Pushkar és un poblet petit i encantador, amb un llac sagradíssim i amanit pels vius colors dels turbans dels homes rajhastanís i els saris fosforescents de les mosses. L’únic defecte: el “passaport de Pushkar”, una pulsereta que acredita que has fet una ofrena al llac i que et permet de voltar pel poble amb tranquilitat, havent-hi pesats i desagradables sacerdots que amb males maneres t’exigeixen un bon grapat de rúpies per al tràmit “espiritual”. Només sortir de l’hotel ens assalten i intenten extorsionar per a fer el ritual, ens escapem d’uns i d’altres, discutim i cridem. Arribem a l’altra banda del llac enfurismats i entristits: el lloc és massa maco per no estar-hi uns dies, però ens neguem a accedir al xantatge d’aquests pseudo-brahmans (sacerdots hindú) i també ens neguem a estar tot el dia estressats per evitar-los. Mentre mirem de decidir el pròxim pas, apareix un home, tot vestit de blanc i sense cames, que resulta ser un brahman real i sincer. Afablement ens introdueix en la llegenda del llac i la ciutat, i en les rondalles-culebrot sobre el Déu Brahma i la seva ex-dona Savitri, i s’ofereix a fer-nos la puja (ofrena al llac) sense cobrar-nos. Tirem pètals de rosa, ens mullem mans i cap amb aigua sagrada (i parasitada), repetim com lloros oracions en sànscrit (o això ens diuen, potser estem repetint una i altra vegada l’alineació de la selecció índia de beisbòl), ens deixem empastifar un punt al front i demanem un desig, creient-nos realment en aquells moments de trascendentalitat compartida, fins-i-tot desde la nostra mentalitat racionalista i atea, que aquells déus ens escoltaran i acontentaran. Posteriorment, en altres llocs sagrats del país, viurem la mateixa sensació, sense que ens xalem ni tornem a casa il·luminats i vestits amb parracs taronges dient que hem vist el camí, sí que en certs moments et deixes portar per aquella espiritualitat de mil·lions, tan viscuda i sentida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada