divendres, 15 de febrer de 2008

WADI RUM (JORDÀNIA), EN LA VERMELLA IMMENSITAT


Desde la llunyania es mira el llenç i, amb una velocitat calculada, pausada però imparable, va movent els pinzells sobre la tela. Va jugant amb els colors marronosos, ataronjats i vermells; no aleatòriament, sinó amb un ordre sagrat i diari. Amb la seva sortida comença a pintar el desert de tons ataronjats, que es van aclarint i fent més mats passant a adquirir els tons terrosos de la sorra del desert i, a mida que va acabant la seva ronda per aquell racó del món i es va amagant, les pintures usades van essent les vermelles, aconseguint el seu toc més personal i característic just abans de desaparèixer.
Els deserts són grans extensions de sorra poc poblades i amb esquitxos de vegetació com les persones són cap i extremitats unides a un cos, i, com les persones, cada desert té els seus atractius i unes qualitats que els fan únics. L’immensitat vermella i silenciosament viva, abans del regnat de la lluna, atorga, al desert de Wadi Rum, un atractiu irrepetible.
Dins d’aquest majestuós quadre, coberts amb turbants i vestits amb robes tradicionals, els beduïns en són els amos i únics habitants. Per ells les coses també han anat canviant molt ja que el progrés tampoc s’ha oblidat d’aquest paratge. Cada cop n’hi ha menys que siguin nòmades, els tot terrenys van substituint als camells i pels que continuen vivint al desert, el turisme s’ha convertit en una base fonamental de la seva economia.
Orgullosos i experimentats, els senyors del desert t’endinsen en un mar de sorra que a principis del segle passat va ser testimoni de la Revolta dels àrabs que, amb l’ajuda dels anglesos i el protagonisme de Lawrence d’Aràbia, van expulsar els turcs otomans que hi regnaven desde feia segles. Un mar de sorra on no és el Sol l’únic artista que hi deixa la seva personal empremta, també el vent s’ha dedicat, dia rere dia, segle rere segle, ha anar escrivint sobre les roques en un llenguatge que tan sols ell coneix, fent que aquestes impressionants formacions rocoses que sorgeixen del desert semblin gegantins pergamins d’indesxifrables llengües.
A la nit, la tranquil·litat adquireix un caire encara més extrem, i el desert, a l’haver perdut les vives tonalitats diürnes, es converteix en un terreny tenebrós i aparentment hostil. El protagonisme, ara, és per l’immensitat de l’univers que et cobreix, que provoca les tòpiques i inevitables reflexions sobre la seva infinitat, el nostre origen, i la possibilitat de la vida en alguna dels milions de llumetes que tenim sobre nostre. I imagines que algú, desde algun altre punt de l’univers, es mira el cel en el qual som nosaltres, sentint-se el centre de tot i reflexionant, també inevitable i tòpicament , sobre la possibilitat de la nostra existència.
(Publicat al Reclam)