PERFECCIO TURQUESA ENBOLCALLANT VIDES DE MERDA

El principal reclam de Java son els seus espectaculars i actius volcans. Un d'ells, el Kawah Ijen. El primer que visitem.

Les 5 es bona hora. Be, no es gens bon hora per aixecar-se (i menys si has dormit amb el soroll i l'humitat de goteres generoses), pero si bona hora per comensar l'aproximacio a l'Ijen. Deixem endarrera les plantacions de cafe i els poblets, i sota una plutja que molt temem ens amargara el dia, avancem amb el jeep cap al punt de sortida de l'excursio.

Comencem la pujada i trobem els primers colectors de sofre que segueixen el mateix cami que nosaltres, amb els cabassos encara buits, el cigarro a la boca i un bon somriure a la cara. "Salamat Pagi!" (bon dia), "Pagi!". Aviat trobem els primers que, molt matiners, ja baixen, frontal al cap, amb el groc i pudent mineral carregat sobre les espatlles.

Finalment (no es massa estona pero si forsa pujada, i la nostra forma fisica despres dels 15 dies a Bali no es precisament atletica) arribem a dalt. El llac de sofre i aigua que omple el crater d'aquest actiu volca esta forsa ennubolat i no se'ns mostra en la seva plenitud; decidim anar baixant cap al llac per un cami molt pendent, estret i relliscos. Els nuvols s'esvaeixen i descobrim que part del que pensavem que era boira, es el fum que surt d'un costat del llac, on hi ha el sofre solid i els treballadors que hi piquen amb pals per anar-lo arrencant. El descens es perillos i s'ha d'anar amb molta cautela; a mes, et vas trobant de cara els esforsats "sofrers" que van tirant pendent amunt amb el material extret a l'esquena. Saluden, riuen, demanen cigarretes o biscuits i responen ofanosos amb un "Baik!" (be), la nostra pregunta de "Apa kabar?" (com estas?).

El paisatge, amb el blau turquesa del llac amb surrealistes taques grogues, la forma del crater dins del qual estem caminant, la fumera, els treballadors, el groc intenssissim de les roques,... es espectacular.

Hem de baixar mes i veure-ho tot de primera ma, pero a mida que ens apropem al cul, el fum ens asfixia, i quan el vent el tira cap a nosaltres, els mocadors a la boca serveixen de poc, els ulls s'irriten i les optiques de les cameres es cremen. Tossim i tossim, pero no serveix de gaire; potser si haguessim tirat aigua als mocadors...ara ja es tard.

Si, la intesa i toxica fumera ens asfixia, pero el mes asfixiant es el complexe d'"occidental gilipolles" que adquirim rapidament. Oblidem la bellesa innegable del lloc i ens fixem en la tos continua dels treballadors, la majoria sense mocador que els tapi la boca i el nas (suposo que quan es passen el dia alla, pujant i baixant exposats a aquella infamia, poca diferencia hi ha), tossen i escupen. No els augurem una vida massa llarga. La vegetacio dels voltants esta totalment recremada i ennegrida. No cal ser un visionari per veure que en aquestes condicions res pot durar massa.

Cada cop que han de fer tot el cami, pendent amunt i despres els tres quilometres de baixada fins a l'esplanada on carregaran, porten a l'esquena 80 quilos (en som testimonis, hem vist com ho pesaven i ens hem esgarrifat), suen i han de parar de tant en tant, a fer un glopet d'aigua o un cigarro (total...). Miren d'equilibrar-se. Una relliscada seria fatal, per ells i pels que venen mes avall. Ens saluden i riuen (ja ho he dit abans, pero es tan admirable i estrany que no hem cansare de repetir-ho). Si, ens riuen a nosaltres, que ens passegem per alla amb la camera de fotos, el mocadoret tapant la boca, xino-xano, passant quan ells, carregats pitjor que burros, ens cedeixen el pas. Tot aixo ens asfixia massa, decidim tirar amunt, seure en algun raco mes discret i seguir observant, escandalitzats i autoculpabilitzats, tot aquell mecanisme, tot aquell eixam d'homes que com formiguetes van fent allo cada dia. La bellesa natural i indescriptible del lloc no compensa, ja no en parlem.

Arriben mes turistes i, com nosaltres quan hem tret el cap per alla la primera vegada , exclamen: "Ooohhh, amazing!!!!". Amazing??? El que es amazing es quedar-se sense feina i seguir cobrant per l'atur, i ho es no poder pagar l'hipoteca d'un pis molt mes gran del que necessites, el prestec d'un cotxe millor del que et fa falta o d'una tele massa avansada per la porqueria que si pot veure. Amazing es haver-se d'apretar el cinturo quan estas viatjant, no poder fotret sempre que et vingui de gust un quilo de llagostins o una ampolla del millor Rioja, que t'hagin de treure els queixals del seny o que nomes et puguis comprar roba del Custo o de Desigual per rebaixes. Aquestes coses son amazing. Aixo no.

TORNEN ELS SOMRIURES FRANCS

Havent deixat enrere Bali tornen els somriures francs i sincers, les salutacions alegres i les mirades de: "que collons fan aquests per aqui?", de les converses desinteressades i de ser tractat com una persona i no com una caixa d'estalvis. Ja ho trobavem a faltar. El turisme ajuda economicament a aquests paisos pero tambe els fa molt mal.

VACANCES A PADANGBAI

Que tenen en comu un supercatxes tatuat aficionat als temes belics i que alardeja dels nous pits de la seva dona, un parell de nenets nordics amb el seu cabell rosset, la seva pell blanqueta i les seves camisetes roses, un calc de l'Abel en suis que tota l'estona va repetint: "Oh, maaann, this is really gooooddd!", una parella de sexagenaris acaudelats australians, un xavalet balines modernillu i sec com un pal d'escombra que te com a lema: "Don't worry be sexy", un hippie frances que acava cada nit totalment desencaixat i donant tumbos pel carrer en busca de l'hotel, i nosaltres? Doncs Padangbai, Bali.

Respecte a l'illa de Bali teniem molts perjudicis i era una opcio de la ruta del viatge totalment descartable, pero despres dels mesos de viatge i sobretot de les ultimes cansines setmanes a Borneo necessitavem una parada, deixar de banda la camara de fotos i la guia i tirar-nos a les cervesetes, la platja, les migdiadetes, el submarinisme,...i que millor que Bali? El que teniem clar es que esquivariem Kuta, el paradis dels surfers-cools-australians-catxes-partyparty-Patrick Swayzes-pijoteros, i buscariem algun terme mig.

El primer contacte amb l'illa ens va treure part dels perjudicis i ens va fer veure que l'haviem encertat venint aqui: camps d'arros, palmeres, rierols, poblets petits i amb la classica arquitectura balinesa, escultures, estatues i temples hindus per tot arreu, gent amb vestits tradicionals anant a fer ofrenes,...Encantador i relaxant.

Tot i aixi, es innegable que Bali es un dels primers destins turistics del mon, i que en forces punts de la seva geografia pateix una sobreexplotacio turistica molt important. A mes, ara que es temporada baixa, els taxistes, comissionistes, venedors ambulants i voltors varis estan famelics i es fan violentament pesats, convertintse les seves repetitives veus en la banda sonora de moltes zones: Transport? Lombok? Change money? Taxi? Cold drinks? Sarong? Banana? Massage? Banana Massage (!)?

Despres d'una nit al cementiri d'elefants (ple de vells occidentals retirats) que es Sanur, de la traquilissima i ideal Nusa Lembongan, vem trobar Padangabai, un poblet petit i relativament tranquil en una badia, sense ser especialment maco pero tampoc lleig, amb l'allotjament mes barat que hem trobat en tot el viatge, els plats de menjar mes atipadors i economics, les cerveses mes assequibles i mes glassades, un parell de platjes forsa ideals, un centre de diving on gracies a un error seu podiem fer l'Advanced Open Water a un preu digne d'aprofitar, i un bon rotllo entre els occidentals dificil de trobar, i encara mes de descriure. Una varietat total de formes de vida i de viatjar: desde algun motxileru, a australians que hi viuen tot l'any, a pijos que fan la rutilla per Bali o submarinistes experts, pero rapidament tothom es saluda i es posa a xerrar, acabant les nits fent cerveses amb una amalgama de gent que sembla impossible que hagin pogut coincidir en un mateix poblet i, encara mes, en una mateixa taula de bar. Un poti-poti de personatges que recordava als grups de superherois tipus Los Vengadores o Els 4 Fantasticos, a qual mes raro i diferent als altres, aixo si, aqui de poders, el que son poders per salvar el mon, diria que ven pocs.

Les nits de Padangbai...parlant del Barsa, del servei militar a Finlandia, de batalletes sota l'aigua amb taurons, de l'elaboracio del formatge Gruyere a Suissa o dels travelos de Bangkok.

Avui som a Ubud (botigues i botigues i botigues i turistes i restaurants cars i spas i botigues i turistes i...), hem deixat aquell poble i la seva badia i els seus preus i els seus freaks (entre ells nosaltres) i ja ho trobem a faltar...

EPILEG:

Per sort nostra, i desgracia vostra, periples tragicomics com el que explicavem en l'anterior capitol no ens passen cada setmana, per la qual cosa aquest escrit potser ha resultat mes lleugeret i menys trepidant; a mes, aquests dies de relax la closca ens funciona a ralenti. Aviat tornarem a les andades i potser tenim mes episodis de sorna aventurera amb els quals distreure-us.

DEL CEL A L'INFERN (62 hores de desventures i desproposits a la carretera de la vergonya)

1.L'ILLA DE LES TORTUGUES (EL CEL)

El paradís perdut. Potser quan un lloc surt a la Lonely Planet no es pot qualificar de perdut, molts d'altres hi han vingut abans que tu i molts d'altres ho visitaran despres, pero si algun lloc pot ser descrit com a perdut, i com a paradís, ha de ser aquest: Pulau Derawan.

Arribar-hi es tota una odissea, i més si provens de la part malaia de Borneo: furgo, ferry, speedboat, jeep, jeep, speedboat,...Però es mereix tots els mal de caps, hores esperant transports i viatjant, i els corresponents desenbolsaments monetaris.

L'illa es petitíssima, de fet, pots donar-li la volta xino-xano, parant a saludar nens i vells i fent alguna foto, en menys d'un quart d'hora. En una banda hi ha el poblet, de cabanes al voltant del camí de sorra principal. Oques, galls, nens i mes nens, 4 bicicletes i 2 motos. Al centre de l'illa palmeres que al capvespre es comencen a omplir de rat-penats gegants, i a l'altra banda, les platges de sorra blanca i aigues tranquiles i transparents. De foranis, nosaltres, un coreà solitari que hi porta tres setmanes i un matrimoni de Toulouse (tot i que l'home es de familia d'exiliats i es presenta com a "basco de Portugalete") que hi passa 4 mesos cada any.

La nostra intenció és amortitzar el carnet de submarinisme, però a la vista que els únics interessats en fer-ne som nosaltres, els preus resulten prohibitius. Ens tirem a l'snorkelling i no hi ha qui ens tregui de l'aigua en dos dies: nedant envoltats de tortugues, veient com mengen, com naden, acariciant-les; passant sigilosament pel costat d'amenaçadors peixos escorpí, perilloses serps d'aigua i solitàries barracudes amb cara de pocs amics, espiant els divertits peixos pallasso (Nemo),....

Resulta temptador quedar-nos-hi mes dies i continuar aillats de tot en aquell trosset de tranquilitat, pero hem de seguir el viatge...

2.LA VENTAFOCS PEL FANG (L'INFERN)

DIA U - Finalment, abandonem el paradís i després del trajecte en barca i les quasi tres hores en jeep arribem a Berau, on hem d'agafar un autobus cap a Samarinda. La guia parla de 16 hores de viatge, i els francesos de Derawan ens diuen que fa 10 anys van fer el trajecte que durava 22 hores i al cap de 16 van haver de recular per la plutja. Pero be, fa 10 anys, mai tant que no estigui arreglat, no?

La tartrana en la qual hem de fer el viatge fa por, té els seients més estrets que hem vist mai, amb prou feines una cigonya hi podria posar les potes. Ens escandalitzem, no es per pijos i no voler, es per no poder, no pots anar 20 hores en un lloc on ni tan sols t'hi caben les cames. Ens diuen que ens agafem el seient de darrera sencer, i ens hi coloquem amb les motxilles i petrecols pero ens queden unes quantes preguntes al cap: per fer un viatge tant llarg només hi ha aquestes rampoines? i tant cares? i per que 20 hores si sobre mapa tampoc sembla tant, per molt lent que vagi,....

Aviat tot va prenent forma i adquirint un sentit, i les preguntes comencen a tenir les seves respostes. Poc després de deixar Berau comença el calvari: la carretera està plena de forats, bassals on hi cap una roda i fang, molt fang: les següents hores seran de bots, òsties al cap, derrapades, anades de les rodes de darrera cap una banda i cap a l'altre, temptatives de bolcar en les quals si et deixessis anar dels teus punts de suport podries tocar el fang amb la ma. Els altres, anxovats en els seients pota de cigonya, es mantenen falcats, però nosaltres anem de dreta a esquerra i de dalt a baix sense control.

A la nit hi ha el primer obstacle infranquejable i ens toca sortir a estirar i empènyer l'autocar vàries vegades, tot enfontsant-nos pel fang i servint de distraccio a la gent que corre per alla: "Mister!!! How are you?" "Fine! and you??". Al final quedem aparcats un parell d'hores, en que aprofitem per mirar de dormir una mica, mentre camioners i conductors miren d'arreglar una mica el pas. Tot això entra dins de les 20 hores pressupostades?

DIA DOS - Amb la sortida del sol sembla que anem avançant, però al cap de menys d'una hora ja ens tornem a trobar amb forats i enfangamentes infranquejables, i vinga, després d'una nit sense dormir i sense menjar, toca estirar l'autocar en mig d'un panorama encara més desolador que el d'ahir; per tot arreu: busos estirant busos, camions estirant cotxes, busos estirant camions, gent estirant cotxes,....fang, fang i mes fang. Sort de la solidaritat total que s'hi respira, ja hi ha qui ho diu: sols el poble salva el poble.

Desde les nou del mati hem avançat 5 quilòmetres i sembla que ja ens quedarem allà. Ens passem el dia voltant, estirant vehicles, contestant els Mister! cada cop amb menys entusiasme (o fent veure que no els sentim) i convencent-nos de que ens ho hem de pendre com una aventura, com una experiència real de Borneo i de contacte amb els locals, i no agobiar-nos. Comentant com podem, per les dificultats linguístiques, el tema amb camioners , els mostrem la nostra indignació pel tema que el govern no faci res al respecte i que hagin de viure així (nosaltres rai que hi som de pas i de vacances), i sempre apareix la mateixa paraula, fàcil d'entendre: "corrupsion".

A la nit toca tornar a dormir a l'autobus, que ja es com una gran família, bé, més aviat com un veinat, millor marcar distàncies: el gruixut que no para de fer rots, tossir fastigosament i que ve a pixar a la porta de darrera de l'autobus (just on dormim nosaltres, ens el mirem amb cara de fastig i busquem a la guia com es diu en indonesi "fastigós merdós" pero no ho trobem), l'home del pelucot que va regant sistemàticament les dos plantes que te posades al seu seient (ell seu a terra), el xaval rabassudet que quan va començar el viatge portava una caixa de cartó plena de polls vius i que no sabem quans dies va tardar a cruspir-se'ls, el vell d'ull de vidre neurastènic i la vella que ens remenava les motxilles, un matrimoni amb un nadó i una nena petita,...

DIA TRES - Ens despertem i l'autobús evidentment no s'ha mogut i els conductors no tenen intenció de moure'l. Emprenyats i malhumorats anem a fer un te (i comprar cigarros, que ens fumem un rere l'altre, per l'angoixa i per fer algo) en una paradeta que ha montat una oportunista familia, i després anem a fer una volta per veure el panorama: davant del nostre autobús hi ha pilons i pilons i pilons i pilons de camions i cotxes embarrancats en el fang, uns que van en una direcció i els altres en l'altra,...i això durant varis quilòmentres. Es impossible de desfer aquest embolic, si mes no, en varis dies. Parlar amb els pocs que saben anglès serveix per desesperar-nos mes: un a sortit fa moltes hores del poblet mes proper, un altre diu que en un parell o tres de dies pot ser que es solucioni, amb sort, un altre que a Samarinda en condicions perfectes son 12 hores pero en aquestes condicions ves a saber. Estem desesperats i angoixats, es impossible de tirar endavant ni endarrera i no hi ha cap carretera ni cami alternatiu, ni poble ni res de res, només fang, vehicles i molta gent pels quals som com uns bufons. Evidentment, no apareix ni apareixerà ningú per ajudar. Valorem de trucar a Assistència Sanitària dient que ens ha agafat un atac d'una enfermetat mortal, a veure si ens venen a treure en helicòpter, però ho desestimem per recargolat. A 5 quilomètres al dia, anant bè, perque avui no ens mourem, surt la friolera de 30 dies!!!!! "Hello Mister, how are you?" "El Mister esta a tumà pel cul!!!!!"

Al final trobem algú que parla anglès i que està davant de tot de la cua amb el seu jeep, ens portarà a Samarinda per 400.000 rupies (40 euros), es un preu abusiu, però, com ell mateix ens diu: "You have no choice". Estem totalment venuts. Tornem cap a l'autocar a buscar les motxilles, i altre cop cap endavant amb motxilles i petracols, el fang fins a mitja cama i els riures i crits de tots els que ens veuen passar. Un cop superada tota la cua ens adonem que el tiu ens ha deixat alla! No ens ho podem creure, que fem???? decidim anar seguint la carretera, segur que hi ha algun altre forat bèstia i els trobarem encallats. Caminem durant 1 hora amb el pes de les motxilles i sota un sol bestial muntanya amunt, la gent que passa en moto ens para i fins i tot ens donen menjar com qui dona almoina. Estem perdent els papers i liant encara mes la troca?

Esgotats i defallits parem en una ombra al mig del no res i mentres valorem el nivell de dramatisme de la nostra situació i les poques sortides que hi ha, apareixen els primers camions que van en la nostra direcció i que han aconseguit escapar-se d'aquell fangar inmens. Al veure'ns estan contentíssims (però no tant com nosaltres de veure'ls a ells) i estan encantats de que pugem al seu camio (bé, diria que estan encantats de que hi pugi l'Anna i jo soc la torna).

Per fi estem apropant-nos al final de la història i ens relaxem, però les següents hores en la caixa del camió no seran precisament flors i violes. El terreny continua estant enfangadíssim, destrossat, amb desprendiments i forats per tot arreu, i mantenir-se dret a la caixa del camió, mirant endavant per a veure-les venir i aguantan-te amb totes les forces per no rodolar ni menjar-te el ferro de davant es complicat; els locals que també van a la caixa s'aguanten amb fermesa i sense moure's ni inmutar-se, pero jo em moc com una titella, me'ls miro i provo d'imitar-los. El truc es mantenir els peus ferms i separats, agafat amb la màxima força, i tot i que el camió vagi cap a dreta i esquerra, quasi volcant, has de mirar de mantenir-te amb el cos al mateix lloc, nomes flexionant els braços. Adquireixo una postura ridícula que podria assemblar-se a la de qui fa windsurf. Tot i que he après la lliçó, ni les condicions de la carretera ni les meves no hi ajuden i sóc l'unic panoli que en els bots forts salto amb els dos peus, mostra de la meva debilitat. Ah, i evidentment sóc l'únic al qual s'apropen una espècie de mosques gegants que sembla que hagin de ser queixaladores. O sigui, objectius: no anar per terra, no saltar del camió, no deixar-te les dents, que no et piquin aquests moscardots i ajupir-te per evitar que les branques et bufetegin la cara o et treguin un ull.

En una parada, després de 4 hores d'esforç, ens canvien de camio per a que poguem anar els dos a la cabina i directes a la nostra destinació. De conya, asseguts, encaminats i amb un camioner jovenot i ditxaratxero que acabem acordant que en la forma de parlar recorda més al Principe de Zamunda que a l'Steve Urkel. A mes d'ajudar-nos a nosaltres, aquests camioners també porten com a polissons altra gent del nostre autobús que ha obtat per escapar-se, i arrosseguen un jeep que en un dels bots se li ha petat el canvi. Res, que al cap de 10 minuts d'aquesta nova fase cap a la llibertat, un llit i una dutxa, en una baixada es peta la corda amb la qual arrosseguem el Pajero, el qual surt disparat, xoca amb el nostre camió i passa pel costat xiulant roda fins que pot parar. Resultat: 2 hores parats a la carretera esperant que arribi algú o algo que encara no sabem que es. Ja tenim assumit que mai més arribarem enlloc i veiem el tema d'una habitació d'hotel com una Quimera. Ens sentim com el protagonista d'"Afterhours". Ens estirem a l'asfalt, ens mirem el cel estrellat (com nosaltres) i ens deixem rondar pels mosquits, sabedors de la nostra condicio de vençuts. "Mister, tired?" "The Mister is dead".

Reprenem el camí i, entre forats i paradetes a fer cafes, ens anem apropant, no sense alguna averia en un dels camions (que no detallaré per a no allargarme mes) i les últimes dos hores de viatge en que el camioner es va adormint i hem de mirar de parlar amb ell per a mantenir-lo despert. Preguntar per preguntar a algú ja costa, però si és algú que en anglès nomès sap dir Yes i Mister, la qüestió es complica i hem de tirar de totes les permutacions possibles amb el nostre reduit vocabulari indonesi.

Al final arribem a Samarinda, i enfangats i bruts baixem del camió i descarreguem de la caixa les motxilles encara mes enfangades i brutes, davant del botones que s'ho mira amb els ulls com plats i corpres no obre la boca. Son les 3.30 de la matinada. L'hotel sembla car, pero per una vegada a la vida ens es igual.

MOLT BON ANY A TOTHOM!!!!!!

Us desitgem molt bon any desde Sempurna on estem fent un curs de submarinisme; el vem comensar ahir i avui ja hem fet el primer diving pels voltants de la illa de Sibuan (la de la foto). No cal dir que es espectacular.

Avui farem bondat perque dema tenim unes quantes capbussades mes, despres de les quals ja tindrem el titol oficial per bussejar. Tot i que ningu ens treura que fem alguna cerveseta o altra, i despres cap al llit sense recansa, pel que ens espera dema i pel tipus de individus pijos i supercools que corren per aqui celebrant el cap d'any (Guys, diving is cooollll!!! uuuu, yuuuhhuuu, guys, I'm the man, guys, yu-huuuuu, the divers are the cooler guys, yuuuuuu).

Ara, no negarem que trobem a faltar una mica els mitics caps d'any al garatge de Gute, al Plataforma, al Pelli o al Golden.

MISSA DEL GALL PROTESTANT A LES SELVES DE BORNEO (amb una familia budista i un ex?-yonkie londinenc)

Quants anys feia que no anavem a la missa del gall? Canviar les coses de context canvia el seu propi contingut i sentit. Anar la nit de Nadal a una esglesieta protestant a la riba del magic, selvatic i tribal riu Rejang, adoptats per una familia de simpatics xinesos budistes, i amb el Michael, el backpacker mes misterios, estrany i malgirbat que hem trobat mai en els viatges, per compartir el menjar i l'esperit nadalenc amb ancianes amb els brassos totalment tatuats i les orelles amb dilatacions, un capella mafios, el fill del cacic del poble, i d'altres que com nosaltres no tenen on (ni amb qui) passar aquesta nit, tots junts beneint el menjar en malay per despres ridiculament entonar plegats el "we wish you a merry christmas", dona un sentit molt molt gran al fet d'haver tornat a les tradicions cristianes.

A la missa, un cop acabades les cantades karaokerils (pantalla amb les lletres de les cansons que fins i tot a nosaltres, ateus i nuls en la llengua del pais, ens permet seguir les tonades), comensa el sermo que amenitzem tot xerrant amb un jove de la tribu Kenyah, amb el qual compartim l'odi al Reial Madrid i el gust per System of a Down i Linkin Park, tot passant del capella i la seva guitarra electrica.

Feia dos dies haviem dormit en una longhouse (cases allargades on viuen tots els membres d'una comunitat, d'una mateixa tribu, entre 20 i 80 families; amb espais propis i d'altres de comuns) on vem acabar la nit en una altra esglesia on es feia un concurs de cant i que va acabar amb en Davide, un italia hippios, i en Morgan, un adolescent gales, fent una Jam Session de Thrash Metal que encara deu ressonar a les orelles dels assistents.

El dia de Nadal ens van intentar adoptar altres families, pero ens vem mantenir fidels a la dels xinets entranyables, que despres ens van portar a una altra longhouse on vem haver d'anar passant familia per familia, piset per piset, molts d'ells sense llum, seient a terra i quasi sense mobiliari, pero oferint-nos dolsos, begudes i tot el que podien, sense mes interes que el de tenir-nos alla asseguts i compartint aquell dia de joia.

El tema de les tribus de Borneo i les longhouses donen per escriure fulls i fulls: cossos totalment tatuats amb diferents motius segons la tribu, comunitats que funcionen en molts casos quasi autarquicament tant sols unides a la resta del mon per canoes (aixo si, la majoria amb motor foraborda), les bosses de cranis penjades del sostre (van ser casadors de caps a les guerres entre tribus fins als principis dels anys 40, reprenent l'activitat a la Segona Guerra Mundial on els caps que casaven eren els de l'enemic comu, els japos invasors), idiomes totalment diferents segons les tribus,...

AQUEST MON BOIG BOIG BOIG...

El que tambe donaria per escriure molt es el nostre ultim periple trajectistic: per fer una distancia d'uns 200 kilometres (no tinc massa idea de la distancia exacta, pero si poses menys km algun llepafils cartografic em podria acusar de farsant, i si en poses mes, potser treuria gracia al tema), 48 hores, busos, minivans, ferrys, speedboats, 3 hores esperant en una frontera tot fent pintxos de pollastre i cervesotes, i 6 passades per oficines d'inmigracio amb els seus corresponents tramits burocratics i segells al passaport. El tema de les fronteres, tot i que siguem fervents defensors de la creacio d'una de nova, a vegades es cosa de bojos.

EL DIA QUE DEU VA REPARTIR ELS NASSOS

Allargassats, nassos grossos, pantxota cervesera,...si, ja se que us ve la meva imatge al cap, al marxar del parc ja m'han fet ensenyar el passaport perque no fos un d'aquells individus que volgues emigrar, pero no, hem refereixo als monos probocis, una especie autoctona de Borneo, els animals mes ridiculs i desafortunats que hem vist, son tant estranys que ni tan sols semblen animals; a les fotos hem remeto.

El nom de l'illa de Borneo sempre ha sonat com algo mitic, salvatge i llunya. Histories de pirates, casadors de caps, indigenes tatuats de cap a peus i animals salvatges, molts animals salvatges. "en las selvas de Borneo...", una frase que resona en el nostre subconscient, provinent d'algun programa aborrit de la tele, segurament de quan erem petits i preferiem empassar-nos qualsevol cosa abams que fer els deures o parar taula.

Fa pocs dies que som a Sarawak, una de les dos provincies malayes que junt amb Brunei i el Kalimantan indonesi formen l'illa; pero amb el poc temps que fa que hi som, i sense havernos allunyat massa de Kuching, la capital, ja hem pogut viure una mica la jungla i tot el que amaga.

Els nassuts-pantxuts els hem vist al Parc Natural de Baku, on nomes es pot arribar amb una barca per un riu on els cartells t'avisen constantment de que es molt perillos banyar-s'hi pels cocodrils. Camara apunt tot el trajecte per si apareix un d'aquests perillosos reptils per a poder inmortalitzar-lo i despres poder-ne fardar, mirant cap a tot arreu, desitjant amb totes les forces que n'aparegui algun (o mes d'un si pot ser), fins que quedem embarrancats per la marea baixa i hem de caminar mitja hora amb l'aigua fins als genolls, mirant encara mes escrupulosament cap a tot arreu per veure si hi ha cocodrils, en aquest cas la camara serviria com a molt per posar-los-hi a la boca i distreure'ls uns segons.

Un cop alla, a caminar i flipar amb els animals, apart dels abans esmentats, tambe hi hem trobat els porcs barbuts, i no ens referim a hippies que portin desde els anys setanta endrogant-se i voltant pel sud-est asiatic, sino a uns porcs salvatges estranyissims amb una bona tofa de pels a la cara.

I tambe, les originals plantes carnivores, les quals ens hem mirat i remirat per veure el seu funcionament: Si l'anem burxant amb una palleta tancara la fulla que te per tapa? ens mossegara el dit? el que si que observem son les formiguetes que estan engantxades a la seva boca i les altres pobres que ingenues si van apropant, les volem avisar, cridar, o inclus apartar d'aquella mort segura, jugant a ser deus, pero decidim que la naturalesa ha de seguir el seu cami.

ANIMALS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL - CAPITOL 2

Quan ets a la jungla, intentant veure algun animal que saps que es molt escurredis i que per clisar-lo necessites, apart de molta sort, molt silenci i discrecio, i apareix la tipica familia de locals amb quaranta nens, tres vells i veu de pito, que xerren i xisclen a plaer, espantant tota bestia vivent. Ja se que ells son del pais i nosaltres nomes uns p**** guiris, pero si el que volen es xerrar i fer merder que se'n vagin al seu Waterworld de torn i que ens deixin als altres poder veure ni que sigui una cua entre les branques d'algun p*** animal salvatge.

(la proxima setmana mirare de no parlar d'animals, pero

es que es "lo que hay")

ANIMALADES

A MALASIA ENCARA HI HA CUQUES DE LLUM (I MOLTES).

El titol pot sonar carrinclo, fifi per alguns, pero el seu rerefons es totalment nostalgic. Aquesta recessio a la tendra infancia va comensar fa mes d'un any fent una cervesa al Nepal amb en Tyson, un yanki cepadot, llegit i de butxaca plena, al descobrir, de sobte, tres llumetes en uns arbustos. "Ostia! Cuques de llum!". I vem comensar a recordar-les i, apenats, a adonar-nos que feia anys i anys que no en veiem (no recordo els comentaris de'n Tyson al respecte de l'estat de la questio als States).

Ha tornat a sortir el tema, pero aquest cop no per tres individus de l'especie, sino per centenars de "fireflies" pampalluguejant pels voltants del riu, com arbres de nadal, totalment coordinades. L'aigua calmada, la canoa lliscant suaument cap a elles, la lluna sense arribar al tall de melo, i per totes bandes i al llarg del riu, totes aquestes llumetes i llumetes encenent-se intermitentment. Si, al poble fa molts anys n'hi havia, pero aquest espectacle no s'havia vist mai.

NATURALESA FREAK

- 10 minuts per 5 ringgits (1 euro): posa els peus a dins de la piscina i deixa que desenes de peixos-doctor et facin massatges a la vegada que se't mengin les pells mortes. Pessigolles, angunia, plaer, fastic,...una experiencia mes.

- Rafflesies: les flors mes grans del mon (tot i que aquesta afirmacio de les coses que son el mes ... del mon, a l'anar viatjant, et vas trobant que es van repetint pel mateix en diversos llocs, a modus de reclam), fan mes d'un metre de diametre i de tant extraordinaries semblen de mentida. De moment no n'hem vista cap, ja que les que hi havia als Cameron Highlands nomes es podien anar a veure en un tour combinat amb coses tant sucoses i exotiques com una fabrica de te, una plantacio de maduixes i una granja d'avelles, be, i la xarlotada d'anar a veure com un pallu amb grenyes i tapanaps disparant amb servatana!...que a Papua puguis trobar gent aixi passi, pero aqui???

- I una altra especie curiosa: unes petites plantes que al tocar-los les fulles, les tanquen automaticament. Curios.

ELS HABITUALS

-De mones n'hem vist a d'altres llocs, a l'India te les trobaves tant a les ciutats mes superpoblades com als llocs mes recondits, i aqui s'estan convertint en un element continu en els paisatges i llocs, pero tot i aixi no ens deixen de sorprendres i de cridar-nos l'atencio. Veure aquests petits homenets gamberros corrent pel teu voltant, saltant per les lianes o robant bosses amb menjar a la gent sempre te la seva gracia.

- I els llangardaixots de metro (o mes) que van apareixent sovint, tot i que son molt timids i porucs i al detectar-te surten corrent per amagar-se. Sort que els animals son rucs, perque si pensessin una mica s'adonarien que si en lloc de fugir corressin cap a nosaltres, sortiriem esperitats, perdent les xancles pel cami i amb els gallumbos carregats, i es podrien fer un bon fart de riure.

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT FISICA

Si, som uns malalts: ens prenem pastilles per la malaria, portem repelent, insecticida en esprai i un aparell per enxufar a la corrent i anar-li cardant pastilletes oloroses, pero tot i aixi els mal xinats et foten la sang quan poden (pero mentre apart de treure't coses no te'n posin, rai).

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL

-En alguns allotjaments, els mes dirigits a backpackers (motxilerus), acostuma a trobar-s'hi una especie que tot i no picar-te fisicament, irrita bastant: els tipics que van d'independets pel fet de viatjar sols pero perden el cul per passar-se el dia asseguts al hostel fent cerveses i explicant-se batalletes amb d'altres de la mateixa calanya, amb els quals despres de fer-se la pregunta de "Where are you from?" ja son amics de l'anima. Al lloc son els reis, i et miren com si pel fet d'haver arribat al poble 10 minuts abans que tu ja siguis un pringat i ells els grans descobridors. Van d'intrepits i aventurers pero s'escartxofen als hotels mes replets de guiris i mes superrrecomanats per la Lonely Planet, i acostumen a comentar (repetidament, a tothom amb qui es creuen) coses com: "now I'm going to India because my girlfriend is there" (vaja farol, nanu!).

Segur que aquests tenen moltes mes fotos de nous amics al Facebook que no pas de paisatges o gent del lloc

-I per acabar, dins de la fauna viatgera, de moment ens hem salvat dels mes nocius: les manades d'israelians prepotents, xulos, fashions i egoistes. Per sort nostra, ni a Iran, ni a Bahrain, ni a Malaisia els deixen entrar, i per entrar a Indonesia (el nostre proper desti -si tot va be-), necessiten un permis especial.

DE TOT A RES, DE RES A TOT (les voltes que dona la vida del motxileru)

27 de Novembre de 2008

HOTEL FIROUZE (TEHRAN)

8:00 - Abans que soni el despertador ja estem desvetllats, amb els nervis i la incertesa de no saber on ens llevarem dema al mati. Vem estar fins tard veient la BBC World (si, a vegades en aquests hotelets tens la sort de poder, ilegalment, veure aquest canal) per veure que passa per Bangkok. Quedem forsa impressionats pels aconteixements de Mumbai, que just estan comensant a passar (al Metro Cinema hi vem veure una Bollybotada, i el Cafe Leopold es un classic de la ciutat, i tot i que no hi vem pendre ni un got d'aigua perque el vem considerar excessivament car, el sovintejaven molts motxilerus).

10:00 - Gulf Air ens confirma que d'anar a Bangkok de moment res de res, i ens proposen de volar a Bahrain igualment, fer una nit alla (amb tot pagat per la companyia) i l'endema volar cap a Kuala Lumpur. De conya! No sabem massa res de Malaisia, pero si esta entre Tailandia i Indonesia te que valdre la pena, i el factor sorpresa atreu. "Gracies ricatxons monarquics de Bangkok!"

AEROPORT IMAM KHOMEINI DE TEHRAN

17:00 - Esparant l'avio (i durant el vol) vivim els moments mes islamics de tot el viatge a la Republica Islamica de l'Iran: dones a les quals no se'ls veuen ni els ulls, moltissima gent resant en una moqueta a la sala d'espera, pregaria general en veu alta al despegar l'avio,...Ah, i un cop dins l'avio, l'Anna i altres noies fan l'important ritual de treure's el mocador i deixar anar, en public, l'impudica cabellera.

AEROPORT DE BAHRAIN

20:10 - Arribada a l'aeroport de Bahrain. Ningu ens espera per acompanyar-nos a l'hotel i dir-nos que hem de fer. Busquem algun mostrador de la companyia.

20:20 - Els empleadots de Gulf Air ens diuen que tots els hotels de Bahrain son plens! Els diem que no pot ser, que ens han dit que estava tot lligat i que no ens haviem de preocupar. Pero res de res, que hi ha varies convencions i es veu que els divendres (dia de festa musulmana) els saudis venen en un cop de cotxe (per l'autopista que uneix l'illa de Bahrain amb Arabia Saudi) a buscar sexe de pagu i alcohol, i que agafen les habitacions per hores.

20:25 - Pujades de to i forces crits, si ells estan cremats i nerviosos (hi ha molta mes gent en la nostra situacio) nosaltres encara mes. Molta mala llet: ens haurem de passar 24 hores a l'aeroport??? Indis despistats, dos xinesos molt frikis, uns europeus que van vestits que sembla que nomes sortir de l'avio hagin de posar-se a escalar el K2, una nepalesa que ve de Minnesota i un sudanes que ve de Chicago.

21:25 - Ens donen un ticket de sopar gratuit i diuen que quan tornem ens diran algo. Decidim no posar-los-hi tant facil i esperem.

21:27 - Han trobat tres habitacions i un dels afortunats som nosaltres.

HOTEL CROWE PLAZA

22:00 - Arribem al Crowe Plaza, de 5 estrelles. Luxosissim. Ple de xeics arabs i d'occidentals cincuentons panxuts arrambats a jovenetes autoctones (quin fastic), d'altres arribant amb pals de golf,... L'habitacio es impressionant: dos llits immensos, 11 tovalloles i dos bernussos (no se si s'escriu aixi, mai ho havia hagut d'escriure), 8 coixins,....I per sopar, bufet de marisc i peix, no cal entrar en detalls. Despres, mandrejar entre coixins i nordics suavissims, excitats com nens petits la nit de reis, amb una digestio molt complicada i seguint els fets del barri de Colaba de Mumbai.

UNA ULLADA A BAHRAIN

Tot i que volguem aprofitar una habitacio com Ala mana, despres de dos mesos d'allotjaments degradadets (i dels que vindran), tambe volem voltar una mica per Manama (capital de Bahrain). El que crida mes l'atencio es l'impressionant skyline, la traquilitat i netedat, els arabs amb pinta de forrats, els Hummers,...Pero tambe trobem els zocos i zona mes humil, plens d'immigrants d'altres paisos, sobretot indis, la ma d'obra del pais.

Al marxar, desde l'avio veiem plataformes petroliferes i les flamarades indicadores de que d'alla brolla el preuat or negre que ha porta als paisos de la zona a la opulencia.

COMENSANT A DESCOBRIR MALAISIA

L'aeroport es una mica com un indicador del que trobarem a Kuala Lumpur: molta comoditat i els ultims avensos, la selva que arriba fins a les pistes d'aterratge, vegetacio per tot arreu i la barreja de races, idiomes i religions, que es brutal.

A la ciutat, els cotxes paren als semafors, els noms dels carrers estan senyalitzats, la gent sap angles, hi ha llocs per beure i menjar per tot arreu i els carrers no van pel maleit sistema gremial (el carrer de les gorres de policia, el carrer de les canyes de pescar, el carrer de les 10000 optiques,...), tot una serie d'avantatges (inclus luxes) venint de l'Iran.

Les casetes antigues, les zones colonials i barris tradicionals de mercadillus de carrer i paradetes de menjar es barregen amb els monstruosos rascacels, el metro elevat i els hotels de categoria; mesquites, temples hindus, temples budistes, gurudwares Sikhs,... i tot inundat per l'omnipresent verd, ocellots tropicals i els llangardaixos de metro que hi corren.

I tambe hi ha totes les facilitats tipiques d'una capital del sud-est asiatic: cerveses a dojo (la bonissima Tiger Beer), imitacions de The North Face, Prada, Nike, samarretes de futbol, tot tipus de bolsos de "Nightmare before Christmas", Rolex, pelis de DVD,...de tot i molt, i a uns preus (despres d'un regateig sense vergonya i sense limit) que desperten els instints consumistes a qualsevol.

La ciutat ratlla la perfeccio, si no fos per la xafugor....que hi farem, ens esperen (si tot va be) molt mesos d'estiu.

PROXIMA DESTINACIO????

Sorpresa!!! pero tambe per nosaltres! En teoria dema a la tarda volem de Tehran a Bahrain i d'alla a Bangkok, pero com suposo que ja sabreu a l'aeroport de Bangkok hi ha un sidralot de la ostia. Dema al mati la companyia ens dira quines opcions tenim.

Teniem preparat un rotllo sobre zoroastrians, xiites i la nostra estada aquest mati al Mausoleu del Khomeini amb els Guardians de la Revolucio, pero us ho escriurem d'aqui un parell de dies desde alguna platja paradisiaca (esperem).

(per cert, la foto es d'un dels murals -brutals- a l'Ambaixada yanki de Tehran)

DEL MODERN IRAN A LA PERSIA ANTIGA (Unes quantes paradoxes)

El retol del minibus resa " SHIRAZ TURKEY ANKARA"", pero es evident que, com aquell altre que hem vist passar amb el retol de "SHIRAZ FRANCE ITALY", no pot anar gaire lluny. Confirmem que va a Marvdasht i ens encavim entre tots els joves universitaris que omplen el bus.

Tot i el paper de la dona a l'Iran, no es com en altres llocs mes radicals, aqui no tant sols van a l'universitat sino que en son majoria (les dades diuen que en son el 65%), com en aquest autobus, en el que son tot noies menys els tres esventats junt amb els quals estem asseguts a pressio a l'ultima fila. El que sap mes angles s'arrenca, i despres continuen els altres, com poden: d'on som, com ens diem, si ens va agradar molt Esfahan, si estem casats, de quina religio som (es curios que en una republica islamica sigui l'unic lloc en el qual ens hem afirmat com a catolics, mes facil d'entendre per ells que no pas negar a deu, quelcom inasumible). Ens pregunten si ens agrada Metallica, Slipknot i Gipsy kings (!!!??), ens posen musica amb els movils, ens donen les webs personals i fem el classic (inutil?) intercanvi de mails.

Ens despedim i mentre reflexionem sobre el fet que totes portin el mateix mocador, deu ser obligatori (com les nenes a l'escola) l'oficial. Quina diferencia amb Turquia! on precisament el problema es que amb mocador no poden entrar a la universitat.

Be, entrem a Persepolis i tot i que el nostre interes per les ruines es mes aviat reduit, ens meravellem per tot el que hi queda, de tants i tants segles, i ens imaginem la vida alla, el centre d'un imperi tant important com el Persa. Tot i aixi, l'autenticitat de la nostra passio arqueologica i

per l'historia antiga, queda al descobert quant el que mes ens captiva i on mes fotos fem es a les firmes gravades sobre els monuments, si com el Jonatan X Manoli, pero aquestes son de periodistes, exploradors i militars del segle XIX.

De tornada a Shiraz anem al que s'ha tornat (tristament) en la nostra preferencia alhora de menjar a l'Iran: els fast foods. Si, pizzes i cheeseburguers. Per que? Les alternatives son, algun restaurant tipycal iranian carissim, o localets de broixetes de cervells, fetges i altres visceres. S'enten ara?

I entre l'antiguetat i la modernitat extrema, els nomades, aquesta epoca de l'any baixant de les montanyes sobre les seves mules amb els seus ramats i els seus perillosos (i efectius) gossos. Els veus per les carreteres, alguns grups privilegiats ja amb alguna pickup per portar el mes pesat. En visitem alguns grups i, tot i nomes comptar amb quatre toldos, un ramat d'ovelles, dos gallines i una tetera, desborden hospitalitat i ens conviden a te i a dinar. Al costat de les tendes de dormir, la tenda que fa d'escola per cinc nens i la tenda en la qual dorm el professor, pagat pel govern. Be en aquest cas, pel govern Irania.

NEGRE DE XADOR, NEGRE DE RIMMEL

S'esmunyen pels carrerons. Entren i surten dels taxis compartits i dels autobusos a rebentar. Trien fruita i es deleixen davant dels aparadors de joies. Sombres fantasmals per tot arreu. Capes negres aqui i alla. Xadors i mes xadors.

Aquesta es la imatge que teniem d'Iran abans d'arribar-hi, i es el que hi hem trobat a llocs com Qom, bressol d'ayatollahs, immams xiites radicals i de la revolucio de 1979, i a Kashan, amb els seus desertics carrers d'antigues cases fetes de fang i fems. Nomes xadors que s'aixequen amb el vent, donant un aire encara mes fantasmal.

Pero no tot l'Iran es aixi, tant en zones mes modernes de les poblacions esmentades com en altres poblacions mes cosmopolites i menys conservadores com Tabriz o Rasht, els xadors perden terreny al costat dels atrevits serrells ( que podriem dir que son com els escots d'occident) i de les grans quantitats de gomina per fer-los mes atractius (que serien com el wonderbra), de les exagerades empastifades de maquillatge, dels nassets remodelats quirurgicament i de la roba que mostra les formes que s'hi amaguen a sota.

Mentrestant, en poblets aillats i de montanya, com el sorprenent, enfangat i "capadocios" Kandovan, o el decepcionant Masuleh (segons la guia un dels mes bonics d'Iran, i que despres de 3 busus i un taxi compartit per arribar-hi t'esperes trobar un lloc excepcional i magic, pero no ho es) el negre no es veu enlloc, les dones vesteixen xadors estampats i de colors, i roba comoda i de montanya.

CURIOSITATS

-El ritual del te:

La forma de veure el "xai" dels iranians es curiosa i original: es posen un tarros de sucre sota la llengua i van bebent. En el cas que cremi massa i a falta de cullera, avoquen el te al platet de sota la tassa i beuen d'alla.

- El ritual del Taraf: quan has de pagar en una botiga, restaurant o taxi, en moltes ocasions al demanar "Chand Toman?" (quant es) et responen amb un gest de: no cal; paga la casa; home, com vols que et cobri?, llavors s'ha d'insistir tres vegades, si abans de la tercera t'ho cobren, era Tarof (una forma de cortesia, diuen) si a la tercera si segueixen negant pots marxar tranquil, estas convidat!

EN MUHAMMAD

Fent l'ultima volta per l'Astane Square de Qom, abans d'anar cap a l'hotelet, s'ens acosta un noi jovenet i ens fa la classica pregunta de "Where are you from?". Es el tipic jove irania estudiant d'angles que al veure turistes vol aprofitar per practicar l'idioma i interessar-se per coses d'altres paisos, a la vegada que et volen ensenyar la seva ciutat. Pero hi ha una cosa d'aquest jovenet que crida l'atencio, te trets assiatics. Parlant parlant, ens explica que es fill de refugiats afghanesos (d'aqui la fesonomia, d'ell i de molts d'altres que haviem vist, pero no atinavem a endevinar d'on devien vindre) i que tot i haver nascut a Iran, no en pot tenir el passaport, i ni tant sols pot anar a l'escola. Mentre xerrem, passa per darrera seu un noi que ven catifes i li diu alguna cosa en Farsi, en Muhammad ens comenta que li ha dit "Afghans are dogs". Ens ho diu tant normal, acostumat a aquesta mena de tracte i comentaris. Quant sigui major d'edat vol marxar de l'Iran. Torna a passar l'energumen de les catifes. "The same insult again". Intercambiem els emails i ens despedim. Ell marxa content per haver-nos conegut. Nosaltres marxem fets una coca (merda de mon).

L'IRAN, PER FI!

L'aventura d'un viatge a l'Iran comensa molt abans d'entrar-hi, i us podem assegurar que son aventures de veritat. Primer pel tema del visat, que vem poder solucionar gracies a un CANTAMANYANES (en majuscules) i despres de perdre moltes hores a la carretera, forces euros i uns quants grapats de cabells cada un.

Finalment podiem entrar a l'Iran, pero aqui venia el segon calvari: a dins del pais no es poden treure diners dels caixers, ni pagar amb tarja de credit ni canviar lliures turques. L'unic que podiem fer era treure forces lliures turques i mirar de canviarles abans d'entrar al pais, pero a la frontera no hi ha money changers! Aixi que el nostre desti tornava a quedar en mans d'uns altres cantamanyanes...en la terra de ningu entre Turquia i IRan ens rodegen un grapat de canviadors que, calculadora en ma, ens van canviat totes les lliures, i l'operacio era mes complicada del que sembla perque la moneda son rials, ells conten amb tomans, nosaltres hem d'anar calculant i guardant feixos de bitllets per on podem i les xifres dels bitllets son de 5000 a 500000...semblava que estiguessim fent alguna mena de "trapi" mafios pero per desgracia faltava el classic maleti i els bitllets els haviem d'anar entaforant on podiem.

Arribem a l'Iran i ens establim varies nits a Tabriz, una gran ciutat ideal per a la primera presa de contacte amb el pais i per veure com va el famos tema dels homes i les dones,...Per una banda, les dones van molt mes de negre del que ens pensavem, tot i que en molts casos es veu que el que porten negre es una simple capa que es posen a sobre de la roba normal, simplement per l'estona que van pel carrer; pero tambe s'ha de dir que moltissimes noies van amb un bon flequillo (estrategicament posat) que els surt del mocador, maquilladissimes, amb les celles perfiladissimes i moltes amb el nas operat (esta tant de moda a l'Iran que inclus hi ha gent que no s'ha operat pero que porta el nas embenat com si ho hagues fet); s'han acabat els temps de la temible policia religiosa.

Per altra banda, es sorprenent la quantitat de dones que volten pel carrer, que condueixen (inclus taxis) i que despatxen en botigues, cosa impossible de veure a Jordania i rarament vist a paisos que semblen mes progres com Turquia o Marroc. El fet que facin tanta vida al carrer porta a que inevitablement hagin de parlar els homes amb les dones (si aquestes van soles), aixo si, en el nostre cas, els homes es dirigeixen a mi (ignorant l'Anna) i les dones es dirigeixen exclusivament a l'Anna.

I per acabar, i parlant de l'Anna, es un engorru que a l'hotel, amb lavabos compartits, s'hagi de posar tota la parafernalia (mocador, camisa llarga,...) nomes per rentarse les dents, dutxarse o visitar les delicioses turques (els lavabos amb forat a terra).

(seguirem informant quan podem, pero la tecnologia iraniana no ens permet actualitzar el blog -aquest l'hem penjat amb ajuda de mitjancers-, i pel que fa a les fotos anirem actualitzant, pero poc a poc, que tarden lo seu)

BLOGSPOT CENSURAT A TURQUIA

El passat dia 20 vem escriure el text sobre el Kurdistan i els disturbis a Diyarbakir, i vem penjar les fotos corresponents. Al cap d'un parell de dies ens vem connectar i vem veure que, despres d'haver funcionat tot el viatge, el nostre blog estava censurat, i per ordre d'un jutjat de Diyarbakir!!! Vem pensar que debien tenir algun sistema automatic que detectava certes paraules en llocs web tant vulnerables com el Blogspot.

Despres ens vem enterar que just el dia 20 un Jutjat de Diyarbakir havia donat l'ordre de tancar tots els Blogspots per tema de pirateig de partits de futbol. No em direu que no es casualitat!!

De moment han aixecat cautelarment la censura, pero si tot va be dema serem a Iran i us podrem narrar les nostres aventures i desventures d'aquests ultims dies; i les sensacions en el primer contacte amb Persia.

ELS DOS KURDISTANS

Aquest mati ja teniem pensat una mica per on aniria l'escrit del blog, voliem comentar que passejant per Diyarbakir, la capital del Kurdi turc, quasi res fa evident el conflicte: no hi ha pintades politiques ni cartells, no hi ha banderes kurdes enlloc,...nomes la roba de la gent gran (forces homes porten el mocador "palesti") et fa present que et trobes a una zona "diferent" de Turquia. Tot aixo es deu a la fortissima repressio que han patit sempre i segueixen patint, una repressio que ha volgut eliminar i negar el problema d'una forma brutal.

Vem arribar a quarts de cinc del mati despres d'un viatge d'autobus molt tranquil, sense ni que tan sols ens pares cap control policial a mitja nit (cosa que si que havia passat en altres zones mes turistiques de Turquia), vem esperar a la otogar (estacio d'autobusos) que es fes de dia i a l'anar cap al centre, amb els ulls encara enlleganyats vem tenir la primera imatge que ens recordava que estavem en un lloc en conflicte: una tanqueta de la policia voltant pels carrers. Pero apart d'aixo res, no passa com a Hebron o Belfast on les evidencies son constants.

Al començar a coneixer gent, et van explicant la situacio: que si la germana de 18 anys d'una estava a la preso per haver tret una bandera kurda en una mani, l'altre que a la mili li havia tocat anar a lluitar contra el PKK, que molts kurds anaven tornant de la resta de Turquia per la marginacio i violencia que reben, la pobresa (evident) comparat amb la resta de Turquia per la falta d'ınversions a la zona (tot i les promeses de l'actual Primer Ministre, que li va fer esgarrapar forces vots),... Tambe hem pogut entrevistar l'assessor del president del DTP (partit kurd amb una vintena de diputats al Parlament turc pero que ara esta apunt de ser ilegalitzat) i que ens poses al dia de tota la situacio.

D'aixo voliem parlar en l'escrit d'avui, dels dos Kurdistans, del que veus i del que trobes rascant una mica i xerrant amb la gent. Pero aquest mati hem pogut viure, tambe, l'altre Kurdistan i veure'l reivindicarse: el Primer Ministre Turc es a Diyarbakir, i com a protesta les botigues (la majoria, pel que hem pogut veure) restaven tancades; files d'una desena de motos amb dos polis cada una -ametralladora en ma- rondant pels carrers, tanquetes, helicopters, secretes amb porres,...Al final s'ha ben liat i hem pogut veure els nens i xavalets tirant pedres a les tanquetes i als autocars de policia,...Tot un espectacle.

Apart d'aixo, pel que fa al turisme pur i dur, hem visitat varies poblacions amb molt encant i que valen molt la pena: Mardin i Hasankeyf, aquesta ultima es una poblacio enfilada en unes penyes a la vora del riu Tigris on la gent ha viscut a les coves (i encara n'hi ha alguns que hi viuen), amb ruines força espectaculars d'un pont, castell,...Una visita imprescindible, i mes tenint en compte que en uns anys tota aquesta zona sera inundada i tot aquesta riquesa historica i tot aquest encant es perdra per sempre.

Dema anem cap al Nemrut Dagi, a tornar a fer els guiris i deixar la politica endarrera.