Per fi, som a McLeod Ganj. Hem aconseguit deixar enrere els 50 graus de calor infernal del pla i, després d’enllaçar vuit autobusos, hem arribat a aquesta petita població de muntanya on podem gaudir dels frescos vents de l’Himàlaia, de la dansa hipnòtica de les colorides banderes d’oracions penjades entre els arbres, de la parsimònia dels monjos budistes que van amunt i avall i de les majestuoses vistes de les muntanyes nevades, vistes que la boira ens havia volgut amagar però aquest matí, afortunadament, el vent ha aixecat el teló d’aquest impressionant escenari.
Tot i la serenitat del lloc i del moment, hi ha quelcom que ens neguita, quelcom que explica com pot ser que aquella petita porció de paradís hagi nascut de l’infern. Sembla evident que les evidències més evidents són infal·libles, però hi ha casos en que són errònies, casos en que no s’està en el terreny de la normalitat ni de les obvietats, sinó que s’està en un món pervertit i torçat. M’explico: ens hem mirat, desde darrera de les reixes, la casa del Dalai Lama, ens hem creuat amb desenes i desenes de tibetans, hem comprat llibres de la seva història i hem escoltat la seva mística música i, a Dharamsala, hem visitat el Govern del Tibet i els ministeris i departaments governamentals però, tot i així, no som al Tibet. Som al nord de l’Índia, en el que actualment és el centre polític i cultural del Tibet, on arriben els milers de refugiats que s’escapen de l’opressió xinesa que el seu país pateix desde l’any 1950, i on es mira de mantenir viva la flama de la llengua i la cultura, una flama que allà on pertany ja fa temps que està apagada.
Mentre reflexionem sobre tot el que el poble tibetà, com molts d’altres al món, està patint, ens arribem al monestir de Tsuglagkhang. Els observem resant, fent les voltes de rigor al temple, els somriem i ens somriuen generosa i honestament. Un xivarri eixordador ens crida l’atenció i ens guia cap a un pati ple de joves monjos; caps pelats, riallers i amb les seves túniques morades, no paren de cridar, moures i gesticular histriònicament, discutint ferventment sobre les ensenyances budistes que reben.
Molts d’ells han escapat del Tibet ocupat a través de l’Himàlaia en unes condicions infrahumanes, d’altres han estat torturats o empresonats, i tots tenen la seva família i el seu cor en aquell país que cada cop és menys seu. Les seves vivències són desgarradores i el seu futur com a nació no és gens esperançador, tot i així, no els falta ni un somriure ni paraules d’optimisme, pau i felicitat. És d’admirar, però costa d’entendre.
Tot i la serenitat del lloc i del moment, hi ha quelcom que ens neguita, quelcom que explica com pot ser que aquella petita porció de paradís hagi nascut de l’infern. Sembla evident que les evidències més evidents són infal·libles, però hi ha casos en que són errònies, casos en que no s’està en el terreny de la normalitat ni de les obvietats, sinó que s’està en un món pervertit i torçat. M’explico: ens hem mirat, desde darrera de les reixes, la casa del Dalai Lama, ens hem creuat amb desenes i desenes de tibetans, hem comprat llibres de la seva història i hem escoltat la seva mística música i, a Dharamsala, hem visitat el Govern del Tibet i els ministeris i departaments governamentals però, tot i així, no som al Tibet. Som al nord de l’Índia, en el que actualment és el centre polític i cultural del Tibet, on arriben els milers de refugiats que s’escapen de l’opressió xinesa que el seu país pateix desde l’any 1950, i on es mira de mantenir viva la flama de la llengua i la cultura, una flama que allà on pertany ja fa temps que està apagada.
Mentre reflexionem sobre tot el que el poble tibetà, com molts d’altres al món, està patint, ens arribem al monestir de Tsuglagkhang. Els observem resant, fent les voltes de rigor al temple, els somriem i ens somriuen generosa i honestament. Un xivarri eixordador ens crida l’atenció i ens guia cap a un pati ple de joves monjos; caps pelats, riallers i amb les seves túniques morades, no paren de cridar, moures i gesticular histriònicament, discutint ferventment sobre les ensenyances budistes que reben.
Molts d’ells han escapat del Tibet ocupat a través de l’Himàlaia en unes condicions infrahumanes, d’altres han estat torturats o empresonats, i tots tenen la seva família i el seu cor en aquell país que cada cop és menys seu. Les seves vivències són desgarradores i el seu futur com a nació no és gens esperançador, tot i així, no els falta ni un somriure ni paraules d’optimisme, pau i felicitat. És d’admirar, però costa d’entendre.
(Publicat al Reclam nº 946)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada