Amb el castell de Jaisalmer al fons iniciem el safari de dos dies en camell pel desert; nosaltres dos, els soferts camells i el cameller/cuiner/ guia/cantant/xafarder. Es temporada baixa, la qual cosa fa que anem sols i que no ens topem amb cap altre grup d’aventurers guiris, fent que ens sentim una mica descobridors, exploradors, afortunats de ser en aquell racó de món. Avancem lentament enmig d’aquells poblets inhòspits, aquells nens pastors, aquells ramats pels quals trobar un bri d’herba seca és com buscar una agulla en un paller. Cavalquem els afables animals enmig d’aquells reposats, silenciosos i remots paratges on les úniques coses que hi són fora de lloc són les nostres extrafetes figures sobre els camells i els nostres ridículs barrets. Al vespre parem en una zona de dunes. El cameller ens prepara un xai (tè especiat) amb llet de cabra acabada de munyir, mentres nosaltres contemplem, romànticament, la posta de sol desde dalt d’una duna; el vent, la sorra i nosaltres. Sopem escoltant el silenci i en acabat acluquem els ulls mentres el cameller ens canta cançons de la gent del desert i les estrelles comencen a deixar-se veure. De sobte un soroll, una veu, un nen nómada del desert? Aviat entenem les seves paraules: “Beer??? Coookeeee????” Tot i que la cerveseta ens baixaria de conya, ens surt un “No!” exagerat i rabiut. De cop s’ha trencat el somni dels grans exploradors descobrint terres llunyanes, d’ésser els primers homes blancs que veuen aquells indígenes. Queda algun racó al món lliure de les influències del món occidental i dels seus capricis?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada