EL PASSAT, A LA SUPERFÍCIE

Els somriures sincers, els paisatges exòtics, els viatges d'autobús incòmodes, els allotjaments rònecs però entranyables, els avions que no marxen ni a l'hora ni al dia que toquen, els mercats que et conquisten per la vista, l'olor i el gust. Gent. Tot sembla que de cop passi a formar part del passat; i no, encara crec que pot ser al present, encara ho puc recordar, ho puc escriure o ho puc explicar; però el present arriba massa ràpid i empeny fort. Empeny la gent i els mercats, però també empeny la nostalgia de la nostra terra i la nostra gent. 

Altra vegada, mil idees sembla que queden al tinter, mil temes i anècdotes de que parlar i per divulgar, per divertir i informar. Però altra vegada, els dies passen. De sobte, ens tornem a trobar inmersos en la feina, que ens apassiona però ens segresta; ja tornem a ser a Tailàndia, retrobant els antics companys i coneixent gent nova, a diari, de tot el món i de totes les professions i religions. Tornem a ser al vaixell, i tornem a saltar a l'aigua i endinsar-nos en aquest altre món (el setanta per cent del nostre, de fet) on milers d'espécies habiten; el món sense veus però amb massa colors. I sembla que tots aquells somriures i mercats i viatges incòmodes d'autobús; i les coses que passen a casa, tot queda a dalt a la superfície i jo vaig avall. Tot i que sigui cansat, i que faltin hores per viure els passats i els presents, m'hi entestaré, i intentaré escriure tan aviat com sigui possible.

EL MACABRE I APASSIONANT ESPECTACLE DELS FUNERALS A TANA TORAJA

Una filera de dones i noies passen entre la gent asseguda en l'espècie de cubículs de bambú muntats per l'ocasió; semblen alienes al sol impenitent, al fang en el qual la resta de mortals ens enfonsem fins als turmells però sobre el qual elles sembla que levitin, a la pudor de sang ressent vesada, de vísceres escampades i estómacs oberts mostrant l'herba digerida les hores abans del sacrifici. Mudades i coordinades, reparteixen pastes dolces i serveixen te i cafè, amb sucre o no, depenent del gust del destinatari. Van vestides totes iguals, uniformades, i tot i que sembli que no estigui assajat, van en una perfecta fila índia: una amb la tetera, una amb la plata dels gots, una amb l'assortit de pastes dolces, una amb la cafetera. 

Té el cabell llarg, recollit en una cua de cavall, vesteix pantalons curts i una samarreta tan desgastada com el matxet que brandeig a la ma dreta, que tot i que no pot amagar que ha furtat moltes vides, és afilat com el primer dia. Amb passos segurs i tranquils, aliè a la importància del moment i l'expectació que l'envolta, s'apropa a la bèstia, molt més grossa i salvatge que ell, però també molt més acollonida. La ma que aguanta el matxet es mou ràpid, amb una força que es reflexa en les marcades venes dels seus braços; una força que, acompanyada a l'experiència, colpeja sense pietat el coll de l'animal que te al davant. La sang brolla, i la bèstia cau de genolls.

La filera va encapçalada per un noi i una noia, guapos, maquillats i vestits amb roba tradicional; miren a la gent sense veure-la, dediquen algun somriure al grup de turistes que s'apilonen en un costat, intentant retenir tots aquells moments en les seves càmeres, per poder demostrar, després, que ells han anat i tornat de la quinta forca, i que han gaudit d'aquell festival, ancestral i macabre. La parella, amb un caminar delicat i rítmic, marquen el pas de la processó que els segueix, primer les dones, amb roba fosca i mantellina al cap, i després els homes, també amb robes de tons obscurs i elegants. Avancen i s'asseuen al seu espai, reservat pels familiars directes, tots ells de classe alta. 

A sobre, en una balconada engalanada per aquells dies tan especials, aliena als centenars de persones que allà es reuneixen, i a tot aquell circ fúnebre, hi ha la vídua, reclinada al costat del fèretre, d'un vermell poc discret, amb posat trist i alienat; de tant en tant, aixeca el cap i enganxa algun guiri intentant, també a ella, engabiar-la dins de la seva rèflex. La dona està de dol, avui toca, és clar, és el funeral del seu marit; tot i que fa de mal dir si la melangia del moment és una màscara vestida per l'ocasió o si realment mostra una tristesa sincera, ja que fa més d'un any que el difunt va traspassar, més de dotze mesos que el mort ha reposat a casa, a la seva habitació, essent considerat com a malalt, visitat per familiars i amics, mentre els fills treballaven on i com podien per estalviar prou diners per a poder pagar aquella gran festa de la mort que ara s'està esdevenint (petit incís anecdòtic: ens varen explicar el cas d'un difunt que havia estat quaranta dos anys a casa seva, com a malalt, fins que la família va poder pagar el costós funeral; la veritat és que costa de creure, i més venint d'una noia que, sobre la seva suau, brillant, llisa i fosca cabellera portava una perruca de cabells suaus, brillants, llisos i foscos; i no és que servidor tingui cap fòbia per als usuaris de perruques, però tot plegat era una mica estranyot).

Aquest búfal ha tingut més sort que el primer sacrificat, que ha necessitat uns quants cops de ganivet al coll per a morir. L'home de la cua de cavall i la samarreta desgastada ha donat un cop mestre que ha deixat l'animalot mig ajagut a terra, amb el coll obert fent un angle de noranta graus, mostrant la tràquea i deixant fluir galletades de sang. Fastigós, cert, i trist, però els occidentals seguim allà, sense perdre'ns detall, degustant el moment i posat una creu a la llista de coses que s'han de fer a Indonèsia. Una noia alemanya plora donant l'esquena al show, i una holandesa o suïssa està amagada en un racó sense mirar; però els altres fem el cor fort, dissimulant les arcades que ens provoca la pudor a mort, l'olor a sang i fetge, les calades del tabac que no hem pogut rebutjar, la calor i la visió de les mosques sobre el budellam escampat per tot arreu. La resta de persones allà reunides, dividides per classes socials i proximitat a la família protagonista, s'ho miren amb més indiferència, no és ni la primera ni la segona vegada que ho viuen, sobretot a l'estiu, que és l'època dels funerals; tot i que n'hi ha alguns, sobretot els més jove, que no poden evitar tapar-se els narius i mirar cap a una altra banda.

Una filera d'homes de classe baixa porten porcs gegantins dins de "gàbies" de bambú, i els deixen a terra, al mig de la plaça, davant de la mirada dels convidats i curiosos, sota un sol torturador i sobre la sang i el fang; els garrins es van acumulant allà, uns sobre dels altres, uns als costats dels altres, cridant com bojos i intentant-se alliberar, coneixedors del seu destí. Mentrestant, el representant de la família al qual li ha tocat fer de conductor de la festa, va anunciant per micròfon el nom de l'obsequiant de cada porc exposat i de cada búfal degollat, la persona o família que ha fet un gran esforç econòmic per regalar (en part, per mostrar el condol i, en part, per una qüestió d'status) un d'aquells desgraciats animals que xisclaran una estona més, suaran i s'intentaran alliberar, fins que els mataran, els pelaran amb els bufadors, els esbudellaran i desfaran i, a continuació, els cuinaran i se'ls cruspiran. I, en tots aquests moments, hi haurà els turistes que ho fotografiaran i gravaran; gran espectacle, sí senyor, intentant dissimular amb tos exagerada les basques que provoca la vida real, lluny dels supermercats de carn neta i polida envasada amb plàstic net i polit; fàstics provocats pel món tal i com va ser creat, i tal i com el viu una gran majoria dels humans; amb la mort, el fang, la suor, la sang i el foc.

ENTRE CRANIS I BUFALS A LA TERRA DELS MORTS (TANA TORAJA, PRIMERA PART)

Herbotes i plantes naixen de les seves originals i poc discretes teulades, fetes imitant barques; a sota, parets plenes de sanefes i motius tribals. Davant de la porta principal: una columna llarguíssima plena de banyes de búfals que mostren el poder adquisitiu de la família propietària, ja que ens mostren la quantitat de búfals que han sacrificat (i s'han cruspit) en els seus ostentosos i sanguinaris funerals. Els tongkonans, aquestes cases tan surrealistes i immenses, envoltades de 'magatzems" d'arròs amb una estructura semblant i igual d'impossible, són per tot arreu a Tana Toraja, i fan que, juntament amb el seus verdíssims paisatges i la presència dels morts per tot arreu, sigui una zona única i per la qual valgui la pena perdre't durant dies.

Verdes i inacabables plantacions d'arròs, amb búfals refrescant-se i anguiles nedant-hi, mirant d'escapar-se d'algun pescador que jau allà al costat, amb la rudimentària canya apunt, mirant d'engantxar alguna d'aquestes curioses i allargassades bestioles (i que mai hauria imaginat vivint en camps d'arròs), ens separen de la paret de roca que tenim al davant, on, en uns forats escarbats fa dècades, hi reposen fileres de ninots de fusta, que sembla ben bé que estiguin fent d'espectadors de quelcom més interessant que el pescador endormiscat i l'anguila fugissera. Son els tau tau, esfínges que representen els difunts, ninos fets a la semblança dels morts que descansen en aquelles roques, tant sigui en forats, com en tombes penjades a la paret o mausoleus al peu d'aquesta (hi ha una gran varietat de modalitats); amb els cabells, les robes, les ulleres,...en fi, amb les particularitats físiques de cada traspassat. Els que tenen aquestes representacions seves, de fusta i roba, son, evidentment, els  de classe alta (aquí, el tema de les classes socials hi esta molt marcat, tant durant la vida com un cop morts).

Enfilem un camí avall, sota l'ombra d'una barreja de plataners, arbres de cacau i de cafè; un cartell cascat pel temps ens indica que allà hi trobarem: baby graves (que n'arriben a ser d'estranyes les atraccions turístiques, i que recargolats que arribem a ser els viatgers) . Ens trobem amb un arbre immens, del qual no atinem a veure el final; el seu tronc desapareix entre les branques i fulles de la vegetació que l'envolta, i dóna la sensació que hagi d'arribar amunt, molt amunt; com una escala per enfilar-se cap al cel i desaparèixer en ell. Al llarg de l'arbre s'endevinen petites finestres, delatant els llocs on descansen els cossos de nens que han mort abans d'acomplir els tres mesos (abans de que els surtin dents, ens puntualitzen). Es respira una tranquil·litat molt estranya, que ens acompanyarà per tots els passejos per la zona de Tana Toraja. La terra dels morts. La terra de les calaveres, l'ha batejat una coneguda de Jakarta.

Dos cranis en un raco de la cova, il·luminats pel llum d'oli que porta el guia coix. Dos cranis posats de costat, amb un femur a cada banda i un pilonet de cigarros pel voltant. Un parell de cranis que nomes es diferencien de la resta dels que jauen per alla (que son molts), tirats per terra, apilonats davant d'una estalactita o espiant desde una escletxa. perque tenen una història que els fa particulars: dos cosins enamorats als quals, per la seva relació de parentesc, se'ls va prohibir la relació, i es van penjar. Una gran història. Fa cincuanta anys, ens diu el guia que ranqueja, dels nostres Romeu i Julieta. Qui sap si es verídica aquesta romàntica tragèdia, però fa que et miris aquells caps d'una altra manera; i que els faci mes fotos de les que fas a la resta de cranis; unes fotos que, si no van acompanyades de l'explicació de la història, mostren dos calaveres mes.

Com els enamorats, molts altres dels esquelets, cossos i tombes escampats per Tana Toraja, tenen al seu voltant cigarretes, menjar, ampolles d'aigua,..i, alguns, també bolsos de dona. Es perquè no els falti de res quan siguin al més enllà, ens raonen. Doncs sembla que un cop transpassada la gent, les ànimes deixen el lleig vici del tabac, perque hi ha cigarretes humitejades i mig podrides per tots els racons. I els bolsos? serà que allà dalt les coses també son de pago i em de palmar amb la cartera a la butxaca i carregadeta de cuartos?

Tots els camins porten a algun poblet, a algú que ens saluda content, a algun conjunt de tongkonans, a algun camp d'arròs amb sorollosos espantaocells i búfals enfonsats en l'aigua i el fang. Tots els camins porten a algun racó tranquil i ombrívol, algun racó on, si mires bé, segur que hi trobes aquells que hi descansen, i que hi descansaran per tota l'eternitat.

Properament, la segona part sobre Tana Toraja: opulència, sang i fetge, pastetes dolces i te en un funeral, la màxima celebració i representació de la cultura d'aquestes magnífiques i tètriques terres.

ATRAPATS EN EL TEMPS (La nit que no haviem de ser a ALOR)

(disculpeu les moltes faltes d'ortografia, aquests ordinadors no estan preparats per a que s'hi escrigui en catala)

Deja vu. Jo en aquest seient ja hi he estat; i ja he estat lligat amb aquest cinturo de seguretat, i la mateixa hostessa m'ha dedicat el mateix somriure, el mateix good morning i ha fet la mateixa mirada, discreta i rapida, per assegurar-se que porto el cinturo ben cordat. Tinc el mateix ancia farrenyu assegut al 4B, a l'altra banda del passadis, i em mira de la mateixa manera, amb una riatlla d'entre felicitat i sorpresa. Miro per la finestra i tinc la mateixa panoramica d'un tros d'ala i una part de l'helix i, altre cop, mig endormiscat, agafo la revista de la companyia aerea i la fullejo: la mateixa editorial en indonesi del director president de la companyia, el mateix reportatge de l'illa d'Alor (a l'aeroport de la qual tornem a estar) i les mateixes cartes alabant la companyia que, com que son en indonesi, altra volta intento desxifrar i altra volta em frustro.

Ella es escarransida (quaranta kilos, motxilla inclosa); una rata de laboratori, vaja; per lo de rateta i per que treballa en un laboratori de Jakarta. Li agrada viatjar per Indonesia, el seu pais, en vol coneixer tots els racons abans d'anar a altres paisos. Camina decidida amb la camara de fotos a la ma i la gorra superguiri al cap. Hi hem concidit a l'aeroport, pero ja la varem coneixer al poble de Takpala, un poblet tradicional d'Alor que, tot i ser el mes visitat pels turistes que es perden per aquest raco de mon, val la pena i la seva gent mante una espontaneitat que et permet seure amb ells un parell d'hores fent cafe i fent safareig de la gent de l'illa.

La mateixa veu rovellada en angles, pero diferent missatge, avui ja no ens demanen que baixem de l'avio i tornem a la sala d'espera; problemes tecnics; avui el capita dona la benvinguda i recorda que el vol durara uns quaranta cinc minuts.

Res de deja vu, ahir erem en aquest mateix lloc, en una hora semblant i una situacio identica, pero ens van premer el rewind i varem tornar a descordar-nos el cinturo, aixecar-nos del seient, tirar pel passadis, passar per la porta amb el cap ajupit, baixar els cinc esglaons metalics que ens separen del terra i tornar a la sala d'espera. Al tornar a ser a l'aeroport despres de pujar a l'avio (que et posin el carmelet a la boca i quan vagis a comensar a xupar-lo te'l treguin de cop fa un pel de rabia) mirem d'aclarir el que passa i el que hauria de passar en un futur inmediat.

Ell es guia a Timor des de fa un parell de decades, i nomes parla d'ell mateix; te l'actitud de les velles glories, que necessita autoafirmar-se a cada paraula. Hi hem coincidit a l'aeroport, pero ja hi varem coincidir breument (tan breument com varem poder) a Soe, aquell dia ens va tractar, amb molt males maneres, d'irrepectuosos per voler anar als poblats sense guia i que la gent que viatjava per lliure destrossaria Timor com s'ha destrossat Bali; ah, la seva carta de presentacio va ser: tinc sang reial i surto a la Lonely Planet...molt be, macu. 

Jam dua (a les dos). Jam tiga (a les tres); son les primeres estimacions de la companyia; hi ha una cosa del motor que no funciona, el recanvi ha d'arribar en avio, i en aquest aeroport nomes arriben dos avions al dia (un es aquest); hem d'escriure el nom i el telefon en un paperot, i ja ens trucaran...vosaltres heu rebut alguna trucada de la companyia Merpati? nosaltres tampoc.

 Son cinc, de Jakarta; ja els hem vist arribar a l'aeroport. Pijos de la capital de turisme rural per les illes de la periferia. Rellotjes ostentosos, pilons de motxilles i bosses, Iphones a les mans, tatuatges, supercamera, arrecades, roba fashion,...molt diferents de la gent que ens trobem viatjant; els d'aqui tambe se'ls miren. Quatre d'ells son, per estandards indonesis, grossots i fofots; que diferent que es la vida a la gran ciutat!; la cinquena es primeta, es la que ho organitza tot, i es l'unica musulmana del grup, els altres son protestants; musulmana de pantalonets curts, samarreta ajustada i cabells a l'aire; vaja, com nosaltres som catolics o els altres protestants. Es van coneixer viatjant i nomes es veuen per fer el viatge anual.

Jam lima (a les cinc). Jam enam (a les sis). Ens ajuntem amb l'escarransida, el guia autoadulador i els cinc pijos de Jakarta, que ens ajudaran a passar les seguents hores; perque estressa una mica trobar-te en aquest cul-de-sac d'aeroport (es al final d'una carretera, en l'unic raco on, en aquesta montanyosa illa, debia de ser viable fer-hi una pisteta d'aterratge) sense cap medi de transport als voltants, pensar d'anar a algun lloc a mirar de menjar algo en un dia en que tot esta tancat (festivitat de l'Idl Fitri, final de Ramada), esperar a que et truquin (i t'hi entenguis), tornar a l'aeroport,...vaja, que ens hauriem espavilat d'una forma o altra, pero l'acoplament ho fa tot molt mes senzill.

Al cap d'una bona estona d'esperar tirats per sobre les motxilles, uns amb l'Iphone, actualitzant el Facebook i el Twitter, fent fotos de l'avio i passant-les per l'Instagram, informant de les peripecies als amics de la gran ciutat a traves dels Whattsap, i els altres (o sigui, nosaltres dos) jugant a la Snake Xenzia en blanc i negre, que hi farem, es el que hi ha, arriba una bemo (furgoneta de passatgers) a recollirnos, acabem tots en un homestay menjant arros amb pollastre i verdures i fideus; la primera hora xerrem, riem i escoltem les medalles que es va posant l'amic guia que, segurament, ha conegut temps millors (vaig estar amb els Rolling Stones quan van venir a fer un docu aqui, tinc coneixements en 23 materies, soc de l'associacio de guies de noseque, vaig enviar una carta al ministre per nosequequantus, coneixo no se quants escriptors de viatges,...); les 2 o 3 hores seguents jaiem per les ombres del pati de la casa esperant la trucada; no aconsegueixo fer el record del joc de la serp...deu ser l'angunia de no saber que passara.

Noticies: Besok pagi, jam enam check in (dema al mati, check in a les 6); mal rotllo primer, que cardarem? pero l'acoplament ho soluciona tot. En la bemo tots cap a l'aeroport a recuperar les bosses i reclamar que ens paguin totes les despeses, tornar al homestay, menjar peix bonissim a la salut de la companyia aerea i beure cerveses i licor local a la nostra salut. L'ocasio s'ho mereix, tornem a degustar els dolsos cigarrets indonesis, que viciosos que son! Riures, anecdotes i batalletes amb un tipus d'indonesis amb els quals, com ja he comentat, no acostumes a coincidir. I l'amic guia continua amb la seva xerrameca, que sempre comensa amb un: you know...i acaba amb un tirament de floretes sobre si mateix. Habitacio decent i despertador a tres quarts de cinc.

La cosa promet, tot i que l'illa d'Alor dona per molt i ens ha ben captivat, ja ens agrada que, ja que teniem un vol pagat, que poguem volar. L'aparell reparat corre per la vista i s'aixeca sense problemes aparents. Durant els primers segons de vol passem quasi a tocar d'una aigua molt cristalina i on es dibuixen les siluetes del coralls que la poblen, sembla que si poguessim obrir la finestra i estirar el bras podriem, fins i tot, sucar la ma. Despres agafa alsada, sobrevola tota l'illa i s'encamina cap a Timor. De moment, objectiu aconseguit.

Annex: fa uns quinze dies varem comprar dos bitllets, un de la companyia Merpati per volar el dia 19 d'agost d'Alor a Timor, i un de la companyia Transnusa per volar, el dia seguent, de Timor a Sulawesi; una setmana despres, ens varen dir, basant-se en una excusa forsa estranya, que el vol del 20 es posposava fins al 23; i pel que fa al del 19, ja acabeu de veure com va anar. L'aventura.

DE QUAN VAREM CONEIXER EL REI DE BOTI (un reialme minuscul del Timor profund))

Perdoneu per anticipat pels errors ortografics, aquests teclats no estan pensats per a que si escrigui en catala.

1. BENVINGUTS AL REGNE DE CASA MEVA

Silenci. Somriures francs i mes silenci. Mirades. Tot i que haguem trencat tots els protocols possibles, el Rei sembla content. Tenen una mirada encisadora i es mostren molt dolsos i tranquils, tan ell, el Monarca, el Raja de Boti, com la Reina, com el pare del rei, aquell vellet entranyable que seu en una cantonada, i com el Princep. Tots ells, tot i la nostra gosadia, riuen les nostres bromes, i quan torna el silenci (que torna sovint), miren, primer a terra parsimoniosos i despres a nosaltres, directe als ulls, amb l'innocencia i la pau que despren tot el seu regne. El remot regne de Boti.

2. HISTORIA D'UNA ANADA

Arribar fins aqui ha costat, com diria aquell, Deu i ajuda. Estem baldats i voldriem anar a l'habitacio, a deixar els petrecols i estirar-nos un moment, pero aixo no es un allotjament qualsevol, es la casa d'un rei, i donat que hem vingut sense guia (vulneracio protocolaria numero u) i que no volem violentar sa majestat, seiem alla amb la familia, com estanquirots; ara faig una broma en indonesi basic, ara intento articular alguna paraula en la seva llengua autoctona per fer riure, ara els ensenyo fotos d'altres llocs. Brometes, silencis, mirades i somriures hipnotics; cansats i sense gosar fer un pas.

El mati ha sigut molt llarg, ple de mitjans de transport diferents i d'incerteses continues: d'aquell primer autobus que no acabava de passar mai, a aquell encreuament en que l'unic transport possible ha estat la caixa d'aquell camio plena de grava i pales, i de gent "tribal", ataviats amb pareos "tradicionals" d'ikat, i boques vermelles de mastegar sirih pinang o, en angles, betel nut (1); i aquells tres quarts d'hora com a passatgers de motos per camins de pujades i baixades, pedres i roques i forats i penyasegats, d'un conductor de moto empenyat a parlarme sense que l'entengui, escupint-me saliva vermella a cada paraula, i jo, com un ninot, a darrere movent-me cap aqui i cap alla (la meva fama mundial de mal passatger de moto deu superar la d'infame conductor) i rebregant-li la jaqueta; segur que pel xerraire escupidor va ser un d'aquells moments en que es va plantejar perque feia aquell collons de feina en lloc d'una altra. Ah, i entre uns mitjans de locomocio i els altres, volta que voltaras per pobles i poblets, guiats per uns i altres per a arribar a un suposat homestay que no era tal.

3. BOQUES VERMELLES, VORERES VERMELLES

(1) el betel nut es el nom generic amb el que es coneix un conjunt de "coses" (el betel nut en si + un altre fruit sec i allargat + un polsim blanc que encara hem d'averiguar que es) que es posen juntes a la boca, es van mastegant, deprenent un gust amarg bastant (pels iniciats) insufrible, provoca una salivera exagerada i fa que hagis d'estar tota l'estona escopint vermell, origen de les taques sanguinolentes que hi ha per places i carrers; es una combinacio addictiva i que aqui a Timor (com en zones de la India, Laos, altres illes d'Indonesia,...) es molt comu; veus la gent amb la boca plena i els llavis i les dents d'un vermell escandalos. Quan vas a veure un d'aquests reis, el primer que has de fer, per mostrar els teus respectes, es obsequiar-los amb aquests productes; davant del rei de Boti em comparegut sense aquesta simbolica i preuada oferta (norma protocolaria violada numero dos, ai!).

4. FAM, DIPLOMACIA I TRANQUILITAT

Despres d'estar reunits una bona estona, suposem que ja es deuen donar per mostrats els nostres respectes, i peguntem si podem anar a voltar pel regne i fer fotos (jalan, jalan?}; cap problema. Perfecte. Ens movem entre la vegetacio, cabanes de fusta i palla, ume kebubus (cabanes tradicionals del Timor en forma de rusc d'avelles amb l'exterior totalment de palla, com pallers gegants amb una miniporteta, vaja), gallines, vaques i garrins. Hi ha plantes, flors i arbres de tots tipus i colors, que fan ombra i sembla que aillin aquell poblet-regne de la resta del mon; tan bon punt atravesses la porteta de la valla, oberta personalment per la Reina, t'endinses en un raco diferent, net, fertil, tranquil, autosuficient,...platans, cocos, verdures...tot a l'abast de la ma. Perdoneu que em repeteixi, pero la sensacio de tranquilitat es molt especial. Fem fotos i ens movem lentament, sense voler ofendre a ningu, pero aqui ningu s'ofen. Hi ha aquesta part de Boti, dins de les tanques, on viuen unes quantes de les families vasalles i, a fora, en una area forsa mes gran, hi viuen bastants mes families, que tot i que formen part del regne es veu que s'han anat "pervertint" mes pel mon indonesi i han anat deixant de banda moltes de les regles ancestrals.

El rei jau en una cadira de fusta, i tot i que no te ni tron ni corona ni caballers ni un gran palau, despren un noseque de rei de conte; de rei bo. Tot plegat despren un noseque bo; dona la sensacio d'estar en aquell regne dels elfs del Senyor dels Anells, pero sense l'ensucrament, els efectes especials de Hollywood i les belleses extremes; el mateix pero en natural, i sense la magia explicita; la familia real tambe em fan pensar en el guru (que, per cert, la paraula, en llengua indonesia, vol dir professor) i familia d'algun lloc de ioga i vipassanes d'aquells allunyats de tot arreu i on tothom fa cara de felicitat i d'harmonia amb l'entorn. Tambe em ve al cap aquell "benvinguts al regne de casa meva" dels anuncis d'Ikea. No se, potser exagero, o potser em quedo curt.

Tornem a seure al porxo del rei, es fa de nit i tenim gana (entre una cosa i l'altra no em ni dinat); quan seiem alla sempre tenim un dels membres de la nissaga fent-nos companyia, ara hi ha el fill, de faccions fines com tots ells i, tambe com tots ells, un monyo recollint els seus cabells. Aqui es guien per unes normes ancestrals, una de les qual es que quan els homes es casen s'han de deixar els cabells llargs (sort que aixo nosaltres no ho tenim, ja vaig fer prou miseria en les meves etapes com a adolescent i post-adolescent); tenen moltes altres normes propies, com que han de viure sempre alla i no es poden casar amb ningu que no pertanyi a Boti; o que nomes poden portar roba feta per ells, pero una dessudadora amb caputxa o un  polo, denoten que algunes tradicions es van flexibilitzant. "Berapa umur?" (quans anys tens), allo per trencar el gel; somriu i fa que no amb la ma. Casumdena! ja hem tornat a trencar un protocol... Com que no volem trencar-ne mes ens fa cosa demanar el sopar (arribem a dubtar si ens en donaran) i anem fent preguntes molt subtils, al princep primer, i a la reina despres: "sopeu aqui o a dins?","a quina hora acostumeu a sopar?" Ja veieu, la subtilesa es el nostre fort. La dona del monarca fa un gest com ensenyant cap a dins de la casa i diu la paraula menjar, pero ho diu d'una forma tan fina, tan discreta, de fet, tan poc monarquica, que interpreto com que la manduca s'esta fent, i li dic: "cap problema"; costa uns segons d'adonar-me de la mala interpretacio, i uns bons minuts mes per accedir, degut a la diplomacia i prudencia d'uns i altres, al menjar.

5. I VET AQUI UN GOS I VET AQUI UN GAT...

Es fa de nit i tot queda a les fosques; hi ha un dels cels mes estrellats que hagi contemplat mai, degut a la nula contaminacio luminica del lloc. Cap de les cabanes te electricitat. Ens movem entre la nostra cabana i la casa del rei amb una llum d'oli. No tenim TV, ni telefon, ni ordinadors, ni vehicles,...ens a explicat la Reina. Sona be; ni sentir a parlar de les crisis ni les guerres per la TV, ni estar pendent de trucar aquest o aquell, de que escriure al blog o de posar-me de mala llet perque el pais del costat ha tornat a guanyar un campionat de futbol, ni veins o bars amb la musica a tota castanya, ni motos derrapant, ni pensar en quelcom enginyos per posar al facebook,...Fantastic! (...per un parell de setmanes, tres a tot estirar).

Les estrelles i les siluetes dels arbres; de banda sonora? una mena de papallona que es va fotent de lloros contra la llum d'oli, i un ukelele casola que deixa anar algunes notes abans d'apagar-se amb el dia i donar pas a un silenci i una foscor quasi sobrenaturals. La nit al minuscul i remot regne de Boti.

I el que podria ser el punt 6: La tornada tambe va ser tota una aventura, varem seure en 4 autobusos diferents i 3 motos per anar d'alla fins al poble de Kefa, no massa lluny; pero aixo ja es una altra historia...

SOMRIURES QUE VENEN DE MYANMAR (I LAMENTS QUE VENEN DEL PAIS DE LES MERAVELLES)

"Chico! Chico!" Ha arribat corrent, i està molt esverat; ha entrat a la botiga com una fletxa i se m'ha llençat al coll. "Chico!" Tots ens quedem parats; em costa de reaccionar. De sobte, tots ens adonem del que significa i sortim corrent, descalços com anem, a darrere seu. "Chico!" crida emocionat. Correm clavant-nos les pedretes del carrer sense asfaltar, però les soles ja hi estan acostumades. El seguim fins a la farmàcia i entrem en tromba; som 6 o 7: el Jef, el francès que fa pocs dies ha tornat de l'infern del Darfur, l'anglès Tom, la sueca Natalie, la tailandesa Luke Mee,...A fora hi ha un grup de birmans fent una cigarreta, els saludem: "Minglaba!" i entrem cap a dins i, de cop i volta, sense porta ni cortina, ens trobem amb més birmans, la parella del Chir estirada en una camilla, la placenta i sang, i el "chico".

"How old is el chico now?" "Two years" "Already?" Ja fa dos anys que el Chir va tenir el fill, el "chico", el Chesir? Com passa el temps, i com canvien les coses. Aquell dia, el dia del naixement, tots nosaltres treballavem a la mateixa empresa; el Chir, amb el seu somriure ens ajudava a sortir de l'aigua, a posar-nos els equips, carregava els "tanks" i bosses ben pesades, tallava la fruita i desembossava els lavabos,...tot per quatre xavos; nosaltres ensenyàvem a bussejar, guiàvem i disfrutàvem del fons marí dels voltats de l'illa, de la vida que hi havia just allà a sota del vaixell, de la qual, ell que no sabia nedar, no podia gaudir-ne.

Dos anys fa, des de que vam descobrir que els nens també poden néixer a la rerebotiga d'una farmaciota polsegosa, sense tantes mandangues i desinfecció malaltissa. Ara, seiem al costat de la piscina d'un resort luxós de Koh Tao, el Chir i la seva dona hi treballen i ens han convidat a una cervesa. Seiem allà els quatre, somrient i abraçant-nos; les mirades, els copets a l'esquena carinyosos i els somriures són la base de la comunicació l'estona que som allà junts. Parlen anglès, però bastant limitat; el Chir va dividir la, diria que poca, facilitat pels idiomes, entre l'anglès i l'espanyol, i ara les converses són una mena de barreja d'spanglish amb gotes de tai i birmà. "How is "el chico?" Dels dos anys que té, fa més d'un i mig que no el veuen; el van portar a Myanmar amb la seva família i, fins d'aquí un any que tindran vacances, no el tornaran a veure. Ho expliquen tot amb un somriure a la cara, com si no passes res. Com si no passes res! Somriuen i somriuen; somriuen quan recordem anècdotes al vaixell i personatges característics; somriuen quan parlen de la situació de la seva família, de la seva situació legal a Tailàndia o de com dormen amb altres birmans.

La noia diu, somrient, que li agradarïa anar a l'Estat Espanyol, i nosaltres li diem, sense somriure, que ara la situació està fatal, que hi ha molta crisis, que no hi ha feina, que és un drama,...i, de sobte, m'avergonyeixo del que estic dient. Com els podem estar venent la moto de que tenim una crisi a Espanya a uns immigrants birmans a Tailàndia? que no han tingut mai res, que no saben ni el que és la seguretat social, ni l'educació pública, ni els caps de setmana, ni les televisions de plasma, ni els ordinadors portàtils, ni la paga doble, ni electricitat les 24 hores, ni tenir diners en un banc, ni les hipoteques, ni les vacances a la platja, ni els vols de Ryanair, ni la roba comprada per rebaixes, ni les jornades de 8 hores, ni un crèdit per comprar-te el cotxe que vulguis, ni anar a sopar a fora amb els amics, ni l'atur, ni tenir més d'un parell de sabates, ni portar el fill a la guarderia, tenir-li una cadireta pel cotxe, una per la taula de casa, una per la taula de quan anem a fer un àpat a un restaurant, i un llit per casa, un llit per quan sigui més gran, un llit per quan sigui més petit i un per quan anem uns dies a fora, ni, tan sols, de poder viure amb el seu fill...Ells, somrient, es lamenten per nosaltres, no tenen la picardia per comparar i adonar-se que els meus laments són una gran bajanada; els sap greu pels europeus que estan passant aquest mal tràngol, però jo miro de canviar de conversa: hi ha aires de canvi a Myanmar, el país s'està obrint i els voltors capitalistes sobrevolen els seus camps, les seves jungles i les seves ciutats; la cadena de botigues Seven Eleven ja té un contracte per començar a inundar el país de petites franquícies i les grans empreses multinacionals ja s'estan repartint el pastís; però, això, també significarà que gent com el Chir i la parella puguin fer les feines que fan a Tailàndia al seu país, prop de la família, prop del Chesir. Comentem aquest futur de Myanmar amb un somriure a la cara, ells i nosaltres, però no sembla que estiguin massa il·lusionats, tot i que somriguin; no estan acostumats a que els regalin res ni a que les coses els surtin bé o se'ls hagin d'arreglar, però, tot i així, somriuen de cor.

EL BO, EL LLEIG I EL DOLENT (PARLEM DE MOSTAR)

El pont.

Van matar milers de musulmans.

El famós pont.

Van intentar fer-se amb la meitat de Bòsnia.

El famós pont de Mostar.

Alguns d'ells han acabat al Tribunal Penal Internacional acusats de centenars d'homicidis i centenars de milers de deportats.

El famós pont de Mostar va ser bombardejat per ells l'any 1993.

Durant la segona guerra mundial varen fer costat als nazis, amb els seus temibles ustasha, que fins i tot varen sorprendre als camarades de Hitler per la seva crueltat; van assassinar, llavors, centenars de milers de persones de les altres ètnies.

El famós pont de Mostar va ser reconstruït l'any 2004, i ara acostuma a estar ple de turistes a tothora.

El pont passa per sobre el riu Neretva, i serveix de frontera natural entre les dos principals ètnies de la ciutat, els musulmans (bosníacs) a una banda, i els croats, a l'altra.
Aquests últims han fet totes les coses a dalt mencionades, i moltes més.

En els seus barris es respira el nacionalisme croat: murals, banderes, bars de hooligans ultranacionalistes,...; i si viu el catolicisme, amb les seves esglésies i, dalt del turó que vigila la ciutat, una gran creu d'uns 30 metres. Una creu que, pels enemics, és una provocació, ja que, apart de ser en el lloc més visible de la ciutat, és un dels punts desde on se'ls disparava i bombardejava.

Els croats, els que van enfonsar el famós pont de Mostar, i que van estar disparant sense pietat durant mesos sobre els barris musulmans, i que durant la segona guerra mundial van massacrar serbis; i que en van massacrar durant les guerres dels noranta.

Salvatjades d'una guerra i d'una altra. I sempre hi ha els dolents, i els bons. Tothom sap perfectament qui és el botxí i qui és la víctima; tothom es posiciona, perquè tot és blanc o negre, i els mitjans de comunicació en són els pintors, els que donen les tonalitats i ens mostren les bestialitats d'uns i les penúries dels altres, els pobres damnificats. En aquesta zona, l'ex-Yugoslàvia, els dolents dolentíssims sempre han sigut els serbis, i els musulmans i els croats, els agredits. Els dolents, els lletjos, els bons, els guapos,...que fàcil que és fer les classificacions i les diferències.

I ara hi haurà qui pensarà: què diu aquest! els serbis són molt pitjors, són bojos, van fer moltes matances; Srebrenica, Gorazde, Sarajevo,.... Evidentment que en van fer, i els seus chetniks i partisans, durant la segona guerra mundial, tampoc anaven cantant l'himne de l'alegria i tirant pètals de rosa pels carrers; però això no és un concurs, i ningú té l'exclusivitat de res, ni del bé ni del mal.

Després de voltar per Bòsnia, conèixer les seves gents i repassar les seves ferides, el lloc on varem percebre un odi actual, un conflicte present, i no tan sols part de l'ahir, va ser Mostar, un lloc on els dolents dolentíssims dels media occidentals no hi pinten res. Hi ha les zones "ètniques" (o religioses) separades pel riu i, a cada banda, el seu hospital, la seva estació d'autobusos, les seves escoles,...i els murals nacionalistes pels carrers, que en la banda croata ens arriba a recordar en Belfast, i els bars d'ultres escoltant himnes patriòtics i amb banderes per tot arreu, i les creus i les mesquites,...

En la zona turítica, al voltant del reconstruït pont, hi ha moltes botigues de souvenirs: postaletes de la part antiga, llibres sobre la guerra, esfinges de Tito, banderoles de Bòsnia (aquella lletja bandera groga i blava que va haver d'inventar un dissenyador de l'Unió Europea perquè la divisió en el govern bosni és tant brutal, entre bosniaks, serbis i croats, que ni tan sols per la bandera es podíen posar d'acord), samarretes d'equips de futbol, teteres,....botigues i botiguetes de records i xuxeries per turistes amb calers a la butxaca; i, entre aquestes, crida l'atenció un artesà que pica metalls davant de la mirada d'uns i les fotos dels altres; un ferrer dels que ja costa de veure, que moldeja bombes i bales i les converteix en altres objectes, atractius, treballats i pacífics. Artefactes construïts per matar convertits en delicats i exòtics regals. A cops de martell, transformant aquell passat violent en un present on sembla que aquelles bales ja no fan falta. On sembla, tan sols sembla, perquè les persones, l'història, els drames del passat, els rencors, els odis, les nacions, els sentiments,...no són tan fàcils de moldejar, transformar i eliminar. 

1.335 DIES EN EL PUNT DE MIRA (ESTAMPES DE SARAJEVO)

"Jocs de canalla. Comptar les granades disparades contra la ciutat, tallar els arbres caiguts, coleccionar bales, bombes...Intercanvi de coleccions"*

1. ATENCIÓ, FRANCTIRADORS!

Caminem despressa, mirant a terra. Hi ha nervis, bastants. Hem vist com disparava cap avall, amb precissió, contra aquell home que tornava tant pantxo cap a casa després d'un dia de feina; i nosaltres ara som a avall. Fa una mica (un minut?) que no es sent cap tret; potser està esperant el moment oportú? apuntant, prenent-se el seu temps, buscant el tret perfecte. Puummm (el blam! que recrea el so de les bales en els còmics mai m'ha fet el pes; podia haver fet servir el pinyeu!). Òstia. Tot el cos sens mou al ritme del soroll, al més pur estil "espant de petards per Sant Joan"; un tret, acollona. Sembla que encara som sencers. Seguim caminant, mirant d'evitar de passar per sota de la delatadora llum dels fanals. Carrer avall, deixem el cementiri musulmà que ens flanquejava per la dreta i ens introduïm en el laberint de carrerons del barri otomà. Ja som fora del camp de visió d'aquell grup d'adolescents que disparen desde la muralla, buscant objectius. Són massa joves per haver viscut el llarg setge a la seva ciutat. Els seus pares, segurament, van córrer pels aquests carrers durant aquells quasi quatre anys d'empresonament a la seva ciutat; dia rere dia, per anar a buscar els aliments que els portaven de l'ajuda humanitària, o per anar a visitar parents; jugant a la ruleta russa cada cop que atravessaven carrers amples, i respirant tranquils quan passejaven per carrerons protegits per llençols; els franctiradors podíen ser, i eren, en els llocs més inesperats, disparant al més mínim moviment als carrers o les finestres o els balcons. Els seus pares, probablement, encara somien amb aquells enemics invisibles, amb aquell terror a l'anar a buscar aigua o tallar llenya per escalfar-se a l'hivern, amb el soroll de les bales esquinçant l'aire i perforant la carn del veí o de l'amic; i ara ells són allà, jugant a aquell joc macabre, sentint-se els amos de la ciutat desde un dels seus punts més alts, tothom als seus peus i a mercè de les seves bales.

Ens girem i mirem enrere per assegurar-nos que aquells marrecs de la postguerra no ens segueixen amb la seva amenaçadora joguina. Respirem tranquils. Segurament és una pistola d'aire comprimit, o de balins; però sembla i sona tant real... i a ningú li agrada ser al punt de mira.

2. LA PORTA DE LA CIUTAT

Plou, ara ja a bots i barrals. Mentre erem veient el vídeo i l'exposició no queia ni una gota, però quan ens hem decidit a marxar, ha començat el ruixat, no falla. Som a la porta, mirant cap a fora i esperant que el sol torni a sortir ràpid. Davant nostre, un parell de casetes d'obra vista, típic dels paisatges i pobles de Bòsnia; els poblets reconstruïts i les cases que, com l'Au Fènix, han tornat a néixer de les cendres, i es mostren allà, com despullades, maons taronjes per tot arreu. Al costat, una casa mig enderrocada, la família que hi vivia potser no té diners per a arreglar-la, o potser va haver de fugir. Aquestes cases eren al costat de la porta de la ciutat, la única durant aquells llargs mesos: la porteta que portava a l'estret i humit túnel que era construït per sota de la pista de l'aeroport, i per on passava la línea elèctrica, la de telèfons (mentre van durar i funcionar), la gent amb els sacs de menjar, les cabres i les armes. L'única obertura cap al món exterior que teníen els milers de segrestats a la seva ciutat. El túnel passava per sota de l'aeroport, única zona sota el control de les Nacions Unides i única zona no ocupada pels serbis que apuntàven Sarajevo.

La pluja no para, però tenim ganes d'anar tirant; ens tapem el cap amb la caputxa del jersei, que aviat serà xopa, i caminem cap a la ciutat, entre cases enderrocades i cases d'obra vista; ens creuem gent, segurament, alguns no s'han recuperat mai, i d'altres tenen la façana renovada, aus fènix a l'exterior, però oblidar tot allò té que ser impossible.

"Converses de dones. Intercanvi de receptes de guerra: qui pot preparar els millors àpats fets de res?"*

3. FORATS

i forats i més forats. No són exclusiva de Sarajevo, no. Només creuar la frontera, venint de Croàcia, varem començar a veure cases com formatges de gruyer, amb forats de bala per tot arreu, i ens exclamàvem, i tractàvem de fotografiar-ho a través dels bruts vidres de l'autobús; però al final t'adones que és a tot arreu, i que de fotografies en pots fer tantes com vulguis: edificis otomans foradats, rascacels foradats, blocs de pisos foradats, casetes unifamiliars foradats, mesquites foradades, esglésies foradades,...el que vulguis i on vulguis. Recorda Beirut o Hebrón; llocs on les parets foradades et diuen que allà hi varen passar coses molt bèsties, que mil·lions de bales varen anar a parar en murs i finestres, i que moltes d'altres, les que no veiem, varen anar a parar als seus objectius.

4. GIN TÒNICS

Seiem en una taula al carrer, alta, amb uns tamburets també força alts; sona Brittney Spears, i la gent que ens rodeja van molt alicatats, pijos de postal; les noies van ben emperifollades, maquillades, melenes rosses i bolsos de marca; miren de reüll a veure si algú se les mira, i sí, hi ha grups de nois de coll aixecat i cap engominat que se les miren amb luxúria. Un parell de cotxes molt cars estan parats just al davant d'aquests locals, els llocs de moda de la ciutat, the place to go. I nosaltres allà al mig, amb els nostres gin-tònics, comentem el que hem vist aquell dia, ens riem de les testosterones de la taula del costat, fem alguna clinssada a les pressumides del bar de davant, comentem per milèssima vegada el barat que és tot i que, a Barcelona, en un bar així, hauríem pagat deu cops més per aquells gin-tònics. Algun moment ens ho mirem callats, cadascú amb les seves cabòries; pensant en el fet que fa només 17 anys tota aquella gent vivien assetjats, amb la mort com a element cuotidià de cada dia, sense menjar ni aigua, lluitant per una barra de pa, o morint a la cua del pa per una granada llençada allà, en hora punta, amb molta puteria. El poder de poder tirar endavant, després de viure la mort és increïble.

"Velocitat. Desballestar les parts dels cotxes abandonats i portar-les cap a un lloc segur. Regla del joc: tant ràpid com sigui possible. No hi ha límits d'edat"*

*Traduccions d'extractes del llibre: "Sarajevo. Survival guide", guia sarcàstica editada per escriptors i artistes de la ciutat durant el setge.

VIATGE A LES (2 O 3) BÒSNIES

Fa un parell de dies que he tornat d'un viatget per part de Bòsnia, i amb passada per Belgrad; i encara intento treure conclusions del que allà vaig veure i viure.

En teoria n'hi ha dos de Bòsnies: la República Sprska (dels serbis) i la Federació (de bosnis i croats), però allà t'adones que, si ja sembla complicat i estrany en sí, encara ho és més.

Hi havia moments en el viatge en que semblava que la guerra fos part del passat; en el lloc menys pensat, una mesquita al costat d'una església ortodoxa; cases reconstruïdes, gent fent vida absolutament normal,...Però en altres llocs i moments, apart dels evidents forats de bala a les parets i les cases ensorrades, veies que encara hi ha molts odis, molts anhels, i molts dels condicionants que van portar a aquelles guerres dels noranta.

És complicat. Mires de llegir història i de xerrar amb gent, i de llegir murals i graffitis, i de mirar-te els mapes de com va anar tot. Llegeixes els còmics de Joe Sacco o mires els documentals que s'han fet del tema. Veus la gent omplint les terrasses dels bars; la gent passejant davant d'edificis amb mil ferides de bales. Veus unes banderes, i les altres i les altres. I vas canviant la teva concepció dels fets. Ara, penses que era part del passat. Després, ho situes, també en el present. I més tard (o més d'hora), amb por i tristesa, sembla que ho vegis, també, en el futur.

En uns dies (segurament al voltant del 25 de juny) començaré una série de varis escrits/cròniques/articles referents a alguns dels llocs i situacions; com sempre, barrejant una mica d'història i una mica de vivència personal. Llocs com Sarajevo, Mostar, Srebrenica, Visengrad, Gorazde, Banja Luka o Belgrad no deixen indiferent.

CELS SENSE FOC I FUM (HI HAVIA UNA VEGADA A HAMA, SIRIA)

Ens miràvem aquesta plàcida posta de sol als cels de Hama, i ens preguntàvem com podia ser que, el 1982, aquesta ciutat hagués estat envaïda per tancs, focs, fum, sang, pols, cadàvers, crits, venjances, militars i militants; com podia ser que aquella gent tan pacifica i entranyable, aquella generositat i aquella pau s'haguessin tornat en crueltat i bestialitat. No massa desprès de fer-nos aquestes preguntes i de prendre aquesta foto, la ciutat esclatava altre cop en una guerra brutal, que molts mesos desprès, i tot i que cada cop se'n parli menys i a la gent li interessi menys, encara dura.

EL DIA QUE S'HAVIA D'ACABAR EL MON

Sort dels llamps, que ens van mostrant el camí. Foscor total, el soroll del motor de la barca, els trons i les gotes regalimant per la cara. Llampec; llum, arbres morts sortint de l'aigua; gotes produint petites esferes a la superfície del llac, turons de formes extravagants de calcàries ombres fantasmagòriques; i cares de nervis mullades. Foscor absoluta.

Hauríem de tenir fred i queixar-nos de la pluja. Hauríem de ser a l'habitació llegint sota la llum de la bombeta despullada. O hauríem de fer una cervesa comentant les anècdotes del dia. Ens hauria d'importar tanta humitat i el fet que ens anem allunyant de l'aixopluc. Però ens és igual, ni hi pensem. Les prioritats, com canvien les coses. Podríem sentir-nos tan miserables, però el que ens passa pel cap és (encara que, a posteriori, pugui sonar pretensiós, ridícul o exagerat) que en aquell moment poden estar canviant les nostres vides.

Llampecs il·luminant el camí a seguir i els arbres morts; aigua per tot arreu; tenebrositat i pensaments sobre que, en poca estona, es pot rebre la pitjor notícia de les nostres vides. Catàstrofes. Al cap, una tonada: “is the end of the world, as we know it.”

Ens apropem a l'única zona de cobertura de tot el llac, i comencem a desenfundar els telèfons que, tot i la cura, aviat queda ple de gotes. Ens la bufa. Les prioritats. Llampecs i nervis. Una barra de cobertura a la pantalla del mòbil, dos, tres,...és el moment.

Fa un parell d'hores, en aquest mateix lloc, una trucada ens ha trencat la rutina d'un altre dia bussejant en les coves d'un dels paratges més fantàstics que he visitat. Una gran onada s'apropa a les costes tailandeses; s'espera un altre tsunami; tota la gent de Khao Lak és a muntanyes i turons, mentre l'Anna és a alta mar. Sí, ho sé, alta mar serà el lloc més segur quan l'onada diabòlica s'apropi famèlica a la costa; allà no els va passar res al tsunami de 2004; això és el que hauria dit (convençut) a algú altre que estigués preocupat per algun amic o familiar en aquella situació però, ah, com canvien les coses quan et toca a tu d'aprop; les coses canvien i el cap treballa massa. La gran onada arribarà en una hora i mitja.

El motor de la barca ha parat, la pluja continua atacant, i els llamps il·luminen de tant en tant el paisatge i les cares amagades entre caputxes i telèfons. Piiiii-piiiii-piiiii-piiiii

Fa tres hores érem començant una immersió a la Cova del Temple, preparats per travessar la foscor, il·luminar les estalactites milenàries i emprenyar algun catfish despistat; però, de sobte, ens adonem que la visibilitat desapareix i tot està remogut d'una forma exagerada; l'aigua, en un lloc on les partícules floten en el mateix lloc durant hores i les fulles enmig de l'aigua semblen penjades d'un fil, ens xucla cap a dins de la cova i ens n'escup cap a fora, i ens torna a xuclar...no te una força perillosa ni que es pugui descontrolar, però tractant-se de les tranquil·les aigües del llac, aquesta mar de fons alarma fins i tot el Ben, eminència pel que fa a les coves submarines. A la superfície, el capità de la barca ens explica que han vingut vàries onades que han fet anar la seva petita i rústica embarcació d'una banda a l'altra; després, algú a l'altra banda del telèfon mòbil ens explica que les onades al llac han tombat vàries barques. Terratrèmol. La gran onada arribarà en una hora i mitja.

Piiii-piiii. Sí? Finalment. Llamps i trons. Comunicació amb el món exterior i una pregunta que costa de fer per por a la resposta. El to a l'altra banda ho aclareix tot sense necessitat de dir res. Els restaurants tornen a ser oberts, la gent ha baixat dels amagatalls, als vaixells tothom està bé. Somriures entre caputxes i telèfons. Fa fred i l'aigua que regalima per les galtes comença a fer ràbia. Tornem cap a les cabanes, patint que enmig de la foscor no ens sorprengui algun arbre que sobresurti del llac, pensant en la cerveseta que ens prendrem mentre parlem de les anècdotes del dia. El vent i la pluja, a vegades, et fan sentir ben miserable. Les prioritats. Llums a la distància. Ja arribem.

KHAO SOK LAKE DIVING

(escrit per al blog de Wicked Diving, fotos de Leigh Dunne )

What about sleeping in a floating house surrounded by astonishing limestone karsts, waking up early in the morning with the gibbon's call and, before having breakfast, go kayaking in the calmest waters, looking for monkeys, birds and other wildlife? And, afterwards, jump from the longtail and dive the lake waters, amongst trees, caves, stalagtites and curious catfishes? All this is part of the amazing experiences that you can live in the Chiau Lan Lake in the Khao Sok National Park.

Around Khao Lak there are not only beaches, islands and coral reefs! The Lake is only at 2 hours car ride from our office.

Lake Diving in Thailand? Yes, is an experience that have been described in a lot of different ways for the people that have been enjoying it: unreal, completly different, creepy, of a weird beauty, awesome,...we would agree with all of them.

We are talking about a young lake; only thirty years ago, before the waters sunk all the area, this was part of the ancient and rich rainforest that fills all the park and surrounds the lake, one of the richest and oldest jungles in the world. This means that, underwater, there are still a lot of huge trees from this jungle. Also, as you're going dicover in your trips with the longtail and the bamboo raft, and from you walks through the jungle, the area is full of misterious caves, and, underwater, of course, is not different. While flying amongst the dead branches of these impressive trees, spectacular stalagtites surprise you, welcoming you to caves; and, while staying outside, admire the stalagtites that come from far ahead you, the stone columns, and, pointing inside with the light of the torches, more and more stalagtites and holes, and darkness...and, between the rock formations, an elusive and fantastic featherback swims away, and inquisitive catfishes come close to you, guessing what are these big and strange things that make bubbles and visit their quiet territories.

Other species that you can find are: tiny freshwater shrimps, transverse-bar barbs, nandids or, If you are lucky, a green pufferfish. But, altought all this animals are amazing and interesting, what really catches the people is the landscape and what is surrounding you. Diving around “tim burtonian” trees and ancient stalagtites, being touched by the barbels of an inquisitive catfish, and then surface in this marvelous landscape, is really something different!!!

And what about the conditions? Is lake diving, but don't think about the diving in mountain lakes back home; here we are not talking about altitude diving nor about cold water diving. Diving in Chao Lan is being submerged in warm waters, the same temperature as the one you enjoy when diving around the Surins or the Similan Islands; yes, we are talking about 29 C...a tropical lake! So you are going to be able to dive confortably with your shortie, or If you like, with your swimming suit. And, If you add to this the fact that you are diving in fresh water, you are going to be amazed about the small amount of weights that they need (or not at all!). Also, the waters are so calm that sometimes, in front of motionless pieces of dust or a solitary hovering leaf, you have to look to your dive computer to make sure that the seconds are still running, and that the time hasn't stop; a feeling that you can have often during your dives in the lake.

 

 

Enllaç al blog original: http://networkedblogs.com/uOe7a

IMAGINA UN MÓN (L'última gota de la bota de Sant Ferriol)

1.ELS PEIXOS

Imagina un món sense peixos; és el reclam publicitari del documental: “The End of the line”. I 2048 és l'any en que, científics i experts, preveuen que passarà. No sembla tant llunyà, no? Bé, una puntualització: això passarà si tot continua al mateix ritme que ara; i, evidentment, el ritme no es manté constant, ja sabem com som els humans, sinó que va en augment. Així doncs, la dada: 2048 (a molt estirar) serà l'any en que ja no hi haurà més peix per pescar als nostres oceans.

Un 90% del peix que hi havia al mar ha estat pescat, i els vaixells cada cop son més grossos, i les xarxes cada com més bestials (les mes grosses es calcula que podrien acomodar, a dins, 13 Boeings 747), i els radars i GPS i gadgets varis, cada cop més precisos; no hi ha amagatall possible.

2.LA BOTA DE SANT FERRIOL

Sembla que molta gent en aquest planeta encara no ho sàpiga, però la Bota de Sant ferriol, o els seus equivalents en altres nacions, és una llegenda, el que vol dir que, per tant: NO EXISTEIX! No hi ha res en aquest món que sigui interminable; el mar no ho és, no és un pou sense fons on hi ha milions i milions de peixos que apareixen per art de màgia. Fa segles el mar era inmens, gegantí, d'un blau que no se sabia on s'acabava. Ara, el mar és un bassal ple d'hams, línies de pesca (s'estima que amb les línies de pesca que hi ha al món, es podria donar la volta al globus terraqui 550 vegades) vaixells, avionetes, xarxes, cartutxos de dinamita i plàstics i productes químics i residus,...la merda s'hi acumula i la vida s'hi acava.

3.ADAMA AMBERGUAL, L'AFRICA

Generació rere generació, la seva família havia sortit a pescar amb la seva senzilla barca, i cada dia n'havien tornat amb peix per menjar i per intercanviar per d'altres queviures i coses necessàries; el mar era la seva riquesa, la seva font de vida; fins que van començar a arribar els vaixells pirates; grans monstres provinents dels països desenvolupats preparats per robar el peix, a milers i mil.lions. Una canoa i una xarxa al costat d'aquelles bèsties tecnològiques?

Generació rere generació, quan sortia el Sol, sortien tots els homes del poblat amb les seves canoes, i en tornaven al vespre, amb peix. Ara, l'Adama és el primer de la família que, un dia, quan surti el sol, amb d'altres homes del poblat, començaran la llarga marxa, travessant països i sofrint penúries i màfies per arribar a algun dels països que els estan robant el seu peix, per a pidolar i intentar treballar i poder enviar diners a la seva família; i en el país dels pirates els humiliaran i els tractaran com escòria, i intentaran fotre'ls fora, i els diran que se'n tornin al seu país, que si hi tenen problemes no es cosa seva; i, li diran, mentre es mengen el seu peix.

4.ELS POLÍTICS

Hi havia una vegada una cimera de ministres de la Unió Europea sobre la pesca, en que s'havia de decidir la quantitat de Bluefin tuna a pescar (Tonyina d'aleta blava) en el futur, basant-se en estudis científics. En aquests estudis, la quantitat recomanada per a no extingir l'espécie era de 15.000 tones anuals; i, si el que es volia era que s'anés recuperant la població de tonyines (no tant sols anar-ne evitant, temporalment, l'extinció), la quantitat recomanada era de 10.000 tones. Doncs bé, en base a aquests estudis i dades, els polítics de la cimera (ministres i similars) van decidir fixar la quantitat en 29.500 tones (el triple del recomanat per a la recuperació de l'especie???), i al final, el que es pesca al mediterrani (amb una impunitat vergonyant) són 61.000 tones (1 terç de la seva població total). I vet ací un gos i vet ací un gat, que aquest conte aviat s'haurà acabat.

5.ALTERNATIVES

Hi ha els peixos de granja, com els salmons. Sembla una bona idea, no? Es crien a les granges i així no s'han de pescar dels oceans; però resulta que aquests, per exemple, salmons, els alimenten amb peixos salvatges, com anxoves. Per tant, es pesquen peixos salvatges per alimentar peixos de granja per evitar que es pesquin els salvatges (sic).

6.LES GRANS COMPANYIES

Quines mesures han pres les grans companyies pesqueres, com Mitsubishi, davant d'informes i notícies de la futura extinció d'especies sobrepescades i tan rentables com la tonyina d'aleta blava? Doncs pescar-ne encara molta més, al màxim; congelar-la i esperar temps millors, en que l'espécie estigui extingida i, llavors, puguin vendre els seus stocks congelats als preus que els doni la gana, perquè no hi haurà cap mena de competidor.

7.CONCLOENT

Potser si que hi ha una cosa que no té cap mena de límits i que és interminable, l'avarícia humana.

UN LLARG SILENCI (QUE RES DETURA)

Mil. Mil experiències i mil vides. Gent de tot el món i cap a tot el món. De totes les professions, classes socials i tendències musicals. Memoritzo els noms i intento recordar-ne la feina i els països on han viatjat o bussejat, ni que sigui durant 3 dies; i, després, canvio de nou, i 12 noves cares, inquietuds i manyocs de manies; 12 nous noms a recordar. Tan ràpid com aconsegueixo recordar-los, el meu cervell aconsegueix olvidar-los. Alguns romanen en la memòria, per quelcom (bo o dolent o curiós) concret; d'altres romanen a la llista d'"amics" del facebook; alguns d'aquests, segurament em felicitaran pel meu aniversari, i d'aquests, alguns ho intentaran personalitzar i fer amb ingeni, mentre d'altres compliran amb el happy birthday.

Els dies volen, les setmanes s'atropellen unes a les altres, i les vides i experiències passen per davant en càmera ràpida, com si tingués el comandament a distància amb el botó de forward encallat. Una nit al llit propi. Tres nits compartint habitació amb les cuineres i el roncador de l'enginyer, al qual, no sé perquè, tothom té mania. Una nit en llit propi. Cinc nits a coberta, algunes compartint la fresca amb mil·lions d'estrelles, d'altres, amb tormentes d'estiu.

Totes aquestes experiències donaríen per fer deu o cent escrits pel blog, però tot va massa de pressa, i no paro per a escriure-ho i compartir-ho; uns articles substitueixen als altres, unes vides substitueixen a les altres, i, al no escriure'les, unes esperen a ser tatxades per les altres.

I, mentre, mil temes em servirien per escriure, per comentar l'actualitat relacionada amb els nostres viatges. Mil·lions de vides continuen avançant, tot i que el blog segueixi mutis i a la gàbia. Les morts de civils se succeeixen a Siria. La tensió entre Iran i els Estats Units segueix creixent, amb un final impredectible. Kim Jong Il, l'Estimat Líder, mor, deixant el poder de la República Democràtica i Popular de Corea al seu fill. I, al sud de Tailàndia, continuen les morts i els atemptats en una guerra de la qual ningú es molesta a parlar; allà, els independentistes musulmans segueixen reclamant el seu Regne de Pattani i, l'espiral de violència no s'atura, repressió-acció-repressió-acció...; a la premsa local cada setmana s'hi narren les noves accions armades i s'hi mostren fotos dels llocs dels successos o de les víctimes, però, com que aquestes no són occidentals ni afecta els nostres interessos, ja s'ho fotran. I ningú ho escriu, ningú es para a explicar-ho. Però això no vol dir que no continui passant i evolucionant. Tot i el silenci, el món no s'atura.