ELS LLANGARDAIXOS TAMBE SEGUEIXEN EL MANUAL

I. Sens dubte, és ell. No podria fer més pinta de sospitós. Tothom està xerrant i rient en petits grups, però ell, que en teoria ha d’intentar passar desapercebut, camina ràpid, amb mirada seria i concentrada, va per feina, i tothom ho pot veure. Es ros i porta el mateix uniforme que la resta, però canta com una almeja. Evidentment, la intel·ligent, intrèpida i guapa (de quiròfan, és clar) rossa agent de l’FBI el detecta amb un cop d’ull a la sala i el persegueix. Quan el sospitós està apunt de disparar contra un dels “megajefes” visitants, la intrèpida rossa el redueix davant la sorpresa i alegria de tothom. És una heroïna. Un cop immobilitzat amb una brida, uns quants vigilants se l’emporten, és jurisdicció dels visitants i, per tant, se’l queden allà; ningú ho posa en dubte.

Tot i que dissimulava molt malament, l’activista volia matar un dels visitants-ocupants més importants, per això empatitzem amb ell, i en veure que se l’enduen en una sala darrere d’hermètiques portes patim perquè sabem que el torturaran i li faran les mil bestieses imaginables.

Però no, sorpresa, el “terrorista” és un dels visitants. Han simulat un intent d’atemptat per a guanyar-se la simpatia dels humans. A la televisió anuncien que uns terroristes han intentat acabar amb la vida de gent, i amb això l’audiència es posa al seu costat. Els “lagartos” venen d’una altra galàxia, però saben que el terrorisme ven.

II. Els “camises roges” fa dies que són al carrer protestant i manifestant-se contra el que consideren un govern il·legítim (no endebades, és fruït de dos cops d’estat). Després de dies d’escalfament, de crits i de crispació, la flama s’encén i els disturbis i enfrontaments exploten. El caos envaeix zones de Bangkok. La conseqüència: més de 20 morts i centenars de ferits; molts d’ells són manifestants (o, simplement, transeünts) de totes edats i sexes, morts o ferits pel foc real dels soldats que disparen contra les multituds.

Hem disparat contra els manifestants, sí, admeten els alts càrrecs militars, però perquè hi havia terroristes infiltrats pel mig. Ah! (a l’estil Monegal), llavors està justificat. La paraula “terrorista” legitima per a fer el que et doni (amb perdó) la puta gana. Ho saben els “lagartos” vinguts de l’espai exterior, i ho saben els grocs, i el govern israelita, l’espanyol, l’anglès, el yanki i el que sigui. Ja ho diu el Robert Fisk.

EPÍLEG: La sèrie V va ser una bogeria, com mai ho ha sigut ni ho serà cap altre sèrie de televisió. Ara se n’ha fet una mena de remake; el fil argumental i els personatges deixen molt que desitjar, però la nostàlgia ajuda a fer la digerible (ni que sigui els primers capítols); i el que està força bé és l’adaptació de la sèrie als nous temps: d’aquella resistència contra els nazis (l’espècie d’esvàstica que vestien els visitants, que ara a desaparegut) de la primera sèrie, a l’era de la manipulació informativa de les masses, el poder de dominar l’audiència, el terrorisme com a excusa per a la dominació dels ciutadans, els visats i les fronteres.