dijous, 15 de novembre de 2007

PARC NACIONAL DE CHITWAN (NEPAL), BUSCANT EL TIGRE

Després d’alliberar-nos d’una manada de comissionistes d’hotels assedegats de turistes, arribem al parc, on se suposa que hi veurem animals salvatges de debò, menys agobiants però més exòtics i perillosos que els menciotats buscavides. Seguint les indicacions pel “Royal (aquesta paraula està taxada per llei, sembla que les monarquies són també una espècie en perill d’extinció) National Park of Chitwan, arribem al punt de sortida i comencem la tongada de safaris.
La visita pel Parc té molts al·licients animalístics, però el reclam principal són els tigres. Tothom acudeix a la jungla amb el somni de veure’n un exemplar per a poder tornar a casa amb una anècdota més, però, segurament, amb un braç menys.
De les varietats de safari que t’ofereixen, la més apassionant és la que es fa a peu acompanyat d’un guia amb una canya de bambú i un sac ple de consells útils: “Si ens trobem rinoceronts pugeu ràpidament dalt d’un arbre (collonut!), si ens trobem un ós poseu-vos en grup i feu soroll, però sobretot no correu (com quan eres petit i et deien que quan bordés un gos no havies de córrer, però l’instint et feia gambar a velocitats biòniques), si ens trobem amb un cocodril tal i tal, i si ens trobem amb un tigre no feu res...bé, reseu.” Reseu?? Ens endinsem xinu-xano en la jungla, plena d’animals ferotges i cabrejats, i les nostres armes són: un nepalí secot i desgarvat amb un bastó feblíssim, les nostres incrèdules pregàries i la nostra nula habilitat per enfilar-nos als arbres. Caminem per la selva mirant de no fer soroll, però xafant escruixidorament tots els branquillons que se’ns creuen al pas. Mirem cap a totes bandes sense parar com soldats mal entrenats en perill d’emboscada, i cada cop que un grup de mones o un cérvol salta per davant nostre, la barreja de pànic i emoció ens paralitza. Espiem un grup de rinoceronts que fan un banyet, admirem la bellesa d’espècies ornitològiques que, inclòs per algú com nosaltres a qui els ocells ens la bufa, fan que et quedis bocabadat, i, imprudents i indefensos, xerrem i fem fotos a pocs, massa pocs, metres de tot un senyor cocodril que fa , esperem que tip, una capcinadeta.
A l’acabar el safari tornem, cansats i esgarrinxats, cap a l’hotelet, decepcionats, però sencers.

(Publicat al Reclam nº 933)

1 comentari:

clara ha dit...

Seria bo inventar una oració per aquest tipus de sortides tan apassionants com perilloses, pq si ens hem de refiar del "Pare Nostre" lestonnaquero...anem bé!!
Suposo que et deus sentir com una formiga enmig d'un concert dels AC/DC!