UN PARELL DE CONTES

1. DE LA FLAMA QUE MAI S'APAGA

Hi havia una vegada un heroi que, despres de moltes desventures amb les quals no us avorrirem, cavalgant el seu cavall alat, Pegassus, va vencer el temible monstre Quimera, el qual va entaforar sota terra al Mont Olimps pero, tot i que estigues mort i enterrat, mai va deixar de treure foc per la boca, el qual sortia a l'exterior.

Aquesta es una llegenda que junt amb moltes altres explicacions divines i mitologiques intentaven explicar com podia ser que de la montanya sortissin flames que no s'apaguessin mai; i la veritat es que no es d'estranyar, perque inclus ara, a l'epoca en que estem i tot el que hem vist, quan pujant la montanya et trobes amb totes aquelles flames que surten del terra en una vintena de punts i que mai s'apaguen, no t'ho acabes de creure i t'ho mires i remires i, fins i tot, com a minim en el nostre cas, remenetes i curiosos empedreits, vem apagar varies d'aquestes flames amb aigua (mentre l'Anna anava remugant que alla i posaven brases i que era un timo) per veure com al cap d'uns segons la flama tornava a apareixer. Increible. Evidentment te la seva rao cientifica, pero a vegades agrada deixarse portar per la magia i la llegenda, i mes en un cas com aquest, origen de la flama olimpica (que mai s'apaga; be, a no ser que li fotin canya amb extintors els Free Tibets).

İ el punt de partida per la nostra expedicio mitologica, uns campaments de casetes a sobre els arbres on vem dormır, en mig del bosc i al costat de les ruines d'Olimpos. Visca el xavolisme motxileru!!!

2. DE LES XEMENEİES DE LES FADES

L'arribada a Goreme a la posta de Sol es impactant, no t'ho acabes de creure...mentre fas carreres, motxilots a l'esquena, amb altres parelles de guiris per aconseguir els pocs llits que hi queden, et vas mirant totes aquelles roques tant estranyes, moltes d'elles amb portes i finestres i roba estesa i fins i tot, com no, alguna bandera turca.

Un cop situats ens hem passat dies voltant per aquests paratges, fregantnos els ulls de tant en tant per assegurarnos que el que veiem era real i no estava causat per la falta d'embutits de la Plana, de Cerveses Estrella i de sentir El Canto del Loco per tot arreu. A moments et sembla que t'han de sortir Hobbits, o la familia adoptiva del Luke Skywalker, o Barrufets, o els han de sortit cames a aquestes roques i s'han de posar a caminar...o, ja entrada la nit, veient totes aquelles formes fantasmagoriques retallant el cel, ens oblidavem dels Hobbits i ens anavem girant pensant que no ens sortis algu tipus els fills de sa mare (en perdo) de "Las colinas tienen ojos". Tot plegat es com passejarse per un decorat del Tim Burton. Podeu mirar les fotos, pero no fan cap mena de justicia.

I les expedicions a aquests decorats impossibles i naturals, les feiem a partir d'una casa en la cova, regentada per un solitari entranyable i curios, amb el seu barret de cowboy, la seva ampolla de Raki i els seus coloms entrenats.

EXTRA: UN PETIT CONTE PER NO DORMİR

Despres d'una nit de viatge avui hem arribat a Erzurum, ciutat cap al nord on en teoria fa un fred que pela (ja haviem pressupostat unes samarretes Damart i uns calçotets llargs de padri) pero per la qual ens hem passejat tot el dia en maniga curta, a la qual hem vingut per a arreglar el tema del visat d'Iran; en teoria en aquest consolat el visat te'l donen al moment, a diferencia de les altres ambaixades (Madrıd, Istambul, Ankara,...) on els tramits son costosos i les denegacions de visat massa comunes, pero ens hem trobat amb un pallu sorrut i sec que desde darrera d'una finestreta minuscula ens demanava tot una serie de requisits (ingres a un banc, fotos de l'Anna tapada - a Madrid ens van dir que no calia-, fotocopies dels passaports,...) que hem aconseguit despres de tota una gincama per la ciutat per a que el burocrata dels ous ens faci (be, hem faci a mi que soc el mascle de la casa) un interrogatori extensiu i excessıu, i despres dels nervis ens digui que tornem d'aqui 10 dies (minim) per veure si ens el donen o no! Ara a canviar tota la ruta i tornar cap aqui d'aqui uns dies a veure que passa (i aixo que havia passat pel barber i tot, que ja anava força pollosot i volia causar bona impressio...per cert, el barbers aqui passen un encenedor per les orelles per a eliminarne els pels! sempre es veuen -i es pateixen en carn propia- coses noves).

De moment dema disfrutarem d'aquesta curiosa i conservadora ciutat (molts xadors) entre estepes i montanyes nevades i a la nit ens encaminarem cap al Kurdistan turc.

PEL MEDİTERRANI TURC (O COM FER RAFTING EN GOLONDRINA)

Ahir ja ens van advertir que avui el dia seria "windy" i que per aixo no farien la sortida en kayak; i aquest mati, quan em sortit amb la barca del port de Kas (amb s trencada, que sona sh), ja feia força vent i ens moviem mes del compte. Despres el dia ha estat de conya i el mar molt calmat: banyets en raconades brutals, navegant entre els pilons d'illes que hi ha davant de la costa (unes turques i d'altres gregues), visita a l'aillat poble de Simena i la seva impressionant fortalesa i necropolis licia, passada per sobre de la "Ciutat Submergida de Kekova" que és una ciutat bizantina que es va enfonsar al s.II per terratremols i de la qual veus ruines fora de l'aiguıa i que surten del mar, i pel fons de vidre de la barca pots anar veient anfores que han quedat sota el mar,...Pero a la tornada el mar ha començat a agafar mala ostia de la bona i la cosa no ha tingut preu: xisclets, riures histerics i somriures de complicitat angoixada, esquitxades per aqui i per alla,...realment magnific; en rafting seria un 6-7, pero no se com van les graduacions en tema golondrines.

Apart d'aquesta batalleta, aquests dies ens han anat molt be: vem estar a Pamukkale (ja debieu veure les fotos), on hi ha les ruines de Hierapolis i les espectaculars i surrealistes piscines naturals de Traverti, tambe anomenat el Castell de Coto. I despres ens vem encaminar cap al sud, en busca de la platjeta ı els alicients d'aquest trosset del Mediterrani otoma: primera parada a Fethiye, un lloc que tot i força turistic te el seu encant ı es un bon punt de partida per visitar varis llocs interessants com el "poble fantasma" de Kayakoy, que es una poblacio que en els intercanvis entre els musulmans que van vindre de Grecia a Turquia i els cristians que van marxar a Grecia va quedar buit, deixant unes 2000 cases buides, ara moltes d'elles en ruines i que crea un paisatge força trist i surreal; i l'altra visita que vem fer desde Fethiye va ser una turistada: ruta en barca per les 12 illes (que en realitat son 11 i pares a 5), paisatges maquissims i banyets en llocs bastant paradisiacs, tot i que hi sobraven les altres 50 persones de la nostra barca i l'altra desena de barques amb les corresponents desenes de guirots (i aixo que es temporada baixa!), pero no cal dir que a la salut d'aquestes manades de turistes ens vem fer uns bons farts de riure (un grup de turcs fashionetis ballant musica turca amb un grup d'angleses cincuentones entrades en carns, a la coberta de la barca, no cal dir que no te preu).

I res, tot i que no portem masses dies al pais ja ens anem fent una mica d'idea del que hi ha, tant pel que veiem com pel que llegim a llibres i diaris, com, sobretot per la gent que coneixem, com la familia de classe mıtja que erns va recollir fent autoestop i que pel contents que estaven sembla mes que els haviem fet el favor nosaltres a ells que no al reves, com va ser; o els turcs mes ruralissims amb que topes als busos de linea, amb moltes ganes de parlar i riure amb tu pero com que, logicament, no parlen ni una paraula d'angles, la cosa es converteix en una marato de senyes dificilment compreses, riures complaents i, sobretot, molt bones intencions.

A l'anar viatjant t'adones que l'excepcio no es que en un pais o altre la gent siguin bellissimes persones, desinteressats i generosissims, sino que del que t'adones es que la verdadera excepcio es la fredor i rancietat occidental.

ÇANAKKALE, EN ZONA DE GUERRA

El dia es plujos i el port exageradament solitari; la travessa de l'estret de Dardanels a bord d'un ferry carregat d'autocars, cotxes, bicicletes i algun burro que arrossega un carro, massa tranquila i amb un toc depriment, i l'arribada, tot i que el lloc sigui mes gran i menys estetic, et transmet la sensacio de les arribades a Formentera. No hi ha res que et faci evident que en aquesta zona s'hagin dut a terme dos de les batalles mes sagnants i llargues de la historia.

La batalla de Gallipoli de la Primera Guerra Mundial, inmortalitzada al cine amb un personatge d'indubtable talent actoral com es Mel Gibson; i l'altre, la batalla de Troia. Hem arribat aqui amb l'intencio de visitar els dos llocs, pero en vistes a la clatellada que t'endinyen per fer-te un tour pels camps de batalla (per molt que et passin la pelicula del Gibson com a valor afegit), hem optat per visitar dema al mati les ruines de Troia, ja que tot i que no siguem massa aficionats a l'arqueologia ni l'historia classica, n'has sentit a parar tant que fa gracia de passejar-t'hi, i a la nit agafem un autocar cap a Denizli per a passar un parell de dies a Pammukale i despres baixar fins a la costa, a veure si trobem mes bon temps i podem fer alguna capbussadeta.

Per cert, no cal dir que ens ha costat fer el pas de marxar d'İstambul, ja que es impressionant i inacabable; una d'aquelles ciutats, com Jerusalem o Bombay, on no ens faria res passar-hi una bona temporada. A mes, l'afegito d'haver coincidit amb els ultims dies de Ramada amb totes les festes a la posta de sol, repartiment de sopar pels carrers a tothom, fonts rajant suc de cirera, homes i dones convidantnos a participar amb ells, donant-nos dolços, regalant-nos el Cora en espanyol... que ens ha fet dubtar de canviar la nostra arraigada i convençuda fe catolica per la musulmana.

PRIMERA PARADA, İSTAMBUL

No descobrirem res si diem que Istambul es una barreja d'orient i occident, que marca la frontera entre Asia i Europa,...tot i que tampoc es pot dir que sigui una frontera en el sentit estricte de la paraula, ja que no es una ratlla que separi un continent de l'altre, una forma de viure i de pensar de l'altra, sino que hi es tot barrejat. Es una ciutat increible on trobes mercats i carrerons com els que pots trobar, per exemple, al Marroc, caotics, amb fortes olors d'especies, totes les dones amb el cabell tapat,... i despres, nomes a uns carrers, topes amb els bars mes fashions, les botigues de roba mes pijes i la gent mes extremada.

Aquestes diferencies culturals i religioses es fan mes evidents aquests dies amb el tema del Ramada: mentres hi ha bars on la gent menja desvergonyida i on sembla que la cosa no vagi amb ells, al passejar per llocs com el Gran Bazar t'adones que a la majoria el Ramada els te força consumits i, per sort per nosaltres, ni tan sols ens intenten enxufar les estores o els barrets tipics dels turcs que nomes porten els tipics guiris. Les esteses de gent pels parcs i jardins, fotentse uns bons tiberis a la posta del sol tambe son impressionants.

En aquests dos dies hem tingut temps per voltar força i hem començat per fer el que toca fer, per despres ja pulular per la ciutat sense deures pendents. Les visites a la espectacular Mesquita Blava i a Santa Sofia no defrauden, a la vegada que et provoquen una especie de rebuig a l'inevitable sentiment de pertinença al colectiu guiri, amb les cameres disparant a discrecio, les gorres, la roba de coronel tapıoca, les empentes i els adhesius a la solapa amb el numero de creuer al que pertanyen, que no saps si es per a que els identifiquin si es perden o per a que els timin els venedors d'alfombres, pipes d'aigua i altres xuxeries.

EN LA LINIA DE SORTIDA

Ja queden tan sols un parell de dies per a començar aquest nou viatge! La roba apilonada sobre el llit, les motxilles descansant per últim cop en uns mesos, les guies, ja força subratllades, apunt per ser les nostres companyes i conselleres, els passaports preparats per, esperem, rebre una bona col·lecció de segells i vistats, i nosaltres....amb els nervis d'emoció i impaciència típics d'abans d'emprendre una nova aventura...A veure, a veure...

EFÍMER RETROBAMENT AMB DÉU

“Al lago le gustan las rositas”, afirma amb convicció i com si es referís a un nen petit la Maribel, una colombiana ja granadeta i força il•luminada que fa una temporada llarga que corre per Pushkar. Ens n’acomiadem (“Hasta luegito!”) i en fem escarni (“rosiiiiitasss”), però comprem les flors de color rosa, tant per tant... Ens fem amb arròs i pols de colors i ens dirigim cap al llac. L’espiritualitat que ens mou és sorprenent, però en una atmosfera com la de l’Índia és difícil no deixar-se portar pel misticisme que ho embolcalla tot.

Poc abans de la majoria d’edat vaig trencar les meves relacions amb Déu i amb tot el que fos religiós. Centenars de pregàries no havien salvat un familiar proper: no hi havia ningú que les escoltes o, si les escoltava algú, havia passat de tot i, per tant, tampoc mereixia la meva confiança. Llavors havia nascut un jo d’una laicitat i un racionalisme radical. Però aquells mesos en un dels “racons” més contradictoris i absorbents del planeta, amb els seus grapats de Déus, i la serenitat i espiritualitat encomanadissa d’un bramà d’ulleres de vidres massa gruixuts i de cames ortopèdiques massa gastades, ens havien portat a aquella situació i havia fet sorgir, ni que fos per uns instants, un altre jo: descalços i de genolls davant de l’aigua sagrada, amb les mans en posició de pregària, els ulls clucs i la ment més oberta que mai, demanant, crèduls, un desig a aquell que feia tant que havia negat.

Ara, ja immersos altre cop en la vida normal i racional, repasso aquell episodi com una anècdota més del viatge, curiosa i divertida, però quelcom em diu que allà hi havia algú que escoltava i prenia nota.

(penjat a la web de El Periódico)

PREPARANT EL PRÒXIM VIATGE...

Com més viatges més ganes tens de fer-ho, i fer-ho i tornar-hi; no serveix dir que faràs tal viatge i després, ja complagut, t'estabilitzaràs i assentaràs el cap. Al contrari, cada nova escapada et porta a pensar quan serà la pròxima i totes les opcions que hi ha, i si viatjant 1 mes desitjaves viatjar més temps, al viatjar 3 mesos també se't fa curt, i encara necessites més...

Aquesta vegada marxem sense bitllet de tornada, la qual cosa vol dir que ens hi podem estar molt temps o que, segons com vagin les coses, tornem a córrer aviat per aquí (esperem que no perquè voldria dir que alguna cosa ha anat força malament!).

La idea és començar per la Gran Constantinobla per després anar descobrint Turquia (la veritat és que en el primer viatge, quan llegeixes i t'informes sobre el lloc, ja estem descobrint moltes coses que prometen molt, més enllà de Capadòcies, Troies i Efesos) i mirar de descobrir també el Kurdistàn turc. D'aquí passarem (si, repeteixo, tot va bé) a Iran, i després la idea és anar cap a Asia Central (Turkmenistan, Uzbekistan, KIrguistan,..)...però bé, ja veurem sobre la marxa, que en els viatges entre el que et diu la gent que vas coneixent i el que vas trobant, mai acabes fent el que havies pensat.

De moment anar viatjant mentalment amb les "Lonely Planets" de la zona i anar llegint llibres de política i història per arribar allà el màxim d'informats possible.

FEZ, AMB ELS DEURES FETS

Potser perquè va ser el primer lloc que vam conèixer del Marroc, en el nostre primer viatge(t); potser per la seva bellesa i els seus surrealistes i poètics contrastos; potser pels seus zocos amb un encant natural que es troba a faltar en la primera presa de contacte amb Marràqueix i els seus eixams de guiris; potser per cap d’aquestes raons o, potser, per totes elles, Fez roman en el més alt del nostre particular podi de poblacions del país del Magrib; això tenint en compte que ens queda molt més per veure que el que hem vist en les escapades que hi hem fet.

El que també té a favor aquesta ciutat és que era el segon cop que hi anàvem i, això, també fa guanyar punts. La primera vegada que visites un lloc té l’avantatge de la sorpresa, de la novetat, del descobriment,..., s’afronta amb curiositat i excitació; amb una imatge mental que t’has fet a partir del que has llegit o t’han explicat, que finalment no té massa a veure amb el que realment et trobaràs, sigui per bo o per dolent. En l’arribada a un lloc, sobretot una ciutat, es requereix cert temps per, per una banda, aconseguir ubicar els barris i zones: com anar al casc antic i com tornar a l’hostal, d’on surten els bussos o els trens per a quan haguem de tornar a carregar les motxilles per a la pròxima parada del viatge, on hi ha el restaurant més barat,…; i, per altra banda, per fer els deures: en aquesta ciutat hi ha tal barri que no et pots perdre, en aquest poblet hi ha uns artesans que són únics al món, en aquesta regió hi ha unes tribus interessantíssimes,…En canvi, la segona vegada que visites el lloc ja has passat per aquests tràmits, ja has vist “el que s’ha de veure” i has anat a on “s’ha d’anar”.

En el cas de Fez, ja havíem après a orientar-nos a través del laberíntic zoco i els seus carrerons excessivament estrets, havíem visitat les famoses “teneries” (principal reclam turístic de la població: patis interiors en els quals es tenyeixen pells amb tints fets amb productes naturals, molt interessant però amb una fortor més que ofensiva inclòs per a un curt d’olfacte com jo) i ja havíem hagut d’esquivar i fer els estira i arronses clàssics amb els comissionistes que et volen portar al millor lloc per a veure com es treballa a les teneries essent, evidentment, el terrat d’una botiga el millor lloc per a l’espectacle, tocant-he, després, aguantar el xàfec comercial (tots aquells rotllos de que no et cal comprar res, que només miris i ja està; sí, i llavors perquè t’ho ensenyen?) i mirar de sortir del lloc sense haver comprat res (a nosaltres ens van aconseguir endinyar un còmode i barat puf de pell).

Per tant, en la segona visita, ja com a coneixedors del lloc i inclòs mirant una mica per sobre l’espatlla als turistes que s’hi perdien per primer cop (els humans som així), vam voltar i voltar per la ciutat emmurallada, vàrem seure durant llargues estones en el bar que hi ha a Bab bou Jeloud, voyeurs privilegiats del tràfec diari d’una gent que tenim tant a prop i que a la vegada són tan lluny, compartint un te amb menta amb les golafres abelles que omplien els nostres gots; pul·lulant pel mercat que hi ha just a fora de les muralles, xerrant amb dones que seien a les escales de la gran plaça que hi ha a l’entrada de la ciutat antiga, mentre els seus marits jugaven a cartes o escoltaven emocionants contes i llegendes; voltant per barris més humils i amb menys interès arquitectònic però molt més d’humà; i, al vespre, observant la posta de sol des de dalt del turó, envoltats pels milers de làpides que n’omplen la falda, entremig, els xais menjant l’herba fertilitzada per les restes dels difunts, i ancians amb sofertes xilabes i ajudats per rudimentaris bastons buscant el racó on descansen els seus avantpassats; i, davant nostre, el Sol desapareixent darrera les muralles, envermellint un cel i un paisatge ja de per si sol misteriós i hipnòtic.

...EL 17 DE JULIOL (FINALMENT) ELS VIATGES MOTXILERUS REPRÈNEN LA SEVA ACTIVITAT!!! FINALMENT NOUS ESCRITS I FOTOS!!!...(TAMBÉ M'ESTIC PLANTEJANT DE FER UN BLOG SOBRE LES EXPERIÈNCIES HOSPITALÀRIES, QUE DONEN MOLT JOC I M'ESTIC CONVERTINT EN UN EXPERT)...

RETROBANT EL MARROC

PRIMERA PART: L'OSWALD DES DE EL MINARET

Ara toca a l'home gran de la xilaba; sense discreció ni tacte l'estiren pel braç, li diuen quatre coses a dos dits de la cara i el comencen a grapejar, a remenar per sota la vestimenta, per dins de la caputxa, pels pantalons; li troben un sobre i l'obren, en miren el contingut i se'l guarden a la butxaca; l'agafen pel coll i se l'emporten a un carreró fins que els perdem de vista, l'instint xafarder ens diu que hi anem, però el seny ens diu que no tenimr es a envejar a aquell pobre home i que si no volem blat no anem a l'era. Es la tercera vegada que veiem aquesta maniobra en poca estona. Estem rodejats de goriles i secretes. D'un moment a l'altre ha de sortir el Rei del Marroc de la porta de davant nostre i ha de passar saludant a tothom. Hi ha gent esperant-lo amb banderoles del Marroc (i algunes de Palestines), però on som nosaltres la majoria són guardaespatlles i membres del servei secret; per això ens hi estem una bona estona, sota un Sol que ens assegura que ens fotra una bona insolació. Les 2 de la tarda no és un bon moment per fer l'estaquirot al mig d'un carrer sense ombres a Meknés, però el moment s'ho val, no tant per veure al Rei, sinó per veure tota la parafernàlia que el rodeja; la Monarquia és el més sagrat al Marroc, i poder veure tot el dispositiu, l'actitud de la gent,...ens sembla interessantissím. Enmig dels vasalls i de tota la goriladada, dos xavals força quinquis es comencen a estomacar a cops de puny, al lloc de tot el Magrib en que, en aquell moment, segurament hi ha més policies en menys espai. Es el Marroc. Els secretes els separen, els esbronquen i els amenacen; al cap d'un moment, fan que es demanin perdó i es facin un petó davant de tothom. Es el Marroc.

Ens mirem els terrats i el minaret de la Mesquita més propera, que ens saluda amb la crida a la pregaria, a veure si hi descobrim algun franctirador i vivim un moment històric. Algú treu el cap en un terrat però abans d'un nanosegon els guardaespatlles ja l'estan escridassant i uns quants d'aquests homes de negre es dirigeixen cap a l'edifici.

Finalment passa el Rei en un cotxe descapotat saludant al populatxo, entre aplaudiments i xisclets tribals. "Bienvenido Mr. Marshall".

Sofocats i satisfets anem a buscar l'ombra. Avui l'Oswald no hi és.

REPLICA D'UNA LECTORA A UN ARTICLE MEU (I CONTRARREPLICA)

CARTA DE REPLICA A L'ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR A LA REVISTA D'INTERMON:

'Me dirijo a ustedes porque he visto en su revista una nota que dice "a losniños (en general en toda India) no les des nada, estarás haciendo un flacofavor a su educación". Me parece poco humano que en una sociedad sumida enla pobreza se aconseje no dar nada, creo que cualquier moneda puedesiginificar que ese dia coman, tambien puede ser un estimulo para intentarmejorar de vida mediante el estudio o similar sin embargo la continuafrustación de la probreza y el hambre puede desembocar en una depresion yapatia que desde luego no lleva a intentar mejorar de vida. Hace ya muchoaños que comprendi que el slogan "dale un caña no un pez" es una utopia comotantas, creo que hay que proporcionar las dos cosas, enseñanza desde luegopero con el estomago lleno, sino no se asimila la enseñnza.

I LA MEVA RESPOSTA:

A la Índia, el sou mínim per un treballador “professional” (amb estudis i bona preparació) girarà al voltant d’uns 70 € al mes[1]; el que pot treure un nen al demanar a un turista poden ser fàcilment 100 rúpies (1,5 €), tot i que dependrà de la generositat i la butxaca del visitant. Per arribar a professional s’ha d’estudiar, fer d’aprenent, treballar dur i buscar-se la vida en un país de milions i d’un sistema laboral i econòmic molt precari. Per demanar a un turista només cal fer cara de gana, de pena, dibuixar un simpàtic somriure o, com a màxim esforç, posar per a una fotografia, sol o amb el satisfet benefactor abraçant-lo. En llocs com Agra, el centre de Bombay, la Ciutat Rosa de Jaipur o als Ghats de Vanarasi, on el flux de turistes és molt important, la quantitat que poden treure al llarg del dia, pel nivell de la Índia, pot ser altíssima. Això els nens ho veuen, i molts pares. Llavors, qui és el tonto que es posa a estudiar o a aprendre un ofici? Ja ho tenen prou difícil com perquè a sobre els traiem la motivació.

No pot ser que els nens automàticament, al veure't, vinguin cap a tu corrent i cridant: "One Chocolate!", "One rupee!", "Money!", "One photo!", "One coin!", i això passa perquè estan acostumats a que els turistes siguem una espècie de Santa Claus. I si algun dia pel motiu que sigui deixen d'anar-hi turistes? Què faran aquests nens que han crescut pensant que no cal treballar ni estudiar perquè pidolant es guanyen molt millor la vida, i amb menys esforç?

Evidentment no som de pedra, i el que això escriu no amagarà que en alguna ocasió acabés donant el menjar que portava a algun nen intocable; la barreja de tristesa i sentit de culpabilitat per la nostra vida d'excessos al costat de la seva vida sota mínims, són evidents; però si realment es vol ajudar, és molt més útil portar llibres o material escolar als col·legis, roba als orfenats, material mèdic a centres hospitalaris rurals, diners a organitzacions,...

Un dels nostres primers dies a la Índia estàvem comprant fruita en una parada de carrer i una nena va venir cap a nosaltres i es va posar a gesticular, fent-se entendre fàcilment: tenia l'estómac buit, estava morta de gana, volia menjar,...Vam donar-li la fruita que acabàvem de comprar, però no la va agafar, ens va mirar amb cara de fàstic i llavors els seus gestos van canviar: vull diners. Vam deixar-la allà, tan tristos com rabiosos. Tot i que ens hi vàrem trobar més vegades, és un cas entre mil i no pot servir per posar tots els nens pidolaires al mateix sac (només faltaria!), però serveix per veure cap a on porta aquesta caritat paternalista occidental.

Fa segles que el primer món robem les canyes al tercer món i, com a molt, els donem el peix més petit. Potser ja va essent hora de que els tornem les canyes o, com a mínim, deixem que se les facin.
[1] Aquesta quantitat és aproximada i orientativa, però no rigurosa, ja que depèn del lloc de la casta, l’estat,…

PASUPATINATH (NEPAL), UN ESPACTACLE DE MORT

L’espectacle és apunt de començar. La cosa promet. Prenem un bon lloc, no el millor, perquè hi ha qui ha arribat abans i, coneixent millor el procediment, s’ha instal·lat abans de que nosaltres ens adonéssim de l’afortunats que som de ser al lloc adequat al moment adequat; però bé, tot i no ser el millor lloc, no ens podem queixar. A la memòria de la càmera hi ha prou lloc per a unes quantes fotografies i fins i tot per a algun vídeo, i la bateria està ben alimentada, no fotem. Ja havíem vist un espectacle semblant al riu Ganges, però aquell cop era a l’alba, de lluny i amb la prohibició expressa de prendre cap instantània. Aquí sí que xalarem; ho veurem des de primera fila i a sobre podrem immortalitzar-ho per a poder impressionar als soferts amics i pacients familiars. Mentre a l’escenari es comença a veure moviment, alguns turistes que acaben d’arribar a la zona s’adonen de que la funció és apunt de començar i, suats i vermells, busquen una bona localitat mentre desenfunden la càmera i avisen als ressagats. Entre el públic es barregen turistes morbosos com nosaltres i autòctons que ja estan farts de veure l’espectacle però pels quals, el vertader show som nosaltres. A segona fila, sadhus (sacerdots ascetes, amb rastes i proclius a fer ganyotes impossibles) i pseudoshadus (ens sembla reconèixer, sota una acurada disfressa, un parisenc amb el qual havíem compartit un llarg i accidentat viatge d’autobús) demanen almoina; i, entre el públic i l’espectacle, grups de mones fan de gamberres teloneres del número principal.
Comença l’espectacle: els familiars arriben, es prepara la pira, l’hereu, amb el cap rapat i vestit amb roba tradicional, presideix la cerimònia. El cos, ja a la pira, es cobreix de palla. S’encén. El cos comença a cremar. Una cama per aquí, un tros de mà per allà. Fotos i fotos. Panoràmica lenta del públic, les mones, els familiars bramant, l’hereu compungit, la socarramenta del difunt i fos en negre després de gravar una estona la fumera d'en Mahendra, Rajanikant o com coi es digués, és igual, el que compta és que ens està regalant unes fotografies fantàstiques. Primeríssim pla de la mà encara crua. Fotografia de les mones voltant pel costat dels familiars, encara bramant. El fum allunyant-se. El morbo guiri força satisfet, és d’aquests dies que t’adones que el viatge ha valgut la pena. Els familiars marxen creuant-se amb una altra família que porta el seu propi difunt cap a una altra de les pires funeràries. Doble sessió? Potser no cal. Ens aixequem fent una última ullada al fum del Rajanikant endut pel vent. S’ha d’aplaudir?

FORMENTERA, LA CUA DE LA SARGANTANA

L’asfalt crema, però tot i així la sargantana s’hi passeja, sense pressa, al seu ritme, el ritme de Formentera. Un ritme que et permet d’observar el petit rèptil, estudiar els seus moviments i veure que, com qui no vol la cosa, ha deixat enrere la seva cua. Camina endavant, sense remordiments ni enyorances, seguint el seu camí, alleugerida, sense girar-se per veure per últim cop allò que havia format part d’ella i que ara queda allà, en mig de la carretera. Desapareix entre els arbustos. Segurament la nova cua aviat començarà a sortir; més forta, sense esgarrapades ni cops.

El ritme de Formentera, que permet, un cop perduda de vista la sargantana, seguir amb el ciclomotor, com la Lucia del Medem, a poc a poc, voltant per l’illa, sota aquell cel d’un blau i d’una llum únics, que sedueix des de que arribes al port de la Savina, i que et transmet una sensació de calma sobrenatural. D’una cala deserta a una altra, de far a far, de la Mola a Barbària. Vivint en càmera lenta, fixante en les petites coses i descobrint la naturalesa, les seves petites banalitats i els seus grans mecanismes, els quals el frenetisme de la vida diària t’amaguen i no te’n deixa gaudir: el moviment de les algues a l’apropar-se a la platja, el vent que va recargolant i deformant de forma surrealista els indefensos arbres, les files de formigues que, amb una organització admirable, quasi castrense, aprofiten les engrunes, el vol de les cridaneres gavines, les úniques que gosen trencar aquesta màgica tranquil·litat, i, com no, el quefer diari de les abundoses sargantanes, vertaderes reines del lloc. I al vespre, la posta de Sol des de dalt dels penya-segats, veient com al nostre voltant, a mida que el mar es va engolint el Sol, la penombra va dotant d’un caire misteriós els esotèrics pilons de pedres que omplen la zona, com fites que et marquen un camí cap a la calma total.

La calma de Formentera que, tan sols posar els peus a terra ferma, produeix en tu una espècie de transformació kafkiana: en aquells primers moments a l’illa és com si et convertissis en una sargantana que deixés en darrera la seva cua, els problemes, els maldecaps, les tonteries i els nervis de la rutina diària, i un cop despresos d’aquesta càrrega, seguint el camí endavant, sense mirar enrere, sense remordiments ni enyorança, però conscients que el moment de la tornada arribarà aviat, i que quan pugem a la barca per a creuar cap a Eivissa, la realitat ens retrobarà i la cua, inevitable i tristament, es tornarà a fer feixuga i ferida.

OASIS D'IGUALTAT A L'ÍNDIA

El sistema de castes i la misèria són dos de les constants més importants arreu de l’Índia, però en els temples sijs (gurdwares) aquestes dos lacres socials no hi tenen cabuda.

Després d’haver voltat varis mesos per l’Índia pensàvem que ja ho havíem vist tot, però al submergir-nos en el Temple Daurat sij d’Amritsar vam descobrir que hi havia una altra manera de veure les coses i de posicionar-se enfront d’aquella societat miseriosa, estructurada pel discriminatori sistema de castes hinduista.
A la porta del temple hi havia elements que ja havíem anat trobant en la majoria dels temples que havíem visitat, com les llargues cues de fidels o el lloc per dipositar l’impur calçat. Però quelcom ens va cridar l’atenció: no hi havia ni un sol pidolaire. “Els sijs estan en contra de l’almoina i la mendicitat” ens van dir. La duresa de l’afirmació ens va encuriosir i decidirem endinsar-nos en aquell nou món per mirar d’aprendre una mica sobre aquella “altra” confessió religiosa.
La visió del temple, immaculadíssim i totalment daurat, és enlluernadora. I observar com milers de sijs es banyen a l’estany sagrat que rodeja el temple, o hi donen voltes ritualment, amb els seus punyals penjats de la cintura i els homes amb els turbants i les llargues barbes, és impactant.
Tot passejant per l’immens recinte vam anar descobrint coses sorprenents. La seva oposició a la mendicitat no significa insensibilitat ni defensa a ultrança de la llei del més fort, ans al contrari, els sijs consideren hipòcrita sermonejar a gent que té l’estómac buit i procuren que ningú pateixi gana ni set, essent l’ajuda al pròxim una prioritat bàsica per ells.
En diferents punts del complex grups de voluntaris proporcionaven contínuament aigua i llet a tothom que ho sol·licitava, entre ells molts dàlits (intocables) demanant que els n’omplin bosses per a emportar-s’ho, sense que ningú els ho recriminés o els tractés, com passa fora del temple, com a inferiors. Hi havia paradetes on es venien refrescs (Coca Cola, com no) a preus irrisoris (menys de la meitat del preu normal a l’Índia), i, el que és més important i un dels pilars dels gurdwares: els langars, cuines comunitàries que funcionen les 24 hores, on cada dia centenars de voluntaris preparen menjar per a milers de persones que, en els gegantins menjadors, disfruten de forma gratuïta, de les llenties i xapatis asseguts a terra en un clima de total igualtat i fraternitat, on no importa la casta, la confessió religiosa, la nacionalitat ni el sexe.
Llàstima que aquesta idíl·lica imatge dels menjadors comunitaris no sigui, ni de lluny, un reflex de la societat índia. Bé, ni de la nostra.
(Publicat a la revista d'Intermón)

SAPA (VIETNAM), EN LES MUNTANYES DEL RECORD

El primer cop que la vàrem veure va ser una aparició de pel·lícula; entre la boira, amb un somriure. Pujàvem en furgoneta cap a la zona de la Sapa per una carretera embolcallada per una espessa boirina que amagava les muntanyes i camps d’arròs esglaonats, i només ens deixava veure les dones i nenes que enfilaven la pujada per la vora. Una d’elles, una nena petitona i amb una mirada viva i espavilada ens va dedicar un sincer somriure.
La furgoneta va continuar la pujada i li vàrem perdre de vista. Aquell somriure de madura innocència infantil ens va deixar encisats. A la nit ens vam apropar a un hotel on feien el típic espectacle de danses tradicionals per turistes, i, tot i l’artificialitat del show, ens hi vam quedar una estona. La nena de la carretera no hi era. La veritat és que la seva segura mirada feia pensar que era massa independent i indomable com per estar cada nit sobre aquell escenari, repetint les mateixes coreografies al costat de les seves dòcils companyes.
L’endemà era el dia del gran mercat. La gent de les tribus hi acudia per vendre les seves quincalles artesanals. Colors, vestimentes i estètiques molt diverses, segons del poblat de que provenien, joies de plata, coixineres tenyides i cosides per elles mateixes... El que havia sigut punt d’encontre i intercanvi entre la gent de les muntanyes havia passat a ser un mercat bàsicament dirigit als turistes.
Vam retrobar-hi la nena, que ens va vindré a saludar efusivament, segurament amb més motivació comercial que no pas afectiva, però se’ns va posar a la butxaca. Després de xerrar-hi una estona, i de comprar-li unes arracades, ens hi vam fer una foto que ens va demanar que li enviéssim. Es deia La. Vam prometre que li enviarem. En lletra clara ens va escriure l’adreça: La, Cat Cat Village, Sapa (Vietnam)
Estàvem convençuts que escriurem i li enviarem la foto, però només baixar de l’avió, ja a casa, tot es va esvair. Havíem deixat enrere el Vietnam i la La. Com si s’hagués disfressat amb aquella roba i hagués actuat per nosaltres, explicant-nos la seva vida a les muntanyes i ensenyant-nos cabanes de cartró pedra figurant que era el seu poblat. Tot el compromís amb aquell món que havíem visitat, tot el sincer i benintencionat afecte cap aquella gent tan diferent, el paternalisme inevitable originat pel complex de superioritat occidental, « mira, pobreta, que maca i espaviladeta », passava a transformar-se en fotografies inanimades, records excitants i valuoses anècdotes per a fer enveja als coneguts. Submergits altre cop en l’apassionant rutina dels països rics tot allò ja era el passat. La La ara devia estar formant part del present d’uns altres sensibles viatgers.

(Publicat al Reclam)