MALS PENSAMENTS (massa sovint)

“It is useless and point futile for us to continue talking about peace and non violence against a government whose reply is only savage attacks against unarmed and defenseless people” MANDELA

PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.

PUNT 2. Quan sembla que comences a relaxar-te i deixar de pensar en ells, hi tornen. Fa poques setmanes, el màxim aliat dels Estats Units (un terç dels milions de dòlars que dóna USA com a ajudes a altres països, va a Israel), va tornar a fer de les seves i, com sempre, apart d’alguna condemna d’aquí i d’allà, continuen i continuaran fent el que els surti dels collons, sense embargaments, amenaces ni ocupacions com passa amb d’altres països, i com hauria de passar amb el pais del món que més normes internacionals i més drets humans es passa pel forro del ous: l’atac militar a un comboi d’ajuda humanitària imprescindible (!) a la gran presó que és la franja de Gaza, on no hi ha de res.

Les imatges del cooperants ferits de bala i sagnant pel vaixell em porta moltes coses al cap: els reveladors articles del Sr. Fisk, el que varem veure fa uns anys quan varem ser als Territoris Ocupats , el que varem sentir a Beirut en un Congrés sobre els refugiats palestins als països del voltant d’Israel (milions de persones que viuen recloses en camps de refugiats, que són nius de pobresa, enfermetats i delinqüència, sense drets, ni serveis, ni res de res; és collonut que, mentre totes aquestes quantitats brutals de persones van ser expulsats de casa seva, o ho van ser els seus ascendents i no poden tornar-hi de cap manera, qualsevol persona que acrediti ser jueva (i prou) pot anar a viure a Israel),... Em va tornar a fer pensar en ells, merda.

Fa pocs dies, amb tot això encara bullint-me pel cap, em cau a les mans el documental OCCUPATION 101, sobre el tema d’Israel i Palestina; finíssim. Des de el repàs de la història (ells, que ho fan tot per lluitar en contra del terrorisme, feien servir la lluita armada i les bombes contra anglesos i palestins; el fet que al 1878 eren tant sols el 3% de la població de la “seva” (?) terra promesa, al 1922 (ja se’ls havia promès, per part dels colonialistes anglesos, que se’ls crearia un estat a mida) eren l’11%, al 1931, amb les onades d’immigrants que anaven creixent amb l’expectativa del nou estat, eren, només, el 16%,...xifres reveladores, com el fet que al 1948 es crees finalment l’estat, amb un Acord de la ONU, passant totalment del que pogués pensar i tingués a dir la gent que vivia i havia viscut sempre allà, amb la seva cultura, agricultura i les seves vides, com a qualsevol altre país (imagineu que ara passes el mateix amb el vostre), i amb una repartició de terres d’una equitat esperpèntica: als àrabs se’ls donava el 43% de l’estat, tot i ser el 70% de la població i ser els propietaris del 92%, i als jueus els donaven el 57%, tot i ser el 30% i posseir-ne, abans de l’acord, menys del 8% (?!?!?!?!?!); les imatges fent fora de les seves cases, a hòsties i trets, a famílies senceres, demolint les cases, prenent terres i negocis, fent desaparèixer la majoria (400 de 500) dels pobles, centenars de milers de desplaçats, centenars d’assassinats per l’exèrcit,... etcetc. I les imatges de brutalitat i violència (política de trencament de colzes i genolls a cops de pedra, nens contra tancs, pallisses, bombardejos sistemàtics de població civil, nens petits que intenten suïcidar-se perquè no poden més,...), la gent lluitant per una ampolla d’aigua i al costat la gran piscina de l’assentament dels jueus,...i blablabla, i que el 75% palestins viuen en la pobresa, Israel té 4000 tancs enfront dels 0 palestins, la diferència abismal (es compta en milers) entre morts (per violència en el conflicte) palestins i morts israelians (i això que els palestins són els terroristes),....i blablabla i etcetcetc.

PUNT 1 + PUNT 2 = PUNT 3. Caminant per la zona de Kao San Road, epicentre motxileru de Bangkok, observant la varietat de guiris (des de la parelleta amb la samarreta –els dos- de Just Married fins al hippie més fumat i tronat), ens topem amb un edifici amb un cartell en hebreu, una estrella de David il•luminada al cap damunt i ple de pàjarus amb kipes i les trenentes inconfusibles i, de sobte, tinc molts mals pensaments; surt una fera de dins meu que em fa tenir moooolts mals pensaments. I penso en les imatges dels soldats israelians essent apallissats a l’assaltar, des de els seus helicòpters a la flota humanitària, somric (ai!), sóc dolent. I recordo les radicals declaracions del president d’Iran sobre que Israel havia de ser esborrat del mapa, i torno a tenir molts mals pensaments. No ho puc evitar; considero que, en el fons, sóc bona persona: m’agrada jugar amb els nens petits, fa un parell de dies que alimento un gat que ronda el meu bungalow, trobo a faltar els amics que quasi fa un any que no veig, m’emocionen els acomiadaments i em fa pena la gent que pidola i viu al carrer. No sé, tinc sentiments, sóc bo; però a vegades, massa sovint…tinc molts mals pensaments

MORT EL COLECCIONISTA (TOT QUEDA)

10 de Juny. Nusa Lembongan (Bali)

Primers plans de les cares de les noies ajagudes a terra davant de pilons d’algues, remenant-les i, curosament, triant-les. Primeríssim primer pla de les seves cares quan ens somriuen, plenes d’innocència i de bellesa pura. Plans mes oberts agafant el conjunt de les noies i iaies, a terra treballant amb els escampalls d’algues, i agafant les cabanes que les envolten, on viuen. Més a la dreta hi ha més xixa: uns quans nens ben petits juguen i persegueixen unes gallines. Cap a l’esquerra, el mar; la marea està tant baixa que es veu la foscor de les plantacions d’algues, i hi ha els homes carregant les barques; una mica mes enllà, les onades trenquen contra l’escull de corall, i, al fons, el sol ja esta de capa caiguda, donant al cel un tocs taronges del mes fotogènics. Tornant a mirar endavant, hi ha un pla general preciós: les cabanetes, la selva i al fons la cima del volcà més alt de Bali, que treu el cap entre els núvols, majestuós, perfecte.
L’olor d’algues. Els somriures de la gent. Els nens dient “Bye Bye”. Els colors. La vida rural i incorrupta a pocs metres dels bungalows on s’allotgen els submarinistes I surferus que volen escapar de la voràgine de Bali. Això és Nusa Lembongan; tranquil·litat i enquadraments perfectes per fotos potencialment perfectes. Llàstima que els capritxos del destí hagin volgut que tan sols siguin això: potencialment perfectes; fotos potencials, i res més.

12 de juny. Manta Point (lloc de busseig a Nusa Penida)

Ens comencem a posar nerviosos; quina impaciència, només fa deu minuts que som sota l’aigua però, amb el nostre pessimisme habitual, pensem que serem els primers en la historia de no veure cap manta al Manta Point; però, de sobte, una silueta majestuosa apareix del no res i es dirigeix, poc a poc i com si volés, cap on som; de llarg i d’ample es molt mes gran que nosaltres, ens passa pel costat; estem bocabadats, sense paraules. Com pot ser que la naturalesa et regali aquests moments? Passa tant , però tant a prop; quins primers plans! Llàstima del fotut destí.

3 de juny. Hotel Siam Oriental Inn (Khao San Road, Bangkok)

De sobte, la càmera espeternega contra el terra de l’habitació, senzilla però neta, de la nostra base d’operacions a Bangkok. No es una hòstia massa violenta, és un cop d’aquests que mentre la reculls et convences que no tindrà conseqüències. Les té; la càmera a fer punyetes.

Què farem ara? Hem de solucionar-ho immediatament. No ens podem quedar sense fer fotografies! No podrem enllaunar el que veiem, no podrem col·leccionar la gent i els moments? I llavors? Si no ho podem tenir en el nostre poder serà com si no ho haguéssim viscut. Si no en podem tenir la prova per ensenyar a la gent, serà com si no hagués existit.

Tornem al 10 de juny; sí, érem a Nusa Lembongan (algues, volcà i tot el rotllo)

Quines fotos! Costa una mica de desempallegar-se del jo col·leccionista, costa de relaxar-se, costa de desintoxicar-se, costa de treures l’afany de posseir tota aquella gent i aquells paisatges, costa de convèncer-se que el fet de no tenir proves de tot allò no canvia res. Costa, però quan ho hem fet, quan ens hem desempallegat de totes aquetes merdes…quin descans! Veiem coses que ens captiven, i les disfrutem al moment, al lloc, les gaudim cada segon, en formem part. Els somriures, les velles fumant, els nens corrent darrera el gallinam, el volcà, les barques,… ho vivim al cent per cent i ens oblidem d’aquella necessitat de fer la foto perfecta; “amb aquesta llum no quedarà bé, ho provaré d’una altra manera, ara deixa’m provar a mi; vigila, que et veuran; mira aquells quina foto, però hem fa vergonya; merda, el zoom no hem dona per tant…” Sense totes aquestes històries parlem amb la gent, els somriem. Són gent i no mones de fira, preguntem els noms als nens (la major part, d’ambdós sexes, es diuen Putu -¿!-) sense la inteció amagada de poder-los fer una foto un cop entabanats.

12 de juny. Altre cop bussejant al Manta Point.

El procés de desintoxicació de la necessitat d’immortalitzar ha estat força correcte, però un vici adquirit fa tant temps i practicat durant tants anys costa d’eliminar del tot, i el segon dia que anem a visitar les mantes lloguem una càmera. I? doncs que sí, molt bé, ara tenim fotografies de les gegantines ratlles, de cavallets de mar i d’altres mandangues; més peces per a la nostra col·lecció, per reviure a posteriori, però pel que fa al moment en que vius l’experiència tot és completament diferent: aquell sentiment d’intensitat i de vivència dels encontres amb les mantes o altres bèsties marines, que sense la càmera les havíem disfrutat cada nanosegon, ara s’han convertit en l’obsessió per fer la millor foto, i si aquestes no surten bé, tot ha sigut una merda.

(Ah, si algun dia tenim un fill, ja en sabem el nom, en honor a Nusa Lembongan.)

MANTA POINT (NUSA LEMBONGAN - BALI)