A la fortificada i agradable població de l’Alguer, a la costa de l’illa de Sardenya, el Bastione della Maddalena és també, tal com indica el rètol, el Fort de la Magdalena. Hi ha, entre d’altres, la Via Salvador Espriu, la Via Barcellonnetta, la Via Joan Miró, la Via Pompeu Fabra o la Via Pau Casals; en una de les places principals s’erigeix un monument a la Unitat de la llengua amb el text: “L’Alguer als Països Catalans”, i a l’Ajuntament s’indica: Municipi (en gran) i Comune (a sota), i al costat de les banderes més institucionals, l’italiana i l’europea, hi ha la senyera i la bandera sarda. Però s’ha de tocar de peus a terra i ser conscients que la presència de tots aquests elements no significa que l’Alguer sigui, sociològicament i lingüísticament parlant, una població catalana. El català hi té una presència més folklòrica i de tradició cultural que no pas de quotidianitat o de nacionalisme. Pots comunicar-te en català amb persones de mitjana edat o ancians, però costa molt de sentir-ne converses pel carrer.
Els que hi parlen el català no l’han après a l’escola, al carrer o a la televisió, sinó que l’han après a casa, dels avis i dels pares, en una tradició de boca orella; i aquesta forma de manteniment i transmissió d’una cultura, sense el suport de les institucions o d’altres eines cabdals avui en dia, com poden ser els mitjans de comunicació, comporta, més tard o més d’hora, la desaparició d’aquesta, perquè el que pot interessar als avis com a part d’una cultura que els ve, al seu torn, dels seus avis, segurament acabi perdent l’interès dels néts, i més en un moment en que la globalització i les grans xarxes de telecomunicacions porten a la inevitable mort d’aquests reductes culturals a favor de les cultures majoritàries i dominants.
Però sembla que en els últims anys ha aparegut un salvador involuntari i inesperat d’aquesta ànima catalana de l’Alguer: l’aerolinia de baix cost que l’uneix amb Catalunya.
Evidentment, l’empresa no ha afegit aquesta ruta a la seva llista d’ofertes amb ànim cultural ni d’un agermanament dels Països Catalans en la seva totalitat. L’objectiu era buscar una porta d’entrada dels vols de ganga a l’illa de Sardenya, i el que han aconseguit és que milers de catalans passin per aquesta població, fent que es torni a sentir el català per aquells carrers, que la gent d’allà torni a interessar-s’hi i a veure que no tan sols és una curiositat folklòrica heretada dels ancestrals de la família, sinó que és una cosa viva, que els pot ser útil per a comunicar-se amb tots aquells turistes que van apareixent per la població més de sis cents anys després de l’arribada, surcant el Mediterrani, dels primers catalans, i que els faci sentir que no són quatre indígenes estranys en una illa disputada entre independentistes sards i italians, sinó que formen part d’una comunitat nacional que manté viva la llengua i la cultura, un poble que té consciència de la seva existència i que cada cop més massivament s’hi dirigeix, tant per disfrutar de l’encantadora tranquil·litat del lloc com per a interessar-se per aquell germà petit que viu en la distància.
Els que hi parlen el català no l’han après a l’escola, al carrer o a la televisió, sinó que l’han après a casa, dels avis i dels pares, en una tradició de boca orella; i aquesta forma de manteniment i transmissió d’una cultura, sense el suport de les institucions o d’altres eines cabdals avui en dia, com poden ser els mitjans de comunicació, comporta, més tard o més d’hora, la desaparició d’aquesta, perquè el que pot interessar als avis com a part d’una cultura que els ve, al seu torn, dels seus avis, segurament acabi perdent l’interès dels néts, i més en un moment en que la globalització i les grans xarxes de telecomunicacions porten a la inevitable mort d’aquests reductes culturals a favor de les cultures majoritàries i dominants.
Però sembla que en els últims anys ha aparegut un salvador involuntari i inesperat d’aquesta ànima catalana de l’Alguer: l’aerolinia de baix cost que l’uneix amb Catalunya.
Evidentment, l’empresa no ha afegit aquesta ruta a la seva llista d’ofertes amb ànim cultural ni d’un agermanament dels Països Catalans en la seva totalitat. L’objectiu era buscar una porta d’entrada dels vols de ganga a l’illa de Sardenya, i el que han aconseguit és que milers de catalans passin per aquesta població, fent que es torni a sentir el català per aquells carrers, que la gent d’allà torni a interessar-s’hi i a veure que no tan sols és una curiositat folklòrica heretada dels ancestrals de la família, sinó que és una cosa viva, que els pot ser útil per a comunicar-se amb tots aquells turistes que van apareixent per la població més de sis cents anys després de l’arribada, surcant el Mediterrani, dels primers catalans, i que els faci sentir que no són quatre indígenes estranys en una illa disputada entre independentistes sards i italians, sinó que formen part d’una comunitat nacional que manté viva la llengua i la cultura, un poble que té consciència de la seva existència i que cada cop més massivament s’hi dirigeix, tant per disfrutar de l’encantadora tranquil·litat del lloc com per a interessar-se per aquell germà petit que viu en la distància.
(Publicat al Reclam)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada