PERDUTS (al mig del Pacific)

Shakira sona a la distancia, surt d'alguna casa; l'únic altre soroll és el del mar, a la llunyania. Fins i tot aquí, en un poble on, entre les palmeres va apareixent alguna casa, on davant de l'oficineta de correus, que obre de 7.30 a 9.30, hi ha l'única cabina de telefons de l'illa, i on, a aquella hora, al voltant de les 10 del matí no s'hi veu ningú, res es mou i només es sent el soroll del vent a les palmeres i el mar a la llunyania; la ditxosa Shakira. Fa varis segles els missioners arribaren a aquestes illes amb la creu per davant i el bastó per repartir les òsties i intentar canviar-los les existències, però ara tot és molt més fàcil, els adolescents escolten Shakira i els nens porten coses de la Hello Kitty! o la Dora, la exploradora, o estúpides gorres de raper amb la visera cap a una banda; la televisió i internet ho poden tot (bé, apart de la religió també els varem dur la prostitució, les drogues, moltíssimes enfermetats, l'alcoholisme,...Ah, i pel que fa a la religió, després de la gran -de grossa, no de bona- feina dels missioners europeus, ara som nosaltres els que venim aquí i els diem que Déu no existeix i que la religió és una patranya, i ells són els que no fallen a missa i beneeixen la taula a cada àpat).

Per aquí hi corren, evidentment, alguns turistes més, força variopints, això sí; no és com a certes zones del Sud-Est Asiàtic, on la majoria de viatgers semblen clons uns dels altres (complint els canons del backpacker oficial), aquí la varietat és, fins i tot, inquietant; un matrimoni francès que no podria assemblar-se més als Ropper, una parella d'americans pijos que viuen, amb orgull, al costat del llac Tahoe (super coooool dude, yeahhh – fent el símbol surfer -o del Ronaldinho- amb la ma, simbol que aquí fa servir tothom com a gest cotidià), un jovenot holandès al qual sembla que persegueix la malaestrugança i amb la única obsessió de trobar un regal per la seva germana petita, o la parella de soldats americans que fan unes petites vacances abans de tornar al nord d'Afganistan, on han estat destinats els últims mesos, després de ser força temps a Bagdad.

Aquesta barreja de gent tant heterogenia, en una illa, em fa pensar en la série de Lost. La mateixa sensació que em donava quan viviem a Koh Tao, on, des de el que s'escapava dels merders polítics bascos, al que necessitava aillar-se a base de porros i submarinisme de tot el que havia vist a Sierra Leone amb els cascos blaus, o la que fugia d'una relació sentimental tormentosa i violenta,...tothom semblava escapar d'alguna cosa, i tothom tenia una història paral.lela, la seva pròpia subtrama.

També vaig pensar en la série quan, fa uns mesos, tornàvem a casa després de viure a Tailàndia, sobrevolavem el que semblava (i indicava el plànol de la pantalleta de l'avió) Afganistan; montanyes i montanyes sense un sol bri d'herba i, pel que s'apreciava desde l'avió, sense pobles ni vida de cap mena. Primer, fantasiejava amb els guerrillers barbuts i enturbantats que debien correr per allà a baix, entrenant-se o preparant una emboscada als soldats yankis (potser a aquells amb els quals després compartiriem experiències tauronesques i dolfinesques subaquàtiques), i després em mirava els paisatges de sota (escarpament, desolació, desenes de quilòmetres de marró sec) i feia una ullada a la gent que m'envoltava a l'avió...i pensava que, si toques estar en un avió que s'estavellés, i fos d'un grup de supervivents, segurament seria en aquells paratges i amb aquella gent, en aquest avió fins i tot les hostesses són lletjes; no passa com en la série, on els únics lletjos són els negres, el yonkie rockero i el latino obès mòrbid, i la resta són guapos i guapes fins a l'empalagament, i que aconsegueixen passar les semanes en aquella illa amb els maquillatges intactes a la cara, els cabells igual de flonjos i fins, ben afeitats i pentinats, i anant amunt i avall, conreant o construint barques, amb texans cenyits, camises de mudar i pantalons de pinces. La defineixen com una série de culte....de culte al cos diria jo.