Sota aquella mal intencionada dutxa, de la qual sortien desbocats rajolins d’aigua que semblava que busquessin els abundants cables elèctrics pelats que decoraven les parets, mentre la pell i els cabells se m’impregnaven d’una intensa fortor a rovell, pensava en les frases que utilitzava el propietari d’aquell rònec hotel per a definir-lo: “A homely stay” (una estada com a casa) i “A name of distiction” (un nom de distinció) i meditava sobre la subjectivitat del llenguatge i la relativitat de les paraules. Hi ha mots que sempre havia pensat que volien dir una cosa concreta, però al viatjar per l’Índia hem vaig adonar que no tan sols tenen més d’un significat, sinó que a més aquests significats són antagònics entre sí. No es tracta de veure l’ampolla mig plena o mig buida, sinó de veure plena de Moet Chandon l’ampolla buida de sosa càustica.
«Questa habitachione é un infierno!! Il tejadi di ferri! Il ventilatore no labora! Non dormire en questa habitacione! L’inferno!”. La cara del viatger italià, que semblava que sortís d’una llarga i soferta vaga de fam, i l’exagerada quantitat d’ampolles d’aigua buides tirades per tot arreu, van poder amb el qualificatiu que el propietari de l’hotel posava a aquell forn crematori mal pintat i enreixat: « deluxe rooms ». Suposo que la primera vegada que ens van oferir una habitació “deluxe”, tot i la ingenuïtat iniciàtica, ja vam imaginar que no seria luxosa, però tampoc que seria tot el contrari.
Com aquella habitació deluxe on, apart de ser hermètica i sense ventilador, jeia sobre el nostre futurible llit una espècie de massa fosca que vam deduir que devia ser un indi més que gruixut fent la migdiada. O com aquella a fora de la qual hi havia aparcat un matalàs amb una iaia esquelètica i amb Dodotis, lligada de mans i peus (tots els respectes per la pobre dona, però es que la cosa no convidava).
O l’Hotel Qualité, on, apart de les cerveses buides que inundaven passadissos i escales, a la nit havies de barrar la porta i esperar silenciós i en la foscor, amb un pal, per si les turbes de borratxos que mamaven i deambulaven per l’hotel provaven d’entrar a l’habitació. O aquella en la qual un despistat s’havia deixat la cama ortopèdica. O habitacions on l’estança suposava la convivència amb les deposicions dels clients de les últimes setmanes, a la vista de que el wàter ni funcionava ni semblava que hagués de funcionar en breu. Evidentment, en aquests casos, com en tants d’altres, tardàvem ben poc a, motxilla a l’esquena, tornar a creuar la porta del carrer, uns cops rient com bojos i d’altres ben carregats de mala llet i males paraules.
Allotjar-se en hotels luxosos val un ull de la cara. Fer aquesta particular ruta dels horrors pels hotels “de luxe” no té preu.
«Questa habitachione é un infierno!! Il tejadi di ferri! Il ventilatore no labora! Non dormire en questa habitacione! L’inferno!”. La cara del viatger italià, que semblava que sortís d’una llarga i soferta vaga de fam, i l’exagerada quantitat d’ampolles d’aigua buides tirades per tot arreu, van poder amb el qualificatiu que el propietari de l’hotel posava a aquell forn crematori mal pintat i enreixat: « deluxe rooms ». Suposo que la primera vegada que ens van oferir una habitació “deluxe”, tot i la ingenuïtat iniciàtica, ja vam imaginar que no seria luxosa, però tampoc que seria tot el contrari.
Com aquella habitació deluxe on, apart de ser hermètica i sense ventilador, jeia sobre el nostre futurible llit una espècie de massa fosca que vam deduir que devia ser un indi més que gruixut fent la migdiada. O com aquella a fora de la qual hi havia aparcat un matalàs amb una iaia esquelètica i amb Dodotis, lligada de mans i peus (tots els respectes per la pobre dona, però es que la cosa no convidava).
O l’Hotel Qualité, on, apart de les cerveses buides que inundaven passadissos i escales, a la nit havies de barrar la porta i esperar silenciós i en la foscor, amb un pal, per si les turbes de borratxos que mamaven i deambulaven per l’hotel provaven d’entrar a l’habitació. O aquella en la qual un despistat s’havia deixat la cama ortopèdica. O habitacions on l’estança suposava la convivència amb les deposicions dels clients de les últimes setmanes, a la vista de que el wàter ni funcionava ni semblava que hagués de funcionar en breu. Evidentment, en aquests casos, com en tants d’altres, tardàvem ben poc a, motxilla a l’esquena, tornar a creuar la porta del carrer, uns cops rient com bojos i d’altres ben carregats de mala llet i males paraules.
Allotjar-se en hotels luxosos val un ull de la cara. Fer aquesta particular ruta dels horrors pels hotels “de luxe” no té preu.
(Publicat al Reclam)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada