dijous, 15 de novembre de 2007

L'ÍNDIA, TERRA DE CONTRADICCIONS

Tot viatger, a l’anar descobrint l’Índia i els seus fascinants indrets, realitza també un viatge interior, plè de pujades i baixades, una travessia frenètica que passarà, del desig de no haver-hi vingut mai al desig de no marxar-ne. L’Índia és el millor i el pitjor de la humanitat, i aconsegueix treure el millor i el pitjor de cada persona.Pocs dies després d’haver arribat a l’Índia, un nord-americà, que havia estat vivint i treballant al país durant uns anys, ens va dir que no podia recordar quants cops havia estimat l’Índia, i quants cops l’havia odiada. En aquells moments, la frase ens va semblar exageradament sentimentalista, però a mida que anàvem avançant per aquell vast i variat país l’ha vàrem anar entenent, fins a fer-la nostra.S’hi estableix una relació d’amor-odi alimentada per la seva intensitat, el compromís que requereix al viatger per viure-la i involucrar-s´hi, per la seva gran diversitat, en tots els contextos, i pels seus sorprenents i sovint corprenedors, contrastos.Exigeix estar al 100% en tot moment, no permetent visitar-la com a mer espectador, passejant-s’hi anònimament per a observar i fer fotografies, sinó que, des de el moment en que aterres, entres, no a la platea del teatre, sinó a l’escenari, un escenari on els papers de públic i actors es confonen i intercanvien. Molts cops és el viatger el fotografiat pels indis, i, quasi constantment, es converteix en el centre de les mirades encuriosides i totalment desvergonyides dels indis que l’envolten. El joc de veure qui aguanta més la mirada és inútil, està perdut.Apart de les mirades i les fotografies, hi ha les constants negociacions per a tot. Hi ha els pidolaires i buscavides, els rickshaws que et persegueixen insistentment i als quals has de mirar d’esquivar amb la mateixa habilitat amb que ells esquiven els obstacles al circular. I hi ha els autobusos que no s’aturen ni per a que pugin els passatgers; els taxis que, amb l’afany de tenir-te com a client t’estaran apunt d’atropellar; les vaques sagrades i les seves empastifadores i empipadores tifes, i els gossos pollosos i mandrosos. I hi ha les troupes de nens que contínuament et persegueixen i criden, a voltes divertida i desinteressadament, omplin-te d’alegria i fent sortir el teu jo sociable i esplèndid, i, a voltes d’una forma totalment interessada, amb un Money! en lloc d’un Hello! o un Namaste!, la qual cosa entristeix enormement i fa reflexionar sobre el mal que, en termes d’educació i creixement personal, fa el turisme en general en aquests nens, que neixen aprenent que, simplement saludant als “guiris” o posant per una fotografia poden guanyar un bon jornal, i per tant, per què estudiar o treballar?Però no tot són incordis i obstacles a evitar, també et pots involucrar en aquesta realitat amb petits gestos que no suposen gaire esforç però que poden ser molt importants: encaixar la deformada mà d’un pobre leprós, prendre un deliciós xai (te amb llet i espècies) en una paradeta de carrer regentada per un analfabet amb una samarreta que resa Ask me about being famous, oferir una cigarreta a un agraït poleomelític que s’ha de desplaçar sobre d’un carretó i sobreviure pidolant, o simplement, somriure a una família d”intocables”, massa acostumats a ser ignorats i inclús despreciats, com a conseqüència de l’injusta societat de castes, encara present.I tot això, mentre realitzes un sorprenent i enriquidor viatge on els trens nocturns, amb les polsegoses i entranyables lliteres de l’sleeper class i els interessants, i sovint molestos, veïns de llitera; i els atrotinats autobusos, molts cops qualificats com a deluxe (és increïble la relativitat que les paraules poden adquirir en un lloc com l’Índia) et transporten d’un poble a un altre, d’un estat a un altre, i es pot dir que quasi d’un món a un altre, canviant constantment de paisatges, de costums i formes de vestir, de llengües (n’hi ha 18 de reconegudes constitucionalment, tot i que, el nombre de llengües i dialectes utilitzats supera en escreix el miler),...Del desèrtic i senyorial Rajhastan, amb les seves ciutats coronades per palaus i forts, els carros estirats per camells, i on els vistosos colors dels saris de les dones i els turbans dels homes, contrasten d’una forma visualment impactant i preciosa amb l’aridesa i sobrietat del desert; passes a la tropical, comunista i frondosa Kerala, on els laberíntics i relaxants backwaters (rius i rierols) separen els camps d’arròs i palmerars. I d’aquí, a les paradisíaques platges de Goa, al sagradíssim riu Ganges on es duen a terme incineracions, i on et pots topar fàcilment amb cadàvers flotant pel mateix tram de riu on, multituds de devots hindús duen a terme les seves higienes personals o engoleixen aquella aigua amb la fè cega de que allò els acostarà més a les divinitats i la felicitat; als impressionants temples de l’estat de Tamil Nadu amb els seus milers d’escultures multicolors, o al misteriós i eròtic Temple del Sol de Konark.Dels poblats tribals, en mig de zones inhòspites i solitàries, a gegantines i sobrepoblades urbs com Delhi, Bangalore, Calcuta (Kolkata) o Bombay (Mumbai). I, dins d’aquestes, passar dels cosmopolites barris d’edificis financers, cinemes luxosos i McDonalds, als carrers on famílies senceres dormen a la vorera; de les limusines als rickshaws estirats per persones caminant, o de les ostentoses botigues de joies i diamants a la nena que, en un abocador improvisat al mig del carrer, competeix amb corbs, vaques i gossos per a aconseguir la millor brossa.I d’aquí, a molts altres llocs, igual d’interessants i diferents entre sí. Fa falta molt de temps per a conèixer-la bé, empapar-se de totes les seves sensacions, i entendre el seu mecanisme per a poder formar-ne part com una peça més de l’engranatge. Uns pocs mesos serveixen per fer-hi una primera aproximació, per a anar saltant de flor en flor i poder fer-se una idea esquemàtica del que hi ha.El taxi arriba amb 20 minuts de retard a la porta de l’hotel. Són les 5 de la matinada i d’aquí 3 hores surt el nostre vol cap a Londres. Les últimes hores a l’Índia. El taxista s’adorm al volant, fa esses, els altres conductors el piten i l’insulten, i amb els nostres xiscles exercim d’àngels de la guarda d’un ciclista amb tots els números per acabar sobre el capó del taxi. A modus d’estimulant, li preguntem pels seus fills i per la seva dona, però no aconseguim que els seus ulls es mantinguin oberts. Passem pel costat d’un taxi aturat al mig de la carretera amb dos persones atonyinant al taxista i, al seient de darrera, dos passatgers atònits i callats, que perfectament podríem ser nosaltres. Arribem a l’aeroport de Delhi. El taxista ens demana una propina, driver tip, diu. Ens mirem i ens el mirem, rient, mentre ens carreguem les motxilles a l’esquena i el deixem allà palplantat. Es l’Índia, i, fins i tot amb aquestes situacions i personatges, l’ha trobarem a faltar.ALGUNES RECOMANACIONS: Apart dels llocs més típics, l’Índia està plena de racons interessantíssims i sorprenents. En destaquem uns quants:Dharamsala: Població de l’Himalaya Indi en un bonic i muntanyós entorn natural, que destaca perquè és el centre polític i religiós del Tibet: hi ha la seu del Govern tibetà a l’exili i hi viu el Dalai Lama i molts altres tibetans que han hagut de fugir de l’opressió xinesa.Temple Daurat d’Amritsar: Aquest meravellós temple és el lloc més sagrat pels sikhs. Et podries passar hores admirant-lo i observant els peregrins que, enturbanats i armats amb els seus punyals o sabres, símbol de dignitat i d’autodefensa, donen voltes o es banyen a l’estanc sagrat que el rodeja. Val la pena conèixer l’interessant història i doctrina del sikhisme i fer un cop d’ull al Museu Sikh, plè de quadres gore representant les tortures que han sofert al llarg de l’historia.Temple de les rates de Karni Mata: L’experiència de passejar descalç entre centenars de rates sagrades i pudents és de les que romanen en el record per tota la vida (i les cares dels turistes, tant siguin occidentals com indis, en el moment d’entrar-hi, també).Bundi: Població del Rajhastan poc explotada turísticament i encantadorament tètrica. Un impressionant fort mig abandonat i plè de rat-penats, i les seves muralles, queden sobre d’aquest poblet de carrers de cases blaves, estrets i tranquils, si no fos per la gran quantitat de monos que hi volten amb total impunitatTemple de Kaligat (Calcuta): Un altre temple que, tot i ser força auster, també és dels que deixen empremta. Si poden presenciar sacrificis animals, i quedar-se bocabadat davant dels intents d’aixecar-se del cos decapitat, movent-se durant uns minuts, mentre la cua de famílies amb les seves pobres ofrenes van avançant cap a la guillotina.Hampi: Zona amb un paisatge molt original i força surrealista. Un petit poblet enmig d’una gran extensió plena de ruïnes de temples i extranyes formacions rocoses. Ideal per passejar, perdre-s’hi en bicicleta, o escalar.

(Publicat a El Triangle nº 838)