diumenge, 22 de gener de 2012

UN LLARG SILENCI (QUE RES DETURA)


Mil. Mil experiències i mil vides. Gent de tot el món i cap a tot el món. De totes les professions, classes socials i tendències musicals. Memoritzo els noms i intento recordar-ne la feina i els països on han viatjat o bussejat, ni que sigui durant 3 dies; i, després, canvio de nou, i 12 noves cares, inquietuds i manyocs de manies; 12 nous noms a recordar. Tan ràpid com aconsegueixo recordar-los, el meu cervell aconsegueix olvidar-los. Alguns romanen en la memòria, per quelcom (bo o dolent o curiós) concret; d'altres romanen a la llista d'"amics" del facebook; alguns d'aquests, segurament em felicitaran pel meu aniversari, i d'aquests, alguns ho intentaran personalitzar i fer amb ingeni, mentre d'altres compliran amb el happy birthday.

Els dies volen, les setmanes s'atropellen unes a les altres, i les vides i experiències passen per davant en càmera ràpida, com si tingués el comandament a distància amb el botó de forward encallat. Una nit al llit propi. Tres nits compartint habitació amb les cuineres i el roncador de l'enginyer, al qual, no sé perquè, tothom té mania. Una nit en llit propi. Cinc nits a coberta, algunes compartint la fresca amb mil·lions d'estrelles, d'altres, amb tormentes d'estiu.

Totes aquestes experiències donaríen per fer deu o cent escrits pel blog, però tot va massa de pressa, i no paro per a escriure-ho i compartir-ho; uns articles substitueixen als altres, unes vides substitueixen a les altres, i, al no escriure'les, unes esperen a ser tatxades per les altres.

I, mentre, mil temes em servirien per escriure, per comentar l'actualitat relacionada amb els nostres viatges. Mil·lions de vides continuen avançant, tot i que el blog segueixi mutis i a la gàbia. Les morts de civils se succeeixen a Siria. La tensió entre Iran i els Estats Units segueix creixent, amb un final impredectible. Kim Jong Il, l'Estimat Líder, mor, deixant el poder de la República Democràtica i Popular de Corea al seu fill. I, al sud de Tailàndia, continuen les morts i els atemptats en una guerra de la qual ningú es molesta a parlar; allà, els independentistes musulmans segueixen reclamant el seu Regne de Pattani i, l'espiral de violència no s'atura, repressió-acció-repressió-acció...; a la premsa local cada setmana s'hi narren les noves accions armades i s'hi mostren fotos dels llocs dels successos o de les víctimes, però, com que aquestes no són occidentals ni afecta els nostres interessos, ja s'ho fotran. I ningú ho escriu, ningú es para a explicar-ho. Però això no vol dir que no continui passant i evolucionant. Tot i el silenci, el món no s'atura.