divendres, 23 de novembre de 2007

EL VIATGE IMPOSSIBLE (Per l'Índia. 3er acte)

La guia assegura que per a fer el trajecte de Tiruchirappali a Madurai hi ha autobusos cada deu minuts per la qual cosa no calen ni nervis ni pressa, aquest cop el viatget serà senzill. Rodem com baldufes d’una andana a una altra fins que, després de preguntar a uns quants passatgers i una dotzena de xófers, localitzem la que ens interessa. L’andana és plena a rebossar. Un indi, que ens veu arribar amb els petracols, ens assegura que no hi podrem pujar, però ens mirem confiats pensant: “Perquè siguem turistes hem de ser tontos? Que estem viatjadets, eh!”. No hi podem pujar. La gent a cops de colze, puntades de peu i grimpades per la rovellada carroceria de l’autobús el sobreomplena abans d’arribar a l’andana; així un bus darrere l’altre. Els nostres tímids passos endavant i les nostres, en algun moment ja sulfurades empentes no serveixen per res, les nostres cares de pardillus delaten el fracàs, “no som res”. Finalment apareix un individu que es dedica a cobrar una quantitat irrisòria (i més tenint en compte la salvació que ens aporta) per a saltar dins el bus, esbatussar-se amb qui faci falta i aconseguir-te un lloc, al qual, després, també tasca complicadíssima i que has de fer per tu sol, has d’aconseguir arribar. I cap a Madurai, entre encuriosides i insitents mirades, esforçades i higièniques escurades de gola, saludables eruptes i vomitades evidents, després d’ultraespeciades i copioses menjades ja dalt de l’autobús. Formem part del caos, i ens agrada.