L'ULTIM DIA DE CURS...

L'ANGEL EXTERMINADOR

“Fins als 12 anys no ens van parar de repetir que els negres eren dolents, que eren diferents, que els tinguéssim por, que no eren els nostres amics,… i, de sobte, ens van començar a dir que tots érem iguals i que tots havíem de conviure com germans.” L’M fa 15 dies que és a Koh Tao. És africà, però no és el típic africà que et ve al cap quan penses en un africà: no té llavis grossos, ni ulls blanquíssims destacant en la cara negra, té ulls blaus i cabell pèl roig. Es de Ciutat del Cap, la seva família fa 300 anys que hi viu, per la qual cosa se’ls pot considerar africans (que no, com ell recalca contínuament, afrikaans, els blancs racistes i puristes), té la parella a Anglaterra però viu a Mallorca. Li toca deixar l’illa, de fet, fa 5 dies que havia d’abandonar Tailàndia a l’expirar-li el visat, però no pot. Quelcom l’atrau i el reté.

L’F és del Quebec, tot i que diu que hi ha altres problemes globals més importants per lluitar que no pas el tema de la seva nació. Si li dones una cigarreta se la passarà de mà en mà, farà veure que la fa desaparèixer i, poc subtilment, se la col·locarà darrere l’orella, entre les rastes; ho fa amb ganes (la intenció és el que compta, no?), però li falten hores i hores de pràctica, i no les té. Va arribar a l’illa amb la intenció de passar-hi uns dies, però s’ha enredat a fer tots els cursos de submarinisme, fer 2 hores diàries de ioga, intentar entendre les converses en tai del seu company d’habitació i els seus amics fumetes, els divertits (que no màgics) trucs de màgia,...Mil activitats i coneixences curioses que el mantenen aferrat a l’illa. Dorm a terra i sense ventilador; és un hippie, però un dels de veritat, no dels de postal.

“Joder, normalmente cuando digo ésto la gente me abucha e insulta, no me aplauden como ahora”. L’A és en una festa en un vaixell, i toca passar el mal tràngol de presentar-te davant de tothom; un mal tràngol força gratuït, ja que la majoria ja es coneixen, i els que no, tampoc els importa el seu nom ni que hi pinten; res, coses corporatives. Ha dit el seu nom: “A”, i que és del Basque Country, i els aplaudiments han sigut generals. Fa uns dies que corre per aquí i aviat té que tornar, la feina l’espera, però li costa massa, no pot. Al final, es resignarà, però amb la seva auto condició que, a la mínima que pugui tornarà, i per temps; tot i que potser no per tant com el Z, de la seva mateixa nacionalitat, que fa 8 anys que viu a l’illa i, fins fa un parell de mesos, no havia tornat mai a casa.

Fa 2 mesos que el D i l’A no es mouen de l’illa, però ara, per imperatius legals i burocràtics, els toca. Només serà per una nit, el just per anar a l’illa de Samui, pagar el que toqui i tenir l’extensió del visat, però, tot i la curta durada de l’escapada, se’ls fa una muntanya i els angoixa. Al moll on ha de sortir el ferry fan cara de tristos i miren cap en darrera, com qui marxa d’un lloc per no tornar-hi. Per problemes que la veu del megàfon no aclareix, el catamarà sortirà amb 1 hora de retard, el sol pica massa fort, un gos vestit amb uns pantalons de Muay Thai i uns llaços als caps se’ls pixa en els desprotegits peus, un vell anglès i maldestre toca amb el cap una tuberia de plàstic fent que els caigui a sobre,... estarien millor al seu bungalow, bé, o a qualsevol racó de l’illa.

EL PEIX MES GROS

Fa un parell de nits tenia davant meu set majestuosos taurons balena; els veia de lluny i, tot i que majestuosos, avançaven ràpid. L'emoció era indescriptible, i només frisava per sortir a la superfície i poder explicar-ho a tothom i, com toca avui en dia, posar-ho al facebook. Era un somni, com sempre. Però ahir, dos dies després, sentia la mateixa emoció que havia sentit en el somni, i les mateixes ganes irrefrenables de sortir de l'aigua per poder-ho comentar amb tothom i comprobar que l'Anna també l'hagués vist. En la realitat no n'eren set de taurons balena, ni tampoc era un dels exemplars de 10 o 12 metres que hi ha; en feia entre 3 i 4, una mica més gros que els taurons toro, però no marxava ràpid ni era lluny, com en el somni; en la realitat portava tot el dia passejant-se pel mateix lloc sense sentir-se cohibit per tots els submarinistes que avisats acudien a la boia sud de White Rock. Els grups el seguiem, el rodejàvem, li feien fotos, i fins i tot algun carcamal l'intentava tocar, però ell no marxava, sinó que ens havíem d'apartar per no xocar-hi. Lent, parsimoniós, tranquil, pacífic i curiós. Tots gastant més aire del normal i amb ulls com plats darrere les ulleres.

Feia 2 nits que ho havia somiat, però no es pot dir que fos una premonició, eren les ànsies de veure'l.

DES DE SOTA L'AIGUA

Finalment ens varem atrevir a començar a posar la càmera a sota l'aigua i mirar d'extreure'n les imatges que hi veiem cada dia, per tenir-les coleccionades, i també per poder-vos-les mostrar.

Els resultats vàren ser molt més frustrants dels esperats; el moviment de l'aigua, dels animals i el meu, les partícules, la llum, els colors,... Tot un món dins de la fotografia, on comences de zero i tens que apendre-ho tot; un nadó, vaja. Hem fet fotos en unes poques inmersions, amb algunes imatges que encara ens atrevim a mostrar tot i les mancances en llum,... però serveixen per a fer-vos una idea de la fauna que trobem a diari (les morenes, les ratlles de punts blaus, els "peixos caixa porcespí (desconnec el nom en català o castellà). Bé, unes quantes bestioles que podeu veure als albums del costat (i que em va bé per a allargar una mica fins al pròxim escrit, que arribarà aviat, però amb el ritme de vida Kohtaoenc em costa de menjar-me la closca i mirar d'escriure quelcom interessant).

DE TAURONS I DE BESTIES ASSASSINES

El gran terrorista

La paraula terrorisme, que tant agrada de fer-ne us reiteratiu i abusiu als estats i els seus lacais, sempre me l’he mirat amb escepticisme, sense acabar d’entendre per què s’usa tant, i per què, depenent de qui faci una cosa, és terrorisme o no. Ara, hi ha un cas en el qual trobo que la paraula pren tot el seu sentit, i fora del món de la política; em refereixo al gran terrorista que va ser Steven Spielberg.

Aquell director, en els primers passos en el lucratiu món del cinema, va aconseguir atemorir, terroritzar, milions de persones. Des de que va aparèixer aquest producte terrorista (la pel·lícula Jaws), molts nens es resistien a entrar a l’aigua (en alguns casos fins i tot de la piscina petita del càmping) amb plors i corredisses, per por a que un monstre marí assassí se’ls cruspís les cametes; joves de viatge de fi de curs s’horroritzaven quan eren llençats a l’aigua des de el pati que compartien amb mitja classe a la platja de Peñíscola, la gent gran es convencia que al Mediterrani no n’hi ha d’això, mentre nedaven allunyant-se de la vora intentant repassar la llista de la compra per no imaginar-se les fileres de dents que se’ls podien estar apropant des de les profunditats; ... Generacions i generacions de persones de cultures i vides diverses compartien aquella por.

El gran canvi

Parlo del passat i de terceres persones, però evidentment allò ens va marcar a tots, i va fer que durant dècades, al sentir la paraula “taurons” el cervell et toqués aquelles notes simples però angoixants de la banda sonora del film, imaginant-nos sang, membres esquarterats i fugides impossibles al mig dels oceans.

En el nostre cas, va haver-hi un canvi de percepció en les nostres primeres passes cap als passejos i viatges per l’”altre” 70 % del planeta, l’aigua. Fa tot just un any, apunt de fer la nostra primera immersió a l’illa de Borneo, el supercool de l’instructor ens va dir: “Si tenim sort potser veiem algun tauró”, i la resposta unànime dels quatre pardillescos aprenents de submarinistes va ser: “Sort??? Serà mala sort!!!!”

El gran al·licient

Ha passat un any des de llavors, des de la destrucció del mite, i cada dia ens endinsem en les aigües dels voltants de Koh Tao desitjosos de poder-nos topar amb el grup de bullsharks que s’han instal·lat per la zona. Al sortir de l’aigua comença la competició per veure qui ha sigut més afortunat: “Nosaltres n’hem vist 8, i feien més de 3 metres”,” nosaltres n’hem vist una ombra”, “nosaltres n’hem seguit dos, però s’han escapat”, “nosaltres hem pogut gravar de ben a prop com un d’ells caçava un peix”, hi ha qui n’ha tingut un a 1 metre o el que dia rere dia no en veu cap.

El gran depredador

Ens mirem la pel·lícula Sharkwater, en que un pallu molt narcisista fa una lluita aferrissada contra la caça de taurons per les seves aletes, i és d’aquestes pel·lícules que et deixen tocat, molt. El personatge (director, càmera, guionista,..) va d’heroi, però tot i la seva xuleria, hem de reconèixer que ho és, per haver fet tot el que es veu al film, i pel film en sí.

A Sharkwater, primer se’ns demostra, en dades i a través de la veu d’experts, el poc perill que suposen els taurons; entre d’altres coses se’ns indica que a l’any es donen 5 morts per taurons, al costat dels milions d’avistaments que n’hi ha, i que, per posar un exemple, animals com els elefants causen moltes més morts, i aquests no fan cap por a ningú. Les imatges del protagonista jugant amb els taurons ho diuen tot.

Després es dedica a desgranar i mostrar tot el tema del negoci milionari que suposa la pesca de taurons per les seves aletes (moltes vegades, un cop els les han tallat els tornen a tirar a l’aigua, causant la seva mort lenta), les màfies, la col·laboració de molts governs,… Les coses pel seu nom. Pell de gallina i molta ràbia. Una dada al final: mentre el miraves (dura una horeta i mitja, si no recordo malament), s’han matat 15.000 taurons. Multiplicar aquesta xifra per les hores que té un dia, els dies que té una setmana, les setmanes que té un mes, els mesos que te l’any,... esgarrifa.

En el passat, en molts llocs com Tailàndia, els taurons omplien el mar, però ara, cada dia centenars de persones perden el cul per anar a Chumporn Pinnacle, per la possibilitat de veure’n algun. I, evidentment, no només és un drama pel fet que els submarinistes cada cop ho tinguin més peli agut per veure’n i fotografiar-los, sinó per què com a depredadors estan al cap damunt de la cadena alimentària, i tots sabem que passa quan es trenca un ecosistema; fins i tot la pel·lícula dóna arguments biològics i físics (que ara no reproduiré per no ser poc científic i poc acurat) en que relaciona efectes de la desaparició dels taurons amb els canvis climàtics que s’estan produint, pel tema de les cadenes alimentàries, l’eliminació de CO2, el plàcton,...

Moraleja: altre cop queda clar que el gran depredador antinatural (per què no caça només per cubrir les seves necessitats per sobreviure, sinó per saciar luxes, excessos i gilipollisme) i salvatge del món som els humans, amb una avarícia que ens porta al suïcidi, i a sobre sabent-ho. Encara hi ha qui es pensa que el món (i el mar) són un pou sense fons i una font inesgotable? Com deia aquella suada i repetida frase: se n’adonaran quan no quedi res i vegin que els diners no es poden menjar.

(un apunt, tot i la obvietat: la foto que acompanya l'escrit no es nostra)

EL SENYOR FISK I L'OCEA (COMENCANT DE NOU)

"If Americans are accused of ‘torture’, call it ‘abuse’. If Israel assassinates a Palestinian, called it a ‘targeted killing’ (…) If Iraq has become a hell on earth for its people, recall how awful Saddam was. If a dictator is on our side, call him a ‘strongman’. If he’s our enemy, call him a tyrant, or a part of the ‘axis of evil’. And above all else, use the word ‘terrorist’. Terror, terror, terror, terror, terror, terror, terror. Seven days a week."
(Robert Fisk, The Age of the Warrior)

A fora plou, són els últims estertors del monsó que afecta, cada any, puntualment, aquesta zona de Tailàndia. Per sort, és tant puntual en la seva hora de posada en escena com en els mesos en que apareix; el que ara, al vespre, queda tapat pels núvols, de dia és selva i mar. Des de el llit observem la nuvolada, i la Lenore, la gossa mig salvatge que venia inclosa en el bungalow (disculpin els anteriors "amos" pel canvi de nom), que ens mira molla i trista des de fora, a través de la mosquitera; haurem de ser amorals pocs minuts, aviat marxarà cap allà on sigui que passa la nit.

Al costat del llit un piló de llibres i revistes; al seu cap damunt cada dia hi col·loco el mateix, amb la intenció de devorar-lo, "The Age of the Warrior", del periodista que, durant 3 dècades a cobert els conflictes i guerres del Pròxim Orient, Robert Fisk. No sabíem res d’aquest pallu, però en una llibreria d’Istanbul, el resum i comentaris de la contraportada del llibre ens van convèncer a invertir en ell. El varem començar, i cada paràgraf era motiu de comentari: de ràbia, pel que deia, però també de felicitat, de trobar algú amb una carrera periodística tant consolidada, amb solvència contrasta, i que venia tants llibres, que digués les coses pel seu nom; allò que xerres amb els amics al bar, quan et cagues amb els totpoderosos, ho deia algú en un llibre, i en un diari! I a sobre, donant raonaments i motius documentats, i amb un cinisme i una mala llet que es contagien. Seria la nostra lectura a les vesprades de Koh Tao, després de les jornades dins de l’aigua.

Però segueix al capdamunt de la pila, amb un punt tot just a la pàgina 44, després de ja una setmana a l’illa. Un cop aquí, tot el que portàvem al cap, els records del viatge per Pròxim Orient, intencions i pensaments, van desapareixent i baixant en la llista de prioritats. El senyor Fisk, amb molts d’altres farem-tals i farem-quals, es van ofegant en l’oceà, que pren tot el protagonisme i ens absorbeix. Les ganes d’aprendre sobre ell i d’aprendre a com gaudir-lo al màxim. Al costat de la pila que corona l’incisiu i cremat Robert, hi ha una altra pila on s’acumulen coneixements sobre física, fisiologia, tècniques en el submarinisme, equipament, manuals de nivells bàsics i de nivells avançat.. Tot un món, que ara s’ha convertit en el nostre. Hem sap greu Robert Fisk, si demà el punt encara segueix a la pàgina 44, com a mínim que sàpigues que et tenim present.

CABÒRIES D'UN ISTANBULITA EFÍMER (sobre el retrobament, la dignitat, el canvi i l’enyorança)

Istanbul revisitat

Passejar com un més; sense la pressió de fer fotos, sense haver d’arrossegar l’engorrosa guia ni els delatadors mapes, i sense la llista de coses que s’han de fer per collons si visites aquella ciutat. Com si fóssim passejant per Barcelona per mil·lèsim cop, saben on aniràs a parar si gires aquella cantonada o et poses per aquell túnel subterrani.

En la nostra visita anterior a Istanbul ja la varem situar en el més alt del nostre podi de les millors ciutats, i ara, 1 any més tard i unes quantes ciutats visitades més, ens reafirmem en la posició, per pallissa, de la número 1. Re-re-re-re-remeravellant-nos davant d’Aya Sofia i la Mesquita Blava, fent un te en un banc mentre endevinem de quin país són els pelegrins que hi acudeixen, i encardant-nos sense pietat dels grups de turistes organitzats amb els seus barrets “tradicionals” (algú ha vist mai cap turc que el porti en la vida diària?), perdent-nos pels deteriorats carrerons de Fener, amb la seva roba estesa en cordes que van d’una casa de taronja decadent a la del davant, de vermell humitejat, dirigint-nos als animats carrers de Kadikoy travessant el Bósfor o observant el més fashion a Beyoglu. Com un istanbulita (o istanbulí, istanbulià, constantinoplí o el que sigui) més.

I Turquia va...

Llegim a la premsa local (en la poca que està en anglès, afí al govern) sobre els grans passos que està fent el govern d’Erdogan (de l’AKP, musulmans moderats) per apropar-se a la democràcia real i, així, mirar d’apropar-se més a Europa. Es prometen molt avenços en els camps dels drets humans (com la llibertat d’expressió) i parlen, per primera vegada, de solucionar pacíficament el conflicte kurd; es van veient alguns gestos, com el fet de permetre que es posin senyals de trànsit en turc i kurd (l’ús del kurd escrit en coses oficials!, impensable fins fa poc). Els kurds ho segueixen amb interès però, evidentment, també amb escepticisme.

Mentre, les condicions carceràries d’Ocalan (líder del PKK condemnat a cadena perpètua) empitjoren, portant a manifestacions de protesta i disturbis en moltes poblacions del sud-est.

I mentre, en ciutats i pobles, els nacionalistes turcs més acèrrims ataquen i apallissen, amb impunitat, a kurds i membres del seu partit més important (DTP).

A més, va sortint merda en el judici a la organització colpista i terrorista d’Ergenekon, suposadament formada per personatges de primera línea (militars, periodistes, acadèmics,...) seculars i nacionalistes turcs, que intentaven tombar a l’actual govern, van sortint altres plans i intents colpistes dels militars.

Veurem si finalment Turquia avança cap a una democràcia real o si els kemalistes (seguidors dels principis del “creador” de la pàtria turca, Attaturk, basats principalment en el secularisme radical i el nacionalisme exacerbat) ho poden impedir.

La nostra dignitat, des de la distància.

En les ullades quasi obligatòries al ja quasi imprescindible facebook, descobrim una polèmica sobre un tema que, a l’estranger estant, desconeixem (a Al-Jazeera no en diuen res), sobre la dignitat dels catalans. Furguem una miqueta, no massa, per no tornar a casa, ni que sigui de ment, de forma prematura, i ens indignem. Sembla que a pocs dies dels referèndums per a la independència, ha sorgit, de forma orquestrada, en molts mitjans (alguns d’ells conegudament nacionalistes, però no precisament del català), un manifest en defensa aferrissada de l’estatutot (o estatutet, depenent de la connotació que li vulguem donar) i que ho lliga amb la Dignitat de Catalunya. Mare de Déu, si aquest estatut de pacotilla i defensat per gent com el Montilla representa la nostra dignitat, no diu massa al nostre favor.

Mirem de no aprofundir massa més en el tema per no amargar-nos el viatge, però fins i tot la nostra ex-gata, analfabeta i poc cultivada en el que política refereix, s’haurà adonat que aquesta xarlotadeta va destinada a que la nostra gran fita com a poble no sigui el dret a decidir el que volem ser, sinó aquest estatut (ot/et), que si finalment s’aconsegueix resultara que haurà estat fruit d’una lluita a mort de l’ossat poble català, que ho celebrarà com una victòria històrica, i haurà de callar durant trenta anys més.

Un altre Nadal estrany

Un dia de mitjans de desembre de l’any passat érem fent unes cerveses amb uns amics gal·lesos en un bar d’un poblet de l’illa de Borneo, quan, de sobte, pel carrer va aparèixer una processó de xinesos disfressats d’àngels (amb ales a l’esquena) i fanalets, cantant nadales. La primera reacció va ser de riure per l’alt grau d'esperpent i ridícul del gag (banyat amb les Tigers que ens havíem begut fins aquell moment, que ho feien encara més graciós), però ràpidament ens va envair una estranya sensació d’enyorança. La calor, la llunyania de casa i el descobriment de coses noves i exòtiques cada dia, ens havien fet oblidar el Nadal, però aquesta estrambòtica desfilada ens havia disparat l’estranyesa melangiosa del primer Nadal fora de casa.

Fa un parell de dies, en un avió van sonar nadales, entonades en ensucradíssim i repelent falset, i ens va tornar a remoure aquell esperit de Nadal (del qual racionalment reneguem però que sentimentalment portem a dins, potser encara per les intenses vivències infantils d’aquelles dates), recordant-nos que aquest serà el segon Nadal sense família ni cagatiós ni galets amb pilota.

LÍBAN, QUI ETS? (per entendre que no es pot entendre)

Bcharre, poblet de muntanya

- Viiivaaa Espaaaniaaa!!!
- Home....
- Ens estimem molt Espania aquí! perquè veu aconseguir fer fora els musulmans.
- si, buenu...
- I vau cristianitzar Filipines! per això us apreciem tant, i l'Amèrica Llatina!
- Si, be...però nosaltres ens considerem catalans.
- Ah si, catalans...i també hi ha els bascos, no? el que no entenc es que siguin rebels si a Espania tots teniu la mateixa religió. Tots sou cristians, no? llavors perquè lluiten?

Quan anem a mirar de fer-li entendre, l'ancià, cristià maronita radical, diu que esperem un moment mentre ens va a buscar una bossa de pomes a casa seva (en aquest poblet tothom et regala pomes, moltes pomes; i pesen!) i ens quedem amb el capellà que, amb el seu italià perfecte, ens ha fet d'intèrpret; sembla estar d'acord amb les afirmacions del vell, com l'altre vell, que ha vingut per fer constar que la seva cunyada es la que ens ha ajudat a trobar l'hotel. El mossèn ens ensenya fotos seves amb el papa Joan Pau II, de quan va estar treballant a Roma, i ens diu que hem de visitar un ermità colombià que viu allà aprop en una cova, i ens recomana la millor forma de visitar totes les ermites i monestirs que s'amaguen en les roques de l'estretíssima vall de Qadisha, que s'obre, com una escletxa, als peus del poble.

- La guerra civil va afectar el poble?
- No, aquí som 100 % cristians maronites! no hi ha ni un sol musulmà, ni tant sols cristians ortodoxos. Gràcies a Deu!

Baalbek, a la vall de Beeqa (que no és cap vall)

- Si torneu a passar per allà us hauré de treure de la presó...de la presó d'Hezbollah!
- Simplement hem fet una foto d'un mural i ja ens han vingut els milicians a cridar l'atenció i preguntar-nos coses.
- Tranquils, són bona gent, però han de vigilar la zona perquè hi ha molts espies.

L'amo de l'hotel ens explica que en els atacs d'Israel contra el Líban, al 2006, aquest poble, feu d'Hezbollah, va ser un dels llocs més bombardejats, i explica que just passats els atacs Hezbollah va repartir diners a les famílies a les quals els havien destrossat les cases, van repartir milers d'àpats perquè pugessin menjar, i van facilitar atenció medica gratuïta en tota la seva xarxa d'hospitals que supleixen les mancances del govern libanès (així com pilons d'escoles, associacions benefiques,...).

Sortim a donar una volta, envoltats per un vent gèlid i sota els centenars de banderoles grogues d'Hezbollah que onegen per tot el poble, i acceptem de bon grat la invitació d'un venedor de roba per musulmanes beates (gavardines i vestits llargs i amples de rigorós negre); al recer de la seva botiga fem un te i ens explica la seva vida: els 15 anys com a militar, la fugida (dels records de la guerra) cap a Bulgària i després cap a Suècia, on vol tornar, ja que diu que al Líban cada pocs anys se'n lia una de grossa. Intenta aclarir-nos una mica el laberint libanès, liant-nos encara mes, ja que ho fa des del seu prisma xii: Al-Qaeda són de la CIA (perquè mai han atacat a Israel??), els sunnis volen fer fora els xiis i els cristians del Líban i crear-hi una Palestina,... Ja que és ex-militar, li faig una pregunta que fa temps que tinc al cap:

- Al 2006, mentre Hezbollah i Israel es fotien trets i bombes, quin paper hi feia l'exercit libanès?
- que volies que fes? si no tenen ni un sol avió de combat! si l'exercit hagués fet alguna cosa, Israel els hauria fulminat, Hezbollah ho té millor, perquè es una guerrilla, sort d'ells que ja van fer fora Israel al 2000 i ara altre cop!

Trípoli, ciutat del nord

Apart de la personalitat pròpia de la ciutat, i dels clars efectes de la guerra en la ciutat vella, aquí crida l'atenció els centenars de pancartes que hi ha per parets, balcons i qualsevol racó pancartable, totes elles amb cares de polítics, la majoria d'ells sunnis. Entre totes elles ens crida l'atenció, en un mercat de fruita, una foto gegant del Sadam Hussein, encara no n'havíem vist cap. Mentre la retratem sota la mirada de transeünts amb barbes talibanesques (que no havíem vist enlloc mes) i de dones que sota la negror fantasmal nomes mostren els ulls (ninjes!! ens va dir un amic siri enfotent-se d'elles; la dona del qual també va així), uns nois ens senyalen el Sadam i es piquen el pit a la zona del cor, com a mostra de que els agradava molt, llavors els senyalo la foto del Hariri, lider sunni libanès (pro-occidental) assassinat fa uns anys, i hem diuen, amb to de despreci, que aquell no!!!

I UNES DADES PER EMBOLICAR MÉS LA TROCA:

- Habitants: uns 4 milions (les dades de nombre d'habitants no les he contrastat gaire, però són una cosa així).
- Refugiats palestins que viuen al Líban: 400.000.
- Libanesos que viuen fora del Líban: entre 8 i 9 milions.
- Religions oficials: 18.
- Exercit (i domini) siri al Líban: del 1975 al 2005.
- Ocupació israeliana del sud del Líban: del 1982 al 2000.
- Sistema polític basat en les seves diferents religions, i en un cens del 1932! (llavors majoria cristiana, però ara majoria amplia musulmana).
- Guerra civil: del 1975 al 1990. Va iniciar-se pels enfrontaments entre falangistes maronites i palestins i es va tornar (simplificant) en guerra entre musulmans i cristians.
- Aliances i merders:
.......A Síria la bandera palestina hi és tant com la pròpia, i reivindiquen continuament la causa palestina, però van acudir a Síria per defensar els cristians dels palestins.
......Actualment hi ha (principalment) dos blocs polítics enfrontats: els anti-siris i els pro-siris, en els primers (generalitzant) hi ha els sunnis i cristians, i en l'altre hi ha Hezbollah i cristians (per tant, no tot és musulmans contra cristians).
......El màxim enemic de Hezbollah és Israel, i els palestins, per tant, els seus màxims aliats, però....els palestins son sunnis i Hezbollah xiis, i si es reconeguessin tots els palestins com a ciutadans libanesos, perjudicaria força a Hezbollah...

Ja n'hi ha prou, no? qui els entengui que els compri!!

BEIRUT: SOLDATS INQUISITIUS, PIJES SILICONADES, REFUGIATS PALESTINS, XAXES FILIPINES (I UN SOSPITOS HABITUAL)

Beirut, a la Corniche. Negra nit, tot i no ser mes de les set del vespre.

L'Anna i el Dani seuen en un banc, a davant seu el mar Mediterrani, a darrera, pretenciosos hotels de luxe. Entre ells i els hotels passen cotxes pitant i xiulant roda, combois de soldats amb les ametralladores apunt, Hummers nous de trinca i lluents Porsche Cayennes. Entre ells i el mar, joves fent footing o passejant el gos, ells van de forts i de superoccidentals, elles maquillades per a fer esport i amb els llavis, els nassos i la pitrera retocadots. Reflexionen sobre tot aixo: l'afany de fer esport i les mascotes, com a simptomes d'una societat d'excessos i de les necessitats basiques cobertes; en els suburbis de la ciutat segur que ara ningu fa footing ni ningu passeja amb un animalo lligat al final d'un cordill. De sobte, apareix una noia amb un microfon i un noi robant-nos l'imatge amb una camera.

- #$%$%*&##+*&^#?

- (en angles) perdo, pero no parlem arab.

- aahh, disculpeu, pensava que ereu libanesos, us puc fer una pregunta?

- si, si, jijiji

- de que treballen els teus pares?

- el meu pare es arquitecte i la meva mare cuinera.

- i si el teu pare tingues una feina pobra com...sabater o algo aixi, t'avergonyiries d'ell?

- per que??? totes les feines son dignes, i totes les feines les ha de fer algu, no? si ningu escombres els carrers, estarien plens de porqueria. No se perque te n'has d'avergonyir.

- ets comunista, oi?

Despres de la classica resposta i contesta off the record (d'on sou?Barcelona. Ah, football!), els aprenents de periodista s'allunyen, i el Dani i l'Anna reflexionen, una mica corpresos, sobre una societat on es fa aquest tipus de pregunta pel carrer, i en la qual, pel fet de contestar com han contestat, ja se'ls etiqueti de comunistes.

Beirut. Un carrer centric. Cap a les vuit del vespre.

El Dani i l'Anna, despres d'acabar el passejet vora el mar, aixecar el cap varies vegades per mirar els helicopters que passen continuament, creuar-se amb varis jocs compostos per: dona pijissima amb bosses de botigues cares, seguida per dos o tres nens i la babysitter filipina, haver girat el cap en passar varis cotxes descapotables amb musica a tota merda i noies rient com bojes, i haver-se parat per milessima vegada a contemplar l'ex-hotel Holiday Inn, que s'aixeca colosal cap al cel, com una gran lapida entaforada enmig d'hotels lluminosos i edificis d'oficines ultramoders, pero aquest, el Holiday Inn, el mes alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herencia de la guerra civil, enmig de tota aquella reconstruccio opulenta. Despres d'admirar aquest monstre continuen caminant, i passen per davant de l'hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates, cotxes luxosissims,...

- (en arab pero que pels gestos s'enten facilment) on aneu?

- (en angles) cap alla.

- que porteu a la bossa?

- aixo (obrint la funda amb la camera de video i la de fotos).

Se'ls mira a la cara, i amb mala baba els deixa passar. Caminar per Beirut te la feixuguessa de sentir-se constantment observat i controlat; sempre hi ha un soldat, un guarda de seguretat o un guardaespatlles amb pinganillo que et mira malament. Si, essent turista tambe. Pero hi ha turistes i turistes: l'Anna es una turista turista, occidental de cap a peus: cara fina, cabell tirant a pel roig, no enganya. Ara, el Dani aixeca la llebre al mes despistat dels guardians de la ciutat: faccions arabesques, pell d'un moreno massa farrenyo, afeitat no massa puntual, i la roba, hi ha qui passa pel Coronel Tapiocca per vestir-se ple viatge, pero ell porta la roba de batalla: aquelles bambes amb forats que ja nomes serveixen per caminar i acabar-se de morir, uns texans amb els quals fa mes anys que te relacio que no amb l'Anna (que ja es dir), un samarretot que va salvar l'ultima bossa que va tirar al contenidor d'Humana, i el cinturo interior amb passaports i targes de credit, que es marca una mica sota la samarreta i pot portar a l'error a algun inspector suspicas que confongui allo amb un cinturo explosiu.

S'allunyen mentre els soldats encara se'ls miren (potser mes per aborriment que per altra cosa). Passen pel nou "zoco" de Beirut amb les seves botigues d'H&M, Montblanc, Porsche o Kenzo. Compten el 20e Hummer del dia. Es miren tota aquella elegancia i es pregunten com era tot allo fa 19 anys, a l'acabar la guerra civil. Ara els sobrevola un "caza militar", no un helicopter. Xiulades de roda. Una furgoneta que retorna ma d'obre barata a la seva casa-preso que son els camps de refugiats, on han nascut, tot i que segueixen essent refugiats, no libanesos. Un altre Porsche Cayenne amb una rossa de pot que es maquilla mentre condueix. Soldats sobre un tanc.

LA CIUTAT MORTA (QUNEITRA, ALTS DEL GOLAN)

Pilons de runa per tot arreu. Basicament ciment i ferrallots, res mes. Queden algunes estructures en peu que et poden donar l'idea de que allo havia sigut una ciutat, i s'hi havia viscut. Hi ha la carcassa d'una esglesia, pero tan sols la carcassa; no en queda absolutament res, ni l'altar, ni les finestres, ni els bancs, ni pintures a les parets ni...no se, les coses tipiques que hi ha a les esglesies tipiques. Aqui no hi es, tant sols la runa per terra i les parets "blanques".

Pel que fa a les mesquites passa el mateix: queda una mena de carcassa de la principal, i d'una altra de mes petita en queda tant sols el minaret. De l'hospital tambe en queda la gegantina carcassa mes foradada (per bales i bombes) que un formatge de gruyere. I l'altra part de l'ex-poble que ens ajuda a dir que allo ho havia sigut algun cop: un tram del carrer principal, totalment fantasmal, amb el vent que mou algun plastic pel carrer, i algun matollot sec que es l'unic que hi te vida. Per un moment, pensem que una musica d'spaguetti western rotllo Sergio Leone hi aniria que ni pintat, pero en aquelles pelicules, tot i que els carrers siguin deserts saps que la gent s'amaga a les cases, pero aqui ja no s'hi amaga ningu, perque ho saps i perque ho veus.

Al final de la Guerra pels Alts del Golan, l'exercit israelia va desallotjar tot el poble i ho va demolir tot, enduent-se qualsevol cosa que tingues el minim valor (de ralloles a vidres o portes o vaters o el que sigui). Una altra feineta del "poble elegit", i ja en van masses. D'acord que ells en el seu moment tambe van ser victimes, victimes mundials de primera classe, pero despres els hem vist massa vegades fent el paper de botxins.

L'exercit siria ha decidit deixar-ho tal com va quedar, com a testimoni de les salvatjades que van fer els israelians (tot i que hem de tenir clar que a les guerres tots en fan de bestieses).

Anem marxant, gravant amb la camera de video el silenci i pilons de runa, no pel que son (tan sols pilons de runa), sino pel que havien sigut i el que podrien ser ara. I el silenci ensordeix.

BENVINGUTS A L'ALTRE IRAQ (AMÈRICA BENEEIXI EL KURDISTAN)

"Mosul". Ho hem sentit bé? Ho hem sentit bé, la paraula que surt de la boca del conductor del nostre taxi compartit, dirigint-se al soldat del checkpoint, és claríssima. M-O-S-U-L. No ens mirem, seria el previsible, el lògic; mirar-nos amb cara de circumstàncies mentre l'adrenalina comença a córrer i els fotogrames de tota la nostra vida es comencen a ordenar per a ser vistos en un minut. Mirem a fora i el que veiem sembla que referma el que temem: un checkpoint que sembla una fortalesa , una bandera d'Iraq en una casa, i els cartells: Mosul a 23 Km...i restant. Ara sí que ens mirem, i els nervis ens fan riure com gilipolles.

Però als pocs quilometres agafem un trencat a l'esquerra. Arbil. Reapareixen les banderes del Kurdistan (l’únic) oficial. Uf. Som a la Regió Autònoma Kurda d'Iraq. Som a casa, i segurs. Per la finestreta veiem, entre els ex-peshmergues (guerrillers) convertits en soldats, un robocop yanki, amb un cos i una armamentística que pensàvem només existia a les pel·lícules, els companys de viatge se'n foten, i nosaltres riem, relaxadíssims.

Aquesta regió és un món a part dins d'Iraq, realment sembla un altre país (algun dia ho serà). Després d'una historia de batalles perdudes i traïcions (com tots els Kurdistans), a partir del 1991, després de la primera guerra del golf, els Estats Units van protegir-los i es van començar a desenvolupar com a entitat amb autonomia, i, des del 2005, amb la nova constitució iraquiana, ja són una entitat autònoma dins de l'Iraq federal, i els dos líders kurds, després d'anys de fotres òsties entre ells, s'han repartit el pastís i, mentre un ha esdevingut President del Kurdistan, l'altre ho és de tot l'Iraq.

Viatjar per aquesta zona, a part del seu interès polític i històric, té l’al·licient de que el turisme no hi ha existit, després de les guerres contra Sadam i la guerra civil entre els kurds; és un país en construcció, començant a existir i, per tant, la gent no veu al turista com una font de diners inesgotable i exprimible, encara no tenen aquesta picaresca; el turista és una persona forània que demostra un interès i un respecte que els alaga a la vegada que els sorprèn, i enlloc de mirar de cobrar-te de més, el que fan contínuament en botigues, restaurants, teteries,... és voler-te convidar. Podem dir que es l’únic lloc del món (de Barcelona a Teheran i de Delhi a la Habana) que com a turista et pots fiar dels taxistes. Si hi vàrem veure gaires occidentals? doncs en plan motxileru en vam veure, en total, 4 o 5, després hi havia els soldats (de permís o en actiu) i els homes de (segurament, foscos) negocis. Ah, i el tema Barça - Madrid aquí és d'una radicalitat brutal, més que en cap altre lloc: no existeixen Premiers ni Calcios, tothom és o del Barxilona o del Rial, no existeixen les mitges tintes ni la desconeixença del tema.

Com dèiem, aquest cop els Estats Units els va salvar (i els esta salvant) el cul, i això es nota en que el grau d'americanitzacio, i d'enriquiment de les capes altes, amb els negocis amb els yankis, són molt altes: a part de Coca Coles, Nokies,... era frepant veure cada dia uns quants Hummers nous de trinca rondant pels pobles i ciutats, i la quantitat de Chevrolets nous es brutal. A més, s'estan construint centres comercials per a milers de botigues, supermercats amb productes occidentals, parcs d'atraccions amb noms com Dreamland i amb succedanis, no massa ben parits, del Ratoli Micky i l'Anec Donald,... L'economia, amb la inversió estrangera, està pujant molt, però, com a tot arreu, només per a alguns.

CARES (I CREUS) D'UNA MATEIXA MONEDA

El FAISAL és un home de negocis com déu mana, i kurd de cap a peus. Coincidim amb ell un parell de vegades, en poblacions diferents; en la primera ocasió ens treu les castanyes del foc en un petit problemilla, i en la segona ens convida a te, raïm i ens explica coses de la seva vida. Té una gran empresa transportista, viu a Turquia, casat amb una kurda d’allà, i es passa la vida entre un i l'altre país. Ens dóna la seva targeta de negocis, amb 5 o 6 línies de mòbil diferents. Està molt orgullós del seu Kurdistan que, gràcies a la unitat i el patriotisme de la gent, esta creixent molt, i considera que la economia s’està enfortint molt i tothom n'esta sortint beneficiat.

La NURIA es molt xerraire i desvergonyida. Deu tenir cap a la cinquantena d'anys, i tretze fills. Compartim amb ella un trajecte de viatge, en el qual ens recita poemes i canta cançons kurdes. En alguns moments ens fa el ploricó sobre la seva miserable vida, amb tanta descendència i amb el marit mort; ens fa entendre que la vida al Kurdistan es duríssima, i treu de la pitrera un feixet de bitllets de 1000 (quincalla) i els hi fot òsties. Amb la nostra percepció i desconfiança d'occidentals petit burgesos interpretem que al final del viatge ens tornarà a sumicar i ens pidolarà rialets bons. Quan arribem, sense dir res ens compra ampolles d'aigua i caramels i ens ho regala, al final, després de riures, corredisses i forcejos li aconseguim pagar, fent-la emprenyar ja que ella ens volia convidar.

No en sabem el nom. És sec i va amb els pantalons molt fargats. Ha viscut quatre anys a Londres, on ha treballat i hi té una nòvia anglesa, però al no tenir papers el van tancar a la presó i al final el van deportar. Ara va boig per aconseguir el passaport i tornar a Londres, o on sigui, que no sigui l'Iraq, diu que aquí no s'hi pot viure.

CAP ON VAN...

Fa anys que la situació al Kurdistan és pacifica, i com ja he dit, el país va renaixent de les cendres, va rebent inversió forastera i es va aposentant però, tot i així, tampoc sembla una situació del tot estable i indefinida. Mentre els líders kurds semblen estar contents amb l'Iraq federal, molts ciutadans no volen renunciar a aconseguir la independència. A més, hi ha el tema de Kirkuk, ciutat històricament kurda però arabitzada (a l'estil del que han fet els xinesos amb Lhasa) per Sadam, per la grandíssima riquesa petrolífera que té. El Faisal ho diu clar, el dia que s'hagi de decidir definitivament la propietat de Kirkuk, els peshmergues hauran de tornar a les muntanyes i tornarà la guerra. Esperem que no."

A PUNT DE MARXA

Després d'estar uns mesos per aquí, i havent resolt els temes que teníem pendents (bé, i havent visitat la familia i farrejat amb els amics), ens tornem a posar en marxa. El món ens crida. Hi ha moltes coses per descobrir, molta gent per a conèixer i massa motius per escapar d'aquest Occident que, en teoria, és tan avançat, però que en el fons té molt d'apendre de les gents d'aquell "altre" món, més pobres econòmicament però, en el fons, molt més riques.

Si tot va bé, volem el 6 d'octubre cap a Istambul, amb la intenció de voltar un parell de mesos per Siria, el Líban i una mica més pel Kurdistan turc. I després volarem cap a Kuala Lumpur per fer el visat de Tailàndia i anar a instalarnos (ni que sigui per un temps) a l'illa de Koh Tao, amb la intenció d'estudiar una mica i mirar de guanyar-nos les garrofes per allà, bé, i per on sigui, que la intenció després seria continuar voltant (és la solució al gran dilema: no volem deixar de viatjar mai dels mais, però els calers van desapareixent).

Per cert, a tants pocs dies d'empendre el vol, encara no hem trobat cap llar que vulgui acollir (adoptar) la nostra mixeta...

REFLEXIONANT (AMB ALDOUS HUXLEY) SOBRE ELS "DIES SENSE GUIRIS"

Els dies sense guiris. Sí senyor. Petits triomfs dins de la vida del motxileru; el dia en que, des de que t’has llevat fins que has tornat al catre a fer les nones, no has vist cap més occidental. En aquest últim viatge, aquestes “genuïnes” jornades es poden comptar amb els dits d’ambdós peus, bé, potser de tres, a molt estirar: algun dia al Kurdistan turc (el dia de les hòsties i pedrades dels nanus contra els antiavalots, a Diyarbakir, érem els únics turistes suïcides que corríem per allà al mig), algun dia a Iran, els dies de l’epopeia del fang de Borneo,... Es van anar donant en comptagotes, i els anàvem contant; arribant a cagar-nos en el p*** guiri que apareixia un instant, un nanosegon, en un racó, entre les ombres, embolicat en una rasposa tovallola de dutxa, al balcó d’una casa, o passant dins d’un rickshaw... merda! Si haguéssim mirat cap a l’altra banda en aquells moments, ens hauríem tornat a sentir exclusius, i viatgers de veritat.

Aquesta actitud, pel que hem anat veient, és comuna en molts viatgers: “Jo vaig ser dos setmanes en un poblet de l’Himàlaia, fent meditació, i sense veure més turistes.”, “Jo vaig perdrem per uns poblets del nord de Laos on només hi havia els de les tribus i jo, semblava que no havien vist mai cap blanc!”,... però no generalitzada, hi ha molta gent que està contenta en ser turista i, simplement, exercir com a tal, sense més comèdies: vaig a Cambotja a veure els temples d’Angkor i a pujar al bamboo train de Battambang, i sóc més feliç que Déu. Doncs de conya. O d’altres (un tant per cent elevadíssim dels viatgers pel sud-est asiàtic), que van només als llocs on poden trobar farra, xavals de la seva edat per xerrar i lo que surja. I també de conya, evidentment; si tots volguéssim fer el mateix, ja no estaríem parlant d’això, perquè hi hauria turistes absolutament per tot arreu; o, potser, tots seríem a Bali, ben torrats i mirant de pillar cacho, i així els indígenes de tot arreu estarien més tranquils.

Però, per què es dóna aquest complex de Marco Polos de tres al cuartu en molts viatgers, com nosaltres? Es revelador i sorprenent que, ja en un llibre de viatges del 1926, “Jesting Pilate”, l’escriptor Aldous Huxley (sí, el d’“Un món feliç”) reflexionés sobre això.

L’escriptor parlava de tres possibles motivacions, que ens van de perles per fer un petit anàlisi del tema:

1) per una banda, la de la unicitat. Ho compara amb consumidors de coses que s’anuncien com a exclusives (un cotxe, una joia, una xocolata,..) per a que el comprador tingui la sensació que es gasta els calers en quelcom únic, que, en teoria, molt poca gent pot posseir, però, en realitat, se’n venen milers (sinó milions) d’exemplars. Arribes a llocs que et semblen remots i amb molts pocs (o cap) altre viatger, i et sens exclusiu i privilegiat per una experiència única, però aquell lloc surt a la Lonely Planet i, per tant, per allà hi han passat milers de persones abans que tu, i en passaran milers després de que tu, orgullós, ho hagis deixat endarrere.

2) Després, menciona el tema del poder fardar: en una conversa, poder deixar anar que has estat a tal lloc o tal altre, per quedar com un veritable viatger, i no com un vulgar turista. Hi ha molta gent que viu d’aquestes coses i a la mínima que poden (o, la majoria de vegades, s’ho fan vindre bé per a poder) t’expliquen, mirant-te per sobre l’ombro, tot liant una cigarreta amb tabac local i fent servir, pel mig, paraules de l’ idioma autòcton, aquell lloc fora de les guies i dels recorreguts turístics on van arribar per casualitat i on es van quedar molts dies fent-se amics de tothom (en aquests casos és un plaer quasi nirvànic el poder dir que tu també vas ser allà).

Però la “remotesa” que pot portar a xulejar d’haver estat en un cert lloc és molt relativa (això és collita pròpia, no de l’amic Aldous), ja que la majoria de viatgers independents i, suposadament, intrèpids, acostumen a gastar la mateixa guia (menys els que gallardegen de viatjar sense, i que acaben anant als llocs més típics i tòpics), la qual et diu els llocs que queden fora del recorregut marcat (off the Beaten Track) i més remots, i és on ens acabem dirigint tots. A més, de cara a la gent de casa, o no avesada a viatjar, vist de lluny, tot pot semblar molt perdut i exòtic: “hòstia, heu estat per Java?!”, però el mateix Huxley, recordem que al 1926, feia servir l’exemple de que hi ha llocs típics com Roma (Everybody has been to Rome) o Java (is well known) en comparació amb d’altres realment exòtics. També pots parlar d’haver estat una setmana en un lloc de Laos que es diu Vang Vieng i, per al que no conegui el país, imaginar-se’t en un poblat de cabanes, ple d’asiàtics que no parlen ni mu d’anglès i amb un plat d’arròs com a únic aliment; però la realitat, en aquest cas, és un poble ple de guiris adolescents beguts i ballant música a tota merda durant tot el dia, a la vora del riu, exhibint els musculitos, els tattoos acabats de fer a Bangkok o la mamellamenta; i els bars de batuts, hamburgueses, pizzes i les drogues que vulguis, on es passen el dia posant capítols de Friends i els Simpsons per a la parròquia neohippie , que, fumats com rates, jeuen allà de sol a sol.

3) I la tercera raó, i que, segurament, és la que predomina en el subconscient d’un servidor: que sembla que sortint del camí marcat on passen tots els turistes, trobaràs coses que valen molt més la pena, més autèntiques, formes de vida desconegudes i diferents de tot el que has vist, que hi viuràs experiències realment locals, sense la influència del turisme i de la costum als pastosos occidentals. Huxley ho explica molt bé: “The incorregible romantic in every one of us believe (...) that there is always something more remarkable off the Beaten Track than on it, that the things which it is difficult and troublesome to see must for that very reason be the most worth seeing”.

Sorprenent que, ja fa 80 anys, els viatgers es preocupessin per arribar a aquests llocs fora de la ruta turística. Si ja llavors, que els transports no tenien res a veure amb els d’ara, que no hi havia les guies que hi ha ara, ni les quantitats d’allotjaments per forans, hi havia aquest afany, com podem pretendre, en l’època de la globalització, el neoliberalisme salvatge, internet i les low cost (que ja creuen oceans), descobrir quelcom?

Una última reflexió de Huxley, també molt encertada: quan has aconseguit arribar a aquell lloc remot i desitjat “ even amongst the crocodiles and the cannibals, the secret still eludes you. Men and women are as difficult to know as ever- rather more so, on the whole; for your knowledge of Pygmy is rudimentary and the little people are afraid”.

Però bé, el nostre jo romàntic, i d’aventurer de baratillu, continuarà lluitant per baixar en marxa del tren i endinsar-se en la jungla.

ELS SOFRERS DEL KAWAH IJEN A "WORKING MAN'S DEATH" (i a El Periódico)

“Això és un Working Man’s Death” va afirmar l’Anna, amb tanta convicció com tristesa i ràbia, quan vam començar a deixar de banda la bellesa del paisatge del volcà Kawah Ijen i els seus voltants, per començar a fixar-nos (i esgarrifar-nos) amb tots aquells treballadors que carregaven el sofre a l’esquena, muntanya amunt.

Aquest bèstia episodi (bé, episodi per nosaltres, per que per tota aquella gent és la merda de vida diària) ja va ser explicat en un escrit en el seu moment (Perfecció turquesa embolcallant vides de merda, del 31/01/09), però ara ens ha tornat al cap (si algun dia ens n’ha marxat) i als ulls. Working Man’s Death (pel·lícula de l’any 2005 del director Michael Glawogger) en que, en format documental, mostrava 5 formes molt dures i perilloses de guanyar-se la vida, d’arreu del món); des que va aparèixer el film teníem ganes de veure’l i havíem fet, ja fa temps, alguns intents de baixar-la per l’Emule, però l'èxit màxim havia sigut una versió subtitulada a l’italià que mai vam arribar a mirar, pensant que aviat l’aconseguiríem subtitulada a l’anglès o a l’espanyol.

Doncs, sense haver-la vista, l’Anna va fer aquella afirmació davant d’aquells simpàtics esclaus de vida curta, i vam estar d’acord que els directors d’aquell docu haurien d’haver recalat en aquell racó del món. Fa un parell de dies, remenant llapis de memòria i CDs d’aquells que no saps que collons hi ha, em va aparèixer Working’s man death a la italiana, descobrint que, en efecte, un dels episodis anava dedicat als sofrers. Increïble i emocionant. Els que van triar les feines que havien d’aparèixer en aquella espècie de mini catàleg de treballs extrems i mortals van considerar que aquells treballadors indonesis hi havien d’aparèixer.

Els que veu llegir el nostre escrit i heu vist les nostres fotos veureu, en aquest episodi de mitja hora, ben bé tot el que us hi explicàvem: el bell i fantasmagòric paisatge, els camins escarpadíssims, els ofecs pel fum, els turistes per allà al mig fent fotos,... Ah, i hi ha escenes de converses entre ells molt interessants (una sobre el grup Bon Jovi), com a mostra de que la globalització i l’occidentalització, avui en dia, arriben a qualsevol racó del món.

Per cert, precisament sobre aquest tema, em van publicar, fa uns dies, un petit relat a El Periódico; el van canviar força, però jo us n’adjunto, a continuació, l’original:

Bellesa i misèria amb ferum a sofre

No recordo el moment del click. L’Anna tampoc. Quin va ser l’instant concret en que vam passar del cel a l’ infern sense moure’ns de lloc? El pas del nostre jo turista-meravellat al nostre jo occidental-autoculpabilitzat?

Des de el cim del Kawah Ijen, a la cresta del cràter, l’espectacle natural ens va portar a afirmar que era un dels llocs més espectaculars que havíem visitat mai: el llac turquesa, el groc del sofre per tot, el fum sortint de les entranyes de la terra, les siluetes dels volcans i muntanyes dels voltants, i els treballadors que, com formiguetes, anaven pujant el preuat i fosforescent mineral.

Fotos i més fotos, no fos cas que no poguéssim conservar el moment i el surrealista paisatge, amb els màxims matisos possibles.

Però, sobtada i simultàniament, vam deixar de percebre que estàvem en un decorat excepcional per passar a sentir-nos molt malament, i totalment fora de lloc. Aquells treballadors que saludaven amb un somriure sincer i s’apartaven per a que poguessin passar els turistes, carregaven 80 quilos de sofre a l’esquena, pujant-los des de baix de tot per un camí estretíssim i despenyat, empassant-se un fum d’una toxicitat innegable; així una vegada i una altra. Tossíem fins a l’ofegament quan girava el vent, ens imaginàvem el que havia de ser pujar, diària i contínuament, tota aquella escarpada muntanya amb tant pes a l’esquena, i ens miràvem la vegetació, totalment cremada i morta, diagnòstic infalible del futur d’aquestes persones.

EL NOSTRE MOUSAVI (i els seus Irans)

El Sr. Mousavi és la personificació total de l’hospitalitat persa. Sí senyor, aquest cop estem d’acord amb el que diu la guia. Ens hem trobat amb personatges de coneixença suposadament imprescindible, coneixements infinits i tracte exquisit que han resultat ser mafiosos enbaucadors; però en el cas del Sr. Mousavi, cap de les floretes que li llancen és sobrera.

La primera trobada amb ell, en la nostra primera visita a Teheran, és estranya i accelerada: no havíem de ser allà per que no havíem d’haver passat per Teheran, ni hi hauríem d’haver dormit i, en el cas d’haver-hi hagut de fer nit, hauríem optat per alguna opció més econòmica; però una sèrie de despropòsits i putades ens han dut allà, força desesperats, davant del mític sr. Mousavi, el qual, amb pena sincera (o molt ben actuada) ens exposa la situació de l’hotel del qual s’encarrega: ple, ni un forat. Que fem servir internet gratuït quan vulguem, que si volem prendre alguna cosa, que si li sap molt greu, que un altre cop truquem per reservar, que qualsevol cosa ja sabem...

La segona trobada, en la nostra segona passada per la capital persa, comença també amb un pel de dramatisme i improvisació: em sap greu, no hem rebut el vostre mail reservant habitació, i el que va agafar la vostra trucada devia ser el carcamal dels caps de setmana. Aquest cop la pel·lícula acaba bé, amb habitació (cara, pel que és, però a les capitals ja se sap) i possibilitats de tractar més a fons el sarcàstic, intel·ligent i sol·lícit Mr. Mousavi.

Personificació de la hospitalitat persa, sí, però no com a únic portador de la mateixa, sinó com a exemple del que, en general, hi ha: les ganes de xerrar, la generositat i, sobretot, la fal·lera per a fer-te saber que ets un convidat a casa seva i que, per tant, tenen la responsabilitat d’ajudar-te en tot el que et faci falta i procurar que disfrutis la visita al màxim.

Tot i que aquest senyor ens va deixar una molt bona impressió i no ens faria res tornar-lo a veure i tornar a gaudir d’unes quantes més de les seves bromes afilades i dels seus, tan útils, consells, no és pas que ens vingui al cap cada nit quan anem a dormir, sinó que últimament la repetició constant, a tot arreu, del nom Mousavi ens l’ha fet recordar; a ell, el nostre Mousavi, però també a les desenes d’iranians amb els quals vam tractar, i els milers amb els que ens vam creuar, vam compartir un autobús o als quals vam espiar mentre resaven o compraven roba.

Iranians, tots ells: els que ara criden per una obertura total del règim i per les llibertats de les quals estan tristament negats, els quals havien posat moltes, potser masses, esperances en aquestes eleccions i en el seu Sr. Mousavi, que, tot i haver estat sempre un defensor (i part activa) del sistema islàmic radical iranià, ara és bandera d’un possible canvi en front del sr. Ahmadineyad, que representa l’Iran dels aiatol·làs més radicals de Qom i dels pelegrins xiïtes més purs de Mashad, però també de les legions de pobres i treballadors que han vist en ell un igual, el qual se’ls ha apropat (segurament amb part de voluntat real d’ajudar-los i part de populisme) i el qual ha desafiat el nou ordre mundial violentament imposat pels Estats Units i Israel.

A l’Iran es palpa la voluntat de canvi i la necessitat de llibertat de les noies dels serrells desafiants i les cares maquillades, dels joves moderns, dels immigrants afganesos sense drets, dels laics, dels musulmans que volen separar estat i religió, i dels somiadors d’esquerres que van enderrocar el Sha imaginant un futur diferent, i una revolució diferent. Però també es palpa la voluntat de viure sota el vel de l’Islam, de mantenir la identitat, i de lluitar contra els occidentals (i àrabs) imperialistes.

Amb la nostra passejada de 30 dies pel país no n’hi ha prou per a que podem fer una valoració dels percentatges reals dels que formen part d’un Iran o de l’altre, no podem testimoniar si realment més del 60% de la població vol continuar com està, no podem posar la ma al foc jurant que aquests resultats hagin sigut fruit d’una tupinada.

No podem negar que teníem l’esperança de que aquestes eleccions podien marcar un canvi històric en la trajectòria de l’Iran i que allò que havíem vist fa pocs mesos eren els últims estertors de la Revolució Islàmica. Però, siguin fruit del falsejament de les eleccions (no crec que ho sabem mai) o de la vertadera voluntat popular, aquesta esperança s’ha vist truncada, per gaudi del President, dels Guardians de la Revolució, del xiisme radical i de la dreta occidental i imperialista, que ja temia quedar-se sense el papus que tanta falta els fa.

Als carrers sembla que els seguidors de l’altre Mousavi segueixen manifestant-se i protestant; aquest cop el somni ha sigut massa real i es neguen a despertar-se i tornar a la vida normal, com si res hagués passat. Esperem que tot això no quedi tan sols en somnis trencats, i que el nostre Mousavi segueixi sa i estalvi, en el seu hotelet, proporcionant les seves suaus tovalloles i les seves aspres bromes.