Si hi ha quelcom que ha fet famós el Vietnam és la guerra que hi va tenir lloc entre els anys 1961 i 1975, i que, excepcionalment, van perdre els EUA. Tot i que, tenint en compte que el nombre de víctimes nord-americanes va ser d’uns 50.000 i el de les vietnamites va ser d’uns 3.000.000, es fa difícil de parlar de vencedors.
Una de les coses que van ajudar als charlies a tòrcer el superior exèrcit yankee van ser els quilòmetres i quilòmetres de túnels que van construir per sota del país, que els permetia fer atacs sorpresa, escapar sense problemes i fins i tot viure-hi amagats. Actualment a Cu Chi, al sud del país, hi ha varis trams visitables d’aquests túnels, que tenen una intenció pedagògica i historiadora però s’han acabat convertint en una atracció de fira per als guiris. Els sectors visitables estan preparats pels turistes, essent força curts i més amples que els reals, però tot i així serveixen per fer-se una bona idea del què suposava la vida allà sota.
Entrem al túnel confiats i enrient-nos de la paraula claustrofòbia, “una atracció dirigida als turistes ha de ser molt light”, però el fet que hagin vedat el pas a un motxiller australià força entradet en quilos ens fa sospitar que la cosa potser no serà tant laxa. Foscor total. Les parets, el terra i el sostre es van estretint. Fa molta calor. Avancem arrossegant-nos per una barreja de suor, sorra i nervis. Algú s’atura per fer fotos, és un moment però es fa etern, “Va, collons!!!!!” (veu tartamudesca i furiosa). No hi ha cap més català però tothom entén el sentit i tiren endavant. Sortim a la llum del dia, arrebossats, una mica més prims i admirats pels vietnamites que feien vida en aquelles profunditats. Però bé, segurament era millor la xafogor i la pols d’allà sota que el foc despietat del Napalm de la superfície.
En el mateix recinte dels túnels hi ha una altra atracció, el súmmum pel turista freakandó (com un servidor): fer-se fotos sostenint, al més pur estil John Rambo, i amb una rialla d’orella a orella, un Kalàshnikov, una M-16, o un revòlver, i després, pagar per disparar-les, com si estiguéssim a la festa major del poble intentant tombar taps de suro per guanyar peluixos de baratillo. Com n’arribem a ser de frívols. I quina capacitat que tenim per oblidar.
Una de les coses que van ajudar als charlies a tòrcer el superior exèrcit yankee van ser els quilòmetres i quilòmetres de túnels que van construir per sota del país, que els permetia fer atacs sorpresa, escapar sense problemes i fins i tot viure-hi amagats. Actualment a Cu Chi, al sud del país, hi ha varis trams visitables d’aquests túnels, que tenen una intenció pedagògica i historiadora però s’han acabat convertint en una atracció de fira per als guiris. Els sectors visitables estan preparats pels turistes, essent força curts i més amples que els reals, però tot i així serveixen per fer-se una bona idea del què suposava la vida allà sota.
Entrem al túnel confiats i enrient-nos de la paraula claustrofòbia, “una atracció dirigida als turistes ha de ser molt light”, però el fet que hagin vedat el pas a un motxiller australià força entradet en quilos ens fa sospitar que la cosa potser no serà tant laxa. Foscor total. Les parets, el terra i el sostre es van estretint. Fa molta calor. Avancem arrossegant-nos per una barreja de suor, sorra i nervis. Algú s’atura per fer fotos, és un moment però es fa etern, “Va, collons!!!!!” (veu tartamudesca i furiosa). No hi ha cap més català però tothom entén el sentit i tiren endavant. Sortim a la llum del dia, arrebossats, una mica més prims i admirats pels vietnamites que feien vida en aquelles profunditats. Però bé, segurament era millor la xafogor i la pols d’allà sota que el foc despietat del Napalm de la superfície.
En el mateix recinte dels túnels hi ha una altra atracció, el súmmum pel turista freakandó (com un servidor): fer-se fotos sostenint, al més pur estil John Rambo, i amb una rialla d’orella a orella, un Kalàshnikov, una M-16, o un revòlver, i després, pagar per disparar-les, com si estiguéssim a la festa major del poble intentant tombar taps de suro per guanyar peluixos de baratillo. Com n’arribem a ser de frívols. I quina capacitat que tenim per oblidar.
(Publicat al Reclam nº 936)
2 comentaris:
Jajajajajajajajaja! La veritat és que aquest moment explicat en directe és dels millors!!! Però escrit és una delícia!!
Jeje...I tot és real, lo de: "Va, collons!!!" va ser una perdua de papers meves de les que es recordaran...vaig sortir dient que no n'hi havia per tant i que i tornaria a entrar quan fos, però el meu moment patètic del crit hem va delatar.
Publica un comentari a l'entrada