Com en tota bona pel·lícula d’aventures, el final del viatge és trepinant. Enacara de nit, a dos hores i escaig d’agafar l’avió que ens farà tornar a la realitat, ens trobem circulant a una velocitat exagerada, i fent esses, per l’interior de Delhi, amb un taxista que està obstinat a aprofitar el trajecte per dormir. Transpirem pànic, cridem per a salvar les vides dels que es creuen en el seu camí i, tot i el poc que hem dormit, estem més desvetllats que mai. Mentres els nostres cors van a velocitats récord, ens repartim les feines, ja que no podem perdre temps: mentres un s’encomana a la pulsera hindú de Pushkar, al braçalet sagrat dels sikhs, al penjoll de la mà de Fàstima musulmana i a la postaleta budista del Dalai Lama, i esforçadament intenta recordar els versets del “Jesusito de mi vida”; l’altre fa preguntes al taxista, a un pam de l’orella i amb un tò de veu ridículament elevat, per mirar de mantenir-lo despert. Està casat? Quants fills té? Va néixer a Delhi?...què més???? Els punts en comú entre nosaltres i ell són tant pocs que no se’ns acuden temes, aquí ni tan sols els agrada el futbol! Aquest bon home (maleït per nosaltres amb un odi quasi inhumà en aquells moments) té l’increïble habilitat de dormir, conduir i respondre preguntes banals a la vegada. Finalment arribem a destí, no sabem si per l’acció d’algun dels suplicats Déus o simplement per l’efecte de la sort. Entrem a l’aeroport i mirem endarrera, tot i aquesta última peripècia, el sentiment d’enyorança és molt més fort que el de salvació.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada