L'arbre és mort. Passo volant entre les seves branques immòbils i podrides. Miro endavant i, entre la boirina, es distingeixen siluetes macabres d'altres arbres morts, que semblen dibuixades per un Tim Burton inspirat i fosc.
Floto travessant aquest paisatge; em dona la impressió que en qualsevol moment apareixerà el genet sense cap, o que una de les branques prendrà vida, m'envoltarà amb força i m'intentarà ofegar. Però aquí res és mou. Sense voler, toco una de les branques i s'aixequen partícules de podriment, que ves a saber quan temps fa que descansaven sobre aquell tros de fusta oxidada. Les partícules queden allà, flotant, no cauen, la gravetat no les fa anar avall, ni el moviment o les corrents d'aire tampoc les fan moure; floten, com jo, sobre les branques. Tot és immòbil, com si el temps s'hagués parat en un moment llunyà i indeterminat. I allà segueixen, sense moure's, quan deixo de mirar-les.
De sobte, en la foscor verda, es dibuixen les siluetes de roca polida durant mil·lennis, la boca del llop, foscor misteriosa i estalactites sòlides i imponents guardant l'entrada. Passo pel voltant de columnes que desapareixen en un fons llunyà, i forço la vista per intentar travessar una foscor que tira terra endins, potser fins al centre de la terra? Bellesa o por? Tot i forçar els ulls i mirar de penetrar en el desconegut, la negror no em vol desvelar els seus secrets.
Una silueta es mou; sembla que hi ha vida. La bestiola se m'apropa sense manies; la seva ceguesa fa que fins que no em toca no sembla que sàpiga què sóc. S'allunya amb calma, ha viscut sense depredadors.
Es hora de, poc a poc, sortir a la superfície i flotar pel llac. Miro els penya-segats calcaris que em rodegen, amb els arbres creixent de forma impossible per les seves parets; em cobreixo amb una ma per protegirme d'un sol masssa alt, i em sembla que, d'un moment a l'altre hagi de sortir un pterodàctil volant de darrere les muntanyes (em trobo en una de les selves més verges i antigues del món), o que hagi de sentir els trets de les guerrilles comunistes que es van amagar aquí als setanta i principi dels vuitanta, o sentir els plors i els xiscles de la gent que va morir en la terrible epidèmia que va desolar la zona a mitjans del segle passat, o sentir el soroll de les branques i els passos de milers d'animals mirant d'escapar de l'aigua envaint-ho tot, saltant marges i atravessant carrers deserts de pobles ja evacuats. O, fins i tot, miro d'imaginar-me quan, fa milions d'anys, aquest espectacular paisatge, que ara es reflexa al detall en les quietes aigües del llac, era, submergit sota les aigües oceàniques, formant part d'una gran barrera de corall que anava des de el Vietnam fins a Borneo; quins peixos hi devia haver llavors? quines bèsties t'hi hauries creuat si hi haguessis bussejat llavors?
Toca enfilar-se a la barca i tornar cap a les casetes flotants, llisquem per aquestes meravelloses i misterioses aigües, mentre un ocell exòtic passa volant per sobre dels nostres caps i va a descansar sobre uns arbres, des de els quals, demà a primera hora, els gibons cridaran per donar el bon dia, amagats en aquesta tupida selva, habitada per tigres, elefants salvatges, lleopards i per, ves a saber, quantes coses més. Bellesa i misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada