Les oracions dels minarets propers van marcant el pas del temps i van donant pas, alternativament, a la Lluna i el Sol, testimonis d’excepció d’aquell formiguer multicolor i d’una heterogeneïtat indescriptible. Amb el crepuscle l’atmosfera canvia i l’escenari es transmuta. Hi ha personatges que desapareixen amb els últims ratjos del Sol, d’altres comencen la seva jornada amb les primeres estrelles, i n’hi ha que permaneixen allà, perpètuament; la plaça, per molts, és el seu univers, fora del qual no hi ha res.
L’aire especiat embolcalla restaurantets de posar i treure i bullicioses paradetes, on s’ofereixen mil menjars i mil begudes; de gustos naturals, aromes magribins i textures africanes. “La plaça més plaça de totes les places que he vist mai” deia un escriptor. Sucs de taronja sabrosíssims i vitaminats d’origen. Encantadors de serps que juguen a ser Hamelins de pacotilla intentant treure algun caler als badocs que s’hi apropen o proven de fotografiar les hipnotitzades cobres. Turistes i turistes. Músiques distorsionades sortint de rònecs altaveus “Habibi[1]....Habibi”. Platets de cargols baratíssims i suculents. Terrasses a peu de carrer on marroquins cofois formen part, desinteressadament, d’aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes locals a preus locals. “Amigo, Ronaldinho! Barchilona! Cataluña! Yo ser el Ferrán Adrià de Marruecos!!” Turistes, turistes i turistes. Pesats buscavides exhibint mones maltractades que al mínim descuit et trobaràs a sobre, suposant-se que has de pagar per la gracieta imposada. Venedors de bàlsams miraculosos, ungüents curatius extrets de mil bestioles, remeis ancestrals i haixix de Ketama. Terrasses en primers pisos desde on turistes cofois observen aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes vulgars a preus exagerats. Emocionats explicacontes relatant fantàstiques rondalles a una multitudinària i absorta audiència. Europeus en viatge organitzat carregats d’alfombres, quincalles i catximbes, sentint-se vencedors del duel del regateig després d’haver pagat el triple dels preus reals. Venedors de te folklòricament vestits de vermell, amb cascavells i campanetes i les testes cobertes per ridiculots barrets cònics. I els vents de l’Atlas i la sorra del Sàhara, que s’hi apropen cada nit, cansats de la tranquil·litat de les seves llars, gaudint, ni que sigui fugaçment, d’aquell espectacle. Turistes, turistes, turistes i turistes.
(Publicat al Reclam nº 935)
[1] T’estimo
L’aire especiat embolcalla restaurantets de posar i treure i bullicioses paradetes, on s’ofereixen mil menjars i mil begudes; de gustos naturals, aromes magribins i textures africanes. “La plaça més plaça de totes les places que he vist mai” deia un escriptor. Sucs de taronja sabrosíssims i vitaminats d’origen. Encantadors de serps que juguen a ser Hamelins de pacotilla intentant treure algun caler als badocs que s’hi apropen o proven de fotografiar les hipnotitzades cobres. Turistes i turistes. Músiques distorsionades sortint de rònecs altaveus “Habibi[1]....Habibi”. Platets de cargols baratíssims i suculents. Terrasses a peu de carrer on marroquins cofois formen part, desinteressadament, d’aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes locals a preus locals. “Amigo, Ronaldinho! Barchilona! Cataluña! Yo ser el Ferrán Adrià de Marruecos!!” Turistes, turistes i turistes. Pesats buscavides exhibint mones maltractades que al mínim descuit et trobaràs a sobre, suposant-se que has de pagar per la gracieta imposada. Venedors de bàlsams miraculosos, ungüents curatius extrets de mil bestioles, remeis ancestrals i haixix de Ketama. Terrasses en primers pisos desde on turistes cofois observen aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes vulgars a preus exagerats. Emocionats explicacontes relatant fantàstiques rondalles a una multitudinària i absorta audiència. Europeus en viatge organitzat carregats d’alfombres, quincalles i catximbes, sentint-se vencedors del duel del regateig després d’haver pagat el triple dels preus reals. Venedors de te folklòricament vestits de vermell, amb cascavells i campanetes i les testes cobertes per ridiculots barrets cònics. I els vents de l’Atlas i la sorra del Sàhara, que s’hi apropen cada nit, cansats de la tranquil·litat de les seves llars, gaudint, ni que sigui fugaçment, d’aquell espectacle. Turistes, turistes, turistes i turistes.
(Publicat al Reclam nº 935)
[1] T’estimo
1 comentari:
Felicitats pel bloc! Està molt treballat. Alguns dels escrits m'han resultat familiars, algun altre l'he vist al Reclam.
Plens de vida i amb una visió personal.
Publica un comentari a l'entrada