Semblava que havia de ser un matí qualsevol d'un dia qualsevol del mes de novembre. Els veïns del poble s'havien llevat a l'hora habitual, per anar a treballar, a pescar, al bosc, a l'escola o a passar el dia bevent cerveses i jugant al billar amb els amics. Esmorzaven, anaven a comprar, sortien de casa amb el cotxe o acompanyaven als fills a l’autobús escolar; vaja, com un dia qualsevol. Però els homes de negre van arribar sense avisar i van destarotar les rutines marcades i repetides. Van rodejar el poble amb barricades, van empènyer i insultar, van fer baixar la gent dels cotxes i van entrar a les cases, sense manies ni tacte. Eren com fantasmes, com bèsties d'un altre món, ombres negres sense ulls i sense cor, que corrien i cridaven. Van pujar a l’autobús escolar i el van regirar de dalt a baix, i en van espantar els nens. Van fotografiar a tothom, i se'n van endur alguns veïns. Els homes de negre van arribar sense avisar, com acostumen a fer els homes de negre.
Aquell dia de novembre, del 2007, el poble terroritzat no era al Kurdistan turc, tot i que ho podia haver sigut, ni a Euskadi, Iraq, Afganistan o Colòmbia; era a Aotearoa Nova Zelanda, el muntanyós i meravellós país del sud del Pacífic, que va ser un dels quatre països que van votar en contra de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de les Nacions Unides el mateix 2007; a favor n'hi van votar 143. I el primer país del món a tenir una plena democràcia, els agrada destacar orgullosos; que ho preguntin als maoris d'aquella època si la democràcia era tan fabulosa.
A Aotearoa Nova Zelanda el tema maori no s'amaga; n'hi ha dibuixos a les monedes, referències a tota mena de souvenirs i se'n mantenen els noms als pobles. Molt exòtic tot plegat. També els grans déus d'aquest país, els All Blacks (selecció nacional de rugby) realitza el tradicional Haka maori abans dels partits. Molt macos ells, i molt exòtics. Maoris bons. També hi ha, per tot el país, desenes d'atraccions per a conèixer les tradicions maoris, des de àpats maoris a danses maoris o poblats tradicionals maoris, on hi ha tot de gent disfressada i casetes de cartró pedra on es recrea la forma de vida d'aquesta gent abans que els arribés la colonització, globalització i el benestar i progrés. Els seus tatuatges, la seva roba tradicional, les seves tretes de llengua famoses, els seus tòtems. Molt exòtic tot plegat. Molt, però que molt rentable. Milers i milers i milers de turistes paguen per apropar-se a la vida maori, per disfressar-se i jugar, per una estona, a ser un d'ells (i fotre una pena descomunal, però vaja, cadascú que faci el que li sembli). Tenir un passat així vesteix molt, i dóna molt de joc. Maoris bons. Passat exòtic.
Aquell dia de novembre dels senyors de negre, entre els detinguts maoris hi havia Tame Iti, un personatge de cara tatuada i feina social incansable, un maori polifacètic i mediàtic. N'hi ha clips televisius famosos al país, com el del cop que va escridassar i escopir als peus d'un grup de polítics en el Dia de Waitangi (diada nacional) o l'ocasió en que va disparar contra la bandera nova zelandesa. Dolent, dolent. Maori dolent. D'altres detinguts eren també activistes indígenes (dolents).
L'operació en que se'ls va detenir formava part de la Guerra contra el Terror a Aotearoa NZ, que a darrere dels Estats Units, després els atemptats de l'11-S, va invertir milions de milions de calers en unitats antiterroristes, espionatge, cossos especials, etc. I el punt culminant de tota aquesta lluita contra l'eix del mal va ser aquesta batuda policial, en que s'acusava als detinguts de participar en camps d'entrenament terroristes, ensinistrament amb l'ús de Napalm, preparar atemptats contra George W. Bush i els polítics de NZ més importants,... Victòria de la lluita contra el terror!, proclamaven els responsables polítics i policials; Victòria contra els maoris radicals i violents que volien provocar el caos i el terror al país!, anunciaven els responsables i corrien a difondre els mitjans de masses.
Encara ara s'han de celebrar els judicis a aquells detinguts, que se'ls acusa, a alguns d'ells de tinença d'armes, i a algun altre d'algun tema menor relacionat amb les drogues; i ja està, després de tot el teatre i de les suposades proves definitives, res podia relacionar-los amb activitats terroristes. Tanta pantomima i tanta història del terror simplement (i com és habitual) per provocar més terror; per una banda, als detinguts, familiars i veïns d'aquell poblet, i per l'altra, a la resta dels ciutadans de NZ, que veien com aquell càncer maligne dels extremistes psicòpates se suposava que també havia arribat a casa seva. Ah, per cert, entre els detinguts en aquella operació també hi havia blancs: ecologistes, anarquistes, comunistes,...es veu que tots plegats estaven organitzant aquesta trama terrorista (?!?!?!?!).
El poblet en qüestió està en una zona del país de les que sempre s'havia resistit més a l'ocupació i submissió als europeus . Quan altres tribus acceptaven que els europeus censessin les seves terres i els fessin carreteres (per poder accedir a les riqueses naturals inaccessibles, no pas per a facilitar-los la vida, obviament), els tuhoe (tribu d'aquella zona) s'hi resistien. Quan maoris venien les seves terres als blancs, molts d'ells s'hi resistien i ho boicotejaven. Maoris bons i maoris dolents. Com quan es va firmar el tractat de Waitangi, on naixia Nova Zelanda i desapareixia Aotearoa, on els maoris cedien el país a la corona d'Anglaterra i es posaven a mans dels blancs; alguns van firmar ràpid (maoris bons) i d'altres s'hi van resistir i van seguir lluitant (maoris dolents).
Parlant amb un amic nova zelandès (pakeha, o sigui, blanc), ens deia que el govern s'havia anat sensibilitzant amb els temes maoris, els havia anat tornant terres, propietats, drets, que s'anava introduint a les escoles la seva llengua,...però, que, tot i això, hi havia maoris que no s'integraven ni es volien adaptar; que volien fer la seva, que molts eren alcohòlics i es passaven el dia xumant sense treballar,...maoris dolents i desagraïts.
Per què els occidentals sempre tenim aquest egocentrisme paternalista? Perquè ens sembla que la democràcia parlamentària ha de funcionar a tot arreu? I les fronteres que nosaltres imposem? I el sistema econòmic? Que la nostra forma de vida ha de funcionar a tot arreu, encara que siguin de cultures tan distants? Anem a casa seva, els ho prenem tot, els imposem les nostres normes i la nostra forma de viure, i encara ens n'han de donar les gràcies? Dolents i inadaptats.
Són molts els que es van afanyar a afirmar, després d'aquell assalt al poble de Ruatoki, que allò no tenia res a veure amb els maoris en general, ni amb els tuhoe, ni amb les lluites dels segles passats; que ara Aotearoa NZ era un país content i unit sota una sola bandera, i que els detinguts i personatges com Tame Iti eren casos aïllats, de maoris dolents i radicals.
El passat, passat està, amb tot el seu exotisme i la seva rendibilitat; i a qui no li agradi que no se sorprengui si un matí qualsevol d'un dia qualsevol els senyors de negre li fan una visita.
