DE LES SARGANTANES DEL PALLARS ALS DRAGONS DE KOMODO (Indonèsia, sant tornem-hi)

Fa quasi un mes. O, comptant en hores, en fa unes sis centes quaranta vuit. També ho podríem comptar en talls d'embotits, olives, mitjanes Estrella, patates braves o llesques de pamtumata. Podem, també, quantificar aquesta visita, en el nombre d'amics i familiars que em visitat i amb els quals em conversat; o, quantifiquem-ho en rialles, o en moments de ràbia en veure les notícies o parlar de l'actualitat d'aquest nostre país petit. O comptant  els fills i filles d'amics i parents... segurament aquesta xifra seria la més alta de totes les alternatives proposades...

La qüestió és que amb les bosses encara a mig desfer i les cartes a mig obrir, ja comencem el procés de refer les bosses i de deixar un bon espai a la taula del menjador per a la correspondència que vagi arribant a partir de divendres, i que allà jaurà i es morirà de fàstic fins a ves a saber quan.

Sis centes quaranta hores o una vintena de criatures després, els passaports descansen al costat de bitllets tailandesos rebregats, de la càmera de fotos, d'un joc de calçotets nous de mercat de dissabte al matí, de la guia de llengua indonèsia o del nou tratju de submarinisme...

I d'aquí a pocs dies, després del canvi de vol al Caire (aquest cop no hi ha hotel de luxe per la patilla ni visita turística a les piràmides i els embaucadors dels souvenirs), d'una tarda-nit a Bangkok amb compres pendents i sopar amb amics, d'un altre vol a Bali on sembla que per burocràcia haurem de passar un parell de dies, i després d'un últim vol domèstic (però que, molts cops, no domesticat), arribarem a Labuanbajo, a l'Illa de Flores, a la porta del Parc Nacional de Komodo.

Komodo...després de dos anys, o disset mil cinc-centes vint hores, hi tornem. L'última visita va ser de plaer, de viatge motxileru i bussejos seguint un guia; ara serà una visita de plaer, però d'establir-se, d'acostumar-se a no tenir aigua calenta ni cadena al vàter, de deixar les bosses descansar i buscar el teu lloc, de saludar i sentir que els locals et criden pel teu nom, i serà una visita d'anar al davant en els bussejos, de buscar mantes raies, de senyalar taurons i d'aprendre a llegir les fortes corrents i remolins que fan famosa aquesta zona, i que li donen la riquesa subaquàtica que té. 

I tornarem a anar  a la busca dels famosos dragons de saliva mortal i característiques juràssiques. Ja varem anar en la recerca d'aquestes bèsties en aquella altra visita, fa disset mil no sé quantes hores, i en varem trobar, i varem observar com un d'aquests llangardaixos gegantins observaven un cérvol que ens observava tímid...un estrany triangle de mirades i de posicions estratègiques sota un sol que cremava sense contemplacions: el varà, camuflat entre els arbustos, quiet i silenciós, amb gana i salivera; el cérvol, majestuós amb les seves desenvolupades banyes i el seu fer elegant, fins i tot de menjar herbotes; i nosaltres dos, allà palplantats amb un guia escarransit amb un bastó a joc, escarransit també, primer admirats per la possibilitat de tenir un exemplar de cérvol tan aprop i tan impassible; després excitats pel fet de descobrir el dragó, no massa lluny nostre, observant la presa i observant-nos a nosaltres, els intrusos, els voyeurs, altres possibles preses i, finalment, una mica esparverats pels passos del famolenc varà cap a nosaltres, i de les gambades del guia escarransit a davant nostre, cridant: correu  !! i salvant la seva vida.

Final feliç per nosaltres, tot i que sense anissos, però amb unes bones fotos i una altra anècdota al sarró. A l'estómac de qui  devia acabar aquell cérvol, ens ho podem imaginar; el dragó de Komodo que ens va fer gambar a tota merda deu seguir per allà, al seu territori, sense predadors, buscant teca, descansant sota el sol i espantant guiris que es pensen que són al sofà de casa mirant el National Geographic o el 33 a les 5 de la tarda d'un dia d'entre setmana. I del guia escarransit i veloç? doncs aviat ho sabrem.

Aviat tornarem a veure aquells paisatges i aquelles gents, els somriures indonesis que t'hipnotitzen per la seva espontainetat, i dels quals ja em parlat sobradament en aquest blog al llarg dels anys. I aviat tornarem a caminar per aquells carrers, i veurem l'efecte del progrés que no perdona enlloc, dels avenços (?) i els canvis. Moltes ganes de tornar a riure amb aquella gent, de tornar a correr davant d'aquells monstres prehistòrics i de volar sota l'aigua amb les gegantines mantes i els inofensius taurons, però això no treu que trobarem a faltar aquelles vint criatures, les notícies enfurismadores sobre el present i futur del nostre petit país, que tanta ràbia et provoquen però tanta vida et donen, dels paisatges de la Vall del Ges, del barri de Sants de Barcelona o del Pallars...o de les sargantanes que corren entre les seves pedres, els seus fòsils, els arbustos i les roselles...bestioles que potser no són tant exòtiques ni tant enormes, però són les nostres, i no les oblidem.

BUSCANT L'AU FENIX EN FLAMES (DE LES PIRÀMIDES, LA SORRA I ELS POLICÍES BASTARDS)

A.C.A.B... All Cops Are Bastards sembla una pintada recurrent a les parets del Caire i Giza; n'hi ha algunes de hoolingans dels equips de la ciutat, i una que resa: No one can stop our idea. Poc més. Tot sembla tranquil. Bé, el contrari de tranquil, però en un sentit quotidià, en un context de normalitat en aquesta ciutat, en aquest país. Res fora del normal en les zones que visitem. Cotxes i més cotxes. Gent i encara més gent. Carros portats per burros. Mercats i paradetes al carrer. Caos general, però ni disturbis ni antiavalots ni helicòpters sobrevolant la ciutat. 

La visita és fugaç, i intentem de copsar si hi ha algun rastre de la revolució post-revolució, del descontentament post-descontentament, de la busca desesperada d'una solució després d'haver trobat la solució, del renaixement del caos després de l'enterrament del caos. L'au fènix en flames.

Per fugaç i limitada, la nostra aventura egípcia no ens aporta massa més que les opinions d'un guia turístic extremadament cantamanyanes i repetidament anti-Mursi i anti-Germans Musulmans, els murals vistos des de els vidres sorrosos de la furgoneta que ens transporta amunt i avall a ritme de turistes programats al minut, i els passejos per unes piràmides amb molts pocs turistes i molts venedors desesperats per despendres de rampoines vàries. No ho negarem, la seva habilitat comercial supera la de qualsevol altre venedor de merdes de qualsevol altra banda del món; ens podem excusar en  que havíem passat la nit en un avió, que havíem arribat a les cinc del matí, que feia calor, que estàvem xocats pel fet de ser ahir a Bangkok, demà a Barcelona i avui aquí. Però les excuses no valen, i quan acabes amb una bossa de plàstic plena d'estatuetes de déus egipcis,  piràmides en miniatura i altres baratel·les que pesen com un sant mort, et sents molt burro i et treus el barret davant de l'art dels que te l'han colada; ja no hi val a dir que et tornin el bitllet de 20 dòlars, que t'hi has repensat, no hi ha marxa enrere pels babaus.

La caminada i fotografiada de les piràmides i l'esfinx és encara massa fugaç dins la fugacitat d'una visita a l'Antic Egipte en tan sols un matí; el cantamanyanes anti-Mursi sembla que té pressa, i ho fa amb coleguisme, com si ens fes un favor: a dins de les piràmides no hi ha res a veure i s'ha de caminar molt i s'ha de pagar, aprop de l'esfinx no hi pararem perquè hi ha venedors i timaires molt pesants i blablabla Una fugacitat que ens acaba duent a un dels molts Palaus dels Perfums on ens han d'explicar tots els secrets d'aquest món, sobre el qual no tenim cap mena d'interès. "Haurem d'esperar un moment", diu l'home amb pressa que, de sobte, té tot el temps del món, "aviat tornarà la llum", sentencia amb una seguretat que s'aguanta amb pinces, "Mursi envia la llum a Gaza i ens deixa a nosaltres sense", tot i que celebro que un cap d'estat es preocupi per Gaza, l'afirmació em sembla una mica demagògica. En tot cas, ens és igual si la llum tornarà en cinc, deu o vint minuts; li deixem clar que ni perfums ni papirus ni patoxades turístiques; preferim fer una volta per Giza i el Caire en la furgoneta, sense baixar, patint embussos i pitades, veient la vida real, que no pas seure a escoltar un embaucador.

I fem la volta, i patim molts embussos, i veiem les pintades, i parlem amb el company de tour, un turc amant de les conspiracions, d'esquerres i de ment oberta (potser massa), que ens il·lustra amb teories com que el Pla d'Erdogan, enlloc de donar la independència al Kurdistan turc, és quedar-se, com a parts de Turquia, el Kurdistan d'Iraq i el siri. Interessant i agosarat.

I ens porten a l'hotel que ens paga la companyia aèria, on ens afartem mediterràneament de menjar que no em tastat en quasi un any, i ens remirem les fotos de les piràmides, i sospesem la possibilitat d'abandonar les estàtues rampòiniques que ens han enxufat a Giza. I homes de negocis entren i surten de l'hotel, i es prenen una copa al bar o agafen un taxi cap a la ciutat, per immiscuir-se en el caos quotidià d'aquest au fènix que diuen que és en flames, però que avui sembla tranquil. De moment, a l'hotel no hi falta la llum, esperem que a Gaza tampoc.