camí de sorra principal. Oques, galls, nens i mes nens, 4 bicicletes i 2 motos. Al centre de l'illa palmeres que al capvespre es comencen a omplir de rat-penats gegants, i a l'altra banda, les platges de sorra blanca i aigues tranquiles i transparents. De foranis, nosaltres, un coreà solitari que hi porta tres setmanes i un matrimoni de Toulouse (tot i que l'home es de familia d'exiliats i es presenta com a "basco de Portugalete") que hi passa 4 mesos cada any.

La nostra intenció és amortitzar el carnet de submarinisme, però a la vista que els únics interessats en fer-ne som nosaltres, els preus resulten prohibitius. Ens tirem a l'snorkelling i no hi ha qui ens tregui de l'aigua en dos dies: nedant envoltats de tortugues, veient com mengen, com naden, acariciant-les; passant sigilosament pel costat d'amenaçadors peixos escorpí, perilloses serps d'aigua i solitàries barracudes amb cara de pocs amics, espiant els divertits peixos pallasso (Nemo),....

Resulta temptador quedar-nos-hi mes dies i continuar aillats de tot en aquell trosset de tranquilitat, pero hem de seguir el viatge...

2.LA VENTAFOCS PEL FANG (L'INFERN)

DIA U - Finalment, abandonem el paradís i després del trajecte en barca i les quasi tres hores en jeep arribem a Berau, on hem d'agafar un autobus cap a Samarinda. La guia parla de 16 hores de viatge, i els francesos de Derawan ens diuen que fa 10 anys van fer el trajecte que durava 22 hores i al cap de 16 van haver de recular per la plutja. Pero be, fa 10 anys, mai tant que no estigui arreglat, no?

La tartrana en la qual hem de fer el viatge fa por, té els seients més estrets que hem vist mai, amb prou feines una cigonya hi podria posar les potes. Ens escandalitzem, no es per pijos i no voler, es per no poder, no pots anar 20 hores en un lloc on ni tan sols t'hi caben les cames. Ens diuen que ens agafem el seient de darrera sencer, i ens hi coloquem amb les motxilles i petrecols pero ens queden unes quantes preguntes al cap: per fer un viatge tant llarg només hi ha aquestes rampoines? i tant cares? i per que 20 hores si sobre mapa tampoc sembla tant, per molt lent que vagi,....

Aviat tot va prenent forma i adquirint un sentit, i les preguntes comencen a tenir les seves respostes. Poc després de deixar Berau comença el calvari: la carretera està plena de forats, bassals on hi cap una roda i fang, molt fang: les següents hores seran de bots, òsties al cap, derrapades, anades de les rodes de darrera cap una banda i cap a l'altre, temptatives de bolcar en les quals si et deixessis anar dels teus punts de suport podries tocar el fang amb la ma. Els altres, anxovats en els seients pota de cigonya, es mantenen falcats, però nosaltres anem de dreta a esquerra i de dalt a baix sense control.

A la nit hi ha el primer obstacle infranquejable i ens toca sortir a estirar i empènyer l'autocar vàries vegades, tot enfontsant-nos pel fang i servint de distraccio a la gent que corre per alla: "Mister!!! How are you?" "Fine! and you??". Al final quedem aparcats un parell d'hores, en que aprofitem per mirar de dormir una mica, mentre camioners i conductors miren d'arreglar una mica el pas. Tot això entra dins de les 20 hores pressupostades?

DIA DOS - Amb la sortida del sol sembla que anem avançant, però al cap de menys d'una hora ja ens tornem a trobar amb forats i enfangamentes infranquejables, i vinga, després d'una nit sense dormir i sense menjar, toca estirar l'autocar en mig d'un panorama encara més desolador que el d'ahir; per tot arreu: busos estirant busos, camions estirant cotxes, busos estirant camions, gent estirant cotxes,....fang, fang i mes fang. Sort de la solidaritat total que s'hi respira, ja hi ha qui ho diu: sols el poble salva el poble.

Desde les nou del mati hem avançat 5 quilòmetres i sembla que ja ens quedarem allà. Ens passem el dia voltant, estirant vehicles, contestant els Mister! cada cop amb menys entusiasme (o fent veure que no els sentim) i convencent-nos de que ens ho hem de pendre com una aventura, com una experiència real de Borneo i de contacte amb els locals, i no agobiar-nos. Comentant com podem, per les dificultats linguístiques, el tema amb camioners , els mostrem la nostra indignació pel tema que el govern no faci res al respecte i que hagin de viure així (nosaltres rai que hi som de pas i de vacances), i sempre apareix la mateixa paraula, fàcil d'entendre: "corrupsion".

A la nit toca tornar a dormir a l'autobus, que ja es com una gran família, bé, més aviat com un veinat, millor marcar distàncies: el gruixut que no para de fer rots, tossir fastigosament i que ve a pixar a la porta de darrera de l'autobus (just on dormim nosaltres, ens el mirem amb cara de fastig i busquem a la guia com es diu en indonesi "fastigós merdós" pero no ho trobem), l'home del pelucot que va regant sistemàticament les dos plantes que te posades al seu seient (ell seu a terra), el xaval rabassudet que quan va començar el viatge portava una caixa de cartó plena de polls vius i que no sabem quans dies va tardar a cruspir-se'ls, el vell d'ull de vidre neurastènic i la vella que ens remenava les motxilles, un matrimoni amb un nadó i una nena petita,...

DIA TRES - Ens despertem i l'autobús evidentment no s'ha mogut i els conductors no tenen intenció de moure'l. Emprenyats i malhumorats anem a fer un te (i comprar cigarros, que ens fumem un rere l'altre, per l'angoixa i per fer algo) en una paradeta que ha montat una oportunista familia, i després anem a fer una volta per veure el panorama: davant del nostre autobús hi ha pilons i pilons i pilons i pilons de camions i cotxes embarrancats en el fang, uns que van en una direcció i els altres en l'altra,...i això durant varis quilòmentres. Es impossible de desfer aquest embolic, si mes no, en varis dies. Parlar amb els pocs que saben anglès serveix per desesperar-nos mes: un a sortit fa moltes hores del poblet mes proper, un altre diu que en un parell o tres de dies pot ser que es solucioni, amb sort, un altre que a Samarinda en condicions perfectes son 12 hores pero en aquestes condicions ves a saber. Estem desesperats i angoixats, es impossible de tirar endavant ni endarrera i no hi ha cap carretera ni cami alternatiu, ni poble ni res de res, només fang, vehicles i molta gent pels quals som com uns bufons. Evidentment, no apareix ni apareixerà ningú per ajudar. Valorem de trucar a Assistència Sanitària dient que ens ha agafat un atac d'una enfermetat mortal, a veure si ens venen a treure en helicòpter, però ho desestimem per recargolat. A 5 quilomètres al dia, anant bè, perque avui no ens mourem, surt la friolera de 30 dies!!!!! "Hello Mister, how are you?" "El Mister esta a tumà pel cul!!!!!"

Al final trobem algú que parla anglès i que està davant de tot de la cua amb el seu jeep, ens portarà a Samarinda per 400.000 rupies (40 euros), es un preu abusiu, però, com ell mateix ens diu: "You have no choice". Estem totalment venuts. Tornem cap a l'autocar a buscar les motxilles, i altre cop cap endavant amb motxilles i petracols, el fang fins a mitja cama i els riures i crits de tots els que ens veuen passar. Un cop superada tota la cua ens adonem que el tiu ens ha deixat alla! No ens ho podem creure, que fem???? decidim anar seguint la carretera, segur que hi ha algun altre forat bèstia i els trobarem encallats. Caminem durant 1 hora amb el pes de les motxilles i sota un sol bestial muntanya amunt, la gent que passa en moto ens para i fins i tot ens donen menjar com qui dona almoina. Estem perdent els papers i liant encara mes la troca?

Esgotats i defallits parem en una ombra al mig del no res i mentres valorem el nivell de dramatisme de la nostra situació i les poques sortides que hi ha, apareixen els primers camions que van en la nostra direcció i que han aconseguit escapar-se d'aquell fangar inmens. Al veure'ns estan contentíssims (però no tant com nosaltres de veure'ls a ells) i estan encantats de que pugem al seu camio (bé, diria que estan encantats de que hi pugi l'Anna i jo soc la torna).

Per fi estem apropant-nos al final de la història i ens relaxem, però les següents hores en la caixa del camió no seran precisament flors i violes. El terreny continua estant enfangadíssim, destrossat, amb desprendiments i forats per tot arreu, i mantenir-se dret a la caixa del camió, mirant endavant per a veure-les venir i aguantan-te amb totes les forces per no rodolar ni menjar-te el ferro de davant es complicat; els locals que també van a la caixa s'aguanten amb fermesa i sense moure's ni inmutar-se, pero jo em moc com una titella, me'ls miro i provo d'imitar-los. El truc es mantenir els peus ferms i separats, agafat amb la màxima força, i tot i que el camió vagi cap a dreta i esquerra, quasi volcant, has de mirar de mantenir-te amb el cos al mateix lloc, nomes flexionant els braços. Adquireixo una postura ridícula que podria assemblar-se a la de qui fa windsurf. Tot i que he après la lliçó, ni les condicions de la carretera ni les meves no hi ajuden i sóc l'unic panoli que en els bots forts salto amb els dos peus, mostra de la meva debilitat. Ah, i evidentment sóc l'únic al qual s'apropen una espècie de mosques gegants que sembla que hagin de ser queixaladores. O sigui, objectius: no anar per terra, no saltar del camió, no deixar-te les dents, que no et piquin aquests moscardots i ajupir-te per evitar que les branques et bufetegin la cara o et treguin un ull.

En una parada, després de 4 hores d'esforç, ens canvien de camio per a que poguem anar els dos a la cabina i directes a la nostra destinació. De conya, asseguts, encaminats i amb un camioner jovenot i ditxaratxero que acabem acordant que en la forma de parlar recorda més al Principe de Zamunda que a l'Steve Urkel. A mes d'ajudar-nos a nosaltres, aquests camioners també porten com a polissons altra gent del nostre autobús que ha obtat per escapar-se, i arrosseguen un jeep que en un dels bots se li ha petat el canvi. Res, que al cap de 10 minuts d'aquesta nova fase cap a la llibertat, un llit i una dutxa, en una baixada es peta la corda amb la qual arrosseguem el Pajero, el qual surt disparat, xoca amb el nostre camió i passa pel costat xiulant roda fins que pot parar. Resultat: 2 hores parats a la carretera esperant que arribi algú o algo que encara no sabem que es. Ja tenim assumit que mai més arribarem enlloc i veiem el tema d'una habitació d'hotel com una Quimera. Ens sentim com el protagonista d'"Afterhours". Ens estirem a l'asfalt, ens mirem el cel estrellat (com nosaltres) i ens deixem rondar pels mosquits, sabedors de la nostra condicio de vençuts. "Mister, tired?" "The Mister is dead".

Reprenem el camí i, entre forats i paradetes a fer cafes, ens anem apropant, no sense alguna averia en un dels camions (que no detallaré per a no allargarme mes) i les últimes dos hores de viatge en que el camioner es va adormint i hem de mirar de parlar amb ell per a mantenir-lo despert. Preguntar per preguntar a algú ja costa, però si és algú que en anglès nomès sap dir Yes i Mister, la qüestió es complica i hem de tirar de totes les permutacions possibles amb el nostre reduit vocabulari indonesi.

Al final arribem a Samarinda, i enfangats i bruts baixem del camió i descarreguem de la caixa les motxilles encara mes enfangades i brutes, davant del botones que s'ho mira amb els ulls com plats i corpres no obre la boca. Son les 3.30 de la matinada. L'hotel sembla car, pero per una vegada a la vida ens es igual.