SINGAPUR, FORQUES AL PARADÍS

En Pere és cirurgià i vesteix com el perfecte viatger, Coronel Tapioca de cap a peus. En Juanma té una botiga de regals i complements fashions, vesteix més desenfadat i tot i que, com en Pere, deu rondar la cinquantena, té una aire força jovenívol. Són parella. Sí, són homosexuals. És una dada que no hauria de tenir cap mena d’importància, però a Singapur, on es troben fent una curta visita, sí que en té. En aquesta petita illa ciutat-estat la pràctica de l’homosexualitat hi està penada amb la presó.
Abans de baixar de l’avió ja s’han topat amb l’estricte i brutal règim legislatiu singapurès; uns fulletons els advertia que la possessió de drogues està castigada amb la pena de mort, i tot i que no porten res, fa por. Un cop a l’aeroport, considerat un dels tres millors del món, els sorprèn el luxe i l’ordre que s’hi respira. Apart de les botigues i restaurants habituals hi ha cinemes i extravagàncies com el jardí d’orquídies o el de gira-sols.
I no es deixen de sorprendre de camí a la ciutat. Al voltant de l’autovia, els arbres, matolls i gespa tenen una perfecció mil·limètrica i una simetria impossible. El trànsit és tranquil i ordenat, i no se sent l’orquestra de botzines de variadíssimes melodies i estridències que és part inseparable de carrers i carreteres de gran part del sud-est asiàtic.
A l’arribar a la ciutat, un dels centres de negocis més importants del món, es meravellen pels altíssims i lluents rascacels, davant dels quals semblem algú que no hagi sortit mai del poble. Un riu d’aigües tranquil·les pel qual passegen cuques barquetes per turistes els separa d’aquest skyline, i a la riba, terrassetes de restaurants acollidors i selectes. Ni tant sols la mitificada pulcritud suïssa pot competir amb la netedat de la ciutat; voreres impol·lutes i parets immaculades.
Després d’haver estat voltat per zones on la brutícia i el desordre en són les normes rectores, aquesta pulcresa celestial hauria de ser alleugeridora i relaxant, però la sensació és d’un asfixiant surrealisme. Els sembla que els estiguin passejant per un decorat. On són els pescadors i indígenes que vivien aquí abans de la colonització? On són aquells milions de motos que conformen rius sense fi? I els insistents venedors ambulants? I les paradetes de menjar i begudes pel carrer? On és la humanitat? Un ordre que prové de que sigui punible vendre xiclets, escopir a terra o no tirar bé de la cadena després de fer ús del wàter no és natural. Una façana de pulcritud i lluentor dirigida al món dels negocis i les multinacionals que té el preu de la llibertat dels ciutadans. Llibertat que no és la que fomenta el liberalisme que alimenta la farsa singapuresa, amagant les misèries, funcionant a cop d’amenaça i endinsant-se, antiecològicament, metres i metres al mar per a poder anar ampliant la ciutat dels negocis i l’opulent aeroport. La llibertat dels yuppies somrients en els exquisits despatxos dels grans rascacels, la llarga ombra dels quals oculta les desenes de drogoaddictes i marginats penjats a la forca.

En Pere i en Juanma pugen a l’avió, fugint d’aquesta falsa perfecció i opressiu benestar, reflexionant sobre les paradoxes d’aquest estrany paradís, i volen cap a casa on tornaran a ser, per molt que a alguns els pesi, persones legals.

(Publicat al Reclam)

L'ALGUER, LA PETITA CATALUNYA SARDA

A la fortificada i agradable població de l’Alguer, a la costa de l’illa de Sardenya, el Bastione della Maddalena és també, tal com indica el rètol, el Fort de la Magdalena. Hi ha, entre d’altres, la Via Salvador Espriu, la Via Barcellonnetta, la Via Joan Miró, la Via Pompeu Fabra o la Via Pau Casals; en una de les places principals s’erigeix un monument a la Unitat de la llengua amb el text: “L’Alguer als Països Catalans”, i a l’Ajuntament s’indica: Municipi (en gran) i Comune (a sota), i al costat de les banderes més institucionals, l’italiana i l’europea, hi ha la senyera i la bandera sarda. Però s’ha de tocar de peus a terra i ser conscients que la presència de tots aquests elements no significa que l’Alguer sigui, sociològicament i lingüísticament parlant, una població catalana. El català hi té una presència més folklòrica i de tradició cultural que no pas de quotidianitat o de nacionalisme. Pots comunicar-te en català amb persones de mitjana edat o ancians, però costa molt de sentir-ne converses pel carrer.
Els que hi parlen el català no l’han après a l’escola, al carrer o a la televisió, sinó que l’han après a casa, dels avis i dels pares, en una tradició de boca orella; i aquesta forma de manteniment i transmissió d’una cultura, sense el suport de les institucions o d’altres eines cabdals avui en dia, com poden ser els mitjans de comunicació, comporta, més tard o més d’hora, la desaparició d’aquesta, perquè el que pot interessar als avis com a part d’una cultura que els ve, al seu torn, dels seus avis, segurament acabi perdent l’interès dels néts, i més en un moment en que la globalització i les grans xarxes de telecomunicacions porten a la inevitable mort d’aquests reductes culturals a favor de les cultures majoritàries i dominants.
Però sembla que en els últims anys ha aparegut un salvador involuntari i inesperat d’aquesta ànima catalana de l’Alguer: l’aerolinia de baix cost que l’uneix amb Catalunya.
Evidentment, l’empresa no ha afegit aquesta ruta a la seva llista d’ofertes amb ànim cultural ni d’un agermanament dels Països Catalans en la seva totalitat. L’objectiu era buscar una porta d’entrada dels vols de ganga a l’illa de Sardenya, i el que han aconseguit és que milers de catalans passin per aquesta població, fent que es torni a sentir el català per aquells carrers, que la gent d’allà torni a interessar-s’hi i a veure que no tan sols és una curiositat folklòrica heretada dels ancestrals de la família, sinó que és una cosa viva, que els pot ser útil per a comunicar-se amb tots aquells turistes que van apareixent per la població més de sis cents anys després de l’arribada, surcant el Mediterrani, dels primers catalans, i que els faci sentir que no són quatre indígenes estranys en una illa disputada entre independentistes sards i italians, sinó que formen part d’una comunitat nacional que manté viva la llengua i la cultura, un poble que té consciència de la seva existència i que cada cop més massivament s’hi dirigeix, tant per disfrutar de l’encantadora tranquil·litat del lloc com per a interessar-se per aquell germà petit que viu en la distància.

(Publicat al Reclam)

WADI RUM (JORDÀNIA), EN LA VERMELLA IMMENSITAT

Desde la llunyania es mira el llenç i, amb una velocitat calculada, pausada però imparable, va movent els pinzells sobre la tela. Va jugant amb els colors marronosos, ataronjats i vermells; no aleatòriament, sinó amb un ordre sagrat i diari. Amb la seva sortida comença a pintar el desert de tons ataronjats, que es van aclarint i fent més mats passant a adquirir els tons terrosos de la sorra del desert i, a mida que va acabant la seva ronda per aquell racó del món i es va amagant, les pintures usades van essent les vermelles, aconseguint el seu toc més personal i característic just abans de desaparèixer.
Els deserts són grans extensions de sorra poc poblades i amb esquitxos de vegetació com les persones són cap i extremitats unides a un cos, i, com les persones, cada desert té els seus atractius i unes qualitats que els fan únics. L’immensitat vermella i silenciosament viva, abans del regnat de la lluna, atorga, al desert de Wadi Rum, un atractiu irrepetible.
Dins d’aquest majestuós quadre, coberts amb turbants i vestits amb robes tradicionals, els beduïns en són els amos i únics habitants. Per ells les coses també han anat canviant molt ja que el progrés tampoc s’ha oblidat d’aquest paratge. Cada cop n’hi ha menys que siguin nòmades, els tot terrenys van substituint als camells i pels que continuen vivint al desert, el turisme s’ha convertit en una base fonamental de la seva economia.
Orgullosos i experimentats, els senyors del desert t’endinsen en un mar de sorra que a principis del segle passat va ser testimoni de la Revolta dels àrabs que, amb l’ajuda dels anglesos i el protagonisme de Lawrence d’Aràbia, van expulsar els turcs otomans que hi regnaven desde feia segles. Un mar de sorra on no és el Sol l’únic artista que hi deixa la seva personal empremta, també el vent s’ha dedicat, dia rere dia, segle rere segle, ha anar escrivint sobre les roques en un llenguatge que tan sols ell coneix, fent que aquestes impressionants formacions rocoses que sorgeixen del desert semblin gegantins pergamins d’indesxifrables llengües.
A la nit, la tranquil·litat adquireix un caire encara més extrem, i el desert, a l’haver perdut les vives tonalitats diürnes, es converteix en un terreny tenebrós i aparentment hostil. El protagonisme, ara, és per l’immensitat de l’univers que et cobreix, que provoca les tòpiques i inevitables reflexions sobre la seva infinitat, el nostre origen, i la possibilitat de la vida en alguna dels milions de llumetes que tenim sobre nostre. I imagines que algú, desde algun altre punt de l’univers, es mira el cel en el qual som nosaltres, sentint-se el centre de tot i reflexionant, també inevitable i tòpicament , sobre la possibilitat de la nostra existència.
(Publicat al Reclam)

NITS ÍNDIES DE LUXE I DISTINCIÓ.

Sota aquella mal intencionada dutxa, de la qual sortien desbocats rajolins d’aigua que semblava que busquessin els abundants cables elèctrics pelats que decoraven les parets, mentre la pell i els cabells se m’impregnaven d’una intensa fortor a rovell, pensava en les frases que utilitzava el propietari d’aquell rònec hotel per a definir-lo: “A homely stay” (una estada com a casa) i “A name of distiction” (un nom de distinció) i meditava sobre la subjectivitat del llenguatge i la relativitat de les paraules. Hi ha mots que sempre havia pensat que volien dir una cosa concreta, però al viatjar per l’Índia hem vaig adonar que no tan sols tenen més d’un significat, sinó que a més aquests significats són antagònics entre sí. No es tracta de veure l’ampolla mig plena o mig buida, sinó de veure plena de Moet Chandon l’ampolla buida de sosa càustica.
«Questa habitachione é un infierno!! Il tejadi di ferri! Il ventilatore no labora! Non dormire en questa habitacione! L’inferno!”. La cara del viatger italià, que semblava que sortís d’una llarga i soferta vaga de fam, i l’exagerada quantitat d’ampolles d’aigua buides tirades per tot arreu, van poder amb el qualificatiu que el propietari de l’hotel posava a aquell forn crematori mal pintat i enreixat: « deluxe rooms ». Suposo que la primera vegada que ens van oferir una habitació “deluxe”, tot i la ingenuïtat iniciàtica, ja vam imaginar que no seria luxosa, però tampoc que seria tot el contrari.
Com aquella habitació deluxe on, apart de ser hermètica i sense ventilador, jeia sobre el nostre futurible llit una espècie de massa fosca que vam deduir que devia ser un indi més que gruixut fent la migdiada. O com aquella a fora de la qual hi havia aparcat un matalàs amb una iaia esquelètica i amb Dodotis, lligada de mans i peus (tots els respectes per la pobre dona, però es que la cosa no convidava).
O l’Hotel Qualité, on, apart de les cerveses buides que inundaven passadissos i escales, a la nit havies de barrar la porta i esperar silenciós i en la foscor, amb un pal, per si les turbes de borratxos que mamaven i deambulaven per l’hotel provaven d’entrar a l’habitació. O aquella en la qual un despistat s’havia deixat la cama ortopèdica. O habitacions on l’estança suposava la convivència amb les deposicions dels clients de les últimes setmanes, a la vista de que el wàter ni funcionava ni semblava que hagués de funcionar en breu. Evidentment, en aquests casos, com en tants d’altres, tardàvem ben poc a, motxilla a l’esquena, tornar a creuar la porta del carrer, uns cops rient com bojos i d’altres ben carregats de mala llet i males paraules.
Allotjar-se en hotels luxosos val un ull de la cara. Fer aquesta particular ruta dels horrors pels hotels “de luxe” no té preu.

(Publicat al Reclam)

EL TIBET, MASSA LLUNY DEL TIBET

Per fi, som a McLeod Ganj. Hem aconseguit deixar enrere els 50 graus de calor infernal del pla i, després d’enllaçar vuit autobusos, hem arribat a aquesta petita població de muntanya on podem gaudir dels frescos vents de l’Himàlaia, de la dansa hipnòtica de les colorides banderes d’oracions penjades entre els arbres, de la parsimònia dels monjos budistes que van amunt i avall i de les majestuoses vistes de les muntanyes nevades, vistes que la boira ens havia volgut amagar però aquest matí, afortunadament, el vent ha aixecat el teló d’aquest impressionant escenari.
Tot i la serenitat del lloc i del moment, hi ha quelcom que ens neguita, quelcom que explica com pot ser que aquella petita porció de paradís hagi nascut de l’infern. Sembla evident que les evidències més evidents són infal·libles, però hi ha casos en que són errònies, casos en que no s’està en el terreny de la normalitat ni de les obvietats, sinó que s’està en un món pervertit i torçat. M’explico: ens hem mirat, desde darrera de les reixes, la casa del Dalai Lama, ens hem creuat amb desenes i desenes de tibetans, hem comprat llibres de la seva història i hem escoltat la seva mística música i, a Dharamsala, hem visitat el Govern del Tibet i els ministeris i departaments governamentals però, tot i així, no som al Tibet. Som al nord de l’Índia, en el que actualment és el centre polític i cultural del Tibet, on arriben els milers de refugiats que s’escapen de l’opressió xinesa que el seu país pateix desde l’any 1950, i on es mira de mantenir viva la flama de la llengua i la cultura, una flama que allà on pertany ja fa temps que està apagada.
Mentre reflexionem sobre tot el que el poble tibetà, com molts d’altres al món, està patint, ens arribem al monestir de Tsuglagkhang. Els observem resant, fent les voltes de rigor al temple, els somriem i ens somriuen generosa i honestament. Un xivarri eixordador ens crida l’atenció i ens guia cap a un pati ple de joves monjos; caps pelats, riallers i amb les seves túniques morades, no paren de cridar, moures i gesticular histriònicament, discutint ferventment sobre les ensenyances budistes que reben.
Molts d’ells han escapat del Tibet ocupat a través de l’Himàlaia en unes condicions infrahumanes, d’altres han estat torturats o empresonats, i tots tenen la seva família i el seu cor en aquell país que cada cop és menys seu. Les seves vivències són desgarradores i el seu futur com a nació no és gens esperançador, tot i així, no els falta ni un somriure ni paraules d’optimisme, pau i felicitat. És d’admirar, però costa d’entendre.

(Publicat al Reclam nº 946)