NATURA MORTA (ARBRES OFEGATS I FOSCOR MIL·LENÀRIA)

L'arbre és mort. Passo volant entre les seves branques immòbils i podrides. Miro endavant i, entre la boirina, es distingeixen siluetes macabres d'altres arbres morts, que semblen dibuixades per un Tim Burton inspirat i fosc.

Floto travessant aquest paisatge; em dona la impressió que en qualsevol moment apareixerà el genet sense cap, o que una de les branques prendrà vida, m'envoltarà amb força i m'intentarà ofegar. Però aquí res és mou. Sense voler, toco una de les branques i s'aixequen partícules de podriment, que ves a saber quan temps fa que descansaven sobre aquell tros de fusta oxidada. Les partícules queden allà, flotant, no cauen, la gravetat no les fa anar avall, ni el moviment o les corrents d'aire tampoc les fan moure; floten, com jo, sobre les branques. Tot és immòbil, com si el temps s'hagués parat en un moment llunyà i indeterminat. I allà segueixen, sense moure's, quan deixo de mirar-les.

De sobte, en la foscor verda, es dibuixen les siluetes de roca polida durant mil·lennis, la boca del llop, foscor misteriosa i estalactites sòlides i imponents guardant l'entrada. Passo pel voltant de columnes que desapareixen en un fons llunyà, i forço la vista per intentar travessar una foscor que tira terra endins, potser fins al centre de la terra? Bellesa o por? Tot i forçar els ulls i mirar de penetrar en el desconegut, la negror no em vol desvelar els seus secrets.

Una silueta es mou; sembla que hi ha vida. La bestiola se m'apropa sense manies; la seva ceguesa fa que fins que no em toca no sembla que sàpiga què sóc. S'allunya amb calma, ha viscut sense depredadors.

Es hora de, poc a poc, sortir a la superfície i flotar pel llac. Miro els penya-segats calcaris que em rodegen, amb els arbres creixent de forma impossible per les seves parets; em cobreixo amb una ma per protegirme d'un sol masssa alt, i em sembla que, d'un moment a l'altre hagi de sortir un pterodàctil volant de darrere les muntanyes (em trobo en una de les selves més verges i antigues del món), o que hagi de sentir els trets de les guerrilles comunistes que es van amagar aquí als setanta i principi dels vuitanta, o sentir els plors i els xiscles de la gent que va morir en la terrible epidèmia que va desolar la zona a mitjans del segle passat, o sentir el soroll de les branques i els passos de milers d'animals mirant d'escapar de l'aigua envaint-ho tot, saltant marges i atravessant carrers deserts de pobles ja evacuats. O, fins i tot, miro d'imaginar-me quan, fa milions d'anys, aquest espectacular paisatge, que ara es reflexa al detall en les quietes aigües del llac, era, submergit sota les aigües oceàniques, formant part d'una gran barrera de corall que anava des de el Vietnam fins a Borneo; quins peixos hi devia haver llavors? quines bèsties t'hi hauries creuat si hi haguessis bussejat llavors?

Toca enfilar-se a la barca i tornar cap a les casetes flotants, llisquem per aquestes meravelloses i misterioses aigües, mentre un ocell exòtic passa volant per sobre dels nostres caps i va a descansar sobre uns arbres, des de els quals, demà a primera hora, els gibons cridaran per donar el bon dia, amagats en aquesta tupida selva, habitada per tigres, elefants salvatges, lleopards i per, ves a saber, quantes coses més. Bellesa i misteri.

SANG I SUOR A LAMALERA (ELS ULTIMS DEL MON)

1.L'illa de Lembata ja és tan sols una silueta al fons, i ens seguim allunyant. De sobte, algú crida: “lumba lumba”!! Mirem cap a la direcció a on assenyalen, i allà el veiem: la seva esquena gris amb l'aleta inconfundible. I no va sol, en veiem més; nedant en grups, fent salts acrobàtics fora de l'aigua, passant a tocar de la barca... deixem de contar-los al cap d'un moment; n'hi ha desenes. Ens meravallem i intentem la frustrant tasca de fotografiar-ne un mentre salta. Tot és fantàstic. Si no fos perquè els hem vingut a matar.

2.La sang passa per sota dels nostres peus, i les nostres xancletes floten pel riu vermell que omple el cul de la barca. Els seus ulls sense vida juraria que ens estan mirant i, la seva boca, segueix amb aquell somriure que fa que sembli que, els dofins, sempre estiguin contents. Tres dofins. Tres lumba lumba jauen davant nostre. Semblen de plàstic, però les ferides dels harpons i la sang hi aporten el realisme cru. El sol és criminal. Tornem cap a terra. Gràcies a Déu.

3.Ajudem els pescadors a estirar la barca fora del mar i, fent-la córrer sobre troncs, pujar-la platja amunt cap al seu rústic cobert, fet de fustes i bambú, i adornat per ossos, mandíbules i vèrtebres de balena. A la sorra, jauen els trofeus de la jornada de pesca d'avui, els tres dofins. El nen trist, despullat, surt de la platja i s'hi apropa, amb la seva mirada melancòlica. S'ajup al costat d'un d'ells i se'l mira, després ens guaita a nosaltres, i com ja havia passat la primera vegada que el varem veure, ahir, mentre miràvem la posta de sol, no ens torna el somriure. Continua mirant-se el dofí, directament als ulls, i li agafa la aleta, i li amanyaga la pell suau i plastificada.





4.En aquest recòndit poble de la illa de Lembata (Indonèsia), Lamalera, generació rere generació els seus homes han sortit a pescar amb les seves artesanals barques de fusta i els seus llargs arpons de bambú com a única eina. El que els ha fet famosos és que són l'únic racó del món on es pesquen balenes amb harpó, i degut a la (evidentment) poca quantitat que en maten al llarg de l'any, ho tenen permès per goberns i organitzacions conservacionistes.

Deu ser espectacular veure com, amb aquelles petites i (dóna la impressió que) inestables barquetes, s'apropen a una balena, de molta més embergadura, i la ronden i la controlen; i en un treball en equip sense fisures, busquen el moment adecuat, en que el més veterà i expert saltarà amb el seu arpó de 6 metres i, amb una força i punteria exepcionals, si té fortuna, l'encalçarà, i començarà una lluita sanguinària, de tu a tu, on la balena farà el possible per a escapar-se i tirar avall, i els pescadors per a rematar-la, i tornar a terra amb aquella quantitat t'han exagerada de carn, que alimentarà a tothom durant un llarg període de temps.

5. “No Baleo” ens diuen, no és època de pescar balenes. No podrem veure l'espectacle de l'home contra la natura, en aquest cas, a diferència de les grans flotes pesqueres, la dinamita o les xarxes quilomètriques, bastant igualada. Justa, però sanguinària. Justa, però, per uns occidentals de vida fàcil i pulida com nosaltres, i que viuen de nedar entre els habitants dels oceans, trista. Aquesta és la seva vida i la seva forma de supervivència; el menjar no es va a comprar al supermercat, sinó que se surt al mar a guanyar-se'l. Ja deu fer dècades que en aquest racó es viu de la caça de balenes, dofins, peixos lluna o mantes, com quelcom racional, amb objetivitat. Així és la vida, i no hi ha lloc per plànyers per aquests pobres animalons riatllers, ni per sentir-ne pena. Bé, excepte, potser, pel nen trist.

SOMRIURES EN MOVIMENT (MOMENTS A FLORES -INDONESIA)

"Portrait! Portrait!". Van uniformats i tenen veus agudes. Tornen a casa al sortir de l'escola, i caminen cap als seus poblets respectius, entre camps d'arros, arbres de mangos i palmeres. Portrait? deu ser cosa del professor de l'escola de la zona, mai ningu ens havia demanat que els fessim un "portrait" (retrat), el classic es el photo, photo, photo, photo!!!! Els les fem pero no s'estan quiets, massa esverament per parar un sol segon.

No et demanen que els facis la foto perque esperin diners a canvi ni que els l'enviis, sino tant sols per l'emocio de ser retratats; i si, despres els ensenyes la fotografia que has fet, riuen com bojos al veure's dins d'aquella minipantalleta. En els nens fa gracia, pero aquesta estranya emocio de ser retratats per que si, xoca mes en els adults, ancians, families senceres,... que tambe t'ho demanen amb falera, sobretot en llocs on l'afluencia guiri encara no es tan normalitzada i potent com en llocs com Bali, on el que et criden els locals acostuma a ser: Transport! o Massage!

En llocs com Larantuka, Lamalera o Waywerang, la solicitud de fotos es continu, i no cal dir res de la serenata de Mister! Hello, Mister! Miss! continu; les passejades son continues converses que giren al voltant del nostre lloc d'origen (Messi!!!),com estem, on anem,....fa molta gracia, fins a un punt en que cansa i el saludador simpatic numero 137 es queda sense resposta i, si fa calor i estem cansats, el saludador simpatic numero 163 s'emporta una mirada amb cara de gos.



En alguns dels pobles, les caminates es converteixen en una mena de processo infantil que, per a algu que s'ho miri desde fora, pot recordar al conte del Flautista de Hamelin (tot i que nosaltres no toquem la flauta, nomes fem fotos i suem) o un cercavila amb gegants (un servidor, amb la seva longitud, paga mes d'un riure, i de dos); a la poblacio de Lewolewa, a l'illa de Lembata varem arribar a arrossegar un seguici de mes d'una cincuantena (i aqui no hi ha guardia urbana per a dir que nomes eren 5) de nens d'edats i vestimentes del mes variat (nenes amb el mocador islamic, nens amb samarretes del Barca, del Milan o el Chelsea, nens espellifats , xavalets modernissims,...), xisclant, controlant els nostres moviments, dient tonteries i xiflant-se cada cop que desenfundavem la camera. Una estona fa gracia.




Tornant d'un dels viatges, el meu pare hem va dir que tant al blog, com als mails o en les explicacions de batalletes posteriors, sempre parlavem de la simpatia de la gent, dels somriures, de la seva naturalitat i espontanietat. Potser es veritat, ens podem fer pesats amb aquest tema; pero, la veritat es que et pots acabar cansant de les mesquites, de les pagodes, de les platges paradisiaques amb palmeres o de veure gent enfilada al sostre d'un autobus, pero els somriures no perden mai la gracia. Sempre els reps amb la ilusio del primer viatge.

LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.

MARXAR DE CASA PER TORNAR A CASA (DE VELLS AMICS I FALSES PROMESES)

“Hey boss, you are back!”, l'indi de la botiga de tratjus a l'entrada del Siam Oriental Inn ens ha reconegut al moment, i això que Khao San Road deu ser un dels racons del món on hi ha més fluxe de turistes rònecs de motxilla com nosaltres, “Yes, we are here again; at the end, everybody returns to Bangkok”. Sap que amb nosaltres no farà negoci, ja fa unes quantes vingudes al Siam que es va donar per vençut, tot i que provar-ho, ho va provar fort, com tots els sastres indis (que no són pocs) que ens creuem per la zona; deu ser que cobren per metres de roba utilitzada i, al veurem a mi, tan allargassat, deuen pensar que els solucionaré el mes.

A la recepció de l'hotel, on fa temps que ja venim directament (o sia, sense buscar i comparar), també ens reconeixen contents, i ens registrem sense mirar l'habitacle a priori, sabem el que hi ha. El preu és molt correcte, hi ha tantes habitacions que sempre hi tens el teu llit on caure mort, i està al centre del merder; un colega que hi va anar per recomenació nostra va comentar, a posteriori, que era una mena de picadero, i donat que els tais hi tenen prohibida l'entrada ho dubto...potser sí que són passadissos freds amb pilons de portes que condueixen cap a habitacions fredes, però és el Siam, i ens hi sentim com a casa.

A la nit, el Gecko també segueix com sempre: les cerveses tan fredes i barates com sempre, les camareres tan “mones” com sempre, la desfilada de turistes i altres especimens, tan freaky com sempre, i els expats (expatriats) a la taula llarga de l'esquerra, tan torrats, demacrats i miserables com sempre (de fet, força més). “Hello again! One big Tiger and two glasses, as always?”
Vora el monument a la Democràcia els vermells segueixen fent-se veure al carrer, amb les banderes, les cintes al cap i quantitats infinites de merchandising del més divers (desde davantals de cuina a adhesius del Taksim, banderes de la seva germana o samarretes del Che o el Fidel; la diferència és que ara són al Govern (després de guanyar, per milèsima vegada, unes eleccions democràtiques).

Bus de nit, de contursionisme encarcarat de postures impossibles per mirar d'agafar el preuat son, amenitzat per un karaoke massa intempestiu, per arribar a Khao Lak, on deixem els equips de submarinisme i altres petracols per a que ens els guardin fins que d'aquí un mes hi tornem per a treballar. Plou a bots i barrals. Raining cats and dogs (?). Els carrers són com eren fa uns pocs mesos quan varem ser aquí, però enfangonats i amb uns bassals que, al pas d'un cotxe a tota castanya, resulten del més irritants. Alguna parelleta, resguardada sota un paraigües cedit pel seu seu hotel o resort (evidentment, a aquesta parelleta, quan els van ensenyar els catalegs i prospectes del paradís on anaven a passar la lluna de mel, a preu de ganga fora de temporada, l'últim que se'ls va acudir agafar va ser un paraigües...i el triquini i la crema solar agafant pols al fons de la maleta), es passegen resignats i entren a una botiga de souvenirs darrere l'altre, com a única opció per matar les hores de les idíliques vacances. El tsunami ja podia haver vingut un dia com avui, enlloc d'aquell Sant Esteve petat de parelles acaramelades i famílies amb ganes de diversió i platja; ja és tenir mala baba.

I ara, uns dies més tard, som a Nusa Lembongan, al costat de Bali, caminem per les seves estretes carreteretes ( o carreronets, pel cas), veient un nen en bicicleta per aquí, una familia en un ciclomotor tronat per allà, una parella de surferos amb estètica de Patrick Swayze i (que semblen) curts com una tampanissa, més enllà...L'illa manté la seva tranquilitat i genuinitat que fa que hi anem tornant quan tenim ocasió, però cada cop hi ha nous bungalows, restaurants recentment oberts, petits locals d'internet...suposo que cada cop seran menys els que es resignaran a viure del cultiu d'algues veient com els seus veins embutxaquen fort gràcies al turisme. Entrem al World Diving per interessar-nos per fer unes inmersions amb mantes i mola moles (peixos lluna) i, al moment, els xavals indonesis que hi treballen ens reconeixen: “Hello!!!! Spaaaaiiiinnnn!!!!” (nanos, ja varem quedar l'última vegada que nosaltres, d'Spain, ben poc; però és igual, deixem-ho estar). “Hello again! How are you?” “Barcilona sticker???” “Barcilona t-shirt???” Merda, l'Anna tenia raó, són més llestos que la tinya, i després de més d'un any encara se'n recorden que, a l'acomiadar-nos, ens varem comprometre a portar material del Barça. “No, sooorryyyy....we come from Thailand; we have been a long time without going back to Barcelona”. Mentida podrida. La vella tradició dels occidentals de trencar promeses i jugar amb les ilusions del “tercer món”. “The next time for sure!!” Mentida podrida; tot i que ara creguem que ho farem segur i que serem molt males persones si no ho fem, amb el pas del temps, les experiències i la colecció de fotografies i de persones que ens han regalat els seus somriures i la seva ingenuïtat, aquesta promesa passarà a formarà part del passat, d'un lloc i d'un capítol més del viatge.

DE TERRORISTES SUICIDES, TEMPLES ESPLENDOROSOS I PROCESSONS FUNERARIES ASSASSINES (REDESCOBRINT MARCO POLO)

"La majoria té un peu molt gran i l'altre molt petit, però no obstant això caminen sense problema", és una de les qualitats d'una ètnia resident al desert del Taklimakan xinès, el més llunyà a qualsevol mar, i per tant, el més dur del món. La naturalesa és sàvia, i costa imaginar perquè hi hauria d'haver gent, en un particular lloc del món, amb els peus de mides tan diferents; sembla que per caminar no tenien problema, però al parar la pèrdua d'equilibri devia ser la hòstia.

Aquesta és una de les increïbles i interessants descripcions que fa el famós Marco Polo en la seva "Descripció del món", una obra que val la pena llegir i rellegir per retrobar-hi llocs on pots haver viatjat, paratges amb els quals has somiat i personatges dels quals has sentit a parlar tota la vida. Potser hi ha fragments que es fan una mica pesats i que et llegeixes en diagonal (no ho digueu a ningú), però curiositats i "frikades" com l'esmentada fan que t'enganxi. Com que els de la família Polo eren dels primers europeus a arribar a aquests paratges, es podien permetre el luxe de fer aquestes descripcions tan fantàstiques, sense que, en aquells temps, ningú ho pogués contrastar; tot i que, com que el lloc on residia aquesta tribu tan amorfa era tan summament recòndit, potser continuen allà, enmig de la polsosa soledat del desert, sense que cap escriptor de Lonely Planet s'hi hagi acostat a tafanejar i documentar aquella penya amb un esclop del 48 i l'altre del 32.

Llegeixes sobre el Kurdistan, el Caixmir, el Tibet i els budistes (que ell anomena "idòlatres" i coneixedors de les arts diabòliques), sobre l'"abominable" Mahoma i sobre els temuts sarraïns.

"Són gent àvola, tallabosses, lladre, assassina i traïdora. Passen el temps alçant el colze." és la descripció dels habitants d'una altra zona visitada en el seu llarg viatge de principis del Segle XIII; racista i estereotípica, com moltes de les seves descripcions de grups de gent; avui ho prohibirien per ser políticament incorrecte, però quan el llegim no busquem correcció, sinó les opinions d'algú que en aquelles èpoques (sense guies de viatges, ni blogs, ni National Geographics ni avions,....) va fer aquells viatges. El que ens interessa quan llegim les aventures de Polo, Ibn Battuta, Huxley o Domènec Bonaventura són les seves opinions dels llocs i de les gents; aquella ciutat de Tabriz, que descriu com a "la ciutat més bella i noble", porta d'entrada a l'Iran on (apart del gang de puces que ens van estar atacant fort en aquella habitació pollossota) varem passar uns molt bons dies amb la seva gent i pels seus carrers, però que no tenia cap atractiu especial; com canvien les coses (però que bé que ens ho varem passar en aquella ciutat, observant la manifestació de DOWN WITH THE USA en el nostre primer dia per les terres perses). Definitivament, no feu servir aquests relats de viatgers de fa segles com a guia per a decidir on aneu i on no.

El venecià ens parla de temes que, al llarg dels viatges, ens havien apassionat, com aquells primers terroristes suïcides, els Assassins (el nom dels quals, i la paraula en sí, provenen de Al-Haixaixin, els que consumeixen haixix), als quals vaig fer esment en l'escrit "Al·licients siris (Luis Buñuel i els primers terroristes)" de 23/11/09; aquest grup de musulmans ismaelites dels S.XI i XII que feien assassinats polítics en els quals el que el duia a terme sabia que moriria però que, gràcies a això, aniria al paradís.

Un altre tema que ja ens havia cridat molt l'atenció, i al qual ell també fa esment, és el dels zoroastrians (sí, els de Zaratrusta), els adoradors del foc, l'origen dels quals ell explica amb una meravellosa història/llegenda protagonitzada pels Tres Reis Mags (els de veritat, no els nostres pares); aquest curiós culte ens ha anat apareixent en els nostres periples per llocs com Iran, Síria o Índia, i, per als que us interessin les religions, val la pena aprofundir-hi (per entrar a un dels seus temples vaig haver de posar-me un capell que era com un gorro de forner...però bé, això és una anècdota; l'interès d'aquests va força més enllà d'aquest peatge que et fa passar cada religió, a la seva manera, per a entrar en el seu territori).

I hi ha Xanadú, aquell palau que Marco Polo descrivia com a esplendorós, espectacular, bellíssim,... esdevenint, a partir d'aquí, en un lloc mític de l'imaginari col·lectiu, i convertint-se en protagonista de musicals, o donant el nom a la mansió de Charles Foster Kane (el de la mítica pel·lícula Ciutadà Kane). M'agradaria veure com està ara aquella població, segur que, com a tot arreu, els humans han aconseguit que perdi tot aquell esplendor i bellesa. Que us hi jugueu?

Curiositats i més curiositats, que val més la pena que descobriu llegint el llibre de les meravelles (subtítol de l'obra) directament. Però va, una última cosa que, personalment, m'ha cridat molt l'atenció: explica que els Grans Khans (aquells poderosíssims "emperadors" mongols) quan morien, eren duts a enterrar a un lloc sagrat; haguessin mort on haguessin mort, el seguici mortuori viatjava els jorns que fes falta, i a través dels paratges necessaris, per a complir aquesta tradició; el maco del tema és que es carregaven a totes les persones que es trobaven pel camí, creient que així tots aquests anirien a parar allà on era el difunt Khan, i el servirien...explica que arribaven a ser desenes de milers de desafortunats (o afortunats, si realment existia aquell més enllà fantàstic). M'imagino que, si el dia en que es mori el monarca de l'Estat Espanyol, els seus soldats volguessin seguir la mateixa tradició i fessin el mateix (pelar a tota la gent que es trobin pel camí), amb la quantitat de babaus, xafarders i vassalls atontats i miserables que hi ha en el nostre país, el Rei tindria, allà, a l'altre món, on crii malves, un servei de molts milers de persones; essent l'enveja del temible tàrtar Genguis Khan.

COREA DEL NORD - DPRK ARRIBA A VIC

"L'arròs és socialisme!" Potser, en fred, aquesta expressió pot sonar estranya, fins i tot, per alguns, ridícula; però és un dels lemes que s'ha utilitzat a Corea del Nord des de fa més de 50 anys. L'arròs és un element vital en la majoria de països asiàtics, base de la seva alimentació i mitjà de vida de gran part de la seva població. Per Kim Il Sung, pare de la República Democràtica i Popular de Corea, l'arròs era un element clau per a tirar endavant el país, després de la guerra i la destrucció absoluta que va suposar aquesta. L'arròs com a símbol d'unitat, d'esforç i de lluita per a avançar i sobreviure tots junts. Com varen explicar-nos en la nostra visita al país, a l'època del transplantament, fins i tot la gent de la ciutat (guies inclosos) es traslladen al camp per col·laborar en aquesta dura tasca.

"L'arròs és socialisme!" és el lema d'un dels 190 cartells que formen part de l'Exposició Corea: el pes de la història, que es pot veure fins a l'11 de setembre al Museu de l'Art de la Pell de Vic. Aquests cartells estan ordenats cronològicament, i tenim a ma un paper amb la traducció de tots els seus lemes. Des de "Produïm molts capolls de cuc de seda de bona qualitat!" fins a "Visca l'exèrcit popular, la força revolucionària que preserva la victòria del socialisme!", "Arranquem a temps les males herbes!", "Endurim com una roca el nostre poder revolucionari!", "Adorem de manera audaç el lideratge del partit!", "El coneixement és poder. Llegim més llibres!" o "Seguim al peu de la lletra l'obra del partit!", tots aquests cartells, amb les seves magnífiques il·lustracions socialistes i revolucionàries, ens van mostrant les idees que ha volgut anar transmetent el govern del país durant aquests més de 50 anys; i, a través d'aquests, si tenim una mica d'idea de l'historia del país, podem anar veient les prioritats de Kim IL Sung i Kim Jong Il en cada moment, des de els inicis de la revolució, on es va començar amb força potenciant tots els camps (agricultura, indústria,....) amb, tot s'ha de dir, un gran èxit, fins als anys 90, de la gran fam i la misèria màxima (entre les causes va haver-hi la caiguda de tot el bloc socialista, o unes grans inundacions) que van portar a la desesperació i la fugida de molts ciutadans, anys en que els lemes dels cartells exposats aboguen par la fidelitat al partit i a l'obra socialista.

Pel que fa a l'estètica dels cartells, poc han canviat en totes aquestes dècades, aquí ni photoshops ni altres programes de muntatge, tots es basen en aquests grans dibuixos, uns de molt simpàtics i que transmeten felicitat i optimisme al poble (camperols riallers, soldats riallers, nens riallers, proletaris riallers,...) i d'altres d'estètica més agressiva i combativa, amb els protagonistes normalment de perfil i enarborant llibres rojos, armes o estris varis. N'hi ha algun altre de més tètric i que ens porta a la memòria, altra vegada, el 1984 d'Orwell, com els que parlen de delatar els traïdors i on es veuen nens assenyalant (cap on suposadament hi ha els botiflers).

Apart de tota aquesta nodrida col·lecció de cartells, hi ha 4 televisions on es poden veure, contínuament, documentals i pel·lícules; aquesta part audiovisual també té força interès per a aprendre encara una mica més del país, tot i que en alguns dels casos aniria bé tenir subtítols (documental sobre la reconstrucció del país, o el que tracta específicament sobre l'Estimat Líder Kim Jong Il); i, al final, en un "petit cinema" es projecten pel·lícules nord-coreanes, patriòtiques i, des de el nostre punt de vista cultural, força cutres, amb els seus zooms in i zooms out marejadors, i els seus arguments senzills (en aquesta només es subtitula una de cada 5 frases, però n'hi ha prou per seguir, sense problemes, la trama); com els cartells, les pel·lícules sembla que no hagin canviat gaire en els últims cinquanta anys, i es faria difícil de diferenciar la que es projectava (de 1986), la que s'estava editant en els estudis de cinema de Pyongyang quan varem ser-hi, o alguna dels anys 50 o 60. Però val la pena fer-los un cop d'ull, ja que les pel·lícules ens ensenyen molt sobre el país on estan fetes, sobre les seves històries, les seves inquietuds (o les dels seus governs, com en el cas de DPRK) i el seu sentit de l'humor (que no és ni millor ni pitjor que el nostre, sinó diferent).

"Sembrem més de vint gira-sols per família!" diu un altre dels cartells; "Reunifiquem la pàtria amb la sòlida unió del poble", diu un altre. Doncs som-hi.

P.D. 1. la fotografia que il·lustra l'escrit no és de l'exposició, sinó que és d'un mosaic que hi ha als estudis de cinema de Pyongyang, però que és del mateix estil que els cartells esmentats, mateixa estètica i ètica.

2. agraïments al Tortamón, aquell que és quan viatja que hi veu clar, per informar-nos sobre aquesta exposició tan interessant.

ELS TANCS TORNEN A HAMA (DE QUAN VAREM CONEIXER EL CODY)

El Cody mira a banda i banda abans de parlar-nos dels Germans Musulmans, fins i tot abans de mencionar-ne el seu nom. Mirem, també, cap a tot arreu, per si hi ha algú estrany o que ens segueixi, però a la tènue llum dels pobres fanals que il·luminen aquells carrerons tan atmosfèrics i tant estrets no s'hi veu ningú; bé, un gat que s'enfila a una finestra i, al fons, un home geperut entrant a una petita mesquita de barri a resar, fa uns segons a sonat la crida del muetzí Al·lààaààààà`Akhbar.

Ens parla de la massacre del '82 (any en el que al Cody encara li faltaven 7 anys per néixer i nosaltres ja en feia 7 que corríem per aquest planeta), que va acabar amb tot aquell barri absolutament enfonsat, derruït, destrossat i desintegrat, i amb desenes de milers de morts. Fa menys de trenta anys, aquells carrerons, pels quals passegem, tant macos i tan tranquils, al costat de les famoses i impressionants sínies de fusta, eren un camp de batalla, de bombardejos i trets. Qui ho diria. A les ordres del President Hafez Assad (pare de l'actual president), fart de les protestes i sublevacions contra el seu poder (podríem dir) absolut, els tancs varen rodejar la ciutat, i els avions de l'exèrcit la varen bombardejar. I no en va quedar res, apart del parell de carrerons agradables i silenciosos pels quals passegem amb en Cody, i l'home que va a resar.

“Proclama que cuenta con la apreciación y apoyo de todos los pueblos del mundo, y especialmente del campo socialista, encabezado por la Unión Soviética!” ho recita el Cody amb un espanyol força perfecte, si tenim en compte que només fa 5 mesos que, auto-didàcticament l'estudia; de fons sona també la veu del Che en el discurs a la ONU que té gravat al mòbil; la frase final la fem en cor els quatre; el mòbil, el simpàtic del Cody, l'Anna i jo: “Pátria o Muerte!”. Parla molt bé l'anglès, va estar estudiant francès pel seu compte, fins que fa cinc mesos va conèixer uns turistes de Madrid i li va agafar pel castellà. Fa servir webs d'Internet, intenta llegir diaris i es baixa pel·lícules en la llengua, com El Che, del qual se sap el fragment mencionat, o Lucía y el sexo, que va trobar massa grollera (en un país així deuen veure-ho com porno del guarro). El coneixem pel carrer, demanant-li on hi ha un internet cafè, ens hi acompanya i mentre nosaltres contestem els mails de la família i els amics, ell es connecta al seu. Com que li hem explicat que la nostra llengua és el català, després d'1 hora navegant ja ens engalta, altra vegada amb accent prodigiós, coses com : “encantat de coneixe'l”, “benvingut” o “moltes gràcies”.

Passem unes quantes tardes amb el,l i compartim pensaments i experiències. Va nàixer a Abu Dabhi, on el seu pare va estar treballant per a fer una bona bossa i tornar a Síria, on va obrir una clínica veterinària. Són nou germans, tots del mateix pare, però no de la mateixa mare; el pare té dos dones, i va alternant les nits a casa d'una o l'altre, els parells la menganeta i els senars la pepeta...no sembla mala idea...ai! Ara estudia veterinària, aquí a Hama, però no hi té masses amics, i per això es dedica a estudiar idiomes, per si algun dia pot marxar d'aquí. "Vaig conèixer un americà", ens diu, "al centre de Damasc, i varem sortir de festa", somriu, era la primera vegada, i es veu que es va ajuntar amb un peça, ja que diu que va acabar dormint en un pis amb ell i unes noies, no sé que hi va passar, però diu que aquella nit li va canviar la vida.

"Molts nois musulmans se'n van al barri cristià a veure les noies", comenta tot pícar, però jo no ho faig. I parlem de moltes altres coses del país; diu que pots ser comunista, o socialista, o nazi,...i que ningú et dirà res, però el que no pots fer és dir res sobre el president, que llavors sí que et caurà el pèl, i li expliquem que al nostre país, amb la Monarquia va per l'estil. I el que també està mal vist i té números per a que et detinguin i t'interroguin és anar amb barba o pinta d'islàmic radical, aquí els tenen molt controlats per evitar problemes. Espeta que, aquí, no hi ha mai ni manifestacions ni vagues, i ja li està bé; suposo que havent nascut anys més tard de l'últim merder polític gros, està acostumat a això, que la gent no protesti. No hi ha manifestacions ni vagues.

Dos anys més tard, al juliol del 2011, les anomenades revoltes àrabs, que varen tenir el detonant d'un suïcidi a Tunísia, han esverat i canviat molts països, havent arribat a Síria, i a la ciutat de Hama, amb els seus irresistibles i embafadors postres, les seves grinyoladores i fotogèniques sínies, la seva simpàtica i xerraire població, i el Cody, amb el seu aprenentatge accelerat d'idiomes i les seves nits d'insomni amb els losers als internet cafès 24 hores. Els tancs, els trets, les corredisses, el fum i la sang altra vegada. En els moments d'escriure això hi ha milers i milers de persones manifestant-se als carrers de la ciutat; els règims s'entesten en usar la violència extrema contra els pobles, però així només creen màrtirs i els màrtirs creen més odi i més consciència; com més manifestants han anat morint a les ciutats de Síria, com a Hama, més gent surt als carrers. Mentre, per aquests mateixos carrers es passeja l'Ambaixador d'Estats Units, per a donar suport i ànims als que “are expressing their right to speak for change”. Fantàstic. I el Cody deu ser al seu poble (fan vacances universitàries a la mateixa època que nosaltres?), o en un internet cafè, o parlant amb algun turista i iniciant-se en l'italià, l'alemany o el flamenc; no semblava carn de manifestació ni de merders. De fet, no ho semblava ningú, en aquella ciutat de gent esplèndida i somrient. La manifestació continua, així com els tancs i els soldats disposats a tot. Ningú neix carn de manifestació ni de merders; però les circumstàncies t'hi poden tornar. Buscaré el pacífic i intel·lectual Cody a les imatges d'Al Jazeera.

BANGKOK, ALTRA VEGADA (S'APROPA UNA TEMPESTA?)

Tenen cap d'animal però cos antropomòrfic, i vesteixen amb tratju i corbata. Estan currats i fan el seu efecte. El fons, darrere aquests estranys éssers, que suposo representen els polítics (de l'oposició, és clar), és de color groc, i en un requadre: vote NO. Al costat d'aquests originals cartells n'hi ha molts d'altres, amb figures antropomòrfiques i cap humà, bé, de polític. El fons és vermell, en alguns; vermell i groc, en d'altres; blau o verd. Tots estan escrits en tai però haurien de faltar-te uns quants bulls per no deduir que el que reclamen és el vot dels seus conciutadans. Menys les bèsties alicatades, que diria que el que volen és que la gent no voti.

La propaganda electoral és el toc nou i diferent d'aquesta megaurbs asiàtica, per la qual ens movem com si fóssim a casa. La resta de coses segueixen com sempre. Altre vegada, la xafogor. L'intent de sortir de la zona de Khao San, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda, és missió impossible; la merda de calor humida reprodueix, altre vegada, l'àngel exterminador de Buñuel; ho proves però no pots, a la mínima que treus el cap de la zona de carrerons, botigues, toldos i Seven Elevens aireacondicionatats, t'ho repenses i retrocedeixes. I que seria Bangkok sense la xafogor?

Sucs de taronja naturals. Samarretes amb llums i música incorporada. Una parella de honeymooners pijus. Talls de mango i papaia. Vambes falsificades que fan molt goig. Carnets de conduir de San Marino, Puerto Rico o la Conxinxina. Totes les temporades de Lost o Weeds a preu de saldo. Vestits hippys i bermudes Billabong. Platets de Pad Thai, i rotllets de primavera a 10 bahts. Ancià europeu malfet i adinerat amb joveneta tailandesa, atractiva i “enamorada”. Passaports suecs, carnets d'estudiant, de la Sorbona o Harvard, i carnets de periodista, per si et ve de gust de colar-te a una zona en guerra. Grups de noietes nòrdiques fent la ruta pel sud-est asiàtic a cop de Lonely Planet, i de farra en farra y tiro por que me toca. Ping Pong Show (sí, aquell on mosses habilidoses escupen pilotes de pingpong, i no precisament amb la boca). Imants de nevera amb monjos i elefants. Very strong cocktails. Sandàlies molt xules i massa econòmiques (que d'aquí tot just un parell de setmanes de calçar-les, et faran repetir allò de: lo barato sale caro). La última tonteria rentable dels germans Farelli i l'últim dels Radiohead. Pantalons Molecule i vestits colorits i moderns, para el niño y la niña. A Khao San hi ha de tot, i tot és possible.

Dues motos a tota pastilla ens passen a tocar, i els seus passatgers han d'abaixar els caps per no picar amb els tendals de les parades de roba, esquiven turistes despistats i giren cap a un carreró d'on surt una ambulància, i n'entra una altra. Hipnotitzats, seguim el soroll de les sirenes, el morbo ens guia sense pensar i, sense pensar, ens posem carreró endins, més com la canalla abduïda que seguien aquell famós flautista pedòfil, que no pas l'Ulisses que seguia el cant de les formoses sirenes. Aquí de formós no hi ha res; pilons de xafarders i policies. Ens fem pas entre la gent i, amb el meu coll allargassat, a mode de periscopi, miro de divisar el que passa. Un grup de persones arrossega una llitera on hi jau un home (farang, indi, tai? No ens posem d'acord) amb la cara rebentada, és cavalcat per un infermer que pretén que li fa el massatge cardiovascular, per a que la claca pensi que li està intentant salvar la vida, però conscient que, a aquell home, ja fa una estona llarga que li ha passat la vida per davant, ha atravessat el túnel amb la llum blanca al fons, i ja espera tanda a les portes del cel. Shooting, ens diu algú. Collons. Three, dead. Conxu. Ajustament de comptes i màfia, deduïm ràpidament. Reculem, i tornem a ser al cor del motxilerisme (i, cada cop més, del maletesambrodisme) mundial, aliè al que ha passat deu metres més enllà. Aquí a ningú l'importa que tres miserables hagin arribat al seu game over; aquí continuen els somriures, aquí tot segueix en venda, i ràpidament oblidem aquella carnisseria. Sorry, how much is this skirt?

Asseguts a la terrassa del Gecko Bar recordem perquè, després de tantes visites, encara disfrutem tant de Bangkok. People-watching del bo. Potser la zona és molt turística, però seure a fer unes cerveses i mirar, i riure, i criticar, no té preu; aquí hi ha material de primera i molt variat: des de el que va arribar a la zona quan encara era un cau d'aventurers, fugitius i seguidors de la New Age, es va jalar un tripi, i ja no en va marxar, als nous hippys que van amb la cervesa de 640 ml en una ma i els estris de fer malabars a l'altre, al grup de rossos catxes amb samarretes de la cervesa Chang o del tubbing de Vang Vieng que han vingut a menjar-se el mon i en els quals el seu rostre és un barem fiabilíssim de la minsa quantitat de neurones que poblen aquell cap de cara bonica, cabells esblanquinats i gorra girada; o als engominats amb maleta de rodes Samsonite super segura, polo Lacoste, i mirada de desconfiança cap a les bandes, i cap a tot el que es mou, que cada cop en són més; el tuktuk amb els despistats que acaben d'arribar, les dones akha intentant vendre souvenirs, o la parella que es pensen que estan tan bons que es poden posar la roba que vulguin (olleres grosses, barrets de gàngster, samarreta de ratlles de marineret, pantalonet pujat fins a sota els pits), però que en realitat foten una mania i una ràbia que els arrebossaries de quitrà i plomes i els arrossegaries per tota la ciutat. Bangkok, en aquesta zona, és aquest gran circ mundial que no embafa mai, i on sempre acabes trobant algú conegut. I on tot és possible.

Demanem una altra Tiger grossa, ens mofem d'algú (sempre tens aquella justificació clàssica que la meitat del món s'encarda de l'altre meitat), tornem breument al tema del tiroteig i del tiu amb la cara feta un estofat de vedella, ens posem una mica nostàlgics pensant amb el que arribarem a trobar a faltar Koh Tao i la gent que hi deixem; i meditem sobre les properes eleccions, en les quals sembla que els vermells de Taksim tornaran a guanyar, i els grocs de la monarquia, les classes mitjes altes i l'exèrcit, que ara amb aquells cartells tan ocurrents intenten boicotejar les eleccions, es tornaran a enrabiar.

Polítics amb cap d'animal sobre fons groc. Acusacions de corrupció; en un país on dir que un polític és corrupte és com dir que el menjar és molt picant. Es veuen alguns núvols negres al cel. Potser ja feia massa que hi havia sol; tot i que a la llunyania sempre es podia veure la negror. Els núvols s'apropen ràpid, i, en aquest país, els ruixats ja hi són un clàssic. Fons de colors retallats per polítics amb fisonomies humanes i somriures preparats, en un país on els somriures són la cosa més espontània que hi ha. La llum del sol comença ha desaparèixer i la negror esborra les ombres. Pel bé del país, esperem que només sigui un fals avís, i que l'instint de l'home del temps de pacotilla que portem a dins s'equivoqui.

TOTES LES TONALITATS DEL VERMELL (UN TOMB PER COREA DEL NORD-DPRK, SEGONA PART)

Quan el tren comença a travessar el pont, mirem per la finestra, i el canvi de país es fa més que evident; aquell riu sembla que no tan sols separi dos països, sinó que separi dos mons diferents, dos èpoques diferents. Endarrere deixem la República Democràtica i Popular de Corea, perdent de vista 3 xemeneies d'altures diferents, que no fumegen; una sínia que, segons la rumorologia xinesa popular, mai ha arribat a funcionar, i que, es diu, està allà per demostrar que ells també s'ho passen bé; un parell de casetes, i alguns homes amb l'uniforme del país (vestit de color verd o blau i, a la solapa, el pin del President) mirant com el tren s'allunya. Al costat del pont pel qual estem passant amb el tren n'hi ha la meitat d'un altre, el Pont Trencat, que unia Corea amb Xina, però que els americans van bombardejar als inicis de la desconeguda i oblidada Guerra de Corea, i així ha quedat, com a record d'una més de les brometes pesades que han anat gastant (i gasten) els amics dels Estats Units. I, a davant, la República Popular de la Xina, amb tot el seu embafament de llums de neó, cartells lluminosos, anuncis cridaners i agressius, grues de la construcció i edificis gegantins. El contrast és tan extrem que produeix mareig.

Un dels companys de tour comenta, respirant per la finestra: “ja s'olora la llibertat!”, i un altre deixa anar una frase lapidària, que sembla que tan sols jo trobi absurda i desafortunada: “quines ganes que tinc d'anar a un McDonald's per a poder tenir/prendre (en anglès: have, que donaria els dos sentits) una mica de llibertat”

Desembarco a Dandong, el poble fronterer, a l'altre banda del riu que separa les dos pàtries “roges”, mentre els altres continuen cap a Beijing. Només he estat uns deu dies fora del món (auto-anomenat) “real”, però sembla que hagin estat mesos. Semblo un pagès de poble que arriba a la gran ciutat.

Grues i més grues serveixen de background de la gran estàtua de Mao que et trobes només sortir de l'estació de tren; el país està en total expansió; i l'estàtua és un dels pocs punts comuns que pots trobar amb el país de l'altre costat del riu. El xinès que em recull m'explica un acudit molt popular sobre l'estàtua de Mao; un acudit sobre l'estàtua?...després d'aquests dies a Corea del Nord, el primer pensament és de perill i d'agosarament extrem, però aquí és diferent. Mentre a Corea del Nord, l'imatge del President (el difunt Kim Il Sung) i del seu fill, l'Estimat Líder (Kim Jong Il) són el més sagrat del més sagrat (p.e. no es permet doblegar el diari The Pyongyang Times, perquè a la tapa -sempre- hi ha una foto de Kim Jong Il visitant algun lloc, i seria una falta de respecte; o, un altre exemple: a la gran estàtua de Kim Il Sung només li pots fer fotografies des de davant, i de cos sencer), a Beijing mateix tens molts productes de moda que utilitzen cartells i estètica socialista per fer broma, o samarretes d'Obamao, on es barreja l'imatge de Mao amb la d'Obama. Uns per massa i els altres per massa poc.

A la nit visito un bar que em recomanen, ple de llums de tots colors, pantalles gegants, noies ballant sobre la barra, puntxadiscs i, a totes les taules, joves amb pentinats que se suposen moderns i vestimentes que es deuen suposar fashion i cool; la majoria dels quals, enlloc de parlar entre ells, estan entretinguts amb el seu mòbil. El contrast ara ja és exagerat, sembla que hagi passat del blanc al negre, o del cel a l'infern, tot i que no sabria dir quin és cadascú; bé, les llums, el soroll i les noies lleugeres de roba crec que fan punts per a que això sigui l'infern.

Al matí visitem l'extrem oriental de la muralla xina, al nord de la ciutat, que acaba just en el rierol (aquí l'amplada del riu és d'un parell de metres) que separa els dos països. El guia ens havia promès que veuríem pagesos nord coreans, com quan et prometen que en una immersió veuràs taurons martell, o que en un passeig per la selva, veuràs tigres. Com en els altres casos, no n'hi ha ni un, però no suposa cap decepció, després de deu dies de voltar pel seu país i veure'n a grapats, de pagesos nord coreans, sense que suposés una experiència tan excepcional; pagesos asiàtics treballant al camp, ni més ni menys. En relació amb això, una companya del tour per DPRK va dir que la misèria que estàvem presenciant en aquell país era exagerada, jo vaig respondre que de misèria no n'havia vist (i no vol dir que no n'hi hagi, però als llocs on havíem sigut no n'havíem sigut testimonis), i ella escandalitzada em va dir: “mira per la finestra, tot són camps i gent treballant al camp tot el dia! Això és misèria!” No vaig saber que respondre, però el fet de relacionar gent treballant al camp i misèria em va semblar mesurat amb el mateix barem que: BigMac = llibertat. Sense comentaris.

Després se'ns va dur a una volta en barca per la part més ampla del riu, a Dandong, una barca plena de xinesos i de coreans del sud que paguen per poder ser el màxim aprop de la costa nord-coreana, i així, tots armats amb càmeres de fotos i binocles, poder veure aquelles estranyes persones que viuen en aquell país tant estrany. La gent els espia i es sorprèn, els senyalen, miren, sembla que s'imaginin que veuran éssers amb dos caps, o quatre cames, que veuran soldats atonyinant gent o persones picant pedra; el que hi ha a l'altre banda és gent asseguda a la vora mirant cap a nosaltres, mirant la barca i mirant els rasca-cels que coronen Dandong, amb les llums de neó i les grues construint a tot drap; el món real. Després de tots aquests dies intensos en aquell país, voltant-hi i prenent centenars de fotos, no és fins ara, mirant-ho des de fora, en que m'adono realment de l'aïllament del país i de la diferència amb la resta del món globalitzat. Em miro la República Popular i Democràtica de Corea des de la barca, amb pena per aquella gent asseguda allà, en les seves vestimentes “socialistes”, mirant cap a nosaltres, estranyats; i allà a la barca la gent amb les càmeres fotogràfiques, consumint begudes refrescants, menjant gelats compulsivament, comprant records i continuant amb el seu voyeurisme amb els binocles. Tant sols falta que tirin cacauets.

El Ng i el Sam, els dos xinesos amb els quals tinc oportunitat de parlar (un a Dandong i l'altre a Beijing) més extensament, i als quals els puc fer totes les preguntes que se m'ocorren, coincideixen en que en ara, el seu país, l'únic que té de comunista és el Partit Comunista que ho controla i governa tot; hi ha, pel populatxo, la falta de llibertat que va lligada al socialisme, però n'és l'únic; ja no hi ha sanitat, educació o habitatge gratuïts, al contrari, tots els serveis són molt cars. Hi ha la llibertat del neoliberalisme, llibertat per a qui té fortunes, per a poder invertir-les lliurement i, lliurement, multiplicar aquestes fortunes; hi ha moltíssims nous rics xinesos que no saben ni on gastar els diners i que volen estar a la última i mostrar que són rics; però, a la vegada, òbviament, hi ha milions que no tenen res, ni els serveis bàsics que sembla que, amb Mao, tenien assegurats. L'espai entre uns i altres, em diuen, cada cop és més gran; la vella història del sobrevalorat capitalisme: o ric o pobre (i, segurament, tindràs totes les butlletes per pertànyer al segon grup). Evidentment, només és l'opinió de dos persones enmig dels milions de xinesos que hi ha, per tant, d'una representativitat, matemàticament parlant, insignificant; però a mi em serveix, i més tenint en compte que venen de dos persones amb estudis, diners i viatges per l'estranger a l'esquena, no de dos pelacanyes que realment necessiten l'assistència de l'Estat per sobreviure.

Si els dies dins de Corea del Nord van ser de menjada de l'olla continua, de contradicció constant, de salt en salt d'una banda de la balança a l'altre, intentant no estar a la banda del món neoliberal i de la visió que ens donen d'aquest país, però mirant de no ser tampoc massa temps a la banda de l'eix del mal i del que em venen dins del país, aquella perfecció impossible...No ho sé, des de aquesta altra banda encara em trobo més perdut i indecís; però em miro, altre vegada, aquesta Xina de formigó, llums de neó, negocis i negocis, nous rics i nous miserables, i dels starbucks i els nuggets de pollastre, i una cosa tinc clara, si això és la llibertat i el progrés, a mi que no m´hi busquin.

TOT RECORDANT MAO

A la Porta de la Pau Celestial (la traducció al català ha de ser algo així), davant de la mítica Plaça Tiananmen, a Beijing, hi ha aquesta imatge del Mao, on dia rere dia milers de xinesos, vinguts d'arreu de l'imperi, s'hi fan fotografies; les imatges del Sr. Tzetung són de les poques coses que, a primera vista, et recorden que ets a un país que es fa dir República Popular i Democràtica, i que en altres temps, havia estat comunista.

LES DOS CARES DE LA LLUNA (UN TOMB PER COREA DEL NORD, PRIMERA PART)

Des de la planta 40 les vistes són espectaculars, i la tranquil·litat que ja respira la capital de dia, de nit es fa més evident; hi ha alguns grans edificis importants il·luminats, els fanals són quasi inexistents, i per les calçades, poques llumetes s'hi veuen, algun autobús tardaner i prou, els pocs cotxes que corren de dia, de nit ja són a dormir.

40 pisos més a prop del cel, i amb la poca contaminació lumínica que hi ha, les estrelles es manifesten en tota la seva plenitud, i la lluna és ben rodona. Deu ser lluna plena, o deu faltar poc, perquè brilla amb tota la seva potència i és un cercle perfecte; me la miro una estona, mira que l´he vista i mirada cops, però sempre m’hipnotitza. M’encurioseix la seva cara fosca, la que no es veu, la que ara queda anul·lada per la banda que se’ns mostra, lluminosa i blanca.

Tanco els ulls. Estic baldat; els últims dies han sigut intensos i cansats, pel cos i per la ment. Córrer molt, veure moltes coses, i digerir (i analitzar) molta informació.

Per relaxar-me, penso en l’espectacle que acabem de veure al Palau dels Escolars; i, com diu el nom, és tot un senyor palau (com a mínim de dins) gegant i elegant, de grans columnes i sales i vestíbuls infinits. Aquí, a les tardes, hi venen, en aules repartides al voltant d’aquests majestuosos i gegantins vestíbuls, els nens més estudiosos i amb més llums; hi broden, dibuixen, ballen o hi canten, i en el show que acabem de veure, ens demostren que ho aprenen a la perfecció: les veus, els balls, els instruments,...a aquelles edats i amb aquella perfecció, no crec que Joe Satriani pogués superar al nen del banjo (de quants anys? Sis o set?). Són (o els han fet) artistes de cap a peus, tots amb els seus mocadors vermells al coll i els seus somriures perpetus. Tot és perfecte; amb aquelles veus i posada en escena ens emocionem, aplaudim com bojos i a la sortida, comprem, un rere l’altre, com zombies, el DVD d’aquests espectacles.

I això em porta a pensar en la visita a aquell orfenat; tot de colors, joguines, professores a cada aula, murals, flors,...i les cançons que ens van cantar, amb una precisió increïble, per aquelles edats de parvulari, amb el somriure sempre a la cara, afinant i fent les coreografies sense vergonya, amb disciplina quasi militar. “so cute” (Que mono) era la frase més sentida i pensada, i somriures de felicitat; però passa l’estona, i les cançons dolces i aquella perfecció ensucrada es va tornant una mica estranya.

Les cançons alegres (i sovint patriòtiques) són per tot arreu, des de el coronel que ens en canta una a l’autocar (després d’ensenyar-nos el mur que ha construït Corea del Sud seguin tota la frontera), a les cambreres de restaurant, o les guapes i simpàtiques dependentes de l’àrea de servei més estranya (a la vegada que tranquil·la i agradable) que he vist mai, de l’autopista més estrany que hi deu haver (uns 6 carrils per banda amb quasi cap cotxe circulant-hi). Sempre les cançons, els somriures dolços, l’harmonia perfecte. Com als parcs als festius, on milers de persones reunides per grups d’amics o familiars juguen a jocs, mengen, s’entrompen i ballen i canten, del nen més petit a l’anciana de la família, ataviada amb el vestit tradicional, que fa més diumenge. Se’ls veu contents i disfrutant, com a la bolera o als parcs d’atraccions que hem visitat, i on ens hem barrejat amb la gent de la gran ciutat.

Les cançons que ens han anat cantant em tornen al cap: la de benvinguda, un clàssic que anirem taral·larejant tots, en un moment o altre, la de Kim Jong Il, de melodia enganxosa, o la Internacional en coreà (cantada per un grup de cambreres uniformades, no cal dir que moment de pell de gallina).

Torno a mirar la lluna, desprèn tranquil·litat...em fa pensar que tot el que em anat veient en desprèn, tant aquí Pyongyang, amb les seves avingudes sense cotxes i les flors de colors (moltes d'elles semblen de plàstic, però donen color, que és la seva funció) per carrers i balcons; com a les zones més rurals i allunyades, on no se’ns permet fer fotos perquè sembla que som els primers turistes que voltem per aquells paratges i no volen que els locals es violentin amb la presència de càmeres i estranys. Ho trobo just. Camps i camps d’arròs; poblets reconstruïts, amb gust, després de la guerra de Corea que ho va arrasar tot. Carros tirats per bous. Bicicletes. Nens i grans que saluden somrient, estranyats per aquell autobús ple d’alienígenes circulant per aquella carretera, sense asfaltar però completament plana, per la qual devia fer hores (si no dies) que no passava cap vehicle a motor Tampoc es veuen controls policials ni militars armats controlant a la gent, com seria d’esperar. La tranquil·litat d’avançar poc a poc per aquelles carreteretes, sense gasolineres ni bars de carretera, ni grans supermercats ni anuncis per tot arreu. En aquests paratges visitem cooperatives i granges, altre cop, perfectes: els porcs tenen molt més espai que molta gent a la ciutat de Barcelona, i a la guarderia dels conills, aquests tenen unes atraccions per jugar-hi que serien l’enveja de qualsevol guarderia de canalla de Pedralbes.

Miro, abans d’adormir-me, de recordar que més hem visitat, i recordo les zones esportives amb aquells palaus d’esports immensos (un per ping-pong, un per boxa, un per bàdminton,...i la gran piscina, molt popular ens comenten, tot i que en aquells moments allà, com a la resta de llocs, no s’hi veu ni una ànima; la gent deu ser treballant o a estudi), l’hospital de la maternitat, amb sales impol·lutes on es te cura de les dentadures de les embarassades, zona de raigs UVA per als malalts als quals no els toca el sol, la sala on hi ha els trigèmins i qua-trigèmins que hi neixen (400 dels primers i 5 jocs dels segons, en el que va d’any; se’ns mostren unes joies molt elegants que es regalen als nens en aquests casos), i una habitació amb televisions i telèfons per a poder comunicar-te i veure’t amb la parenta ingressada i així evitar el perill, si està delicada i la puges a veure, de contaminar-la amb res. Altre cop, la sensació de perfecció és tal que, en aquest món d’humans imperfectes, se’ns fa estranya.

I en els trajectes se’ns explica el funcionament del país: la gratuïtat absoluta de l’educació, la sanitat o l'habitatge; la quantitat assegurada de menjar a cada família i altres parts d’aquest sistema, coses que a un socialista convençut com el que això escriu (socialista de socialista, no de sociata, és evident) fa caure la baba a l’escoltar-ho.

La llum brillant de la lluna entra entre les cortines; potser ja és hora que dormi. El que donaria en aquests moments per veure el que hi ha a la seva cara fosca.

(properament, la segona part del tomb per Corea del Nord: De les diferents tonalitats del vermell)

INTRODUCCIÓ AL VIATGE A DPRK-COREA DEL NORD

El primer dia per Pyongyang ens varen dur a veure el monument al Partit dels Treballadors; impressionant i gegantí, tot i que les fotografies a vegades amaguin la realitat i potser no ajuden a fer-se la idea del seu tamany. Un monument que es veu des de molts indrets de la ciutat. La falç dels treballadors, el martell dels obrers i ells han inclòs la pluma, perquè consideren que els intel·lectuals també han de formar part de la revolució socialista. Apart d'impressionar, el monument emociona, com moltes altres coses del país, on la teoria i la propaganda t'arriben al cor i al cervell, i et fan pensar molt.

He començat a pujar fotos a les quals podeu accedir al link de la dreta. Pel que fa als articles explicant les experiències i les sensacions, estan apunt, però estic pendent d'una petita gestió burocràtica per a procedir a penjar els articles. Espero que sigui en breu; mentre, teniu les fotos per anar-vos fent una idea del tema.

(la foto és del Michael, un francès-alemà-suís company del tour; el segon dia a la República Democràtica Popular de Corea la tarja de memòria se'm va morir amb la conseqüent rabieta i atac de mala llet, però com que considero que aquesta foto és un bon resum del país, i una bona introducció a ell, la faig servir per aquest post, tot i no ser meva -però la meva era quasi idèntica-)

LA FURIA DEL SOL, LA HELLO KITTY! I ELS TAURONS DE PUNTA NEGRA

Tot i amb els ulls tancats, no puc barrar el pas a la forta brillantor del Sol, és massa fort. M'incorporo una mica i miro cap a l'aigua, quieta i transparent; amb l’encegadora lluminària del sol, a aquesta hora del dia i en aquest indret del món, es veu tot el que amaga la llacuna, i detecto una silueta que neda arran de la sorra, a poca profunditat; un altre tauró de punta negra. El segueixo amb la mirada, i quan el perdo de vista, i els ulls es tornen a queixar per l'excés de llum, torno a estirar-me del tot, acluco els ulls i, aquest cop, també em cobreixo el cap amb la samarreta; millor. Per fi la foscor total, i una fina veu en francès. No em dono per eludit i miro de continuar en el món de les cabòries i les fantasies tontes, però m'adono que la veueta és ben bé al costat meu, i tot i la mandra, em trec la samarreta de sobre, torço una mica el coll cap a la dreta i miro cap allà.

La nena deu tenir uns quatre anys, i va despullada i plena de sorra; m'està demanant alguna cosa en francès mentre m'ofereix una petxina. Somric, i li vaig a dir en anglès que no entenc francès, però el meu interlocutor té 4 anys i no crec que serveixi de massa. Mantinc el somriure, faig alguns sorolls histriònics de sorpresa agradable i li agafo la petxina que m'ofereix. Segueix la xerrera infantil en francès a la seva bola, per tant jo segueixo al meu rotllo: em poso la petxina a l'orella i faig cara de sorpresa al sentir el soroll del mar, i li passo a ella, que escolta i riu. Després de dir alguna cosa més, agafa un parell de petxines més i, seguida per un petit i graciós gos, que deu ser de la família (la simpàtica neneta és filla de la família propietària dels bungalows; el seu pare és francès -o, com a mínim, d’ètnia europea, i la mare és polinèsia –o polinesiana, polinèsica,...-), marxa una mica més enllà i es passa una bona estona jugant, amb les petxines, uns bastonets i l'aigua del mar. No s’avorreix. Em tapo el cap, escolto el vent, em relaxo i penso en la gran infantesa que deu tenir aquella nena, tot el dia per allà corrent en llibertat, coneixent gent nova que li segueix la corrent i li riu les gràcies, la brisa, la càlida i transparent aigua del mar, les palmeres, l’aire pur, els gossos juganers, les petxines i els bastonets.

Al vespre, després d'un cansat dia de nedar, perseguir taurons i ratlles, i observar les mil formes dels núvols, som sopant al bunga que fa la funció de menjador-restaurant, i veig la nena, que arriba amb la seva mare i el seu germà; els menuts encara van despullats, a la nit refresca un pèl, però no fa necessària la roba. La saludo amb el meu francès ultrabàsic (bon suar, sa va?) i ella somriu i es posa a jugar amb una ampolla d'aigua plena de sorra.

Mentre comencem a servir-nos el deliciós menjar que ens han preparat, i rumiem alguna pregunta típica i tòpica per a trencar el gel amb els hostes dels altres bungalows, que han col·locat (quin pal!) a la mateixa taula que nosaltres, se sent un motor a fora, ha arribat la pick up de la família. Al cap d'un parell de minuts entren el pare de la família i dos sexagenaris d'origen europeu, els pares d’ell, o sigui, els avis dels nens. Abraçades i petons, nosaltres ens ho mirem tot somrient i mastegant. Els nens semblen contents, retrobament familiar. De sobte apareixen tot de bosses i paquets i els donen als nens, que els obren intrigats. Per la nena n’hi ha uns quants: un pijama de color rosa, un vestit de la Hello Kitty!, unes bambes molt mones, nines, una Barbie i un Ken,...i diria que alguna cosa més. Els avis estan contentíssims oferint aquells regals, la nena s’ho mira amb un sentiment que barreja alegria pel fet de rebre regals i estranyesa davant de tots aquells objectes. L’àvia està molt excitada (sí, moltes vegades està més content el que fa el regal que el que el rep) i posa el vestit davant de la nena per a comprovar que la talla es bona i diu, en un francès que no entenem, però l’expressió és universal: que mona que quedarà!!, com si fos una nina. La mare va recollint els papers i les bosses, no sembla massa contenta. Nosaltres ens ho mirem esgarrifats i, com que ningú entén el nostre idioma, comentem la jugada: merda de consumisme, no poden deixar la gent en pau? Fins aquí, en aquesta mini-illa al mig del Pacífic, ha d’arribar l’excés i l’opulència que és el pilar de la nostra societat (i que ha portat a aquesta crisi que potser servirà per a que la gent toqui de peus a terra i baixi dels núvols del món superfantasbulós dels Audis i Cayennes para todos, cases xaxipirulis per a qualsevol, teles de plasma i altres luxes) ? La nena semblava feliç en el seu entorn, despullada i jugant amb el que trobava per aquí; no li calia més, però ara potser començarà a desitjar que li portin més vestides roses, més bambes de marca, voldrà més Barbies, o, fins i tot, potser desitjarà ser-ne una ella mateixa. Cal?

L’endemà sóc estirat a la sorra recuperant-me després d’una bona estona d’snorkel; el ventet és agradable, però el Sol continua sense tenir pietat. Em tapo la cara amb les mans buscant la foscor i quan em començo a relaxar i deixar-me portar per les meves cabòries sento una veueta en francès ben bé al meu costat. La veu és la mateixa d’ahir, però la nena pot ser que en sigui una altra. Un moment o altre hauré d’obrir els ulls i descobrir-ho; un moment o altre.

NOSTRE SENYOR COMPRA A QUEEN ST

PRIMERA ESCENA - Queen St és per on acabes passejant quan ets a Auckland; no és que sigui un carrer especialment maco o original, és el típic carrer que podria ser a qualsevol altre ciutat del món, amb les mateixes botigues i els mateixos llocs de menjar ràpid. Voreres amples, grans comerços i molta gent caminant amunt i avall. És al centre, i és del més passejable que hi ha per la zona, per la qual cosa hi acabes deambulant en un moment o altre del dia.

A base d'haver-hi anat passant ja no et fixes per on camines, no et cal, saps la ruta, per això vas distret i si alguna cosa surt al teu pas, et fa un bon ensurt. Es una noia asiàtica (xinesa, segurament) guapota i amb un somriure que sembla sincer, ens dóna un paperet negre, li agafem per respecte, accelerant el pas, no fos cas que aquell paper fos un esquer per després poder fotre't el rotllo; quan som unes vuit o nou passes més enllà ens el mirem: THE TEST, és el títol. Curiositat. Ho obrim i el que hi ha, la portada no enganyava, és un test, que llegim i anem contestant mentalment; és molt fàcil i no cal pensar gens les respostes:

1. Has mentit alguna vegada? Sí, clar
2. Has robat alguna cosa algun cop? Sí
3. Has desobeït algun cop els teus pares? Sí
4. Has odiat algun cop algú i has desitjat que es moris? En els temps que corren, i tant!
5. Has utilitzat el nom de Jesus o Crist en và? Més el del seu pare, però, segurament, també.

Dóna la sensació que estiguem davant d'un altre d'aquells pesats formularis d'immigració que has d'omplir a correcuita abans d'entrar als països, on et pregunten una série de coses on les respostes acostumen a ser òbvies..........Estem davant d'un formulari d'immigració? Sí ho és del Cel, em sembla que tindrem l'entrada fotuda.

SEGONA ESCENA - Una altra passejada per Queen Street, unes hores després, abans d'anar a apalancar-nos a la nostra habitacioneta. Seguim anant distrets; pot ser que parlem de qualsevol cosa o, és probable que estiguem fent mofa d'algú que acabem de veure (és lleig, però tothom ho fa, i tens aquell consol de pensar que segur que algú s'està encardant de tu en aquells moments, i tot i que espero que no sigui cert, serveix com a autoexcusa). Doncs res, que tornem a anar distrets pel carrer de les botigues pijes d'Auckland i ens tornen a sobresaltar, aquest cop no és cap asiàtica de mirada afable ni ningú que ens vulgui vendre cap moto, simplement topem amb 3 armaris, en sentit figurat. Bé, per sort no hi acabem de topar fisicament, però ens va d'un parell de centímetres. Ells ni tant sols es percaten de nosaltres, van per feina, i juguen en una altra lliga. Nosaltres si que ens els mirem; collons, quins pallus. Són grossos i forts, molt forts. N'hi ha dos que fan tota la pinta de ser els guardaespatlles del tercer, tot i que aquest és el que sembla més fort i fa més mala pinta: pelat al zero, cara de pocs amics i posat de superioritat total (jo si fos així potser també hi aniria). Van elegants, mudats, i estan entrant, molt decidits, a la botiga Gucci. Saben pel que van, i si al cap d'uns segons se sentís una ràfega de trets, a ningú li estranyaria; però no hi ha trets, potser simplement van a comprar roba cara. A fora els espera un altre macarra, que deu ser el xòfer, fent guàrdia davant dels dos cotxes que deuen pertànyer a aquesta camarilla; estan mal aparcats, però sembla que tinguin llicència per a fer els que els surti dels ous; no crec que ningú gosi a multar-los. M'agradaria veure-ho.

Els vehicles són un Porsche Cayenne i un Rolls Royce modern i elegant, bé, de fet el cotxe més elegant que he vist en molt temps; sembla que si vols mostrar que tens calers t'has de comprar un Hummer, però al costat d'aquest Rolls allò és una cutrada; això sí que és elegància. Juguen, sens dubte, en una altra lliga. Hi ha altres xafarders que estan parats i fan fotos al cotxe, i ens parem i el mirem; no tenim cap interés en els cotxes, però aquest té magnetisme. Segueix sense haver-hi trets dins de la botiga, i el macarra de fora juga amb l'Iphone i ignora els humils curiosos. Mirem una mica més i la matrícula ens crida l'atenció: GOD (Déu), les tres lletres són l'únic que hi ha escrit. Déu. Ho comentem, ens ho tornem a mirar, i al principi riem (quin malalt, quin mafiós, realment es deu pensar que és Déu,...blablabla), però de sobte em poso trascendental i alguna cosa dins meu em diu que potser sí que és Nostre Senyor, i m'ho començo a creure. El primer que em vé al cap és que, després d'arrossegar la càmera des fotos durant mesos, el vespre que m'he decidit a deixar-la, perquè se suposava que no veuria res que valgués la pena, ens topem amb Déu, quina mala sort; i té tel·la, que davant de la presència de l'altíssim, amb l'únic que pensi és amb les fotos.

Reflexiono sobre altres moments on (quasi) he cregut en la seva existència: allà a Pushkar (Índia) fent rituals amb aquell braman discapacitat davant del llac, vaig arribar a creure que potser si que existia quelcom allà a dalt i que si feiem les pregàries i tiravem les flors al llac, es complirien els nostres desitjos; o a Mashad (Iran), entre milers de xiites plorant i ressant sense parar, també vaig pensar que realment hi havia d'haver un Déu. Però aquells Déus no m'acabaven de convèncer, els trobava irreals; no com aquest, que em fa creure que realment ha d'existir Déu, i ha de ser aquest.

Potser se suposa que el test l'havia d'entregar a ell directament? A ser així hauria de mentir, però se'n deuria adonar; i si digués le veritat igual em clavarien una pallisa entre els quatre i m'enviarien a l'infern. De fet, potser la resposta mental del Test ja ha valgut i ara mateix som al Cel; trobar-se Déu comprant roba tranquilament no és tan normal...vés a saber.

TERCERA ESCENA – Uns dies més tard som lluny de la gran ciutat, de les botigues de marca i les voreres amples, en un poblet als peus d'un espectacular glaciar. Som a la cuina del guesthouse, rentant els plats després de dinar i abans d'anar a fer el dropo una estona (al matí hem fet una bona caminada i ens ho hem guanyat). Se m'apropa una dona gran (ancianota) amb alguna excusa banal, i al cap d'uns segons, i tot just tres paraules encreuades, ja s'ho ha muntat per explicar-me, amb pèls i senyals, que ha tornat a néixer, i que és molt feliç, i que la seva vida és per escriure un llibre, i que és molt afortunada; es veu que un gamberro a Chicago, la seva ciutat, la va tirar per terra i li han operat el cap amb plaques i històries, una operació molt delicada, s'encarrega de matisar, i ensenya insistentment les ferides que té al cap (aquí els pèls i senyals), se suposa que he de mirar-li durant una estona (l'Ok Ok, no sembla disuadir-la). Trobo una excusa per escapolir-me d'ella, tan banal com la que ella a trobat per aproximar-se'm. Poc després ja ha aconseguit explicar el miracle de la seva vida a uns altres hostes, i uns altres, i uns altres.

L'endemà, rentant els plats de l'esmortzar, s'apropa altre cop la dona, i amb una altra excusa banal (té un repertori de tres o quatre) torna a engegar, però jo reacciono ràpid: “ja varem parlar ahir!” , “Ah sí, és veritat; quina història, eh, la meva? Déu em va salvar!” No goso dir res, però sé que això no és cert; aquell catxes mafiós del Rolls no feia pinta d'anar pel món salvant iaiones tustades; feia pinta de molts coses, però de tenir pietat per aquesta dona i salvar-la? D'això, no. Bé, ho potser sí, per a que es passi la resta de la seva vida donant pel sac a la gent amb la que es creua (va, no siguem dolents, que ja tinc prou punts en contra per no anar al Cel).

TOT ES MOU SOTA AOTEAROA NOVA ZELANDA

”I sobretot, quan aneu a dormir, no tanqueu la porta de l'habitació del tot; que quedi ajustada”

“Per què?”

“Home, pels terratrèmols; si tens la porta tancada i hi ha un terratrèmol, tot es pot moure i pots quedar tancat a dins. Però bé, a la vostra habitació hi ha una finestra i podrieu sortir per allà.”

Collons...mai se'ns hauria acudit això...deixar la porta ajustada sense tancar-la...això no entra dins de la nostra lògica.

“Ah, i agafeu aquesta llinterna, que si hi ha un terratrèmol és fàcil que marxi la llum i estar a les fosques, en un moment així, és molt fotut”.

“Jeje”...és un riure fluix i discret, una mica de mofa, però de bon rotllo; un riure de: mai tant, no?

“No rigueu, no. Veniu, veniu...”

Seguim l'Alison pel passadís de la seva acollidora casa, tota plena de records dels viatges pel món que han fet els últims 40 anys, i a l'habitació que fan servir de despatx hi ha el Bob, davant de l'ordinador. Ens ensenyen en una gràfica tots els terratrèmols que hi ha hagut en els últims dies pels voltants de Wellington (on som), i no són pocs; n'hi ha hagut per tot arreu i de tots els graus. Caram.

Anem a dormir amb la porta mig ajustada, per a que vegin que els fem cas, no perquè creiem que aquella nit hi pot haver un cataclisma. Mai tant.

Uns dies abans erem fent unes cerveses amb la Mayzie a Christchurch, la seva ciutat; la varem conèixer fa un parell d'anys, ella en tenia disset, i voltava per l'illa de Java en bicicleta; ens tenia ben admirats; joveneta, petita i seca, sota les pluges monsòniques, montanya amunt. Havíem quedat davant de la catedral de la ciutat, l'edifici més emblemàtic de la ciutat.

Aquest matí, al llevar-nos, ens sorprèn que tinguem, a Facebook i Hotmail, quantitat de mails de gent que no sap que hem tornat a Catalunya, demanant-nos si estem bé. Veiem les imatges dels edificis caient, la catedral mig ensorrada i la gent corrent pel carrer ensangrentada. Enviem un missatge a la Mayzie per veure si està bé. Mai tant.

ALGU HO HAVIA DE FER (PIRATES CONTRA PIRATES)

Els ulls són totalment negres, com si fossin tot pupila, i em miren fixament. Aguanto la mirada i hi ha una connexió total; no sé que deu estar pensant, però la seva cara i la seva mirada són tant afables, que no sembla que hagi de ser res dolent. Estem una estona mirant-nos, no crec que pugui repetir això gaire sovint i vull aprofitar, com si al final hagués de poder entrar a dins seu i saber el que està pensant o sentint. Al final se'n cansa, tanca els ulls un moment i els torna a obrir, però ja fixant l'atenció en alguna altra cosa, recolça el cap a les roques i segueix vagarejant sota el sol i la suau brisa que ens acompanya en aquesta zona acostumada a forts vents.

M'aixeco, m'allunyo d’ella i volto per la zona, rocosa i amb l’aigua que, poc a poc, amb la pujada de la marea, ho va inundant tot. Hi ha força foques a les roques més allunyades, separades de la gent i els cotxes pel mar, tranquiles i sense espectadors, em consola pensar que, si volen, poden arribar-se allà i reposar amb intimitat; però pel meu voltant n’hi ha unes quantes més, mandroses i endormiscades, rodejades de gent que se’ls apropa quasi a tocar, i els fa fotos i les admira; els cartells diuen que s’ha de deixar una distància d’uns 10 metres entre tu i elles, però ningú ho respecta; són animals salvatges, de més envergadura que nosaltres i amb unes dents força més afilades, però es veuen tant dòcils...allà estirades, de tant en tant aixecant el cap per veure qui és el tanoca de torn que les està retratant. Es fàcil d’entendre que una nit del mes de desembre un grup de persones n’aconseguís matar més de vint a cops. Posa els pèls de punta imaginar-s’ho. I les tòtiles segueixen allà, a l’abast de turistes emocionats i ments criminals.

Qui ho va fer? No se sap; és d’esperar que la policia hi està fent alguna cosa al respecte, qui sap. Però hi ha altre gent que també està preocupada pel tema i intenta avançar en la investigació. Hi ha una recompensa de 11.500 NZ$ (uns 6.400 €) per a qui aporti pistes dels culpables; la recompensa l’ofereix l’organització no governamental Sea Shepherd, que, tot i que existeix des des el 1977, s’ha fet famosa els últims anys amb la sèrie de televisió Whale Wars, i les aparicions del seu cap Paul Watson (va ser cofundador de Greenpeace, però en va ser expulsat per la seva idea de com s’havien de fer les coses) a pel·lícules documentals imprescindibles com The Cove o Sharkwater.

Hi ha una frase del capità Paul Watson que resumeix el que ells fan i la filosofia que tenen:

“No m’agrada protestar, és submissiu. A la societat, tenim uns patrons de com es suposa que hem de protestar: peticions, cartes, vot o boicot. La gent no està acostumada a intervenir directament, que és el que fem nosaltres.”

I no només són paraules, sinó fets: ells són els que patrullen per les Illes Galápagos vigilant que es compleixin les lleis, perseguint els pescadors i caçadors furtius en aquell paradís animal, ells i només ells, amb les aportacions voluntàries, perquè ni el govern d’Equador ni ningú altre ho fa; i són ells els que cada any es juguen la vida perseguint pel Mar àrtic els vaixells baleners japonesos que quebranten les lleis internacionals; i són ells els que s’enfronten als furtius de taurons, de dofins i d’altres espècies; i són ells els que ofereixen recompenses per als culpables de crims com la matança de foques a Kaikoura. Mentre altres com Greenpeace s’ho miren ,es lamenten, i fan fotos i vídeos, ells intervenen directament, amb l’acció directa i el costi el que costi, intentant fer complir unes lleis que ja existeixen però que ningú executa.

I porten com a ensenya una adaptació de la bandera pirata, perquè són considerats pirates moderns, i ells se n’enorgulleixen; però qui són els pirates, realment? Ells, que intenten fer acomplir les lleis i donen la seva vida per salvar vides? O els que, contra les lleis establertes i contra el medi ambient i el nostre futur, maten, roben i destrueixen amb l’única finalitat de fer més i més diners?

Això em fa pensar amb tot el rotllo dels pirates i Somàlia; m’enfurisma sentir parlar del tema i de que la paraula pirates no s’utilitzi per a descriure els que, aprofitant una situació de guerra i de falta de legislació causada per tots aquests anys de caos i misèria, van fins a territori somalí per a pescar tant com poden i robar els recursos naturals d’aquella pobra gent sense recursos. Però bé, això ja és un altre tema...

SEMPRE HI HA UN ALTRE CAMI

Hi ha la majoria; els que deixen casa seva molt d’hora al matí, quan el sol encara no ha sortit. Deixen els fills per tota la llarga jornada que passaran fora de casa, treballant per alimentar-los. Al vespre, cansats, tornen cap a la llar, a la mateixa hora que torna tothom, fan cues, pateixen aglomeracions i nervis; segueixen el camí establert, travessen els carrers, en grups, com ramats d’ovelles; al final es reparteixen i cadascú es dirigeix cap al seu forat, passen per la porta i s'uneixen als seus; quan els sol ja s'ha post.

N'hi ha d'altres que segueixen una rutina semblant, però els toca viatjar més estona, i per tant, sortir de casa abans i tornar més tard. Viuen a les afores del centre, a les zones desprotegides i abandonades de la ma de deu; troben mes obstacles, mes dificultats; son fora de les barreres, que els atrapen, però que també els protegeixen. Potser hi són perquè no volen ser amb la majoria, i prefereixen pagar-ne el car preu, o potser és que les multituds no els volen a ells; o potser un dia van perdre el nord i ja han quedat exclosos per sempre d'aquella societat moderna, amb facilitats i protecció. Sigui pel que sigui, són els marginats, i el dia a dia per ells encara és més dur.

I, després, hi ha els que han aconseguit trobar un camí alternatiu. En són una minoria. Els que renuncien a les comoditats de l'urbe, però també al seu encartonament i control. Han anat més lluny de les afores de la societat i han trobat que també es pot viure d'una altra manera, seguint les seves pròpies directrius i els seus propis camins, excloent-se dels problemes, a la vegada que dels artificis i les pautes.

I, en tots els grups, hi ha els decidits, els segurs, els que fan el primer pas quan consideren que es pot fer, després de valorar els pros i els contres; els agosarats. I, després, hi ha els covards, els que prefereixen que algú altre decideixi per ells; els del piló; quan els altres avancen ells avancen, i quan els altres paren, ells paren, sense saber massa per que, escudats en la multitud.

El primer grup esmentat, a la colònia de pingüins d’Oamaru, són els que 1 hora abans de la posta del sol, ni un minut abans ni un minut després, arriben en colles a la platja, davant l’atenta mirada de tots els turistes que seuen a les grades habilitades, darrere les balles, esperant el gran moment. Si avui toca a tres quarts de vuit del vespre, a tres quarts de vuit del vespre comencen a arribar els primers grups, descansen i s’enfilen poc a poc per les roques que separen la platja de la seva colònia, on la ma de l’home els ha construït caus i els ha forjat barreres per a evitar que els depredadors els ataquin i els cacin. La majoria dels grups són grans; al cap de poca estona ja se n’han comptat més de dos cents individus, plomats i menuts, que seguint el ritual de cada dia, passaran pels forats que els duran als caus on els esperen les cries.

El segon grup és d’una trentena, i cada nit desembarquen una mica més enllà de la colònia; ells no passen per la catifa vermella com els altres, ni tenen el públic dalt de grades, ni el camí cap als seus caus està marcat per tanques de fusta, ni tan sols els seus caus són fets per mans humanes. Es podria dir que són lliures i que han aconseguit escapar-se de la gàbia, però com dèiem, a vegades la gàbia que et limita també et protegeix, i aquests grups de desventurats tenen la mala llet (o la mala estratègia dels seus líders) d’haver de creuar la carretera i el pàrking just quan la gent surt de veure l’espectacle. Sempre hi haurà qui els localitzi, i qui cridi a la resta, i qui faci fotos amb flaix tot i que es demana que no es faci per respecte a aquestes curioses aus, i sempre hi ha qui pari el cotxe davant seu amb les llums enceses, i els grups que els rodegen sense ser conscients que aquelles bestioles no són de joguina, i que estan atemorides i el que volen es creuar aquell infern i desaparèixer en la foscor dels arbustos. La gent els persegueix i els retrata; la mateixa gent que ha portat els depredadors que els maten, que posa la seva vida en perill contínuament, i que després els vol salvar, els vol arreglar la vida, i en vol fer un espectacle; com ens agrada als humans això de jugar a ser Déus i fer pinotxos.

I hi ha els de l’últim grup; els de l’altre camí, els de la tercera via. Cada nit, quan tornem xino xano cap al poble, deixem endarrere les multituds, de persones assedegades de memòries vacacionals úniques i de pingüins assedegats de descans i d’intimitat, i per la carretera van passant els cotxes de la gent que torna cap als hotels, però es respira tranquil·litat; és fosc, el mar a la dreta, a tocar, tranquil; i uns magatzems tancats i silenciosos a l’esquerra; i just quan passem per allà, cada nit, descobrim unes ombres petites entre les roques, moviments que fan saltar alguna alarma en la retina i que et diuen que allí hi ha quelcom; ens ho mirem de lluny, són ells dos, sens dubte. Els dos pingüins, quan es senten segurs, surten de la zona de les roques i travessen corrent fins a la carretera, tenen arbustos per amagar-se, però quasi mai els calen, allà no hi ha ningú, ni ningú esperarà trobar-hi cap pingüí; no tenen barreres que els marquin el camí ni persones que hagin de fer callar la gent i fer-los guardar les càmeres, però tampoc els fa falta, allà ningú els molesta; viuen en el seu món, sense paparazzis ni caixes de fusta; no han de donar explicacions a ningú ni passen sota els compta pingüins instal·lats a la colònia, ja no són nombres. Potser aquesta nit algun gos famèlic o algun gat juganer els descobreixin i els ataquin; és poc probable, però a la vida, si es vol ser lliure, s’han de prendre alguns riscos.

Un cop a la carretera, s’asseguren que no passi cap cotxe i creuen cap a la foscor, desapareixent entre el negre i el verd de les herbes i els arbres; ens els mirem, de lluny, admirant-los; arribem a la carretera, ens assegurem que no passi cap cotxe i creuem cap a la foscor, desapareixent en ella.