TE WHAKAREWAREWATANGAOTEOPETAUAAWAHIAO (PRIMERS PASSOS PER AOTEAROA)

El llarg núvol blanc. Es el que significa Aotearoa, el nom que va posar a les illes el primer home que hi va arribar fa uns mil anys. El llarg núvol blanc. Sembla que quan va arribar aquell primer intrèpid explorador, provinent d'alguna illa de Polinèsia, el primer a posar els peus en aquests fèrtils territoris, devia estar tot cobert d'una espessa capa de núvols, com ara; devia tenir el mateix malastruc que nosaltres amb el temps. En aquella època no devien dir pecats, perquè sinó segur que li hauria posat a les illes el mateix nom que li posaria jo: El putu llarg núvol blanc.

Núvol interminable que fa dies que ens cobreix i ens ruixa contínuament, amb mala bava diria, aconseguint que, en certs moments puntuals, aconsegueixi fer-te sentir miserable; ser en un càmping mig inundat, amb el calçat xop i l'impermeable més moll per dins que per fora...pot haver-hi quelcom més penós? La parella de la tenda del costat han quedat completament annegats i amb tota la roba absolutament enxopida, i una familiada amb 5 canalles que, després d'estar dos hores sota cobert, amb tota la logística, impermeables, calçat, plors i rebequeries vàries,...just en el segon exacte en que són posant el primer peu a fora, cau un xàfec sota el qual no s'hi posarien ni els agosarats enrotllats de Jackass; sí, és pot ser més miserable, no ens queixem.

Pluja i pluja, aigua i aigua. Humitat de dalt a baix, per dins i per fora. Correm sota el xàfec per abastir-nos de queviures en un supermercat i, de refiló, veiem, a la paret d'una església, un gran cartell que resa PRAY FOR RAIN.......!&%!!!!....la ràbia i mala hòstia evapora tota l'aigua que embolcalla el meu cos i l'anarquista que tots duem a dins desperta de sobte suplicant-me que cremi l'església, i ho faria, i tant!, però que algú que no és ni capaç d'encendre una barbacoa hagi de rostir un edifici de formigó, i sota aquell aiguat, és poc pràctic. Pray for Rain, sembla que el senyor d'allà dalt sí que ha escoltat aquestes pregàries, el molt cabró; no com tots aquells clàssics de pau i amor o que els negrets de Africa no passin més gana, que li entren per una orella i li surten per l'altre.

Aotearoa. El núvol que va donar nom al país fa tants segles, fins que l'home blanc va fer acte de presència, tant gentil i dialogant com sempre, i ho van batejar com a New Zealand, es van fer (gentil i dialogantment) amb les terres, i ho van convertir en una altra Anglaterra, amb les esglésies i els pubs, les carreteres asfaltades, els Subways i la sobreexplotació turística. Ja li poden canviar el nom per New Backpackerland, que ja us puc assegurar que de backpackers ni ha molts més que no pas foques.

Ah, però els maoris no eren els primers, ni els que van pillar més fort. Els pobres kiwis, l'estrambòtic ocell, s'entén, no la fruita, que a la vista que no hi havia ni un sol mamífer ni cap depredador en tot el territori, no tenen ales, i, per tant, no volen; però van arribar els homes, i amb ells els gossos, els gats, les rates,...i els pobres kiwis les estan passant magres (en els llibres de les 100 coses que s'han de fer abans de morir s'hauria d'incloure veure l'atac d'un kiwi a una persona, a base de puntades de peu i cops de cul, no té preu, nosaltres ho hem vist).

Ruixats i el putu llarg núvol. Aprofitem per anar a veure coves (passar en una barqueta per una cova amb milions de glowworms -tipus cuca de llum- tampoc té preu) i visitar la zona de Rotorua, amb bassals de fang bullint, estancs d'aigua fumejant, guèisers que surten a pressió de sota terra, fumeres que surten d'aquí i d'allà...amb tot el que hi ha a sota terra, algun dia ha de fotre un bon pet (i si fos possible de veure-ho i fer-ne fotos, sense prendre mal, no em faria res ser-hi).

Trec el cap del cotxe que ens fa de casa i miro el cel, després de dies es tornen a veure les estrelles, com deien els Kortatu: mañana sol, y buen tiempo.

Un parell de notes:
-La llarguíssima paraula que dóna títol a l’escrit significa: el lloc de reunió pels que anaven a lluitar a Wahiao; més que per sentit històric o cultural, l’he inclòs al títol perquè em feia gràcia fer-ho, ni més ni menys (per cert, hi ha un poble amb un nom de més de 90 lletres)

-Nova Zelanda surt d’una sequera molt bèstia, amb restriccions d’aigua, focs i tal, per la qual cosa s’entén que els creients resessin per que s’acabés i ens n’ alegrem plenament pel país, però bé, amb l’egocentrisme propi dels humans, que us diré, ens va fer ràbia.

PERDUTS (al mig del Pacific)

Shakira sona a la distancia, surt d'alguna casa; l'únic altre soroll és el del mar, a la llunyania. Fins i tot aquí, en un poble on, entre les palmeres va apareixent alguna casa, on davant de l'oficineta de correus, que obre de 7.30 a 9.30, hi ha l'única cabina de telefons de l'illa, i on, a aquella hora, al voltant de les 10 del matí no s'hi veu ningú, res es mou i només es sent el soroll del vent a les palmeres i el mar a la llunyania; la ditxosa Shakira. Fa varis segles els missioners arribaren a aquestes illes amb la creu per davant i el bastó per repartir les òsties i intentar canviar-los les existències, però ara tot és molt més fàcil, els adolescents escolten Shakira i els nens porten coses de la Hello Kitty! o la Dora, la exploradora, o estúpides gorres de raper amb la visera cap a una banda; la televisió i internet ho poden tot (bé, apart de la religió també els varem dur la prostitució, les drogues, moltíssimes enfermetats, l'alcoholisme,...Ah, i pel que fa a la religió, després de la gran -de grossa, no de bona- feina dels missioners europeus, ara som nosaltres els que venim aquí i els diem que Déu no existeix i que la religió és una patranya, i ells són els que no fallen a missa i beneeixen la taula a cada àpat).

Per aquí hi corren, evidentment, alguns turistes més, força variopints, això sí; no és com a certes zones del Sud-Est Asiàtic, on la majoria de viatgers semblen clons uns dels altres (complint els canons del backpacker oficial), aquí la varietat és, fins i tot, inquietant; un matrimoni francès que no podria assemblar-se més als Ropper, una parella d'americans pijos que viuen, amb orgull, al costat del llac Tahoe (super coooool dude, yeahhh – fent el símbol surfer -o del Ronaldinho- amb la ma, simbol que aquí fa servir tothom com a gest cotidià), un jovenot holandès al qual sembla que persegueix la malaestrugança i amb la única obsessió de trobar un regal per la seva germana petita, o la parella de soldats americans que fan unes petites vacances abans de tornar al nord d'Afganistan, on han estat destinats els últims mesos, després de ser força temps a Bagdad.

Aquesta barreja de gent tant heterogenia, en una illa, em fa pensar en la série de Lost. La mateixa sensació que em donava quan viviem a Koh Tao, on, des de el que s'escapava dels merders polítics bascos, al que necessitava aillar-se a base de porros i submarinisme de tot el que havia vist a Sierra Leone amb els cascos blaus, o la que fugia d'una relació sentimental tormentosa i violenta,...tothom semblava escapar d'alguna cosa, i tothom tenia una història paral.lela, la seva pròpia subtrama.

També vaig pensar en la série quan, fa uns mesos, tornàvem a casa després de viure a Tailàndia, sobrevolavem el que semblava (i indicava el plànol de la pantalleta de l'avió) Afganistan; montanyes i montanyes sense un sol bri d'herba i, pel que s'apreciava desde l'avió, sense pobles ni vida de cap mena. Primer, fantasiejava amb els guerrillers barbuts i enturbantats que debien correr per allà a baix, entrenant-se o preparant una emboscada als soldats yankis (potser a aquells amb els quals després compartiriem experiències tauronesques i dolfinesques subaquàtiques), i després em mirava els paisatges de sota (escarpament, desolació, desenes de quilòmetres de marró sec) i feia una ullada a la gent que m'envoltava a l'avió...i pensava que, si toques estar en un avió que s'estavellés, i fos d'un grup de supervivents, segurament seria en aquells paratges i amb aquella gent, en aquest avió fins i tot les hostesses són lletjes; no passa com en la série, on els únics lletjos són els negres, el yonkie rockero i el latino obès mòrbid, i la resta són guapos i guapes fins a l'empalagament, i que aconsegueixen passar les semanes en aquella illa amb els maquillatges intactes a la cara, els cabells igual de flonjos i fins, ben afeitats i pentinats, i anant amunt i avall, conreant o construint barques, amb texans cenyits, camises de mudar i pantalons de pinces. La defineixen com una série de culte....de culte al cos diria jo.

EL PRAGMATISME D'ISA LA MARINERA (A LA FRANCE D'ULTRAMAR)

Talla la tonyina a trossos petits. Hi exprimeix llima. Hi barreja pastanaga, tomàquet i ceba, prèviament tallats. Hi exprimeix més llima. Hi tira molta sal. Llet de coco. Tot ben barrejat. Un parell de minuts de repòs i fet. Poison cru.

L'Isa, la nostra amfitriona, sap cuinar, i disfruta fent-ho, es nota. S'ha engrescat ella sola a fer-nos el plat típic de Polinèsia, i no li hem dit que no, és clar, només hem fet una mica l'orni, la diplomàcia justa però assegurar-nos que no es farà endarrere. I que bo que és.

Fa 20 anys que viu a les illes, hi ha tingut fills, ja emancipats, amb el marit tahitià, i ara viu en una caseta enjardinada de vistes privilegiades, acollint viatgers i, segons ella, amb molta feina a fer, tot i que a la mínima que ens veu aparèixer ja comença a disparar xerrera i destapar cervesa o vi. Pel poison cru, millor cervesa.

Té molta nostàlgia de la seva joventut (ara volta la seixantena), quan treballava en vaixells de càrrega viatjant per tot el món. Explica batalletes dels països més variats, sense que ningú li ho hagi demanat ni que vinguin massa a compte, però la majoria són interessants.

“Hi ha gent que vol la independència de França” diu, “però no té cap sentit” sentencia. “Per què?” inquirim entre sorpresos i enrabiats. Argumenta que ara estan acostumats a un tren de vida que no podran mantenir si són lliures, per la falta d'inversió i els lligams comercials i financers amb la metròpoli. “A Samoa va funcionar perquè no els ha suposat cap trauma mantenir una vida austera, de treballar al camp, sense grans cotxes ni els “luxes” occidentals, però aquí la gent no ho acceptaria, està massa acostumada a la vida europeïtzada”. Ah! Quina gran feina aquesta de crear necessitats innecessàries per a tenir la gent ben lligada; com el camell que regala droga per a que la gent després depengui d'ell.

“No tindria cap sentit fer llibres de text en tahitià” sentencia. “Per què?” inquirim. “Perquè tan sols són uns 200.000 habitants; no val la pena. No és pràctic”. Pràctic. Quina frivolitat. Clar que s'ha de ser pràctic en aquesta vida; però passar per sobre de cultures, llengües, històries, identitats,... per ser pràctic? Com els que diuen que parlar en català és una tonteria perquè tots ens podem entendre en espanyol, que el parla molta més gent. És més pràctic. Llavors parlem tots en anglès, catetus.

I de la religió: es divideixen entre protestants (majoria) i catòl·lics. En els tots els poblets i mini-poblets hi ha les seves esglésies i llocs de culte, també de testimonis de Jehovà, adventistes, els del 7è dia del Crist crucificat i la mare que els va parir. Els temples de les interessants tradicions animistes hi són, tan sols, per a que les visitin els turistes, i només sobreviuen elements d'aquelles religions pròpies i ancestrals, a modus de supersticions. Suposo que creure en més d'un Déu no deu ser pràctic.

Però ells, des de el seu raconet al bell mig de l’immens gran blau, també han aconseguit colonitzar el món amb petites coses, com el surf, que ja practicaven fa segles i que aquí practiquen molts locals, amb molt estil i qualitat tot i no anar disfressats de Rip Cul i Billabong; els tatuatges; o la paraula “tabú”, que prové del seu idioma.

En un altra moment, ja deixant de banda l'Isa, xerrant amb un xavalet holandès, simpàtic fins a l'esgotament, comentàvem els preus abusius de tot, fins i tot del menjar al supermercat, menys alguns productes que tenen preus més baixos, normalment fixats pel Govern, com les baguettes o l'emmental; és per assegurar que tothom té accés als productes bàsics, però nosaltres ens n´enriem comentant, amb una mica de demagògia cínica (en petites dosis és bona per la salut), que és per a que siguin més francesos i tots es passegin amb la baguette sota l'aixella.

Poison cru. El plat estrella de la Polinèsia. Però, com es deu dir en Tahitià?

EL FINAL DEL VIATGE (DE FET, EL PRINCIPI)

"Us puc fer una pregunta?" Va ben afeitat. Ben vestit (el jersei és d'un vermell massa cridaner, però queda arreglat). Ben pentinat (buenu, no ben bé, va pelat al zero, però queda elegant). Al costat la dona, també d'aspecte "normal", vaja, de ciutadana corrent de Barcelona, aparença de classe mitja. Porten un cotxet. "Sí" El noi (té, més o menys, la nostra edat, no sé si utilitzar noi és correcte, però em nego a utilitzar home) se'ns apropa, decidit però amb certa timidesa. "No tindríeu pas 50 cèntims per deixar-nos?". De ben segur que la nostra cara deu manifestar el desconcert que la situació ens provoca. "Ens han embargat el compte; no tenim res de res. Els fills de puta del banc ens ho han fotut tot". Rebusco per la cartera i li dono unes quantes monedes. Encara, amb desconcert. "Moltes gràcies" "No passa res, cuideu-vos". Seguim caminant. "Joder". Ens girem i una noia els està donant diners. Potser el pallu és un mal parit, potser s'ha gastat tots els diners en senyoretes. Qui sap. Però, davant del dubte, ens deixem portar per la ingenuïtat i ens entristim per ells (i per tots els "ells").

5 minuts abans: Ens caguem en el fet que la càmera de fotos se'ns espatlles, suposant que no ens podem endur la carcassa subaquàtica i fer fotos del que veurem (gran drama); estem estressats perquè la computadora de busseig fa més d'un mes que està per reparar i no la tindrem a temps (gran problema); i el portàtil està, definitivament xafat; no hi haurà manera que ens el puguin arreglar (gran desgràcia).

N’ aprendrem aquest cop? Potser durant 5 minuts, 7 a tot estirar. Som així de gilipolles.

Continuant per la Gran Via, i encara pensant en aquella família, ens creuem un grup de xavalets amb les seves carregades carteres a l’esquena, fent escàndol i rient a plaer. Sento enveja. No pel fet que vagin a l’escola, no hi tornaria per res del món (monges repel·lents i carques, rodes i verticals completament incompatibles amb la meva innata inutilitat habilidosa, menjar patibulari,...mai més!), i potser tampoc m’agradaria tornar a tenir aquella edat, però els queda molt més temps per endavant; la joventut sencera. Fa dies que em passa, això. Sóc la primera persona en tenir la crisi dels 35? Potser és conseqüència de la convivència, els últims dies, amb la meva àvia, quasi centenària. Què deus pensar quan ets al final del viatge? Quan saps que la cosa s’acaba i tot el somni que pots tindre es veure la família un dia més i tenir una marxa plàcida? Suposo que la mentalitat canvia i no et sents malament pel fet de no poder somiar en nous viatges, sinó que el que et recompensa és pensar en els que ja has fet; recordar-los i tornar-los a fer un cop més; memòries i idealització. I qui sap, potser, després de l’últim estertor, ens espera el viatge més fascinant que haguem fet. Si tot va bé, encara queda molt de temps, ho sé; però no puc evitar sentir que sóc al principi del final, o al final del principi, que pel cas és el mateix.

Altair. Creuem la porta, saludem i avancem entre llibres i llibres. Pacífic. Busquem el nostre destí. Tahiti and French Polynesia. N’agafem un exemplar cadascú, ens posem còmodes i els obrim. Comença el viatge, i el desdoblament. De les nostres vides.

MENTIDES (COM EL TEU FILL) I FANTASMADES (REALS)

Mentides - 1ª part

Varem aprendre que el que ens explicaven podia ser fals, que ens podien enganyar parlant o escrivint, sobre coses que nosaltres no veiem o coneixíem; per això, varem donar gràcies a les fotografies: si ho veièm és perquè existeix. Però, ja molt abans de que existissin els ordinadors i l'arma dels farsants i retocadors que és el Photoshop, ja va haver els que van aprendre a tallar i retallar les imatges; el que veiem també podia ser fals. Varem confiar, llavors, en les imatges en moviment; això sí que havia de ser veraç, però feta la llei fet a la trampa. No parlem de retocs amb tecnologia, amb petits trucs infantils com mentir en el lloc o data de les imatges, o disfressant algú del dolent dolentíssim fent declaracions on diu que ha sigut el més dolent, ja està. Tot és mentida, o ho pot ser. El seu fill, explicant-li la veritat, també.

Fantasmades - 1ª part

Esgarrapades, moratons i doloroses estirades de cabell. N'hi ha fotos, de les ferides, i emails explicant els fets, de centenars de víctimes. Les víctimes del Polstergeist més famós del món. La paraula Polstergeist, sincerament, em fa riure (Caaaaarolineeee, veee hacia la luuuuuuz). No crec en fantasmes, ni en fotografies que no siguin meves, ni en emails de ves a saber qui; a base d'empassar merda ja em costa creure que plou quan se'm pixen a sobre (i a vegades, fins i tot, assenyalo la tempesta cridant: orins! quan realment surt dels núvols). Però, no sé, suposo que a vegades necessitem tornar a ser el nen que creia que fotent garrotades a un tros de tronc aconseguia que aquest cagués regals amb el nom del destinatari en una etiqueta; suposo que una mica d’il·lusió en quelcom fora d'aquest món ens pot ajudar a somiar. Ens tornem a mirar les imatges de les esgarrinxades macabres; potser tot és veritat.

Mentides - 2ª part

Mirant un altre dels documentals conspiratius sobre l'11-S (sí, fa anys que molta gent assenyala que la mà fosca del govern dels EEUU darrere els atemptats del WTC, tot i que la societat només s’escandalitza quan això ho insinua Ahmadinejad), i entre moltes pistes, que no ajuden a tancar cap porta, sinó a ensenyar-nos que hi ha moltes més portes obertes de les que ens volen fer creure, parla de les trucades de mòbil de passatgers que eren al United 93 (sí, aquell on la llegendística explica que els braus passatgers van lluitar contra els segrestadors, tot i que van acabar tots esclafats amb l'avió), i es concloïa que, segons experts en el tema i coneixements científics i tecnològics provats (possibilitat de trucar des de allà, to de les veus en les trucades,...), aquestes no es podien haver realitzat de cap de les maneres, i que semblava que eren les veus dels familiars, però manipulades. Per què? Per qui? Com? Ni ho sé ni hi entrarem, però deixa clar que no us podeu creure ni la veu dels vostres éssers estimats. Tot és mentida.

Fantasmades - 2ª part

Decidits a passar por i rebre algun calbot dels esperits d’Edimburg, ens apuntem al tour City of Death (atenció! pell de gallina!), l’únic amb permís de l'Ajuntament per entrar en la zona posseïda del cementiri (el consistori ha tancat la zona al públic per la quantitat de denúncies d'agressions ultratombals de la zona -no crec que es pugui fer pòlissa de Responsabilitat Civil per aquests supòsits). La cosa comença bé, el grup és de més de 50 persones, la majoria amb ganes de riure més que de cagar-se a les calces. Com collons ha d’aparèixer el Polstergeist, així? ens concentrem, fem fotos cap a la foscor, vídeos on esperem, després, veure alguna cosa escabrosa, ens posem on diuen que ataquen més, i a l'arribar a l'apartament ens repassem el cos en busca de ferides noves. Res de res... Potser hem escollit un mal dia i no hem tingut sort? O potser s'ha tornar a confirmar que els reis mags sempre són els pares. Si és que els pares són els pares. Avui en dia, qui sap que és veritat.

SIRIA, DESCOBRINT LES CIUTATS VIVES

(Article que apareixerà en el pròxim número de la revista IO -Intermón Oxfam-)

Massa gent i masses cadires pel poc espai que hi ha, però s’hi està molt a gust. La botiga és estreta, té un taulellet i les parets plenes de lleixes repletes de bombetes, cables i altres utensilis elèctrics. De tant en tant, entra un client a buscar un parell de piles o un tros de filferro, però ràpidament oblida el que necessitava i mira d’encabir-se com pot en el massificat localet, es procura un got de te i una cigarreta, i ens mira amb un somriure ple d’hospitalitat i de curiositat; pregunta coses sobre nosaltres, en àrab, a la resta, que saben tan poc anglès com ell; i passen les hores. Homs té grans reclams turístics a visitar, però aquestes tardes en una botigueta d’un dels carrerons del souq, valen el viatge. Es el que acostuma a passar a Síria.

Uns dies més tard, som camí de les anomenades Ciutats Mortes, al nord del país; oliveres i pols, la pau és total, i tenim tot el temps del món per endavant. Tres nois en scooters ens ronden i s’estranyen al veure’ns fora de les furgonetes amb aire condicionat i guia. No tarden a parar i insistir en portar-nos. L’únic llenguatge, altre cop, els somriures i el futbol. Ens deixen a una de les “ciutats mortes”, ruïnes d’uns temps d’esplendor; fem una volta i ens adonem que no són tant mortes, aviat un parell de nenes ens surten al pas amb ganes de jugar i de riure, fem el tonto i les fem córrer. Juguem entre ruïnes, tendes, ovelles, gossos guardians i esbarzers; altres habitants de la zona ens miren encuriosits, els saludem de lluny i deixen anar un somriure que, fins i tot des de la distància, s’endevina sincer. Ens acomiadem de les nenes i dels pastors, i encetem el camí de tornada.

I amb la idea que aquell dia ja ha estat complert, ens para un cotxe i s’ofereix a portar-nos al poble més proper; al cap de tres quarts d’hora som asseguts a terra, en una sala plena de coixins, amb un escampall d’olles i plats davant nostre, i ens trobem declinant l’oferiment de que ens quedem a dormir allà. Els nens somriuen tímids, traient el cap des de la porta, la dona atrafegada, i l’home, l’amfitrió feliç de tenir-nos allà; a molt pesar seu, després d’una llarga sobretaula, ens acomiadem prometent que els escriurem alguna postal i els enviarem fotos del nostre país (ho farem aquesta vegada?).

I així per tot el país: les sínies de Hama són úniques i espectaculars, però el record que en guardem és en Cody i el seu afany per quedar cada vespre per fer una baklava (dolç), ensenyar-nos la seva ciutat i aprendre espanyol i català. I Àlep , amb la seva fortalesa i el seu souq, és indispensable, però els records més agradables són els de les converses en aquella petita plaça amb, com no, el te a la ma. La mateixa hospitalitat i generositat, des de Bosra fins a Deir Ez Zur; la seva història de salvatges croats, castells inexpugnables, religiosos il·luminats, romans i imperis bàrbars, els seus deserts i els seus oasis, l’Eufrats que pinta de verd el país al seu pas, els bulliciosos mercats i els delicats artesans, els dolços i els kebabs, però el que ens ha guanyat és la seva gent, el seu present.


TURISME IO

- La gent s’obstina a convidar-te a te, cigarros, pastes dolces, dinar o dormir, o dur-te en el seu cotxe o moto; accepta les invitacions que rebis, no te’n penediràs. Sense quasi entendre-us, podeu compartir hores sense avorrir-nos.

- No et limitis a visitar les atraccions turístiques en tours organitzats (tot i que sigui més còmode i puguis aprendre més coses d’història); camina, agafa transport públic o fes autoestop, així coneixeràs la Síria real i la seva gent.

ARARAT, NEU I POLVORA

Any 2008 (diria que a finals de novembre), Dogubayazit (Kurdistan turc)

Fa molt fred, molt; no només per la temperatura, que és baixíssima, sinó també per la sensació que transmet el que ens envolta: cases baixes, carrers deserts, la llum del Sol baixant i fent-se evident que no serà substituïda per la llum dels fanals, soroll de trets a la llunyania, un immens paisatge lunar, pelat i gris però perfecte i, al fons, el Mont Ararat, aixecant-se solemne, entre els núvols, amb la cima nevada. Fa molta estona que ens el mirem, mans a les butxaques i vapor sortint de les nostres boques, però no podem marxar, per la seva imponència, la seva bellesa, les històries bíbliques relatant l’aterratge de Noé en aquell cim, les històries que allà han transcorregut, d’armenis, kurds, turcs, iranis,... Es fa la foscor total, desapareix la muntanya i la neu, resta el fred i els trets.

Any 2005 (principis de tardor), Jerusalem

Aquell mapa és diferent a tots els que hem vist els últims dies. Els mapes d’Israel i Palestina són a tot arreu, i ens els hem estudiat i repassat, per entendre la història i planejar els pròxims dies; però aquell mapa, plantat en les parets d’uns carrerons de la ciutat vella de Jerusalem, no l’havíem vist mai: parla sobre un genocidi d’una gent anomenats armenis, de centenars de milers d’ells, a partir de l’any 1915; al mapa hi ha llocs marcats i denuncia que d’aquest genocidi tant brutal, el primer del segle XX, ningú en parla ni en sap res. Es veritat, nosaltres, interessats en política i història, en aquest moment el desconeixem totalment.

Any 2009 (principis de desembre), Gaziantep (Kurdistan turc)

En pocs dies agafem el vol de tornada a Barcelona, deixant endarrere un parell de mesos de passejada per varis països musulmans, intensos i enriquidors. Som a Gaziantep (la gloriosa Antep), a Turquia, a la seva fortalesa, on hi ha una exposició sobre la resistència d’aquesta (gloriosa) ciutat després de la Primera Guerra Mundial, en que l’Imperi Otomà (predecessor de Turquia) formava part del bàndol perdedor i els aliats van ocupar-ho per repartir-se el pastís; la resistència va ser força fructífera, sota les ordres d’Attaturk, i, tot i que l’Imperi Otomà va quedar força empetitit, els turcs van guanyar molt més del que se suposava que els pertocaria; però bé, si parlem aquí de l’exposició no és per parlar de les gestes d’Attaturk, sinó perquè en la major part de plafons es fa menció als armenis, sempre com a enemics declarats dels turcs, com a traïdors, provocadors, col·laboracionistes, causants de molts mals de la població turca,...blablabla...dolentíssims. Els turcs mai han admès el genocidi armeni (el sol fet de mencionar-ho ja et portarà problemes judicials, com li va passar al Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que per mencionar el milió d’armenis i milers de kurds morts, va ser jutjat per insultar Turquia), però, per si un cas, sembla que deixen clar que, si algun cop realment els va passar quelcom dolent, és perquè s´ho mereixeren.

Estiu de 2010, Koh Tao

“Ararat” d’Atom Egoyan, la primera pel·lícula que veiem que fa referència al genocidi armeni, ens torna a portar al tema al cap, un tema que havíem tornat a oblidar, com la major part de la humanitat (bé, la major part de la humanitat no es pot dir que l’hagi oblidat, perquè mai l’ha conegut). D’una forma molt intel·ligent es barregen èpoques i personatges per donar difusió a aquest tema, amb el mont Ararat i el pintor Gorky com a puntals simbòlics: les matances de pobles sencers, violacions, marxes de la mort,...un genocidi amb majúscules (es calcula que un milió i mig d’armenis van morir durant aquests anys); i la censura i negació de Turquia, encara ara. Hi ha escenes punyets, potser demagògiques, però, a vegades, si no es crida molt fort, ningú et sent.

En la pel·lícula apareix Charles Aznavour, un dels cantants més famosos de la cançó francesa (tot i que, haig d’admetre que fins que un company francès no ens va parlar d’ell, en relació a la causa armènia, i després varem descobrir que era un dels actors principals del film, no em sonava de res), de família armènia i un dels personatges públics que ha reivindicat durant tota la seva vida, el genocidi (gràcies al qual, una gran part de la població francesa en té coneixement); i també hi ha un homenatge a uns altres ambaixadors de la massacre, també dins del món de la música, tot i que en un marc molt diferent; americans d’origen armeni que també han fet arribar el tema a milers de persones, els System of a Down, dels quals apareix, de fons, un fragment de la seva contundent cançó PLUCK:

“A whole race Genocide
Taken away all of our pride,
A Whole race Genocide
Taken away, watch them all fall down.
Revolution, the only solution
The armed response of an entire nation
Revolution, the only solution
We have teken all your shit, now it’s time for restitution.
Recognition, Restoration, Reparation”

MALS PENSAMENTS (massa sovint)

“It is useless and point futile for us to continue talking about peace and non violence against a government whose reply is only savage attacks against unarmed and defenseless people” MANDELA

PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.

PUNT 2. Quan sembla que comences a relaxar-te i deixar de pensar en ells, hi tornen. Fa poques setmanes, el màxim aliat dels Estats Units (un terç dels milions de dòlars que dóna USA com a ajudes a altres països, va a Israel), va tornar a fer de les seves i, com sempre, apart d’alguna condemna d’aquí i d’allà, continuen i continuaran fent el que els surti dels collons, sense embargaments, amenaces ni ocupacions com passa amb d’altres països, i com hauria de passar amb el pais del món que més normes internacionals i més drets humans es passa pel forro del ous: l’atac militar a un comboi d’ajuda humanitària imprescindible (!) a la gran presó que és la franja de Gaza, on no hi ha de res.

Les imatges del cooperants ferits de bala i sagnant pel vaixell em porta moltes coses al cap: els reveladors articles del Sr. Fisk, el que varem veure fa uns anys quan varem ser als Territoris Ocupats , el que varem sentir a Beirut en un Congrés sobre els refugiats palestins als països del voltant d’Israel (milions de persones que viuen recloses en camps de refugiats, que són nius de pobresa, enfermetats i delinqüència, sense drets, ni serveis, ni res de res; és collonut que, mentre totes aquestes quantitats brutals de persones van ser expulsats de casa seva, o ho van ser els seus ascendents i no poden tornar-hi de cap manera, qualsevol persona que acrediti ser jueva (i prou) pot anar a viure a Israel),... Em va tornar a fer pensar en ells, merda.

Fa pocs dies, amb tot això encara bullint-me pel cap, em cau a les mans el documental OCCUPATION 101, sobre el tema d’Israel i Palestina; finíssim. Des de el repàs de la història (ells, que ho fan tot per lluitar en contra del terrorisme, feien servir la lluita armada i les bombes contra anglesos i palestins; el fet que al 1878 eren tant sols el 3% de la població de la “seva” (?) terra promesa, al 1922 (ja se’ls havia promès, per part dels colonialistes anglesos, que se’ls crearia un estat a mida) eren l’11%, al 1931, amb les onades d’immigrants que anaven creixent amb l’expectativa del nou estat, eren, només, el 16%,...xifres reveladores, com el fet que al 1948 es crees finalment l’estat, amb un Acord de la ONU, passant totalment del que pogués pensar i tingués a dir la gent que vivia i havia viscut sempre allà, amb la seva cultura, agricultura i les seves vides, com a qualsevol altre país (imagineu que ara passes el mateix amb el vostre), i amb una repartició de terres d’una equitat esperpèntica: als àrabs se’ls donava el 43% de l’estat, tot i ser el 70% de la població i ser els propietaris del 92%, i als jueus els donaven el 57%, tot i ser el 30% i posseir-ne, abans de l’acord, menys del 8% (?!?!?!?!?!); les imatges fent fora de les seves cases, a hòsties i trets, a famílies senceres, demolint les cases, prenent terres i negocis, fent desaparèixer la majoria (400 de 500) dels pobles, centenars de milers de desplaçats, centenars d’assassinats per l’exèrcit,... etcetc. I les imatges de brutalitat i violència (política de trencament de colzes i genolls a cops de pedra, nens contra tancs, pallisses, bombardejos sistemàtics de població civil, nens petits que intenten suïcidar-se perquè no poden més,...), la gent lluitant per una ampolla d’aigua i al costat la gran piscina de l’assentament dels jueus,...i blablabla, i que el 75% palestins viuen en la pobresa, Israel té 4000 tancs enfront dels 0 palestins, la diferència abismal (es compta en milers) entre morts (per violència en el conflicte) palestins i morts israelians (i això que els palestins són els terroristes),....i blablabla i etcetcetc.

PUNT 1 + PUNT 2 = PUNT 3. Caminant per la zona de Kao San Road, epicentre motxileru de Bangkok, observant la varietat de guiris (des de la parelleta amb la samarreta –els dos- de Just Married fins al hippie més fumat i tronat), ens topem amb un edifici amb un cartell en hebreu, una estrella de David il•luminada al cap damunt i ple de pàjarus amb kipes i les trenentes inconfusibles i, de sobte, tinc molts mals pensaments; surt una fera de dins meu que em fa tenir moooolts mals pensaments. I penso en les imatges dels soldats israelians essent apallissats a l’assaltar, des de els seus helicòpters a la flota humanitària, somric (ai!), sóc dolent. I recordo les radicals declaracions del president d’Iran sobre que Israel havia de ser esborrat del mapa, i torno a tenir molts mals pensaments. No ho puc evitar; considero que, en el fons, sóc bona persona: m’agrada jugar amb els nens petits, fa un parell de dies que alimento un gat que ronda el meu bungalow, trobo a faltar els amics que quasi fa un any que no veig, m’emocionen els acomiadaments i em fa pena la gent que pidola i viu al carrer. No sé, tinc sentiments, sóc bo; però a vegades, massa sovint…tinc molts mals pensaments

MORT EL COLECCIONISTA (TOT QUEDA)

10 de Juny. Nusa Lembongan (Bali)

Primers plans de les cares de les noies ajagudes a terra davant de pilons d’algues, remenant-les i, curosament, triant-les. Primeríssim primer pla de les seves cares quan ens somriuen, plenes d’innocència i de bellesa pura. Plans mes oberts agafant el conjunt de les noies i iaies, a terra treballant amb els escampalls d’algues, i agafant les cabanes que les envolten, on viuen. Més a la dreta hi ha més xixa: uns quans nens ben petits juguen i persegueixen unes gallines. Cap a l’esquerra, el mar; la marea està tant baixa que es veu la foscor de les plantacions d’algues, i hi ha els homes carregant les barques; una mica mes enllà, les onades trenquen contra l’escull de corall, i, al fons, el sol ja esta de capa caiguda, donant al cel un tocs taronges del mes fotogènics. Tornant a mirar endavant, hi ha un pla general preciós: les cabanetes, la selva i al fons la cima del volcà més alt de Bali, que treu el cap entre els núvols, majestuós, perfecte.
L’olor d’algues. Els somriures de la gent. Els nens dient “Bye Bye”. Els colors. La vida rural i incorrupta a pocs metres dels bungalows on s’allotgen els submarinistes I surferus que volen escapar de la voràgine de Bali. Això és Nusa Lembongan; tranquil·litat i enquadraments perfectes per fotos potencialment perfectes. Llàstima que els capritxos del destí hagin volgut que tan sols siguin això: potencialment perfectes; fotos potencials, i res més.

12 de juny. Manta Point (lloc de busseig a Nusa Penida)

Ens comencem a posar nerviosos; quina impaciència, només fa deu minuts que som sota l’aigua però, amb el nostre pessimisme habitual, pensem que serem els primers en la historia de no veure cap manta al Manta Point; però, de sobte, una silueta majestuosa apareix del no res i es dirigeix, poc a poc i com si volés, cap on som; de llarg i d’ample es molt mes gran que nosaltres, ens passa pel costat; estem bocabadats, sense paraules. Com pot ser que la naturalesa et regali aquests moments? Passa tant , però tant a prop; quins primers plans! Llàstima del fotut destí.

3 de juny. Hotel Siam Oriental Inn (Khao San Road, Bangkok)

De sobte, la càmera espeternega contra el terra de l’habitació, senzilla però neta, de la nostra base d’operacions a Bangkok. No es una hòstia massa violenta, és un cop d’aquests que mentre la reculls et convences que no tindrà conseqüències. Les té; la càmera a fer punyetes.

Què farem ara? Hem de solucionar-ho immediatament. No ens podem quedar sense fer fotografies! No podrem enllaunar el que veiem, no podrem col·leccionar la gent i els moments? I llavors? Si no ho podem tenir en el nostre poder serà com si no ho haguéssim viscut. Si no en podem tenir la prova per ensenyar a la gent, serà com si no hagués existit.

Tornem al 10 de juny; sí, érem a Nusa Lembongan (algues, volcà i tot el rotllo)

Quines fotos! Costa una mica de desempallegar-se del jo col·leccionista, costa de relaxar-se, costa de desintoxicar-se, costa de treures l’afany de posseir tota aquella gent i aquells paisatges, costa de convèncer-se que el fet de no tenir proves de tot allò no canvia res. Costa, però quan ho hem fet, quan ens hem desempallegat de totes aquetes merdes…quin descans! Veiem coses que ens captiven, i les disfrutem al moment, al lloc, les gaudim cada segon, en formem part. Els somriures, les velles fumant, els nens corrent darrera el gallinam, el volcà, les barques,… ho vivim al cent per cent i ens oblidem d’aquella necessitat de fer la foto perfecta; “amb aquesta llum no quedarà bé, ho provaré d’una altra manera, ara deixa’m provar a mi; vigila, que et veuran; mira aquells quina foto, però hem fa vergonya; merda, el zoom no hem dona per tant…” Sense totes aquestes històries parlem amb la gent, els somriem. Són gent i no mones de fira, preguntem els noms als nens (la major part, d’ambdós sexes, es diuen Putu -¿!-) sense la inteció amagada de poder-los fer una foto un cop entabanats.

12 de juny. Altre cop bussejant al Manta Point.

El procés de desintoxicació de la necessitat d’immortalitzar ha estat força correcte, però un vici adquirit fa tant temps i practicat durant tants anys costa d’eliminar del tot, i el segon dia que anem a visitar les mantes lloguem una càmera. I? doncs que sí, molt bé, ara tenim fotografies de les gegantines ratlles, de cavallets de mar i d’altres mandangues; més peces per a la nostra col·lecció, per reviure a posteriori, però pel que fa al moment en que vius l’experiència tot és completament diferent: aquell sentiment d’intensitat i de vivència dels encontres amb les mantes o altres bèsties marines, que sense la càmera les havíem disfrutat cada nanosegon, ara s’han convertit en l’obsessió per fer la millor foto, i si aquestes no surten bé, tot ha sigut una merda.

(Ah, si algun dia tenim un fill, ja en sabem el nom, en honor a Nusa Lembongan.)

MANTA POINT (NUSA LEMBONGAN - BALI)

PER TOTS ELS BEIRUTS (PORTA AL LABERINT LIBANES)

(aquest article l'havia escrit per una publicació, però al final no sortirà, per la qual cosa, ja que està fet, com a mínim que el llegeixi algú; els seguidors del blog veureu que té algun fragment rescatat d'un escrit antic)

Al Souq de Beirut no hi ha burros carregant sacs de mercaderies, ni carrerons estrets plens d’atestades paradetes, ni les fortes olors típiques dels “souqs”, que et transporten de l’herboristeria a la carnisseria; al Souq de Beirut hi ha les botigues més exclusives que et puguis imaginar, i olor de perfum car. Ben a prop, a la plaça on conflueixen tots els carrers d’arcades del centre, la torre del rellotge és Rolex, i és maquíssima, a conjunt amb tots els edificis que l’envolten, del mateix color, la mateixa elegància i la mateixa fredor, inclosa la nova catedral de Sant Jordi i la nova mesquita. Quatre turistes a la gelateria més cara, un parell de libanesos de calers a la terrassa d’una cafeteria de preus desorbitats, nosaltres passejant, i prou. En tots els carrerons que condueixen a la plaça hi ha soldats i balles, vetllant per la seguretat d’aquest bocí de “paradís” de cartró pedra.

Un polític ens mira des de vàries fotografies gegants. Es xiïta? Cristià? Sunnita? Es viu o ha mort en algun atemptat? De sobte, ens topem amb l’ex -hotel Holiday Inn, que s’aixeca colossal cap al cel, com una gran làpida entaforada enmig d’edificis d’oficines ultramoders i d’hotels lluminosos, però aquest, el Holiday Inn, el més alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herència de la guerra civil. Després d’admirar aquest monstre, continuem caminant, i passem per davant de l’hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates i cotxes luxosíssims; ens toca donar explicacions de per que estem caminant per allà i ens toca mostrar, altre vegada, el passaport.

Passejar per la Corniche és agradable, viure el mar en una gran ciutat sempre ho és; per la calçada passen Porsche Cayenne, amb la música a tot drap i noies operades rient histèriques, camions carregats de soldats apuntant als vianants i autobusos plens de tristos immigrants siris que tornen de la feina; per la vorera, les “nannies” filipines porten els cotxets dels nens de família adinerada, i ens adelanten joves occidentalitzats, i que semblen aliens a qualsevol problemàtica o guerra, fent footing al so dels helicòpters, que sobrevolen la ciutat com emprenyadores mosques.

En autobús deixem el centre i ens endinsem en els barris i suburbis dels voltants. Passem pel costat dels camps de refugiats palestins de Sabra i de Shatila, on va haver-hi la massacre retratada a “Waltz with Bashir”. Continuem avançant, i ens trobem immersos en mig de suburbis que no poden amagar el seu esperit xiïta, plens de fotografies de Nasrallah (líder de Hezbollah) i d’altres líders religiosos i guerrillers, “ells són els únics que ens defensen d’Israel”, diuen els veïns, “i els que ens construeixen les cases, escoles i hospitals que el govern no ens dóna”. La veritat és que hi ha forces cases enfonsades; els carrers son entestats de transit i de gent amunt i avall, les dones amb mocador al cap passen ràpid arrossegant algun marrec o la bossa de la compra, i el muetzí crida a la pregària.

Masses peces per encaixar-les d’una tirada, però Beirut és una bona introducció al complicat trencaclosques libanès.

ELS LLANGARDAIXOS TAMBE SEGUEIXEN EL MANUAL

I. Sens dubte, és ell. No podria fer més pinta de sospitós. Tothom està xerrant i rient en petits grups, però ell, que en teoria ha d’intentar passar desapercebut, camina ràpid, amb mirada seria i concentrada, va per feina, i tothom ho pot veure. Es ros i porta el mateix uniforme que la resta, però canta com una almeja. Evidentment, la intel·ligent, intrèpida i guapa (de quiròfan, és clar) rossa agent de l’FBI el detecta amb un cop d’ull a la sala i el persegueix. Quan el sospitós està apunt de disparar contra un dels “megajefes” visitants, la intrèpida rossa el redueix davant la sorpresa i alegria de tothom. És una heroïna. Un cop immobilitzat amb una brida, uns quants vigilants se l’emporten, és jurisdicció dels visitants i, per tant, se’l queden allà; ningú ho posa en dubte.

Tot i que dissimulava molt malament, l’activista volia matar un dels visitants-ocupants més importants, per això empatitzem amb ell, i en veure que se l’enduen en una sala darrere d’hermètiques portes patim perquè sabem que el torturaran i li faran les mil bestieses imaginables.

Però no, sorpresa, el “terrorista” és un dels visitants. Han simulat un intent d’atemptat per a guanyar-se la simpatia dels humans. A la televisió anuncien que uns terroristes han intentat acabar amb la vida de gent, i amb això l’audiència es posa al seu costat. Els “lagartos” venen d’una altra galàxia, però saben que el terrorisme ven.

II. Els “camises roges” fa dies que són al carrer protestant i manifestant-se contra el que consideren un govern il·legítim (no endebades, és fruït de dos cops d’estat). Després de dies d’escalfament, de crits i de crispació, la flama s’encén i els disturbis i enfrontaments exploten. El caos envaeix zones de Bangkok. La conseqüència: més de 20 morts i centenars de ferits; molts d’ells són manifestants (o, simplement, transeünts) de totes edats i sexes, morts o ferits pel foc real dels soldats que disparen contra les multituds.

Hem disparat contra els manifestants, sí, admeten els alts càrrecs militars, però perquè hi havia terroristes infiltrats pel mig. Ah! (a l’estil Monegal), llavors està justificat. La paraula “terrorista” legitima per a fer el que et doni (amb perdó) la puta gana. Ho saben els “lagartos” vinguts de l’espai exterior, i ho saben els grocs, i el govern israelita, l’espanyol, l’anglès, el yanki i el que sigui. Ja ho diu el Robert Fisk.

EPÍLEG: La sèrie V va ser una bogeria, com mai ho ha sigut ni ho serà cap altre sèrie de televisió. Ara se n’ha fet una mena de remake; el fil argumental i els personatges deixen molt que desitjar, però la nostàlgia ajuda a fer la digerible (ni que sigui els primers capítols); i el que està força bé és l’adaptació de la sèrie als nous temps: d’aquella resistència contra els nazis (l’espècie d’esvàstica que vestien els visitants, que ara a desaparegut) de la primera sèrie, a l’era de la manipulació informativa de les masses, el poder de dominar l’audiència, el terrorisme com a excusa per a la dominació dels ciutadans, els visats i les fronteres.

UNA HISTORIA D'AMOR (del groc i del vermell)

“Y esto que hoy termina es una larga jornada; yo solo tome en mis manos la antorcha que encendieran los que, antes que nosotros, lucharon junto al pueblo y por el pueblo”

Pedres i pals. Autobusos cremats. Tancs abandonats. Samarretes roges, banderes grogues i fotografies del monarca. A la cantonada del costat, garrotades i samarretes del Che. Dos travessies més enllà, en els carrers normalment rebentats de turistes, gasos lacrimògens i escuts ferits per pedres rabioses. Observo tot això, per un instant, desde una distància que va molt més enllà dels centenars de quilòmetres i l'oceà; em quedo amb els colors i les olors, em quedo amb la bellesa de la bestiesa i amb el romanticisme de la violència; però no entenc el que llegeixo. Vermell i groc, els colors del foc. Samarretes vermelles. Samarretes grogues.

“Quants instants d’il·lusions clandestines van bategar als poemes escrits en cançons. Quants canons contra paraules vives van fer callar una història d’amor”

Bangkok és en flames. Vermell i groc. Aquests no ho tindran tan fàcil com ho van tenir els altres, que ocupant l’aeroport uns dies van aconseguir canviar el rumb tailandès. Corruptes i corruptes, diuen. Marionetes incultes en mans de cacics apoltronats, argumenten. Des de la meva illa, per una pantalla miro les realitats del país en el que visc, com si mires una pel·lícula de ficció. Aquí ningú reivindica res, ni tant sols es posiciona o comenta la situació. Som en un paradís de platja, palmeres i peixos de colors. Som en un altre món, a la cantonada de les garrotades. Masses d’ignorants enfurismades, repliquen. Com és que hi ha tantes masses d’ignorants? Van invertir diners en les immenses zones miserioses per comprar els seus vots. Un preu just després de segles d’oblit total? No hi ha mai ni bons ni dolents, però sempre hi ha els que són els dolents, segons el que ens diuen els que es creuen els bons. Tinc poca informació del tema i m’avergonyeixo de no saber-ne més, però, jo també, tinc el gran defecte de classificar i empatitzar amb un bàndol. Un defecte, ho reconec.

“Quants combats perduts en la memòria van enfrontar els somriures de fam i dolor. Quants traïdors dels ventres de la història van fer callar una història d’amor”

El vermell i el groc sempre m’han acompanyat, m’apassionen i em repulsen. Ja abans de reconèixer-los com a colors del conflicte a Tailàndia, ja eren colors de conflicte. Els colors del foc.

Les imatges dels manifestants contra policies, de persones contra persones, i les recents converses polítiques amb companys d’illa i de pensaments, em fan recuperar un grup de música que ja tenia abandonat feia temps, per la saturació després de masses concerts, festes,... Després de tant temps, i fora de context, els rescato, m’emocionen i m’inspiren.

“Però ara les nits han deixat de ser tristes i els teus estels neixen de la foscor, l’hivern ha tornat a les nostres finestres, i amb els punys tancats hem tornat a cantar. Una història d’amor”

DE LES MEVES VIDES (SEGONA PART)

Impecable, sí senyor. Sense perdó. L'acceleració de la qual parlava en l'altre escrit continua a tota màquina, imparable. Pocs dies després de publicar-lo, un altre familiar proper a mort, una altra persona per la qual hauré de mirar de no preguntar quan torni, un altre intent de recordar l'últim cop que la vaig veure abans de marxar, de quina roba portava o que em va dir. Altre cop, a través de la fredor dels mails o la longitud impossible del cable telefònic, intentant transmetre un suport que, realment, poca feina fa.

Però la balança de la vida manté el seu equilibri, i sembla que últimament toca fer inventari i renovació de personal. Més notícies de nadons en camí, més intents de transmetre emocions de forma tecnològica i distant, més noms a recordar i més temps a recuperar.

Mentre, en la vida que vivim en cos, i no tant sols en ànima, en el mateix moment de rebre les notícies de la defunció, ens anuncien millores substancials de caràcter professional, i anem a veure la que pot ser que sigui la nostra futura casa, després de 3 mesos de ni tant sols acudir-nos de marxar de l'actual.

Canvis i més canvis. En una vida i en l'altra.

LA MEVA VIDA SENSE MI

Tan fàcil com pitjar el pause. Tot parat en el punt que jo he triat; i, després, tornar a prémer el play i deixar que tot continuï allà on ho vaig deixar. Simplement un pause quan decideixo fugir de la meva vida per un temps. Per algo és la meva vida, no? Tan fàcil com decidir marxar, viure altres experiències, compartir el temps amb altra gent, parlar en altres llengües, riure d'altres anècdotes i emocionar-te amb coses que fa poc temps ni tan sols sabies que existien. Una altra vida, i, llavors, tornar a la primera, prémer el play i continuar amb aquella conversa de política amb els colegues, amb el mateix camarer servin-te l'Estrella i les braves sense que ho hagis de demanar, tenir el fabulós entremès de la sogra a taula, empènyer les nebodes tobogan avall, riure d'aquella situació patètica d'EGB de la qual rius cada cop que veus els amics, sense cansar-te'n, anar al Pelli i saber qui hi haurà, fer una trucada i convocar un sopar per l'endemà, on no hi falti ningú. Es la meva vida, en sóc el protagonista, els que m'envolten en són els secundaris, i els passejants, conductors de bus i porters d'escala, els extres.

Tan fàcil? Tan sols fa sis mesos que vàrem marxar, però la “nostra” vida no tan sols no s’ha mantingut parada, a l’espera de la nostra tornada, sinó que ha avançat a velocitat accelerada, frenètica. Moraleja: tothom té la seva vida, i per molt que el món giri al teu voltant, gira al voltant de tothom; el porter d’una escala de, potser el Carrer Diputació amb, posem, el Carrer Girona, per davant del qual he passat un cop en tota la meva vida, té els seus problemes i alegries; la caixera del Seven Eleven, on cada matí compro l’aigua mineral i els croissants de pernil i formatge, no és al món tant sols per dir-me “Sabaidí Caaaaa” mentre em fa un sincer somriure i per demanar-me si vull una plastic bag, mentre em dirigeix un altre somriure, també té els seus mal rotllos i les seves il·lusions.

En aquest període, hi ha varis familiars que han marxat per no tornar mai més, va naixent nova gent i ens arriben notícies de més naixements imminents i, per nosaltres, emocionants. El curs de la vida no para, i ara, més infalible que mai. Quan tornem ens costarà de no demanar pels que ja no hi són, a l’hora de demanar pels que ara hi són, ens costarà recordar els noms, i n’hi ha que els costarà recordar els nostres noms, ja que el període en el que nosaltres haurem desaparegut de les seves vides serà una part important de les seves, de moment, curtes existències. Les alegries i desgràcies del nostre entorn “original” les vivim de lluny, com a espectadors emocionats per un final inesperat, amb impotència i afany de transmetre per escrit o a través d’un fil de milers de quilòmetres el que es podria transmetre tant sols amb un somriure o una baixada d’ulls. Moraleja: viure dos vides a la vegada, tenint tant sols un cos, és tasca feixuga.

Cadascú fa la seva tria, i per a mi està clara; però intentarem que, tot i que on som ara ens absorbeixi, continuem formant una mica de part d’aquella, desitjant que el dret a pertànyer-hi tardi molt més a expirar que no els maleïts visats dels països, i que la línea que ens separa sigui més difusa i menys estricta que les fotudes fronteres entre estats.

HORES ROBADES

"Number 2". Baixem de la minivan i, tal i com ens ha indicat el conductor, ens dirigim cap a la cua número 2. Sembla que hi ha poca gent i que la cosa anirà ràpid. Millor, portem dos dies de vaixells removedors d'estómacs, autobusos, minivans i esperes agòniques en locals estranys en els quals ningú et sap dir quanta estona t'hauràs d'esperar, i on l'únic que sap quelcom en anglès t'intenta encolomar alguns altres bitllets. Estem força cansats i amb ganes d'arribar a la nostra illa; per tant, millor que els tràmits per tornar a entrar a Tailàndia siguin àgils.

4 persones al davant a la cua 2, correcte. La cua 3 avança, i varis dels guiris companys de viatge es dirigeixen cap allà, desobeïnt el "number2" que ens ha dit el xòfer. Jo dubto, com sempre; si vaig allà segur que em faran tornar aquí, i si em quedo aquí segur que tardaré més. En el moment de fer la agoserada decisió de traspassar-me a la cua 3 apareixen 6 persones que s'hi posen; massa tard, m'hauré de quedar a la 2, on l'oficial fa els tràmits amb una lentitud exasperant i incomprenssible. En la cua 3 va passant gent i jo no em moc de lloc. Li comento a la alemana de davant: "Why I have to be always in the slower queu? ALWAYS!". La resposta de l'alemana: "Me too, don't worry". Sí, I worry, penso per mi mateix. Em miro amb ràbia la cua 3 i reflexiono: si sempre som els mateixos que pringuem a les cues lentes, deu haver un grapat de gent que sempre va a les ràpides. Dia, Lidl, Mercadona, Punt de Trobada, bancs i caixes, fronteres,...Tantes i tantes vegades aquest sentiment de perdedor, i de ràbia cap a aquella gent que, gentil i com qui no vol la cosa, va avançant en aquella altra cua.

Posem que cada cop he invertit 10 minuts mínim més que aquells agraciats de les cues ràpides, i quants cops? centenars, milers? i si multipliquem centenars o milers de vegades per 10 minuts, quantes hores surten? MASSES. Hores i hores que els afortunats, els nascuts amb estrella, s'han passat fent cerveses amb els amics, xerrant amb la familia, fent altres encàrregs, llegint, mirant peliculots, fent hores extra i remunerades a la feina, o mirant les musaranyes, mentre jo sóc allà, altra vegada, palplantat i amb cara de gos. Hores i hores que, quan arribi al final dels meus dies, no hauré tingut la sort de gaudir. Quan vaig néixer, algú va pressupostar totes aquestes hores estúpides? Si hi ha algú per allà a dalt que ens controla i guia, potser sí. Però jo vull les meves hores.

L'ULTIM DIA DE CURS...

L'ANGEL EXTERMINADOR

“Fins als 12 anys no ens van parar de repetir que els negres eren dolents, que eren diferents, que els tinguéssim por, que no eren els nostres amics,… i, de sobte, ens van començar a dir que tots érem iguals i que tots havíem de conviure com germans.” L’M fa 15 dies que és a Koh Tao. És africà, però no és el típic africà que et ve al cap quan penses en un africà: no té llavis grossos, ni ulls blanquíssims destacant en la cara negra, té ulls blaus i cabell pèl roig. Es de Ciutat del Cap, la seva família fa 300 anys que hi viu, per la qual cosa se’ls pot considerar africans (que no, com ell recalca contínuament, afrikaans, els blancs racistes i puristes), té la parella a Anglaterra però viu a Mallorca. Li toca deixar l’illa, de fet, fa 5 dies que havia d’abandonar Tailàndia a l’expirar-li el visat, però no pot. Quelcom l’atrau i el reté.

L’F és del Quebec, tot i que diu que hi ha altres problemes globals més importants per lluitar que no pas el tema de la seva nació. Si li dones una cigarreta se la passarà de mà en mà, farà veure que la fa desaparèixer i, poc subtilment, se la col·locarà darrere l’orella, entre les rastes; ho fa amb ganes (la intenció és el que compta, no?), però li falten hores i hores de pràctica, i no les té. Va arribar a l’illa amb la intenció de passar-hi uns dies, però s’ha enredat a fer tots els cursos de submarinisme, fer 2 hores diàries de ioga, intentar entendre les converses en tai del seu company d’habitació i els seus amics fumetes, els divertits (que no màgics) trucs de màgia,...Mil activitats i coneixences curioses que el mantenen aferrat a l’illa. Dorm a terra i sense ventilador; és un hippie, però un dels de veritat, no dels de postal.

“Joder, normalmente cuando digo ésto la gente me abucha e insulta, no me aplauden como ahora”. L’A és en una festa en un vaixell, i toca passar el mal tràngol de presentar-te davant de tothom; un mal tràngol força gratuït, ja que la majoria ja es coneixen, i els que no, tampoc els importa el seu nom ni que hi pinten; res, coses corporatives. Ha dit el seu nom: “A”, i que és del Basque Country, i els aplaudiments han sigut generals. Fa uns dies que corre per aquí i aviat té que tornar, la feina l’espera, però li costa massa, no pot. Al final, es resignarà, però amb la seva auto condició que, a la mínima que pugui tornarà, i per temps; tot i que potser no per tant com el Z, de la seva mateixa nacionalitat, que fa 8 anys que viu a l’illa i, fins fa un parell de mesos, no havia tornat mai a casa.

Fa 2 mesos que el D i l’A no es mouen de l’illa, però ara, per imperatius legals i burocràtics, els toca. Només serà per una nit, el just per anar a l’illa de Samui, pagar el que toqui i tenir l’extensió del visat, però, tot i la curta durada de l’escapada, se’ls fa una muntanya i els angoixa. Al moll on ha de sortir el ferry fan cara de tristos i miren cap en darrera, com qui marxa d’un lloc per no tornar-hi. Per problemes que la veu del megàfon no aclareix, el catamarà sortirà amb 1 hora de retard, el sol pica massa fort, un gos vestit amb uns pantalons de Muay Thai i uns llaços als caps se’ls pixa en els desprotegits peus, un vell anglès i maldestre toca amb el cap una tuberia de plàstic fent que els caigui a sobre,... estarien millor al seu bungalow, bé, o a qualsevol racó de l’illa.

EL PEIX MES GROS

Fa un parell de nits tenia davant meu set majestuosos taurons balena; els veia de lluny i, tot i que majestuosos, avançaven ràpid. L'emoció era indescriptible, i només frisava per sortir a la superfície i poder explicar-ho a tothom i, com toca avui en dia, posar-ho al facebook. Era un somni, com sempre. Però ahir, dos dies després, sentia la mateixa emoció que havia sentit en el somni, i les mateixes ganes irrefrenables de sortir de l'aigua per poder-ho comentar amb tothom i comprobar que l'Anna també l'hagués vist. En la realitat no n'eren set de taurons balena, ni tampoc era un dels exemplars de 10 o 12 metres que hi ha; en feia entre 3 i 4, una mica més gros que els taurons toro, però no marxava ràpid ni era lluny, com en el somni; en la realitat portava tot el dia passejant-se pel mateix lloc sense sentir-se cohibit per tots els submarinistes que avisats acudien a la boia sud de White Rock. Els grups el seguiem, el rodejàvem, li feien fotos, i fins i tot algun carcamal l'intentava tocar, però ell no marxava, sinó que ens havíem d'apartar per no xocar-hi. Lent, parsimoniós, tranquil, pacífic i curiós. Tots gastant més aire del normal i amb ulls com plats darrere les ulleres.

Feia 2 nits que ho havia somiat, però no es pot dir que fos una premonició, eren les ànsies de veure'l.

DES DE SOTA L'AIGUA

Finalment ens varem atrevir a començar a posar la càmera a sota l'aigua i mirar d'extreure'n les imatges que hi veiem cada dia, per tenir-les coleccionades, i també per poder-vos-les mostrar.

Els resultats vàren ser molt més frustrants dels esperats; el moviment de l'aigua, dels animals i el meu, les partícules, la llum, els colors,... Tot un món dins de la fotografia, on comences de zero i tens que apendre-ho tot; un nadó, vaja. Hem fet fotos en unes poques inmersions, amb algunes imatges que encara ens atrevim a mostrar tot i les mancances en llum,... però serveixen per a fer-vos una idea de la fauna que trobem a diari (les morenes, les ratlles de punts blaus, els "peixos caixa porcespí (desconnec el nom en català o castellà). Bé, unes quantes bestioles que podeu veure als albums del costat (i que em va bé per a allargar una mica fins al pròxim escrit, que arribarà aviat, però amb el ritme de vida Kohtaoenc em costa de menjar-me la closca i mirar d'escriure quelcom interessant).

DE TAURONS I DE BESTIES ASSASSINES

El gran terrorista

La paraula terrorisme, que tant agrada de fer-ne us reiteratiu i abusiu als estats i els seus lacais, sempre me l’he mirat amb escepticisme, sense acabar d’entendre per què s’usa tant, i per què, depenent de qui faci una cosa, és terrorisme o no. Ara, hi ha un cas en el qual trobo que la paraula pren tot el seu sentit, i fora del món de la política; em refereixo al gran terrorista que va ser Steven Spielberg.

Aquell director, en els primers passos en el lucratiu món del cinema, va aconseguir atemorir, terroritzar, milions de persones. Des de que va aparèixer aquest producte terrorista (la pel·lícula Jaws), molts nens es resistien a entrar a l’aigua (en alguns casos fins i tot de la piscina petita del càmping) amb plors i corredisses, per por a que un monstre marí assassí se’ls cruspís les cametes; joves de viatge de fi de curs s’horroritzaven quan eren llençats a l’aigua des de el pati que compartien amb mitja classe a la platja de Peñíscola, la gent gran es convencia que al Mediterrani no n’hi ha d’això, mentre nedaven allunyant-se de la vora intentant repassar la llista de la compra per no imaginar-se les fileres de dents que se’ls podien estar apropant des de les profunditats; ... Generacions i generacions de persones de cultures i vides diverses compartien aquella por.

El gran canvi

Parlo del passat i de terceres persones, però evidentment allò ens va marcar a tots, i va fer que durant dècades, al sentir la paraula “taurons” el cervell et toqués aquelles notes simples però angoixants de la banda sonora del film, imaginant-nos sang, membres esquarterats i fugides impossibles al mig dels oceans.

En el nostre cas, va haver-hi un canvi de percepció en les nostres primeres passes cap als passejos i viatges per l’”altre” 70 % del planeta, l’aigua. Fa tot just un any, apunt de fer la nostra primera immersió a l’illa de Borneo, el supercool de l’instructor ens va dir: “Si tenim sort potser veiem algun tauró”, i la resposta unànime dels quatre pardillescos aprenents de submarinistes va ser: “Sort??? Serà mala sort!!!!”

El gran al·licient

Ha passat un any des de llavors, des de la destrucció del mite, i cada dia ens endinsem en les aigües dels voltants de Koh Tao desitjosos de poder-nos topar amb el grup de bullsharks que s’han instal·lat per la zona. Al sortir de l’aigua comença la competició per veure qui ha sigut més afortunat: “Nosaltres n’hem vist 8, i feien més de 3 metres”,” nosaltres n’hem vist una ombra”, “nosaltres n’hem seguit dos, però s’han escapat”, “nosaltres hem pogut gravar de ben a prop com un d’ells caçava un peix”, hi ha qui n’ha tingut un a 1 metre o el que dia rere dia no en veu cap.

El gran depredador

Ens mirem la pel·lícula Sharkwater, en que un pallu molt narcisista fa una lluita aferrissada contra la caça de taurons per les seves aletes, i és d’aquestes pel·lícules que et deixen tocat, molt. El personatge (director, càmera, guionista,..) va d’heroi, però tot i la seva xuleria, hem de reconèixer que ho és, per haver fet tot el que es veu al film, i pel film en sí.

A Sharkwater, primer se’ns demostra, en dades i a través de la veu d’experts, el poc perill que suposen els taurons; entre d’altres coses se’ns indica que a l’any es donen 5 morts per taurons, al costat dels milions d’avistaments que n’hi ha, i que, per posar un exemple, animals com els elefants causen moltes més morts, i aquests no fan cap por a ningú. Les imatges del protagonista jugant amb els taurons ho diuen tot.

Després es dedica a desgranar i mostrar tot el tema del negoci milionari que suposa la pesca de taurons per les seves aletes (moltes vegades, un cop els les han tallat els tornen a tirar a l’aigua, causant la seva mort lenta), les màfies, la col·laboració de molts governs,… Les coses pel seu nom. Pell de gallina i molta ràbia. Una dada al final: mentre el miraves (dura una horeta i mitja, si no recordo malament), s’han matat 15.000 taurons. Multiplicar aquesta xifra per les hores que té un dia, els dies que té una setmana, les setmanes que té un mes, els mesos que te l’any,... esgarrifa.

En el passat, en molts llocs com Tailàndia, els taurons omplien el mar, però ara, cada dia centenars de persones perden el cul per anar a Chumporn Pinnacle, per la possibilitat de veure’n algun. I, evidentment, no només és un drama pel fet que els submarinistes cada cop ho tinguin més peli agut per veure’n i fotografiar-los, sinó per què com a depredadors estan al cap damunt de la cadena alimentària, i tots sabem que passa quan es trenca un ecosistema; fins i tot la pel·lícula dóna arguments biològics i físics (que ara no reproduiré per no ser poc científic i poc acurat) en que relaciona efectes de la desaparició dels taurons amb els canvis climàtics que s’estan produint, pel tema de les cadenes alimentàries, l’eliminació de CO2, el plàcton,...

Moraleja: altre cop queda clar que el gran depredador antinatural (per què no caça només per cubrir les seves necessitats per sobreviure, sinó per saciar luxes, excessos i gilipollisme) i salvatge del món som els humans, amb una avarícia que ens porta al suïcidi, i a sobre sabent-ho. Encara hi ha qui es pensa que el món (i el mar) són un pou sense fons i una font inesgotable? Com deia aquella suada i repetida frase: se n’adonaran quan no quedi res i vegin que els diners no es poden menjar.

(un apunt, tot i la obvietat: la foto que acompanya l'escrit no es nostra)