La tranquil·litat santperenca és una evidència, però després de voltar tres mesos per l’Índia, aquesta tranquil·litat ens va resultar novedosa i sorprenent. Mai l’havíem apreciada i valorada tant. Entrar en un poble de carrers deserts (i amb voreres!), sense gent, ni vaques, ni gossos pollosos, ni porcs senglars, ni camions tocant la botzina contínuament, ni autobusos sobrepoblats amb la gent pujant i baixant en marxa, ni rickshaws suplicant que els agafis ni que sigui per anar a la cantonada següent. Una tranquil·litat que, per una banda era terapèutica i relaxant, però, per altra banda i contradictòriament, ens va resultar excessiva. Enyoràvem tot allò que en altres moments hauríem volgut eliminar per poder gaudir durant una estona de l’anonimat i la tranquil·litat, cosa impossible a la major part de l’Índia. Sense tot aquell caos i tota aquella gent perseguint-nos, preguntant-nos, saludant-nos i fotografiant-nos, ens sentíem sols i buits. Tornàvem a ser a casa, però necessitàvem tot allò. Estàvem patint el Síndrome d’Estocolm?
La resposta és, definitivament, no; tot i que hi haurà gent que havent escoltat les nostres vivències pensarà que sí. L’Índia té tot aquest component de caos i stress, però t’hi acabes acostumant, i el fet que estiguis en tot moment tan involucrat amb l’entorn fa que ho visquis amb una intensitat que crea un lligam molt especial amb aquella terra tan llunyana i aquella gent tan diferent. No ets un espectador, sinó un personatge més al costat del sadhu (sacerdot “rasteru”), el pidolaire, el venedor de teles, la vaca empatxada de plàstics o el conductor d’autobús kamikaze; fent que els disfrutis o els pateixis, però, en definitiva, que els visquis (les seves converses, els seus somriures, la seva generositat, les seves empentes, les seves escurades de gola,...).
L’Índia és un país d’inacabables atractius i extremadament heterogeni. Al viatjar-hi vas canviant contínuament d’escenari: passes de deserts a selves, de platges paradisíaques a interminables camps d’arròs, de les altíssimes cims nevades de l’Himàlaia a ciutats de milions de persones amb barris totalment occidentalitzats, i, al costat, famílies senceres vivint als carrers; i d’aquestes urbs gegantines passes a les famílies que viuen en cabanes solitàries al mig del no res.
Apart dels paisatges, també hi ha molta diversitat pel que fa a la gastronomia, les costums, les vestimentes, les bestioles, les llengües (hi ha més de mil variants idiomàtiques), i, molt important en un país tan espiritual, la varietat de creences religioses amb clientela: hi predomina l’hinduisme (amb els seus milers de déus, els seus coloristes temples, les seves interessants llegendes i el seu abominable sistema de castes), i també hi tenen molta importància els musulmans (no tots van marxar a Pakistan i Bangladesh); però també hi ha, entre d’altres, els sikhs, els jainíis, els budistes (a l’Índia hi viuen el dalai lama i milers de tibetans que han fugit de l’opressió xinesa) o els cristians.
Tres mesos poden semblar suficients per a conèixer a fons el país, però a la vista de la seva extensió i la seva riquesa paisatgística, cultural i social, tan sols serveixen per a captar l’essència general d’aquesta societat i adonar-te de tot el que et queda per veure i per viure. Sens dubte, hi tornarem tan aviat com ens sigui possible, però, mentre tant, continuarem gaudint de la placidesa i tranquil·litat del nostre poble.
(Publicat a la revista La Grevolosa)
La resposta és, definitivament, no; tot i que hi haurà gent que havent escoltat les nostres vivències pensarà que sí. L’Índia té tot aquest component de caos i stress, però t’hi acabes acostumant, i el fet que estiguis en tot moment tan involucrat amb l’entorn fa que ho visquis amb una intensitat que crea un lligam molt especial amb aquella terra tan llunyana i aquella gent tan diferent. No ets un espectador, sinó un personatge més al costat del sadhu (sacerdot “rasteru”), el pidolaire, el venedor de teles, la vaca empatxada de plàstics o el conductor d’autobús kamikaze; fent que els disfrutis o els pateixis, però, en definitiva, que els visquis (les seves converses, els seus somriures, la seva generositat, les seves empentes, les seves escurades de gola,...).
L’Índia és un país d’inacabables atractius i extremadament heterogeni. Al viatjar-hi vas canviant contínuament d’escenari: passes de deserts a selves, de platges paradisíaques a interminables camps d’arròs, de les altíssimes cims nevades de l’Himàlaia a ciutats de milions de persones amb barris totalment occidentalitzats, i, al costat, famílies senceres vivint als carrers; i d’aquestes urbs gegantines passes a les famílies que viuen en cabanes solitàries al mig del no res.
Apart dels paisatges, també hi ha molta diversitat pel que fa a la gastronomia, les costums, les vestimentes, les bestioles, les llengües (hi ha més de mil variants idiomàtiques), i, molt important en un país tan espiritual, la varietat de creences religioses amb clientela: hi predomina l’hinduisme (amb els seus milers de déus, els seus coloristes temples, les seves interessants llegendes i el seu abominable sistema de castes), i també hi tenen molta importància els musulmans (no tots van marxar a Pakistan i Bangladesh); però també hi ha, entre d’altres, els sikhs, els jainíis, els budistes (a l’Índia hi viuen el dalai lama i milers de tibetans que han fugit de l’opressió xinesa) o els cristians.
Tres mesos poden semblar suficients per a conèixer a fons el país, però a la vista de la seva extensió i la seva riquesa paisatgística, cultural i social, tan sols serveixen per a captar l’essència general d’aquesta societat i adonar-te de tot el que et queda per veure i per viure. Sens dubte, hi tornarem tan aviat com ens sigui possible, però, mentre tant, continuarem gaudint de la placidesa i tranquil·litat del nostre poble.
(Publicat a la revista La Grevolosa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada