DE REFUGIADES POLITIQUES A MONSTRES DE FIRA

Poc es parla de la situacio politica a Myanmar (Birmania), i nomes ha aparegut a les noticies en casos concrets com les vistoses manifestacions contra la Junta Militar amb els monjos rebent garrotades i trets, o el tifo de l'any passat en el qual es va difondre ampliament que la Junta passava de la gent; pero un cop les coses deixen de ser noticia deixen d'existir, i ja ningu sembla que se'n recordi, pero en aquest pais la repressio, i la vida de la gent, continuen. Hi ha molts grups insurgents que fa anys que practiquen la guerra de guerrilles contra els militars. Uns d'aquests son els karens, que lluiten, contra les forces del govern central, per un estat independent Kayan. Un govern que, tot i el gest (d'agrair) de canviar el nom colonial de Birmania (posat pels anglesos fent referencia a la poblacio majoritaria), reprimeix i aniquila les minories tribals.

Com molts d'altres birmans i membres de les altres minories, molts karens han anat fugint de les seves terres, atravessant la frontera i mirant d'establir-se a Tailandia, en espera de temps millors. A aquest pais, com a tots els del mon, els refugiats politics els fan mes nosa que servei i miren de tenir-los en camps de refugiats, amb pocs (o caps) drets, i esperant a poguer-se'ls treure de sobre el mes rapid possible. Pero en el cas de grups de karens aquesta situacio es diferent; per que? les dones tenen els colls exageradament allargats, degut a la colocacio, des de petites, d'aros metalics (aquesta tradicio te moltes explicacions per al seu origen), anant augmentant el nombre d'aquests i anar-se allargant el seu coll fins a uns limits inhumans i subrealistes (les fotos als albums com a mostra). Evidentment, es un fet molt curios i que resulta molt atractiu de cara al turisme, sobrepassant de llarg a les altres tribus de vestimentes estranyes i joies cridaneres; les dones-jirafa son el summum de l'exotisme huma.

Per tant, el govern tailandes va veure que aquestes gents estranyes i forasteres podien fer mes servei que nosa i, tot i que mantenen el seu estatus de refugiades, vivint en petits poblets aprop de la frontera, i nomes podent sortir-ne amb permisos especials, alla ningu els molesta. Les agencies turistiques de tot Tailandia ho venen com un dels principals reclams per a fer tours d'un dia, trekkings,...(passin i vegin les meravelloses long-necks!!), se'n venen postals a tot arreu,... Tot un negoci. A mes, pel que sembla (aixo no ho hem vist amb els nostres ulls) hi ha emprenedors thais que agafen dones d'aquestes, separant-les de les seves families, i les coloquen en poblats mes centrics per a poder cobrar substancioses entrades (en alguns poblets prefabricats hi tens gent de totes les tribus possibles, aixi els guiris, anant nomes a un poblet prop de l'hotel, poden tenir fotos de membres de totes les tribus...fastigos).

Pero al voltant d'aquest tema hi ha tot una polemica etica sobre el fet de visitar-les. Abans d'anar-hi vem fer una petita recerca guiistica: la Guide du Rotard et recomanava ferventment que no anessis a veure-les perque el govern les explotava, eren com esclaves,..., a la Rough Guide et deia que els diners de les entrades anaven en part a l'organitzacio independentista karenni i en part al poblat, pero que tot i aixi no hi anessis per etica i perque eren com circus freaks, espectacle molt lamentable, i les Lonelys de Myanmar i de Southeast Asia no en feien ni tant sols esment.

Vem decidir anar-hi i tampoc ho vem veure molt pitjor que qualsevol altre poblat tribal en els quals totes les guies et recomanen que hi vagis; be, no tant sols no ho vem trobar pitjor, sino que millor. Si, vas fent fotos de la gent (fet dubtosament etic que ja comentavem en un escrit anterior), i molta d'aquesta gent te paradetes de souvenirs a fora de casa. Pero, per altra banda, en aquest poble cobren una no gens (per a qui la cobra) menyspreable entrada que et permet voltar i fer les fotos que vulguis. Potser aixo, aixi en fred, li dona encara mes qualitat de circ, de zoo o de pamplinada turistica (pagar per entrar a un poble?? aixo no te res d'autentic!!), pero s'han de tenir en compte varies coses: la primera, que en els pobles "tribals" on van els turistes, a Vietnam, Laos, Myanamr, Tailandia o on sigui, aquests s'hi passegen igualment, curiosejant, tocant i fent fotos, en molts casos sense demanar ni permis i als morros de la victima, i en aquests casos els habitants dels poblats no en treuen cap profit. I, segon, aquestes families son refugiats politics que al seu pais estaven perseguits, sempre amb la por dels atacs de l'exercit i que a Tailandia no hi tenen dret ni treballar, ni conrear, ni, com ja hem dit, sortir del poble, per tant, aquests ingressos, que els van directament a casa seva, no els van gens malament (l'entrada es en part per l'organitzacio karen i en part per al poblat per coses necessaries com medicines, i el que venen de souvenirs, que en venen forces, es per elles).

I pel fet que hagin de posar per les cameres dels turistes? Elles mateixes ho responen: abans havien de treballar als camps de sol a sol, ara nomes han d'estar fora de casa somrient als visitants i mirant de vendre alguna pesa d'artesania.

CELEBRANT EL CAP D'ANY (BUDISTA)

Doncs si, el 31 de desembre no vem celebrar el cap d'any (cristia) com es manat pero, amb el budista, que coincideix amb el festival de l'aigua, ens hi hem empleat a fondu.

Ja feia dies que, per les carreteres de Laos, hi havia grups de nens ruixant als soferts passatgers de les sontags (pick ups que fan la funcio de transport public i que queden bastant obertes per tot arreu); resulta que no era tan sols una gamberrada de nens montanyencs intentant putejar al personal, be, ni intentant aliviarlo de la calor d'aquests dies (punters de la dry season), sino que formava part de la festa de cap d'any i festival de l'aigua que es celebra als paisos budistes.

Aquesta festa te tot una simbologia de neteja dels pecats i altres mandangues religioses i mistiques pero, al final, el que es son uns dies de diversio i bestiesa a tope. Pick ups (sembla que les regalin en aquests paisos) preparades amb bidons d'aigua i tirant-ne a altres pick ups o als despistats transeunts, gent amb cubells pel carrer,....i anar ruixant a tot quisqui, vagi en cotxe, a peu, tuk tuk, elefant, bicicleta o moto; i com mes aigua i amb mes mala llet millor. I si no en vols, dos tasses.

El dia fort (que era el nostre ultim dia a Laos; sortida per la porta gran!) ens el vem passar al carrer, ruixant a tothom, xops, descalsos, plens de farina i amb les cares pintades, ballant amb pantxuts, dones embriagades, nens i katoeys (o altrament, i despectivament, dits ladyboys, els nois que se senten com a noies i vesteixen com a tal, havent-n'hi molts i estant molt normalitzat a Tailandia; fins i tot tenen pronom propi), bebent cervesa, whisky i lao lao (el whisky artesanal de Laos) i disfrutant com nens petits. Mullant sense pietat, i si el que passava eren altres guiris, doncs amb mes mala llet. I si el que passaven era una fila de polis amb ametralladores a l'esquena fent-se els serios i fent que no amb la ma...."Today is OK" diu la mestressa de l'hotel, doncs aprofitem-nos, que un dia es un dia!!

CAÇADOR (FRUSTRAT) DE PERSONES

L'obsessió per tindre i tindre, per posseir, per col·leccionar. Mai no en tenim prou. El que sigui: llibres, CDs de musica, miniatures de taxis del mundo, didals, mussols de ceràmica,...i persones. Si, voler tenir no es limita a tenir coses físiques, sinó també les experiències. Viatjant has de fer fotos per retenir llocs, persones i moments, has de fer vídeos per retenir musiques, sons, moviments. Falta que s'inventi la màquina que retingui les olors; viatjant seria molt molt interessant.

Quan ets a un lloc on la gent es molt diferent a tu, l'obsessió és la de col·leccionar aquestes persones, casar-les i tenir-les en el teu poder i, així, poder-les ensenyar, com qui té un cap de jabalí a la paret. En vols de cada tribu, amb cada tipus de vestimenta, de tots els sexes i edats. Com una col·lecció de papallones dissecades.

Però aquesta cacera acostuma a ser frustrant; o dispares a traició i per l'esquena, però perds el súmmum de la possessió, que és posseir-ne la seva mirada i el seu somriure, o demanes el seu permís, el mes correcte, però en molts casos (a Laos, la majoria) et trobes amb una resposta negativa (merda!) i llavors es pot passar al tema del mercadeig de la imatge de la víctima, pagar diners per a deixar que cacis el seu "exòtic" retrat, cosa que encara fa molt més poc ètic el fet, ja de per si poc ètic, de fer fotos a gent com si fossin estàtues o animals.

Que maco que seria viatjar sense càmara de fotos; disfrutaries molt més el que vius i veus, enlloc de disfrutar tan sols del que has pogut retenir. Deixar a banda l'obsessió de posseir i mostrar per, tant sols, tenir l'obsessió de gaudir intensament del que (i del qui) t'envolta.

DE GERRES MISTERIOSES I GUERRES SECRETES

Ningu sap que son ni quina finalitat tenien. Sembla ser que van ser fetes fa vint segles, pero tampoc se sap del cert. Centenars i centenars de "gerres" (de l'angles jars) de pedra (be, no ben be de pedra, pero tampoc filarem tant prim) escampades per prats i turons en una extensio de quilometres i quilometres.

I, entre aquests desconcertants objectes, trinxeres i craters de bombes. Laos es el pais mes bombardejat del mon (per nombre d'habitats). Durant la guerra del Vietnam, o, mes correctament, la Segona Guerra d'Indoxina, milers i milers de tones de bombes yankies van caure sobre el territori d'aquest montanyos i tranquil pais. Algunes anaven dirigides, en teoria, als soldats del Vietcong que feien servir territori lao per anar cap al sud, d'altres anaven dirigides a les guerrilles comunistes del Pathet Lao (al govern desde la seva victoria l'any 1975) i d'altres, "simplement" van ser llensades perque els pilots es van trobar amb problemes per tirar-les al Nord del Vietnam i, com qui tira una burilla de cigarro per la finestreta del cotxe, les van buidar sobre Laos per no haver de tornar a les bases amb el carregament.

Apart dels bombardejos, la guerra tambe es desarrotllava per terra, amb l'exercit secret (no aprobat pel Congres dels EUA i amagat a l'opinio publica durant molts anys) de Hmongs entrenats per la CIA per enfrontar-se als comunistes.

I, aquests ultims, tambe tenien els seus secrets, ja que els seus liders, aixi com milers de soldats i camperols, van viure, durant 9 anys, amagats dins de coves (on tambe hi havia hospitals, fabriques i, inclus, teatres) al voltant de la poblacio de Vieng Xai, a bon "recaudu" dels misils i artilleria pesada yanki, i dels mercenaris Hmongs.

Aquests dies sobrevolen la zona helicopters de l'exercit america amb la missio d'investigar i buscar desapareguts en combat en aquella guerra dels quals no es sap on van morir o on poden ser els cadavers. Per a ells, els americans, la guerra es cosa del passat, i el problema mes gros es el de localitzar aquests soldats morts per a que les seves families puguin dormir tranquiletes, pero per Laos (com per a Vietnam o Cambotja) la guerra encara continua, amb les desenes i desenes de victimes anuals per les bombes i mines que romanen en els seus territoris, aixi com pels agents quimics que continuen empestant rius i camps. En lloc de buscar on fa mes de 30 anys van morir els seus "valents" i patriotes soldats, potser el que haurien de fer seria venir a recollir la merda que hi van deixar, per a que el nombre de morts per la guerra no continui pujant. Que facil es jugar sempre fora de casa!

DE LA BALANSA DE LA JUSTICIA

Dema al mati anirem a l'Oficina d'Inmigracio per a que ens allarguin uns dies mes el nostre visat a Laos, la qual cosa evidencia que, finalment, ens decantem totalment a favor d'aquest pais, tot i les desilusions inicials. Volem acabar de gaudir sense presses de la tranquilitat, quasi impossible, del pais, de les carreteres sense cotxes, de les oques atravessant davant dels autobusos, els polls seguint la mare gallina a tota merda pels marges, els porquets, gossos ganduls, les velles amb roba "tribal" i cistelles de mimbre a l'esquena, els joves amb matxets i destrals dirigint-se al camp, els karaokes en mig del no res, les partides de petanca, les montanyes espectaculars i de formes estrafolaries, el Mekong i els altres rius, les sontag (camions de passatgers) i les Beerlao.

SABAIDIIIIIIIIII (la terra dels grans, i surrealistes, contrastos)

Des que ens preguntavem "que passa amb Laos?" ja han passat uns dies i hem pogut anar voltant forsa, pero sembla que encara ens fem aquesta pregunta i no acabem de tenir clara la nostra impressio del pais.

Fa uns anys sembla ser que et podies passar mesos a Laos per quatre xavos, pero les coses han canviat molt. La gent ha vist en el turisme la gallina dels ous d'or, tothom s'hi vol apuntar i estan ofegant la gallina (els espanyols tenen la dita: "la avaricia rompe el saco", doncs aixo). Els preus dels transports son prohibitius (fins i tot per als propis locals, que en la major aprt dels caos paguen el mateix), menjar en paradetes pel carrer es molt complicat, a internet et sangren (per aixo estic anant a tota pastilla fent un resum d'un resum d'un resum), els allotjaments en un parell d'anys han multiplicat els preus per 4 (tot i que dormim per uns 5 dolars cada nit, encara decent) i han apres allo que els indis fa tant temps que ja han apres: cobren per passar un pont, per aparcar una bici al mig d'un bosc, per entrar a una cova o per respirar (no aixo encara no, pero prepareu-vos els que hi vingueu d'aqui un temps, no massa).

La calma es el que defineix el pais i la poblacio, i sense criteris per afirmar que son els mes tranquils del mon, si que son els mes passius de quanta gent hem vist viatjant. Els carrers, inclus de poblacions grandotes, pot ser que nomes estiguin ocupades per un parell de colegiales en bici i amb paraigues protegintse del sol, un parell de monjos atoronjats i un gall kikirejant a deshora. La tranquilitat a tot arreu, fins i tot als llocs amb mes turista, es brutal. I la parsimonia de la gent, ai!!, la seva calma que es torna, per nosaltres, en tensa: parant mil cops en un viatge d'autobus perque quan un dels passatgers ja esta pixat l'altre te que parar a fer pipi o comprar pastetes per la familia...santa paciencia! Esta clar que el que fa que en molts casos no et somriguin o et saludin (en molts d'altres si), no es antipatia, sino apatia. A mes de la calma, la vida es totalment rural, molt mes que a qualsevol altre lloc que haguem estat, trobant la vida de poblats i tribal a qualsevol lloc, sense fer falta que t'en vagis a l'alta montanya.

Tot i aixi, aquesta vida rural xoca amb el fet que Laos (be, un parell de llocs del pais) ha entrat a formar part indiscutible i inevitable dels backpackers que es mouen pel sudest asiatic, no moguts per l'anim de coneixer gent, llocs i cultures, sino per l'anim d'engatar-se cada dia i poder fardar de tattoos o mamellam. El paradigma: la cosa mes famosa de Laos (que trist), el tubing: a Vang Vieng, un poblet de montanya on el paisatge es dels mes espectaculars que hem vist (un Halong Bay en sec) la gent hi be per emborratxarse al costat del riu, tirarse en tirolina, passejarse pel poble ensenyant-ho tot, barrets de cowboy, minibikinis, i farra diurna barreja de les raves dels Monegros i la Isla Fantasia. Ah, i l'altra activitat a Vang Vieng es estar tot el dia estirats pels bars mirant la serie Friends, la ja odiosa melodia de la qual, i els seus riures enllaunats, et van acompanyant durant els passejos pel poble. Si senyor, aquest es el Laos actual, o, com a minim, el que ve a buscar la majoria de "motxilerus".

Pero be, no tot es dolent, hi ha els atmosferics paisatges, el passejar-te per poblats que semblen d'una altra epoca, espiant com pesquen, cacen insectes (per jalar, es clar) o renten la roba al riu, la omnipresent i benvinguda simbologia comunista, i les salutacions alegres de molta gent (sempre els mes humils i farrenyos), i, tambe, hi ha la deliciosa, i sempre agraida, beguda de sucre de canya, que aqui te la serveixen en bosses que quasi es podrien definir de sacs, o experiencies com la d'endinsar-te dins de coves estretes, llargues i tenebroses nedant i amb el frontal al cap.

En la major part de moments estem contents d'haver visitat, finalment, aquest pais, pero no deixa d'haver-hi un noseque que no ens ho acava de deixar disfrutar del tot i de sentir-nos totalment integrats en l'experiencia; i, mes que mai, la sensacio d'haver fet tard.

QUE PASSA AMB LAOS?

La foto es al xiringuito de la frontera entre Cambotja i Laos, fent els papers per entrar a aquest ultim. La veritat es que ja dona bon rotllo entrar en un estat que et reb amb aquesta bandera, tot i conscients que de marxista-leninistes en tenen poc mes que aixo, pero sempre alegra la vista.

La veritat es que no sabem massa que ens trobarem en aquest pais. Fins ara, tots els viatgers que ens haviem trobat, que hi havien estat, ens ho havien deixat com el millor del mon: preus, poc desenvolupat turisticament, "autentic", la gent simpatiquissima,...pero ultimament les opinions que n'hem rebut de la gent que en torna es que es molt car, que et prenen el pel a totes hores i se t'enfoten a la cara,... De moment nomes hem estat a dos llocs, que han valgut molt la pena, pero pel que fa a la gent, son mes antipatics que qualsevol altre pais del viatge i ja ens l'han intentat fotre unes quantes vegades; a nosaltres fins ara ens han fet la corbata, pero coneixem un noi irlandes que ja l'hi han fet uns quants trajes, amb xaleco i tot.

Ja anirem veient cap on es declina la balansa...

DE LES SEVES VIDES (alguns exemples, o excepcions)

L'anterior escrit del blog denotava un sentiment de repulsa i de mal estar important envers Cambotja. Acabavem d'arribar de la meravellosa Java, amb els seus preus, la seva gent, els seus increibles paisatges...i, de sobte, ens vem trobar amb un pais totalment diferent i turisticament espatllat. Ara fa dies que hi voltem i, apart de les zones mes fashions de Phnom Penh i de guirilandia Siem Reap (o mes aviat, Siem Rip Off, perque t'intenten pendre el pel fins i tot a correus comprant uns segells), quan et perds una mica pels poblatxos tornes a esser saludat i somrigut per tothom, cridat pels nens... Si, potser ens fem repetitius amb aquest tema, pero es que el que et fa sentir afortunat i felis d'estar viatjant no son els temples que has vist aquell dia, sino els somriures de la gent que, tot i ser pobres semblen mes felisos que nosaltres.

AKI RA

Va esser reclutat als 5 anys pels Khmers Rojos. La seva mare va morir malalta treballant forsosament als camps i el seu pare executat "revolucionariament" per algun petit error en la seva feina. A l' edat en que nosaltres amb prou feines montavem un camio de bombers dels Lego, ell ja preparava i posava mines. Als 13 anys, ja tot un expert en l'art de matar, de minar i de fer anar les bombes, va ser capturat per l'exercit vietnamita, en guerra contra els Khmers Rouge, i va passar al seu bando, a continuar matant, minant i aprenent mes sobre bombes i altres artefactes explosius. Era ben jove i ja portava moltes, masses morts a l'esquena; i les que encara es produeixen per les mines que encara hi ha a Cambotja (es calcula que entre 2 i 5 milions), moltes posades per ell en la seva infancia.

Despres de la victoria vietnamita sobre els Khmers Rojos, va entrar a l'exercit cambotja per a desactivar mines, i en l'actualitat ho fa a traves d'una ONG que ha creat, dedicada a trobar i destruir mines en zones "no prioritaries" (o sigui, on ningu es preocupa de desminar) gratuitament. A mes, te adoptats una vintena de nanos amb amputacions, als quals els facilita educacio, menjar, sostre,...

Es calcula que ha desactivat prop de 50.000 mines i bombes no explosionades. Es dificil de saber si ja son mes que les que ell mateix havia activat, pero, en tot cas, no crec que sigui necessari fer aquests calculs.

L'EA

Es un xaval simpatic i ambicios, provinent, com la major part de cambotjans, de familia pobra. Despres d'estudiar primaria va arribar el moment de continuar els estudis, pero com que la seva familia no es podia permetre pagar l'escola, el van enviar a un monastir budista on, apart de les assignatures que tocaven, un monjo li ensenyava angles i, un altre, japones. Amb aixo va poder treballar de guia als temples d'Angkor i, aixi, amb els diners estalviats, continuar els estudis.

Actualment estudia economiques i te l'intencio de, si monetariament pot, fer un master. Aixo els caps de setmana, que baixa a Siem Reap, ja que entre setmana treballa a l'hospital d'Anlong Veng, per una organitzacio que es dedica a pagar el trasport, menjar, medicines o operacions a la gent que no te recursos. Esta content de poder ajudar i ens explica que els casos mes frequents que tenen de gent pobra rural son els de malalties com la malaria o el dengue, i que tot sovint tenen ferits per mines, persones que s'endinsen al bosc en busca de fruits o alguna cosa per omplir l'estomac . Explica que a 27 Km. d'alla hi ha un poble conegut com a Handicapped Village, perque no hi ha ni un habitant que no li falti alguna cama o algun bras.

TA MOK

Angel o dimoni? Era un dels khmers rojos mes temuts, un dels grans, dels que van moure el cotarro fins al final. Ell va ser el que l'any 1997 va fer jutjar a Pol Pot, que poc despres va morir misteriosament. No va ser detingut fins al 1999 i va morir d'enfermetat al 2006.

Veient totes les animalades que es van fer durant els anys del regim, que va portar la mort, directa o indirecta, d'una quarta part de la poblacio cambotjana, sembla evident que els seus caps (els upper brothers) havien de ser persones sanguinaries i sense sentiments, pero ens trobem amb un altre punt de vista de la historia, tant interessant com sorprenent. A la zona d'Anlong Veng, on va residir fins a la seva detencio, el tenen quasi com un sant; se li esta construint un panteo nou sobre la seva tomba, la seva casa es lloc de peregrinacio i d'oracio,.... Els motius: diuen que va fer l'hospital, carreteres, l'escola, un llac; diuen que ajudava a la gent que no tenia res, que els facilitava una casa o diners. Ho feia per ajudar als seus conciutadans o per algun interes mes egoista i menys solidari? Potser ningu es tan sols angel ni tan sols dimoni.

LA DONA DEL NORRY

Fora de les zones turistiques costa trobar algu que parli angles i, tot i que seria interessant parlar amb la gent, la barrera linguistica ho posa dificil. Tot i aixi, en el viatge en bamboo train resulta que la dona asseguda darrera nostra, amb olleres de cul de got, que facilita una pamela rosa a l'Anna per a que no pateixi una insolacio i ens dona menjar i aigua, sap una mica d'angles.

En una de les parades per desmuntar el bamboo train, ja que en ve un de cara amb mes gent i te dret de pas, agafa unes herbes d'un arbust i ens en dona per a que les provem. La veiem contenta i aficionada i mirem de dissimular les ganyotes pel mal gust dient-li que good, good. Explica que a l'epoca dels khmers Rojos es menjaven tot el que trobaven, plantes o animals; que qualsevol cosa era bona per a suplir la manca total d'aliments que hi havia i la gana que els produia treballar als camps d'arros sense descans.

L'abril del 75, quan els del Pol Pot i companyia van pujar al poder i van buidar les ciutats, ella era a Phnom Phen estudiant a la universitat i la van enviar cap al seu poble, prop de Pursat, a treballar al camp, com tothom. Va estar 3 mesos per arribar amb la seva familia, per despres estar els seguents 4 anys separats, treballant als camps i veient com molts familiars i amics s'anaven quedant pel cami.

TOT I AIXI, i permeteu-me que hem faci pesat, sempre els somriures.

CAMBOTJA, MISERIA TURISTICA

"Cambotja esta totalment venuda", va sentenciar quant erem a Borneo un viatjer italià. En els pocs dies que portem al pais n'hem vist ben poc, uns dies a Phnom Penh i al poble de Pursat, on som ara, però ja s'ens ha fet palès que la frase del Davide no podia esser mes encertada.

Que la moneda que et dispensen els caixers automatics siguin dolars americans que, despres, a l'hora de pagar es barregen amb la moneda cambotjana, que fa mes aviat el paper de centims, no demostra que esta venuda?

Aqui tot funciona al voltant dels diners; pagues el mateix per un bitllet d'autobus a un poble, que si fas tot el recorregut sencer (el doble de temps), et cobren 3 dolars de comissio si el bitllet amb que pagues esta una mica trencat, venen samarretes per guiris amb el divertit lema de: Danger! mines!. Diners i diners. Mutilats, gent vivint al carrer, mansions milionaries i nens pidolant, desenes i desenes de restaurants, bistros i cafes megafashions servint refinat menjar a treballadors d'Ongs, expats (expatriats) i babosos "sexpats", acompanyats de les seves joves "novietes".

"Vine als nostres tours per alimentar nens famelics"(Join our trips to feed hungry children) es un reclam turistic que posa els pèls de punta. Sembla que et convidin a anar a alimentar mones o dofins. Es el turisme que molta gent busca a Cambotja: fer-se la foto donant una galeta Maria a un pobre crio que viu en un abocador gegant. L'occidental que ho organitza va de Teresa de Calcuta pero el pamflet fa vomitar. I el que fan. Repartir menjar a aquests nens es realment útil? que s'acostumin a que apareixi menjar de tant en tant, i als que no els en toca què? A Cambotja hi ha moltes altres iniciatives que realment serveixen per quelcom, com restaurants on ensenyen i donen feina a nens del carrer; aixo serveix d'alguna cosa. Anar a repartir una llauna d'esparrecs amb una ma fent fotos amb l'altra, diria que no massa.

En arribar a Phnom Penh, el primer que ens va dir un conductor de tuk tuk (moto amb un remolc i seients al darrera), per convencer-nos que l'endema l'agafessim, va ser que si voliem ens ensenyaria nens pobres, que sabia on n'hi havien i ens els podia ensenyar!

Phnom Penh es una ciutat curiosa i interessant. Posa els pels de punta pensar que aquests caòtics carrers plens de motos, tuk tuks i els hiperluxosos jeeps de les Ongs o dels familiars i amics del primer ministre (o els seus centenars de guardaespatlles), fa nomes trenta anys estaven totalment buits, ja que al pujar al poder els Khmers Rojos van buidar totes les ciutats i van enviar a tota la poblacio a treballar al camp. Els Khmer Rojos, que amb el seu ideal comunista portat a uns extrems tals que van ocasionar la mort a varis milions de Cambotjans.

Ara s'estan jutjant alguns dels seus caps, pero ja hi ha sospites de corrupcio dins del tribunal, amb oficials de les Nacions Unides possiblement implicats; pero bé, en un pais amb el nivell de corrupcio de Cambotja, i on el primer ministre es un ex-Khmer Roig, res ens pot sorpendre.

A veure que ens depara la resta del pais....

EL VELL I ELS COLONS

Sobre els verds i marrons dels camps del darrera, es retallen les siluetes de dos pagesos, baixos i escanyolits, amb els barrets triangles coronan't-los la testa i els matxets pejats a la cintura. Van vestits amb forces capes de roba, estem a mes de 2000 metres i el fred apreta, combinacio de vermells admirable. Pot ser, si la llum acompanya, una foto perfecta. Estem lluny i estan d'esquena, per la qual cosa no ens prenem la molestia de demanar-los permis, com fem normalment.

En el moment de fer la foto un d'ells es gira i ens clintxa, comensa a gesticular exageradament i a fer ganyotes amb la seva cara arrugada i les quatre dents que li queden a la boca, no quedant gens clar si esta fent el pallasso davant la camara o esta emprenyat com una mona. El seguent pas de l'ancia es agafar una pedra que quasi no li quep a la ma i amenasar en llansarnos-l'ha. Ara les intencions ja son clares. Li diem que no hem fet cap fotografia i ens disculpem vigilat de cua d'ull la seva ma artritica encara amb el roc a punt.

Tirem amunt entre camps de patates i d'alls tendres, petites mesquites i fumaroles volcaniques que surten de terra; extranyats i dolguts, comentem la jugada.

Estem massa acostumats a anar tot el dia retornant els somriures de tothom que ens veu, mirant de contestar d'alguna forma o altra (depenent del grau de cansament i humor) els continus: "Hello Mister!" (primer pensavem que, pel tema musulma, tothom es dirigia a mi, pero ens hem adonat que aquest Mister no te genere i serveix tant per un com per l'altre) ,fent fotografies a la gent que ens ho demana o demanant-ho a la gent que ens fa gracia, normalment rebent una resposta positiva i felis.

Estem acostumats a ser el centre d'atencio i sentir-nos com si fossim famosos caminant enmig d'una bombolla de riures, mirades, fotos amb els mobils, intents de conversa, xocades de mans i cops a l'esquena. Tothom esta content en veure'ns, felis si els somriem i euforics si els diem quelcom en indonesi. Per aixo aquesta actitud agressiva ens ve molt de nou.

Reflexionant una mica sobre el fet que Indonesia es un pais independent nomes fa 60 anys, que com Africa o Sud America els europeus van esser-hi durant segles, agafant tot el que podien, manant i imposant, guerrejant entre ells i contra la poblacio indigena per a usurpar, com mes millor. Despres de tots aquests segles van aconseguir la independencia pero la colonitzacio no ha acabat i, per mitja de l'anomenada globalitzacio, les multinacionals continuent omplint les butxaques dels governants; els McDonalds, Kentucky Fried Chicken o 7 Elevens segueixen inundant els carrers de les poblacios amb menjar mes car, mes poc sa i mes dolent del que poden comprar a qualsevol paradeta del carrer. Els ho seguim usurpant tot; les riqueses, el poder i la llibertat. I despres arribem nosaltres, ens passejem per aqui, amb la guia sota el bras, la butxaca plena i el cor buit, i ens queixem quant ens volen cobrar de mes per un bitllet de bus o un plat d'arros, i ens indignem pel fet que per ser blacs es vulguin aprofitar de nosaltres.

Que es pagar 0,10 eurus de mes per un plat d'arros amb pollastre o 1 euru mes per una samarreta, al costat de tot el que els hi hem pres i els seguim prenent?

Ens tenen com a exemple, si; en la roba, els pentinats, la musica,... Volen ser com els occidetals que els han estat escanyat durant tant temps, ens tracten com a famosos i ens admiren i es barallen per la nostra salutacio o les nostres paraules. No es mes logica l'actitud del vell, pedra en ma?


CARA I CREU
Altre cop d'empeus a les quatre de la matinada per, altre cop fer una caminada fins a un punt alt on poder disfrutar d'una bona sortida del sol que, altre cop quedara diluida per les nuvolades i la boira; som en epoca de pluges, i encara podem donar gracies que apart dels frontals no hagim de fer servir tambe els "pontxos".

Poc despres d'iniciar el cami s'atura un vehicle, i d'una de les finestretes en surt lcara d'una dona que ens insisteix que pugem amb ells, que aixi arribarem abans i no es perdrem l'aparicio del matahari (sol en indonesi) darrere les montayes i volcans. Ens fem a pregar i acabem acceptat.

Al cotxe hi ha la dona, notaria i advocada a Jakarta, el seu fill obesot com ella, una noia que aviat ens adonem que es la assistenta/serventa, el xofer, i a davant un altre vehicle amb els guies locals.

Passem el mati amb ells, voltant amut i avall a gastos pagats, amb la pobra serventa netejant les ulleres del nen quant hi cau una gota d'aigua o fent fregues a les cames de la mare mentre aquesta treu la papilla despres de l'ascensio, a quatre grapes i quasi arrossegada pels dos guies, fins al cim. La dona no para de fer ostentacio de les seves propietats, els seus viatges o el seu marit, el tercer, un sudafrica de 25 ays, catxes i guapot al qual el malcriat del gras li diu "Blackie", no paren de menjar crackers, xocolatines, cotnes de vaca... i de comprar coses; i fins i tot paga per una habitacio d'hotel com la nostra cinc vegades mes (i aixo que no es blanca).

Al migdia, i amb una burda excusa, ens despedim d'ells; tot i que ens tractin com a reis ens sentim malament, i la dona i el seu reialme ens estant comensant a cansar.

Abans de separar-nos, la senyora notaria ens diu que l'acompanyem a fer caritat i ens porta fins a una tenda al costat de la carretera, feta de bidons i toldos, d'un metre d'alsada, i ens explica que hi ha un home que fa 30 anys que hi viu, no pot caminar i no surt mai, menja el que li porta la gent, esta sempre alla dins, despullat i grenyut. Tothom assegura que fa magia. Fa molts molts anys (arrel d'una historia sobre la seva dona embarassada i un cocoter,. que per les barreres linguistiques no vem acabar de captar) va prometre que viuria amb lo estrictament necessari i que no volia res que no fos realment vital. Ni tant ni tant poc.

AMB MISSATGE (a Jogjakarta)

PERFECCIO TURQUESA ENBOLCALLANT VIDES DE MERDA

El principal reclam de Java son els seus espectaculars i actius volcans. Un d'ells, el Kawah Ijen. El primer que visitem.

Les 5 es bona hora. Be, no es gens bon hora per aixecar-se (i menys si has dormit amb el soroll i l'humitat de goteres generoses), pero si bona hora per comensar l'aproximacio a l'Ijen. Deixem endarrera les plantacions de cafe i els poblets, i sota una plutja que molt temem ens amargara el dia, avancem amb el jeep cap al punt de sortida de l'excursio.

Comencem la pujada i trobem els primers colectors de sofre que segueixen el mateix cami que nosaltres, amb els cabassos encara buits, el cigarro a la boca i un bon somriure a la cara. "Salamat Pagi!" (bon dia), "Pagi!". Aviat trobem els primers que, molt matiners, ja baixen, frontal al cap, amb el groc i pudent mineral carregat sobre les espatlles.

Finalment (no es massa estona pero si forsa pujada, i la nostra forma fisica despres dels 15 dies a Bali no es precisament atletica) arribem a dalt. El llac de sofre i aigua que omple el crater d'aquest actiu volca esta forsa ennubolat i no se'ns mostra en la seva plenitud; decidim anar baixant cap al llac per un cami molt pendent, estret i relliscos. Els nuvols s'esvaeixen i descobrim que part del que pensavem que era boira, es el fum que surt d'un costat del llac, on hi ha el sofre solid i els treballadors que hi piquen amb pals per anar-lo arrencant. El descens es perillos i s'ha d'anar amb molta cautela; a mes, et vas trobant de cara els esforsats "sofrers" que van tirant pendent amunt amb el material extret a l'esquena. Saluden, riuen, demanen cigarretes o biscuits i responen ofanosos amb un "Baik!" (be), la nostra pregunta de "Apa kabar?" (com estas?).

El paisatge, amb el blau turquesa del llac amb surrealistes taques grogues, la forma del crater dins del qual estem caminant, la fumera, els treballadors, el groc intenssissim de les roques,... es espectacular.

Hem de baixar mes i veure-ho tot de primera ma, pero a mida que ens apropem al cul, el fum ens asfixia, i quan el vent el tira cap a nosaltres, els mocadors a la boca serveixen de poc, els ulls s'irriten i les optiques de les cameres es cremen. Tossim i tossim, pero no serveix de gaire; potser si haguessim tirat aigua als mocadors...ara ja es tard.

Si, la intesa i toxica fumera ens asfixia, pero el mes asfixiant es el complexe d'"occidental gilipolles" que adquirim rapidament. Oblidem la bellesa innegable del lloc i ens fixem en la tos continua dels treballadors, la majoria sense mocador que els tapi la boca i el nas (suposo que quan es passen el dia alla, pujant i baixant exposats a aquella infamia, poca diferencia hi ha), tossen i escupen. No els augurem una vida massa llarga. La vegetacio dels voltants esta totalment recremada i ennegrida. No cal ser un visionari per veure que en aquestes condicions res pot durar massa.

Cada cop que han de fer tot el cami, pendent amunt i despres els tres quilometres de baixada fins a l'esplanada on carregaran, porten a l'esquena 80 quilos (en som testimonis, hem vist com ho pesaven i ens hem esgarrifat), suen i han de parar de tant en tant, a fer un glopet d'aigua o un cigarro (total...). Miren d'equilibrar-se. Una relliscada seria fatal, per ells i pels que venen mes avall. Ens saluden i riuen (ja ho he dit abans, pero es tan admirable i estrany que no hem cansare de repetir-ho). Si, ens riuen a nosaltres, que ens passegem per alla amb la camera de fotos, el mocadoret tapant la boca, xino-xano, passant quan ells, carregats pitjor que burros, ens cedeixen el pas. Tot aixo ens asfixia massa, decidim tirar amunt, seure en algun raco mes discret i seguir observant, escandalitzats i autoculpabilitzats, tot aquell mecanisme, tot aquell eixam d'homes que com formiguetes van fent allo cada dia. La bellesa natural i indescriptible del lloc no compensa, ja no en parlem.

Arriben mes turistes i, com nosaltres quan hem tret el cap per alla la primera vegada , exclamen: "Ooohhh, amazing!!!!". Amazing??? El que es amazing es quedar-se sense feina i seguir cobrant per l'atur, i ho es no poder pagar l'hipoteca d'un pis molt mes gran del que necessites, el prestec d'un cotxe millor del que et fa falta o d'una tele massa avansada per la porqueria que si pot veure. Amazing es haver-se d'apretar el cinturo quan estas viatjant, no poder fotret sempre que et vingui de gust un quilo de llagostins o una ampolla del millor Rioja, que t'hagin de treure els queixals del seny o que nomes et puguis comprar roba del Custo o de Desigual per rebaixes. Aquestes coses son amazing. Aixo no.

TORNEN ELS SOMRIURES FRANCS

Havent deixat enrere Bali tornen els somriures francs i sincers, les salutacions alegres i les mirades de: "que collons fan aquests per aqui?", de les converses desinteressades i de ser tractat com una persona i no com una caixa d'estalvis. Ja ho trobavem a faltar. El turisme ajuda economicament a aquests paisos pero tambe els fa molt mal.

VACANCES A PADANGBAI

Que tenen en comu un supercatxes tatuat aficionat als temes belics i que alardeja dels nous pits de la seva dona, un parell de nenets nordics amb el seu cabell rosset, la seva pell blanqueta i les seves camisetes roses, un calc de l'Abel en suis que tota l'estona va repetint: "Oh, maaann, this is really gooooddd!", una parella de sexagenaris acaudelats australians, un xavalet balines modernillu i sec com un pal d'escombra que te com a lema: "Don't worry be sexy", un hippie frances que acava cada nit totalment desencaixat i donant tumbos pel carrer en busca de l'hotel, i nosaltres? Doncs Padangbai, Bali.

Respecte a l'illa de Bali teniem molts perjudicis i era una opcio de la ruta del viatge totalment descartable, pero despres dels mesos de viatge i sobretot de les ultimes cansines setmanes a Borneo necessitavem una parada, deixar de banda la camara de fotos i la guia i tirar-nos a les cervesetes, la platja, les migdiadetes, el submarinisme,...i que millor que Bali? El que teniem clar es que esquivariem Kuta, el paradis dels surfers-cools-australians-catxes-partyparty-Patrick Swayzes-pijoteros, i buscariem algun terme mig.

El primer contacte amb l'illa ens va treure part dels perjudicis i ens va fer veure que l'haviem encertat venint aqui: camps d'arros, palmeres, rierols, poblets petits i amb la classica arquitectura balinesa, escultures, estatues i temples hindus per tot arreu, gent amb vestits tradicionals anant a fer ofrenes,...Encantador i relaxant.

Tot i aixi, es innegable que Bali es un dels primers destins turistics del mon, i que en forces punts de la seva geografia pateix una sobreexplotacio turistica molt important. A mes, ara que es temporada baixa, els taxistes, comissionistes, venedors ambulants i voltors varis estan famelics i es fan violentament pesats, convertintse les seves repetitives veus en la banda sonora de moltes zones: Transport? Lombok? Change money? Taxi? Cold drinks? Sarong? Banana? Massage? Banana Massage (!)?

Despres d'una nit al cementiri d'elefants (ple de vells occidentals retirats) que es Sanur, de la traquilissima i ideal Nusa Lembongan, vem trobar Padangabai, un poblet petit i relativament tranquil en una badia, sense ser especialment maco pero tampoc lleig, amb l'allotjament mes barat que hem trobat en tot el viatge, els plats de menjar mes atipadors i economics, les cerveses mes assequibles i mes glassades, un parell de platjes forsa ideals, un centre de diving on gracies a un error seu podiem fer l'Advanced Open Water a un preu digne d'aprofitar, i un bon rotllo entre els occidentals dificil de trobar, i encara mes de descriure. Una varietat total de formes de vida i de viatjar: desde algun motxileru, a australians que hi viuen tot l'any, a pijos que fan la rutilla per Bali o submarinistes experts, pero rapidament tothom es saluda i es posa a xerrar, acabant les nits fent cerveses amb una amalgama de gent que sembla impossible que hagin pogut coincidir en un mateix poblet i, encara mes, en una mateixa taula de bar. Un poti-poti de personatges que recordava als grups de superherois tipus Los Vengadores o Els 4 Fantasticos, a qual mes raro i diferent als altres, aixo si, aqui de poders, el que son poders per salvar el mon, diria que ven pocs.

Les nits de Padangbai...parlant del Barsa, del servei militar a Finlandia, de batalletes sota l'aigua amb taurons, de l'elaboracio del formatge Gruyere a Suissa o dels travelos de Bangkok.

Avui som a Ubud (botigues i botigues i botigues i turistes i restaurants cars i spas i botigues i turistes i...), hem deixat aquell poble i la seva badia i els seus preus i els seus freaks (entre ells nosaltres) i ja ho trobem a faltar...

EPILEG:

Per sort nostra, i desgracia vostra, periples tragicomics com el que explicavem en l'anterior capitol no ens passen cada setmana, per la qual cosa aquest escrit potser ha resultat mes lleugeret i menys trepidant; a mes, aquests dies de relax la closca ens funciona a ralenti. Aviat tornarem a les andades i potser tenim mes episodis de sorna aventurera amb els quals distreure-us.

DEL CEL A L'INFERN (62 hores de desventures i desproposits a la carretera de la vergonya)

1.L'ILLA DE LES TORTUGUES (EL CEL)

El paradís perdut. Potser quan un lloc surt a la Lonely Planet no es pot qualificar de perdut, molts d'altres hi han vingut abans que tu i molts d'altres ho visitaran despres, pero si algun lloc pot ser descrit com a perdut, i com a paradís, ha de ser aquest: Pulau Derawan.

Arribar-hi es tota una odissea, i més si provens de la part malaia de Borneo: furgo, ferry, speedboat, jeep, jeep, speedboat,...Però es mereix tots els mal de caps, hores esperant transports i viatjant, i els corresponents desenbolsaments monetaris.

L'illa es petitíssima, de fet, pots donar-li la volta xino-xano, parant a saludar nens i vells i fent alguna foto, en menys d'un quart d'hora. En una banda hi ha el poblet, de cabanes al voltant del camí de sorra principal. Oques, galls, nens i mes nens, 4 bicicletes i 2 motos. Al centre de l'illa palmeres que al capvespre es comencen a omplir de rat-penats gegants, i a l'altra banda, les platges de sorra blanca i aigues tranquiles i transparents. De foranis, nosaltres, un coreà solitari que hi porta tres setmanes i un matrimoni de Toulouse (tot i que l'home es de familia d'exiliats i es presenta com a "basco de Portugalete") que hi passa 4 mesos cada any.

La nostra intenció és amortitzar el carnet de submarinisme, però a la vista que els únics interessats en fer-ne som nosaltres, els preus resulten prohibitius. Ens tirem a l'snorkelling i no hi ha qui ens tregui de l'aigua en dos dies: nedant envoltats de tortugues, veient com mengen, com naden, acariciant-les; passant sigilosament pel costat d'amenaçadors peixos escorpí, perilloses serps d'aigua i solitàries barracudes amb cara de pocs amics, espiant els divertits peixos pallasso (Nemo),....

Resulta temptador quedar-nos-hi mes dies i continuar aillats de tot en aquell trosset de tranquilitat, pero hem de seguir el viatge...

2.LA VENTAFOCS PEL FANG (L'INFERN)

DIA U - Finalment, abandonem el paradís i després del trajecte en barca i les quasi tres hores en jeep arribem a Berau, on hem d'agafar un autobus cap a Samarinda. La guia parla de 16 hores de viatge, i els francesos de Derawan ens diuen que fa 10 anys van fer el trajecte que durava 22 hores i al cap de 16 van haver de recular per la plutja. Pero be, fa 10 anys, mai tant que no estigui arreglat, no?

La tartrana en la qual hem de fer el viatge fa por, té els seients més estrets que hem vist mai, amb prou feines una cigonya hi podria posar les potes. Ens escandalitzem, no es per pijos i no voler, es per no poder, no pots anar 20 hores en un lloc on ni tan sols t'hi caben les cames. Ens diuen que ens agafem el seient de darrera sencer, i ens hi coloquem amb les motxilles i petrecols pero ens queden unes quantes preguntes al cap: per fer un viatge tant llarg només hi ha aquestes rampoines? i tant cares? i per que 20 hores si sobre mapa tampoc sembla tant, per molt lent que vagi,....

Aviat tot va prenent forma i adquirint un sentit, i les preguntes comencen a tenir les seves respostes. Poc després de deixar Berau comença el calvari: la carretera està plena de forats, bassals on hi cap una roda i fang, molt fang: les següents hores seran de bots, òsties al cap, derrapades, anades de les rodes de darrera cap una banda i cap a l'altre, temptatives de bolcar en les quals si et deixessis anar dels teus punts de suport podries tocar el fang amb la ma. Els altres, anxovats en els seients pota de cigonya, es mantenen falcats, però nosaltres anem de dreta a esquerra i de dalt a baix sense control.

A la nit hi ha el primer obstacle infranquejable i ens toca sortir a estirar i empènyer l'autocar vàries vegades, tot enfontsant-nos pel fang i servint de distraccio a la gent que corre per alla: "Mister!!! How are you?" "Fine! and you??". Al final quedem aparcats un parell d'hores, en que aprofitem per mirar de dormir una mica, mentre camioners i conductors miren d'arreglar una mica el pas. Tot això entra dins de les 20 hores pressupostades?

DIA DOS - Amb la sortida del sol sembla que anem avançant, però al cap de menys d'una hora ja ens tornem a trobar amb forats i enfangamentes infranquejables, i vinga, després d'una nit sense dormir i sense menjar, toca estirar l'autocar en mig d'un panorama encara més desolador que el d'ahir; per tot arreu: busos estirant busos, camions estirant cotxes, busos estirant camions, gent estirant cotxes,....fang, fang i mes fang. Sort de la solidaritat total que s'hi respira, ja hi ha qui ho diu: sols el poble salva el poble.

Desde les nou del mati hem avançat 5 quilòmetres i sembla que ja ens quedarem allà. Ens passem el dia voltant, estirant vehicles, contestant els Mister! cada cop amb menys entusiasme (o fent veure que no els sentim) i convencent-nos de que ens ho hem de pendre com una aventura, com una experiència real de Borneo i de contacte amb els locals, i no agobiar-nos. Comentant com podem, per les dificultats linguístiques, el tema amb camioners , els mostrem la nostra indignació pel tema que el govern no faci res al respecte i que hagin de viure així (nosaltres rai que hi som de pas i de vacances), i sempre apareix la mateixa paraula, fàcil d'entendre: "corrupsion".

A la nit toca tornar a dormir a l'autobus, que ja es com una gran família, bé, més aviat com un veinat, millor marcar distàncies: el gruixut que no para de fer rots, tossir fastigosament i que ve a pixar a la porta de darrera de l'autobus (just on dormim nosaltres, ens el mirem amb cara de fastig i busquem a la guia com es diu en indonesi "fastigós merdós" pero no ho trobem), l'home del pelucot que va regant sistemàticament les dos plantes que te posades al seu seient (ell seu a terra), el xaval rabassudet que quan va començar el viatge portava una caixa de cartó plena de polls vius i que no sabem quans dies va tardar a cruspir-se'ls, el vell d'ull de vidre neurastènic i la vella que ens remenava les motxilles, un matrimoni amb un nadó i una nena petita,...

DIA TRES - Ens despertem i l'autobús evidentment no s'ha mogut i els conductors no tenen intenció de moure'l. Emprenyats i malhumorats anem a fer un te (i comprar cigarros, que ens fumem un rere l'altre, per l'angoixa i per fer algo) en una paradeta que ha montat una oportunista familia, i després anem a fer una volta per veure el panorama: davant del nostre autobús hi ha pilons i pilons i pilons i pilons de camions i cotxes embarrancats en el fang, uns que van en una direcció i els altres en l'altra,...i això durant varis quilòmentres. Es impossible de desfer aquest embolic, si mes no, en varis dies. Parlar amb els pocs que saben anglès serveix per desesperar-nos mes: un a sortit fa moltes hores del poblet mes proper, un altre diu que en un parell o tres de dies pot ser que es solucioni, amb sort, un altre que a Samarinda en condicions perfectes son 12 hores pero en aquestes condicions ves a saber. Estem desesperats i angoixats, es impossible de tirar endavant ni endarrera i no hi ha cap carretera ni cami alternatiu, ni poble ni res de res, només fang, vehicles i molta gent pels quals som com uns bufons. Evidentment, no apareix ni apareixerà ningú per ajudar. Valorem de trucar a Assistència Sanitària dient que ens ha agafat un atac d'una enfermetat mortal, a veure si ens venen a treure en helicòpter, però ho desestimem per recargolat. A 5 quilomètres al dia, anant bè, perque avui no ens mourem, surt la friolera de 30 dies!!!!! "Hello Mister, how are you?" "El Mister esta a tumà pel cul!!!!!"

Al final trobem algú que parla anglès i que està davant de tot de la cua amb el seu jeep, ens portarà a Samarinda per 400.000 rupies (40 euros), es un preu abusiu, però, com ell mateix ens diu: "You have no choice". Estem totalment venuts. Tornem cap a l'autocar a buscar les motxilles, i altre cop cap endavant amb motxilles i petracols, el fang fins a mitja cama i els riures i crits de tots els que ens veuen passar. Un cop superada tota la cua ens adonem que el tiu ens ha deixat alla! No ens ho podem creure, que fem???? decidim anar seguint la carretera, segur que hi ha algun altre forat bèstia i els trobarem encallats. Caminem durant 1 hora amb el pes de les motxilles i sota un sol bestial muntanya amunt, la gent que passa en moto ens para i fins i tot ens donen menjar com qui dona almoina. Estem perdent els papers i liant encara mes la troca?

Esgotats i defallits parem en una ombra al mig del no res i mentres valorem el nivell de dramatisme de la nostra situació i les poques sortides que hi ha, apareixen els primers camions que van en la nostra direcció i que han aconseguit escapar-se d'aquell fangar inmens. Al veure'ns estan contentíssims (però no tant com nosaltres de veure'ls a ells) i estan encantats de que pugem al seu camio (bé, diria que estan encantats de que hi pugi l'Anna i jo soc la torna).

Per fi estem apropant-nos al final de la història i ens relaxem, però les següents hores en la caixa del camió no seran precisament flors i violes. El terreny continua estant enfangadíssim, destrossat, amb desprendiments i forats per tot arreu, i mantenir-se dret a la caixa del camió, mirant endavant per a veure-les venir i aguantan-te amb totes les forces per no rodolar ni menjar-te el ferro de davant es complicat; els locals que també van a la caixa s'aguanten amb fermesa i sense moure's ni inmutar-se, pero jo em moc com una titella, me'ls miro i provo d'imitar-los. El truc es mantenir els peus ferms i separats, agafat amb la màxima força, i tot i que el camió vagi cap a dreta i esquerra, quasi volcant, has de mirar de mantenir-te amb el cos al mateix lloc, nomes flexionant els braços. Adquireixo una postura ridícula que podria assemblar-se a la de qui fa windsurf. Tot i que he après la lliçó, ni les condicions de la carretera ni les meves no hi ajuden i sóc l'unic panoli que en els bots forts salto amb els dos peus, mostra de la meva debilitat. Ah, i evidentment sóc l'únic al qual s'apropen una espècie de mosques gegants que sembla que hagin de ser queixaladores. O sigui, objectius: no anar per terra, no saltar del camió, no deixar-te les dents, que no et piquin aquests moscardots i ajupir-te per evitar que les branques et bufetegin la cara o et treguin un ull.

En una parada, després de 4 hores d'esforç, ens canvien de camio per a que poguem anar els dos a la cabina i directes a la nostra destinació. De conya, asseguts, encaminats i amb un camioner jovenot i ditxaratxero que acabem acordant que en la forma de parlar recorda més al Principe de Zamunda que a l'Steve Urkel. A mes d'ajudar-nos a nosaltres, aquests camioners també porten com a polissons altra gent del nostre autobús que ha obtat per escapar-se, i arrosseguen un jeep que en un dels bots se li ha petat el canvi. Res, que al cap de 10 minuts d'aquesta nova fase cap a la llibertat, un llit i una dutxa, en una baixada es peta la corda amb la qual arrosseguem el Pajero, el qual surt disparat, xoca amb el nostre camió i passa pel costat xiulant roda fins que pot parar. Resultat: 2 hores parats a la carretera esperant que arribi algú o algo que encara no sabem que es. Ja tenim assumit que mai més arribarem enlloc i veiem el tema d'una habitació d'hotel com una Quimera. Ens sentim com el protagonista d'"Afterhours". Ens estirem a l'asfalt, ens mirem el cel estrellat (com nosaltres) i ens deixem rondar pels mosquits, sabedors de la nostra condicio de vençuts. "Mister, tired?" "The Mister is dead".

Reprenem el camí i, entre forats i paradetes a fer cafes, ens anem apropant, no sense alguna averia en un dels camions (que no detallaré per a no allargarme mes) i les últimes dos hores de viatge en que el camioner es va adormint i hem de mirar de parlar amb ell per a mantenir-lo despert. Preguntar per preguntar a algú ja costa, però si és algú que en anglès nomès sap dir Yes i Mister, la qüestió es complica i hem de tirar de totes les permutacions possibles amb el nostre reduit vocabulari indonesi.

Al final arribem a Samarinda, i enfangats i bruts baixem del camió i descarreguem de la caixa les motxilles encara mes enfangades i brutes, davant del botones que s'ho mira amb els ulls com plats i corpres no obre la boca. Son les 3.30 de la matinada. L'hotel sembla car, pero per una vegada a la vida ens es igual.

MOLT BON ANY A TOTHOM!!!!!!

Us desitgem molt bon any desde Sempurna on estem fent un curs de submarinisme; el vem comensar ahir i avui ja hem fet el primer diving pels voltants de la illa de Sibuan (la de la foto). No cal dir que es espectacular.

Avui farem bondat perque dema tenim unes quantes capbussades mes, despres de les quals ja tindrem el titol oficial per bussejar. Tot i que ningu ens treura que fem alguna cerveseta o altra, i despres cap al llit sense recansa, pel que ens espera dema i pel tipus de individus pijos i supercools que corren per aqui celebrant el cap d'any (Guys, diving is cooollll!!! uuuu, yuuuhhuuu, guys, I'm the man, guys, yu-huuuuu, the divers are the cooler guys, yuuuuuu).

Ara, no negarem que trobem a faltar una mica els mitics caps d'any al garatge de Gute, al Plataforma, al Pelli o al Golden.