L'HAVANA, LA HISTÒRIA L'ABSOLDRÀ?

Com la Marilyn de Warhol, la S del Superman o el logotip de Nike, la cara del Che s’ha convertit en una de les icones del S.XX. Aquell idealista i revolucionari lluitador ha passat a ser quelcom fashion i que serveix d’estampat per milions de samarretes, xapes, pòsters i, inclòs, bolsos. Tot i així, veure’l ocupant tota la façana del Ministeri d’Interior Cubà, a la Plaza de la Revolución, és realment emocionant.
Desde aquesta immensa plaça, on també hi ha un monument a l’heroi José Martí, aquell “hombre sincero de donde crece la palma”, comencem a caminar per descobrir l’acollidora i vivíssima ciutat de l'Havana. En un solar una animada xaranga fa ballar una alegre multitud organitzada per col·lectius: la fila dels policies, la dels nens, la de les mulates culones, la dels transvestits,...Continuem vagant entre degradades cases colonials, botigues buides per l’embargament, somriures i preguntes, buscavides i jineteras, guaraperos, cotxes soviètics i guaguas amb excés de passatgers. Passem de llarg de la Catedral i la Bodeguita de Enmedio, clàssics turístics, i de les cues davant de la mítica gelateria Coppelia. I amb l’impressionant Fort del Morro al fons, passegem pel romàntic (i decadent) Malecón.
Després de sopar xerrem amb en Marcial, un cubà amb ganes de posar-nos al dia sobre la duresa de la vida a Cuba. Les diferències entre el nostre avançat primer món i el seu oprimit tercer món són abismals: mentre nosaltres tenim la sort de pagar un ull de la cara per anar a la universitat, al dentista o a la tomba, els cubans tenen tots aquests serveis gratuïts; a més, molts d’ells han de viure en cases en mal estat que els ha facilitat el govern, i els nadons tenen una quantitat de llet diària assegurada que sembla insuficient, mentre que al nostre paradisíac món hi ha gent que dorm pels carrers i molts pares han de pidolar o robar per a poder alimentar als fills. A sobre, s’han de conformar amb un sistema electoral en el qual no es voten sigles, sinó persones, i fins i tot hi ha escombriaires que fan de Diputats. I per acabar-ho d’adobar, estan privats de la figura dels paternalistes i generosos empresaris.
Ens diu que a la seva estimada Cuba s’empresonen dissidents polítics que tenen molt suport popular, que s’hi jutja als que es posen amb el Cap d’Estat, es persegueixen i tanquen mitjans de comunicació i que, fins i tot, a les comissaries i presons es tortura! “Tranquil” li diem “en el nostre perfecte estat democràtic de dret, també en tenim de tot això”.

(Publicat al Reclam)

BELFAST, LES PARETS ENCARA CRIDEN

Blau, blanc i vermell. Els colors de l’Union Jack pintats a les voreres. Els fanals també tenen els colors britànics, i qualsevol lloc es bo per plantar-hi banderes. Aquí tot serveix com a estendard i com a frontera. Estem a Shankill Road, zona d’unionistes (pro-britànics) radicals. Ens assegurem que res delati la nostra simpatia cap a la causa irlandesa i passegem per aquest museu a l’aire lliure. Hi ha murals per tot arreu. Tan elaborats com extrems, tan artístics com violents. Els elements comuns en la majoria de murals són militants dels grups armats protestants amb metralladores, banderes angleses i la mà roja, símbol dels lleialistes.
Travessem el mur i les coses canvien radicalment; els colors que hi ha pintats a les voreres són el verd, el blanc i el taronja, i les banderes del Regne Unit són substituïdes per les irlandeses. Passegem per Falls Road observant els cartells del Sinn Féin, els pubs amb càmares de vigilància a la porta (objectius recurrents d’atemptats), flors, plaques i cementiris per als que han caigut lluitant, i els murals. Aquí també hi ha moltíssims murals; a favor de l’IRA, demanant la llibertat d’Irlanda, recordant Bobby Sands i la famosa vaga de fam del 1981 o de solidaritat amb altres lluites.
Des de que es va firmar l’Acord del Divendres Sant l’any 1998 hi ha hagut un cessament total de la violència per part dels grups armats (amb petites excepcions), tant d’una banda com de l’altra. Tot i així, els sentiments, vivències i odis no es poden esborrar tan fàcilment; un document firmat pels polítics no pot fer que després de tant sofriment, s’oblidi i es perdoni. La processó va per dintre, l’esgotament ha portat a aquest extrem, la gent necessitava un respir. On abans hi havia guerra ara no hi ha pau. I tot i que les pistoles han callat, els murs segueixen cridant. Parets que continuen lluitant i reivindicant el que la societat té guardat a les golfes emocionals; que, tot i que mudes, ara són les que més parlen. Les que expliquen la història d’Irlanda, les lluites, els fets tràgics, les victòries, els herois i els màrtirs. Perquè han rebut pedrades, cocktails molotov i bales, perquè han sigut testimonis dels enfrontaments i de la barbàrie, perquè se’ls ha vestit amb la història i se’ls ha pintat amb les idees i els sentiments.
En un carreró descobrim un mural on es llegeix: “Catalonia - Ireland” i en gaèlic: Tiócfaidh ár Lá (el nostre dia arribarà). A veure.

(Publicat al Reclam)

EXTRAVAGÀNCIES QUE ENS APROPEN ALS DÉUS

L’entranyable mirada d’aquella bona dona ens va ben captivar. Amb el cabell blanc cobert pel sari, el punt vermell al front i les grosses ulleres que li cobrien mitja cara, tenia més aspecte de fer sopetes de farigola que no pas miracles, però era la Lal Devi i era una santa. Ens mirava i saludava desde una fotografia seva en un vistós cartell de Coca-Cola. L’interior del temple no defraudava, mantenint el nivell de surrealisme freak: fotos i més fotos de l’anciana homenatjada, estàtues kitsch de totes mides i colors de divinitats de tota l’Índia i un recorregut laberíntic per escales enreixades, túnels pels quals s’ha de passar estirat i una zona on s’ha de caminar amb aigua tèrbola, de dubtosa higienització però indubtable sacralitat, fins als turmells.
Tot i que a l’Índia hi ha variants de temples molt interessants, com els de l’estat d’Orissa amb les seves escultures pornogràfiques del S. XIII, els temples dravídics de Tamil Nadu amb milers d’escultures de tots colors, o els temples dels jainiís, on, les dones amb el període hi tenen prohibida l’entrada per a preservar la puresa del lloc; passa el mateix que amb les esglésies romàniques, les pagodes, les mesquites o els temples budistes: els primers que veus et sorprenen i meravellen, però a mida que en vas veient van perdent interès, a no ser que tinguin, com el temple de la Lal Devi, un punt d’originalitat surrealista que els faci únics.
Com únic és també passejar-se descalç entre centenars de pudents i espellifades rates sagrades que no deuen entendre el perquè de que en aquell racó del món els homes, enlloc d’intentar estomacar-les o enverinar-les, les alimentin i venerin, podent campar amb total impunitat, lliures per esparverar a plaer nens indis i grups de turistes jubilats amb els mitjons fins a sota aixella.
I no oblidem el Temple de Kalighat a Calcuta on, com en tots els temples en honor a la macabra deessa Kali, es realitzen sacrificis animals, essent realment frepant seguir els moviments del cos decapitat de tot una senyora cabra que intenta, durant uns grotescos minuts, aixecar-se i caminar, mentre el seu podat cap espia, d’una palangana estant, la cua de famílies que avancen cap al patíbul cabrí, amb les ingènues víctimes lligades d’un cordill.
L’església catòlica i altres confessions religioses de baixada, si volen augmentar la clientela, haurien de prendre nota que l’excentricitat i la morbositat venen.

AQABA (JORDÀNIA), CAP AL CORALL AMB BURKA

Avances sigilosament, com qualsevol tortuga de mar, quasi bé sense moure l’aigua. T’escapes amb lentitud, però conscient que jugues a casa i que a mida que et vagis endinsant en la desconeguda foscor del Mar Roig a mi se m’acabaran l’oxigen i les ganes. La presència humana t’atemoreix i fuges. No m’estranya. Jo, amb l’excusa de seguir-te, també m’escapo dels de la meva espècie i les seves barbaritats. Et seguiria mar endins, potser em duries a algun país fantàstic on tot fos de color de roses, però l’aire s’acaba i he de tornar, per a respirar fons i per recordar d’on sóc i a on pertanyo.
Sota l’aigua ha passat una eternitat, a la superfície un instant, i tot segueix igual. El despietat Sol continua llençant-nos el seu foc, i les sinistres i fosques siluetes continuen obstinades a entrar a l’aigua per a refrescar-se, arrossegant les seves despersonalitzadores presons de cotó, que amb l’aigua esdevenen, si es pot, encara més feixugues. Dones en el seu temps “lliure”, esclaves a jornada complerta.
El Sol és massa intens i decideixo capbussar-me altra vegada a la busca d’alguna altra tortuga o dels peixos exòtics i colorits que ronden el corall. Silenci i racionalitat. Aquí sota tot es regeix per les lleis de la naturalesa, tot té un sentit, un equilibri lògic. A la superfície tot és regeix per l’arbitrarietat humana.
Per arribar a aquest paradís poblat de dimonis i màrtirs vam atravessar Israel en un autocar ple de joves amb metralladores carregades, observant els murs de la vergonya, i divisant, fugaçment, pobles àrabs deprimits i assentaments sionistes luxosos. Vam caminar pel costat dels camps de mines fronterers. I les palmeres i les ostentoses fotografies reials ens van donar la benvinguda a un país que, tot i musulmà, imaginàvem modern; no a debades, és un dels màxims aliats dels justiciers americans i té una presumida i destapada reina. Però la realitat són platges plenes d’homes feliços banyant-se i dones conformades a la vora, i són platges privades i caríssimes per a occidentals, i són mirades desvergonyides davant la visió d’unes faldilles, mirades d’ofensa, però també de lascívia. La nostra realitat, amiga tortuga, són aquestes dones en burka endinsant-se en aquest mar de bellesa i riquesa espectaculars. Espectres de mirades prohibides i sentiments segrestats retallant un horitzó per elles massa llunyà.

(Publicat al Reclam nº 937)

TÚNELS DE CU CHI (VIETNAM), SOM DEL VIETCONG!!

Si hi ha quelcom que ha fet famós el Vietnam és la guerra que hi va tenir lloc entre els anys 1961 i 1975, i que, excepcionalment, van perdre els EUA. Tot i que, tenint en compte que el nombre de víctimes nord-americanes va ser d’uns 50.000 i el de les vietnamites va ser d’uns 3.000.000, es fa difícil de parlar de vencedors.
Una de les coses que van ajudar als charlies a tòrcer el superior exèrcit yankee van ser els quilòmetres i quilòmetres de túnels que van construir per sota del país, que els permetia fer atacs sorpresa, escapar sense problemes i fins i tot viure-hi amagats. Actualment a Cu Chi, al sud del país, hi ha varis trams visitables d’aquests túnels, que tenen una intenció pedagògica i historiadora però s’han acabat convertint en una atracció de fira per als guiris. Els sectors visitables estan preparats pels turistes, essent força curts i més amples que els reals, però tot i així serveixen per fer-se una bona idea del què suposava la vida allà sota.
Entrem al túnel confiats i enrient-nos de la paraula claustrofòbia, “una atracció dirigida als turistes ha de ser molt light”, però el fet que hagin vedat el pas a un motxiller australià força entradet en quilos ens fa sospitar que la cosa potser no serà tant laxa. Foscor total. Les parets, el terra i el sostre es van estretint. Fa molta calor. Avancem arrossegant-nos per una barreja de suor, sorra i nervis. Algú s’atura per fer fotos, és un moment però es fa etern, “Va, collons!!!!!” (veu tartamudesca i furiosa). No hi ha cap més català però tothom entén el sentit i tiren endavant. Sortim a la llum del dia, arrebossats, una mica més prims i admirats pels vietnamites que feien vida en aquelles profunditats. Però bé, segurament era millor la xafogor i la pols d’allà sota que el foc despietat del Napalm de la superfície.
En el mateix recinte dels túnels hi ha una altra atracció, el súmmum pel turista freakandó (com un servidor): fer-se fotos sostenint, al més pur estil John Rambo, i amb una rialla d’orella a orella, un Kalàshnikov, una M-16, o un revòlver, i després, pagar per disparar-les, com si estiguéssim a la festa major del poble intentant tombar taps de suro per guanyar peluixos de baratillo. Com n’arribem a ser de frívols. I quina capacitat que tenim per oblidar.

(Publicat al Reclam nº 936)

AVÍS

[degut a alguns canvis, i l'inexperiència bloggera, hi ha alguns dels últims escrits, i els seus "clarescos" comentaris, que han quedat cap al final, i que humilment us recomano -Marràqueix i Betlem-]

EL SOL, PER FI?

(Periorelat basat en el titular “Olmert promet un Estat palestí” i publicat a El Periódico de Catalunya del dia 19/08/07)

Com cada matí, en Yusef es pren un te assegut al terra de la seva botigueta d’Hebron, sabedor de que aquella jornada, altra vegada, no vendrà res. Fa temps que la trista foscor omple el seu local, ja que els carrerons estan coberts per reixes que aguanten la brossa que els veïns, colons israelians, els llencen. Però aquell dia quelcom és diferent. Un raconet sembla més alegre i menys polsegós. Un furtiu raig de llum s’ha escolat a través d’aquell enreixat i entra dins del local d’en Yusef, que pensa que, potser aviat, la llum del Sol tornarà a omplir la seva botiga.

LA BENVINGUDA (MOSQUITS, VAQUES I MENTIDES) (Per l'Índia. 1er acte)

Estàvem preparats: ens havíem estudiat la guia i havíem parlat amb gent que hi havia anat; uns s’hi havíen estat uns quants mesos i hi havíen tornat, i d’altres insistíen en que no hi anéssim. No frisàvem per gaudir d’uns paisatges concrets o d’un monument que sempre has desitjat veure, sinó per saber què amagava aquell país que feia que la gent l’odiés a mort o l’estimés amb bogeria.

Aterrem a l’aeroport de Delhi a l’hora prevista, les cinc del matí hora local, en silenci, a l’expectativa. Només fer el primer pas fora de l’avió ja ens colpirà l’intensitat india? És de nit i ens reb l’olor característica del país. Mentre recollim les maletes, la primera picada de mosquit. “Càgum! Serà dels de la malària? Quina mala sort! Ens hem près totes les pastilles avant-viatge, no?” Portàvem 10 minuts a l’Índia, no podíem continuar així, havíem de deixar a l’aeroport les manies i foteses occidentals. Una turista hippiosa ens dirigeix, amb complicitat i experiència, un “Welcome to India!”, responem amb somriures iniciàtics mentre ens assegurem que les motxilles han arribat a bon port. Fora de l’aeroport, entre taxis i cotxes, les primeres vaques sagrades, aturant el trànsit i el temps al seu pas, com han arribat aquí? Què hi fan? No hi ha temps per a reflexionar-hi, els taxistes se’ns tiren a sobre i n’hem de triar un. Mentim al dir que és el tercer cop que venim a Delhi, per a evitar picaresques. Mentint al primer indi amb qui parlem, estem demostrant que som menys de fiar nosaltres que ells, no? Comença l’aventura.

EL DESERT I EL VISITANT INESPERAT (Per l'Índia. 2on acte)

Amb el castell de Jaisalmer al fons iniciem el safari de dos dies en camell pel desert; nosaltres dos, els soferts camells i el cameller/cuiner/ guia/cantant/xafarder. Es temporada baixa, la qual cosa fa que anem sols i que no ens topem amb cap altre grup d’aventurers guiris, fent que ens sentim una mica descobridors, exploradors, afortunats de ser en aquell racó de món. Avancem lentament enmig d’aquells poblets inhòspits, aquells nens pastors, aquells ramats pels quals trobar un bri d’herba seca és com buscar una agulla en un paller. Cavalquem els afables animals enmig d’aquells reposats, silenciosos i remots paratges on les úniques coses que hi són fora de lloc són les nostres extrafetes figures sobre els camells i els nostres ridículs barrets. Al vespre parem en una zona de dunes. El cameller ens prepara un xai (tè especiat) amb llet de cabra acabada de munyir, mentres nosaltres contemplem, romànticament, la posta de sol desde dalt d’una duna; el vent, la sorra i nosaltres. Sopem escoltant el silenci i en acabat acluquem els ulls mentres el cameller ens canta cançons de la gent del desert i les estrelles comencen a deixar-se veure. De sobte un soroll, una veu, un nen nómada del desert? Aviat entenem les seves paraules: “Beer??? Coookeeee????” Tot i que la cerveseta ens baixaria de conya, ens surt un “No!” exagerat i rabiut. De cop s’ha trencat el somni dels grans exploradors descobrint terres llunyanes, d’ésser els primers homes blancs que veuen aquells indígenes. Queda algun racó al món lliure de les influències del món occidental i dels seus capricis?

EL VIATGE IMPOSSIBLE (Per l'Índia. 3er acte)

La guia assegura que per a fer el trajecte de Tiruchirappali a Madurai hi ha autobusos cada deu minuts per la qual cosa no calen ni nervis ni pressa, aquest cop el viatget serà senzill. Rodem com baldufes d’una andana a una altra fins que, després de preguntar a uns quants passatgers i una dotzena de xófers, localitzem la que ens interessa. L’andana és plena a rebossar. Un indi, que ens veu arribar amb els petracols, ens assegura que no hi podrem pujar, però ens mirem confiats pensant: “Perquè siguem turistes hem de ser tontos? Que estem viatjadets, eh!”. No hi podem pujar. La gent a cops de colze, puntades de peu i grimpades per la rovellada carroceria de l’autobús el sobreomplena abans d’arribar a l’andana; així un bus darrere l’altre. Els nostres tímids passos endavant i les nostres, en algun moment ja sulfurades empentes no serveixen per res, les nostres cares de pardillus delaten el fracàs, “no som res”. Finalment apareix un individu que es dedica a cobrar una quantitat irrisòria (i més tenint en compte la salvació que ens aporta) per a saltar dins el bus, esbatussar-se amb qui faci falta i aconseguir-te un lloc, al qual, després, també tasca complicadíssima i que has de fer per tu sol, has d’aconseguir arribar. I cap a Madurai, entre encuriosides i insitents mirades, esforçades i higièniques escurades de gola, saludables eruptes i vomitades evidents, després d’ultraespeciades i copioses menjades ja dalt de l’autobús. Formem part del caos, i ens agrada.

EL (FOTUT) PASSAPORT DE PUSHKAR (Per l'Índia. 4art acte)

Pushkar és un poblet petit i encantador, amb un llac sagradíssim i amanit pels vius colors dels turbans dels homes rajhastanís i els saris fosforescents de les mosses. L’únic defecte: el “passaport de Pushkar”, una pulsereta que acredita que has fet una ofrena al llac i que et permet de voltar pel poble amb tranquilitat, havent-hi pesats i desagradables sacerdots que amb males maneres t’exigeixen un bon grapat de rúpies per al tràmit “espiritual”. Només sortir de l’hotel ens assalten i intenten extorsionar per a fer el ritual, ens escapem d’uns i d’altres, discutim i cridem. Arribem a l’altra banda del llac enfurismats i entristits: el lloc és massa maco per no estar-hi uns dies, però ens neguem a accedir al xantatge d’aquests pseudo-brahmans (sacerdots hindú) i també ens neguem a estar tot el dia estressats per evitar-los. Mentre mirem de decidir el pròxim pas, apareix un home, tot vestit de blanc i sense cames, que resulta ser un brahman real i sincer. Afablement ens introdueix en la llegenda del llac i la ciutat, i en les rondalles-culebrot sobre el Déu Brahma i la seva ex-dona Savitri, i s’ofereix a fer-nos la puja (ofrena al llac) sense cobrar-nos. Tirem pètals de rosa, ens mullem mans i cap amb aigua sagrada (i parasitada), repetim com lloros oracions en sànscrit (o això ens diuen, potser estem repetint una i altra vegada l’alineació de la selecció índia de beisbòl), ens deixem empastifar un punt al front i demanem un desig, creient-nos realment en aquells moments de trascendentalitat compartida, fins-i-tot desde la nostra mentalitat racionalista i atea, que aquells déus ens escoltaran i acontentaran. Posteriorment, en altres llocs sagrats del país, viurem la mateixa sensació, sense que ens xalem ni tornem a casa il·luminats i vestits amb parracs taronges dient que hem vist el camí, sí que en certs moments et deixes portar per aquella espiritualitat de mil·lions, tan viscuda i sentida.

L'ÚLTIMA EMOCIÓ ÍNDIA (Per l'Índia. 5è acte)

Com en tota bona pel·lícula d’aventures, el final del viatge és trepinant. Enacara de nit, a dos hores i escaig d’agafar l’avió que ens farà tornar a la realitat, ens trobem circulant a una velocitat exagerada, i fent esses, per l’interior de Delhi, amb un taxista que està obstinat a aprofitar el trajecte per dormir. Transpirem pànic, cridem per a salvar les vides dels que es creuen en el seu camí i, tot i el poc que hem dormit, estem més desvetllats que mai. Mentres els nostres cors van a velocitats récord, ens repartim les feines, ja que no podem perdre temps: mentres un s’encomana a la pulsera hindú de Pushkar, al braçalet sagrat dels sikhs, al penjoll de la mà de Fàstima musulmana i a la postaleta budista del Dalai Lama, i esforçadament intenta recordar els versets del “Jesusito de mi vida”; l’altre fa preguntes al taxista, a un pam de l’orella i amb un tò de veu ridículament elevat, per mirar de mantenir-lo despert. Està casat? Quants fills té? Va néixer a Delhi?...què més???? Els punts en comú entre nosaltres i ell són tant pocs que no se’ns acuden temes, aquí ni tan sols els agrada el futbol! Aquest bon home (maleït per nosaltres amb un odi quasi inhumà en aquells moments) té l’increïble habilitat de dormir, conduir i respondre preguntes banals a la vegada. Finalment arribem a destí, no sabem si per l’acció d’algun dels suplicats Déus o simplement per l’efecte de la sort. Entrem a l’aeroport i mirem endarrera, tot i aquesta última peripècia, el sentiment d’enyorança és molt més fort que el de salvació.

EL SISTEMA DE CASTES DE L’ÍNDIA ABOCA 240 MILIONS DE PERSONES A LA POBRESA

Tot i que l’ “intocabilitat” va ser abolida legalment, avui en dia encara és massa evident la vigència del sistema de castes i la discriminació que comporta, provocant que a l’Índia uns 240 mil·lions de persones visquin en la misèria i patint una situació de marginació social absoluta per motiu dels seu llinatge i orígens.

El mes de juny passat els diaris indis es feien ressò de violents disturbis i enfrontaments que teníen el seu orígen en les protestes dels Gujjars, una tribu qe reclama l’status de “tribu reconeguda”, per a poder gaudir dels drets bàsics que els són negats per culpa del sistema de castes. Aquests fets van arribar a qualificar-se com a “lluita de castes”, ja que no només s’enfrontaven a les forces de l’ordre, sinó també a membres d’una altra tribu que s’oposava a aquest reconeixement i els conseqüents drets, al considerar els perjudicaria.

El mateix mes de juny, la premsa també informava d’uns fets ocorreguts a l’estat de Jharkhand, on un jutge donava la raó a ciutadans dalits (intocables) que havíen hagut d’optar per tirar endavant una escola pròpia pels membres de la seva comunitat, a la vista de que els seus fills havíen estat discriminats en l’escola guvernamental.

Només són dos de les moltes notícies que apareixen als mitjans de comunicació indis fent referència a la qüestió de les castes, i, tot i que notícies com la segona esmentada, deixin entreveure un avenç cap al reconeixement de drets als més marginats i un debilitament d’aquest sistema religiós d’organització social, la veritat és que no deixen de ser una excepció. No és estrany llegir informacions sobre execucions i linxaments de joves per part de les seves pròpies famílies per haver-se casat trencant les normes endogàmiques del sistema, o fent referència al tràfic i esclavització de dalits..

El sistema de castes, institució bàsica de l’hinduisme, va començar a funcionar fa uns 3000 anys, i deu el seu nom al mot portuguès casta (llinatge o raça). Els seus fonaments no són econòmics o zonals, sinó que vé determinat pels orígens i familia. L’única forma de poder ascendir dins del sistema és a través del cicle de reencarnacions, essent impossible de fer-ho en vida (un dalit, tot i que es faci mil·lionari o es casi amb un brahman, no podrà deixar de ser-ho).

Apart de les quatre castes reconegudes -brahmans (sacerdots, els més poderosos), kshatriyas (político-militar), vaishyas (artesans, comerciants,..) i sudras (esclaus)-, hi ha les tribus “no reconegudes” i els dalits o intocables, que són considerats tan baixos que ni tan sols mereixen un lloc en aquesta classificació, i els quals estan exclosos socialment, sense drets ni accés a la majoria dels serveis socials, i se’ls reserven les feines considerades “impures” (netejar lavabos, recollir escombreries,..). Al llarg de la història sempre han patit una marginació brutal i un vertader apartheid i, en l’actualitat, tot i que han anat guanyant terreny, la situació continua sent gravíssima.

Enfront d’aquesta situació, molts intocables han optat per mirar d’aconseguir-ne l’abolició o de lliberar-se’n; cada any milers de dalits es converteixen al budisme per a escapar de la religió que els discrimina; d’altres han trobat en el comunisme, molt fort a l’Índia, la forma de reivindicar la llibertat i igualtat, havent sigut essencials per a l’assoliment i conservació del poder en estats com Kerala o Bengala. També cal destacar l’aparició als anys setanta del moviment Dalit Panther, o la reivindicació dels seus drets que feia Mahatma Ghandi.

Cal remarcar que aquest sistema no tan sols funciona a l’Índia, sinó que aquesta discriminació també existeix a altres països, tan sigui per la importància de l’hinduisme (Nepal, Pakistàn, Bangladesh,..), com per l’elevat nombre d’inmigrants immigrants indis, com és el cas del Regne Unit.

Tot i que desde organismes internacionals, com el Comité de les Nacions Unides sobre els Drets Civils i Polítics, s’ha denunciat el sistema de castes com un cas molt greu de discriminació, el govern indi, tot i pendre mesures per mirar d’anar, molt paulatinament, cap a la desaparició del sistema (p.e. otorgaments de títols de propietat sobre terres en que han viscut i treballat durant generacions), mai ha reconegut que es tracti de racisme ni s’ha decidit a pendre mesures realment abolidores; la qual cosa vé motivada, principalment, tant per l’influència brahmànica com pel fet que cap al 83 % dels més de 1000 mil·lions d’habitants del país són hindús, fent impensable un enfrontament directe del Govern amb el que realment és el poder i guia per a la major part de la població.


ELS SIKHS: L’ALTRE RELIGIÓ, L’ALTRA LLUITA

“Què et fa a tu un brahman i a mi simplement un sudra?
Si per les meves venes hi corre sang, flueix llet per les teves?”[1]
Guru Granth Sahib

Una de les oposicions més frontals i antigues al sistema de castes és el sikhisme. Va néixer al segle XV a partir de les reflexions del Guru Nanak, que, tot i separar-se’n, va adoptar elements de les religions dominants en aquella època en el seu territori, hinduisme i islam, i va posar molt ènfasis en el que en aquella època era una reivindicació molt novedosa: l’igualtat total entre les persones, rebutjant les discriminacions per raó del sexe o de la casta.

El sikhisme va anar guanyant adeptes i estenent-se, havent arribant a existir un gran imperi sikh. Però la seva història sempre ha estat marcada, fins a l’actualitat, per les tortures sofertes pels “soldats sants” sikhs (representades cruentament al Museu Sikh d’Amritsar), guerres i enfrontaments amb els colonitzadors de torn. Val la pena fer esment als fets ocorreguts l’any 1984, quan l’exèrcit indi, per a sofocar la revolta d’un grup de sikhs que havíen ocupat el recinte del Temple Daurat d’Amristar per a reclamar un estat sikh independent, va dur a terme una accció molt contundent i desproporcionada, amb el resultat de greus danys al temple, la destrucció total del Parlament Sikh i la mort d’unes 5000 persones. Com a venjança, Indira Ghandi, primera ministra índia, va ser assassinada pels seus propis guardaespatlles sikhs, provocant atacs molt violents contra la comunitat sikh, que va patir més de 2.000 morts. Amb posterioritat, el govern indi, en un acte de reconciliació, va reconstruir els edificis destruïts en l’atac, però els sikhs ho van derrocar, tornant-ho a construïr ells mateixos, ja que són contraris a la idea de la mendicitat.

L’idea d’igualtat es pot obervar en els seus temples (gurdwaras) on homes i dones hi juguen el mateix paper, i on hi ha menjadors gratuïts i oberts a tothom les 24 hores del dia, als quals acudeixen molts dalits.

Els sikhs, encara en l’actualitat, es reconeixen pels seus turbans, les seves barbes i cabells mai tallats, el seu braçalet, senyal de valentia, i el seu punyal o sabre penjat a la cintura (tant els homes, les dones com molts nens). En molts casos han canviat el seu cognom pel de Singh, que significa lleó.

(Publicat al periòdic quinzenal L’Accent nº 114)

[1] Traducció de l’anglès realitzada per l’autor de l’article

LA PLAÇA DJEMAA EL-FNA (MARRÀQUEIX), L'ESPECTACLE DE LA GENT

Les oracions dels minarets propers van marcant el pas del temps i van donant pas, alternativament, a la Lluna i el Sol, testimonis d’excepció d’aquell formiguer multicolor i d’una heterogeneïtat indescriptible. Amb el crepuscle l’atmosfera canvia i l’escenari es transmuta. Hi ha personatges que desapareixen amb els últims ratjos del Sol, d’altres comencen la seva jornada amb les primeres estrelles, i n’hi ha que permaneixen allà, perpètuament; la plaça, per molts, és el seu univers, fora del qual no hi ha res.
L’aire especiat embolcalla restaurantets de posar i treure i bullicioses paradetes, on s’ofereixen mil menjars i mil begudes; de gustos naturals, aromes magribins i textures africanes. “La plaça més plaça de totes les places que he vist mai” deia un escriptor. Sucs de taronja sabrosíssims i vitaminats d’origen. Encantadors de serps que juguen a ser Hamelins de pacotilla intentant treure algun caler als badocs que s’hi apropen o proven de fotografiar les hipnotitzades cobres. Turistes i turistes. Músiques distorsionades sortint de rònecs altaveus “Habibi[1]....Habibi”. Platets de cargols baratíssims i suculents. Terrasses a peu de carrer on marroquins cofois formen part, desinteressadament, d’aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes locals a preus locals. “Amigo, Ronaldinho! Barchilona! Cataluña! Yo ser el Ferrán Adrià de Marruecos!!” Turistes, turistes i turistes. Pesats buscavides exhibint mones maltractades que al mínim descuit et trobaràs a sobre, suposant-se que has de pagar per la gracieta imposada. Venedors de bàlsams miraculosos, ungüents curatius extrets de mil bestioles, remeis ancestrals i haixix de Ketama. Terrasses en primers pisos desde on turistes cofois observen aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes vulgars a preus exagerats. Emocionats explicacontes relatant fantàstiques rondalles a una multitudinària i absorta audiència. Europeus en viatge organitzat carregats d’alfombres, quincalles i catximbes, sentint-se vencedors del duel del regateig després d’haver pagat el triple dels preus reals. Venedors de te folklòricament vestits de vermell, amb cascavells i campanetes i les testes cobertes per ridiculots barrets cònics. I els vents de l’Atlas i la sorra del Sàhara, que s’hi apropen cada nit, cansats de la tranquil·litat de les seves llars, gaudint, ni que sigui fugaçment, d’aquell espectacle. Turistes, turistes, turistes i turistes.

(Publicat al Reclam nº 935)




[1] T’estimo

PARC NACIONAL DE CHITWAN (NEPAL), BUSCANT EL TIGRE

Després d’alliberar-nos d’una manada de comissionistes d’hotels assedegats de turistes, arribem al parc, on se suposa que hi veurem animals salvatges de debò, menys agobiants però més exòtics i perillosos que els menciotats buscavides. Seguint les indicacions pel “Royal (aquesta paraula està taxada per llei, sembla que les monarquies són també una espècie en perill d’extinció) National Park of Chitwan, arribem al punt de sortida i comencem la tongada de safaris.
La visita pel Parc té molts al·licients animalístics, però el reclam principal són els tigres. Tothom acudeix a la jungla amb el somni de veure’n un exemplar per a poder tornar a casa amb una anècdota més, però, segurament, amb un braç menys.
De les varietats de safari que t’ofereixen, la més apassionant és la que es fa a peu acompanyat d’un guia amb una canya de bambú i un sac ple de consells útils: “Si ens trobem rinoceronts pugeu ràpidament dalt d’un arbre (collonut!), si ens trobem un ós poseu-vos en grup i feu soroll, però sobretot no correu (com quan eres petit i et deien que quan bordés un gos no havies de córrer, però l’instint et feia gambar a velocitats biòniques), si ens trobem amb un cocodril tal i tal, i si ens trobem amb un tigre no feu res...bé, reseu.” Reseu?? Ens endinsem xinu-xano en la jungla, plena d’animals ferotges i cabrejats, i les nostres armes són: un nepalí secot i desgarvat amb un bastó feblíssim, les nostres incrèdules pregàries i la nostra nula habilitat per enfilar-nos als arbres. Caminem per la selva mirant de no fer soroll, però xafant escruixidorament tots els branquillons que se’ns creuen al pas. Mirem cap a totes bandes sense parar com soldats mal entrenats en perill d’emboscada, i cada cop que un grup de mones o un cérvol salta per davant nostre, la barreja de pànic i emoció ens paralitza. Espiem un grup de rinoceronts que fan un banyet, admirem la bellesa d’espècies ornitològiques que, inclòs per algú com nosaltres a qui els ocells ens la bufa, fan que et quedis bocabadat, i, imprudents i indefensos, xerrem i fem fotos a pocs, massa pocs, metres de tot un senyor cocodril que fa , esperem que tip, una capcinadeta.
A l’acabar el safari tornem, cansats i esgarrinxats, cap a l’hotelet, decepcionats, però sencers.

(Publicat al Reclam nº 933)

BETLEM, L'ESTABLIA EMMURALLADA

No portàvem ni or ni encens ni mirra, ni ens havíem deixat guiar per l’estrella d’orient; el que ens havia dut allà era l’interès per conèixer les dos vessants d’aquella mítica població: la d’aquell indret cantat en tantes nadales i representat en incomptables christmas i calendaris d’advent, i la d’aquell enclavament cisjordà emmurallat i ocupat pels israelians.

Vàrem haver de baixar de l’autobús abans d’arribar a la porta de la ciutat i caminar amb les nostres pertinences cap al militaritzat checkpoint, on soldats amb cares de pocs amics ens escorcollaren, identificaren i ens van apuntar en un registre, talment com si estiguéssim entrant en una presó. Bé, de fet, ens trobàvem en una població-presó, totalment rodejada per un gris i inacabable mur reforçat per torres de vigilància i cables electrificats, on el poder-ne entrar o sortir, el que hi pugui passar una ambulància d’urgències o que la gent en pugui sortir per anar a treballar depèn de l’humor i el criteri dels guardians de les portes d’accés. L’opressiu mur està decorat amb artístics i punyents murals de denúncia d’aquella greu situació, i de solidaritat amb aquell poble de somnis ofegats i esperances esmicolades.

Al passejar pels seus carrers, la sensació no era precisament la d’estar voltant per un entranyable poblet de pessebre, d’angelets anunciadors i pastors adoradors, sinó que et trobaves caminant pels carrers típics d’una població àrab deprimida, amb les seves tristes parets empaperades per cartells de suïcides, i grupets de turistes cristians dirigint-se fidelment cap a l’Església de la Nativitat (on, en teoria, va néixer el Messies), sense percebre, en molts dels casos, la crua realitat que els envoltava, enlluernats per llegendes bíbliques, recordatoris kitch i souvenirs de dubtosa genuinitat.

Veient tot això, semblava claríssim que si Jesús hagués nascut avui, enlloc de néixer al caliu de l’establia acompanyat per la mula i el bou, hauria sigut procreat sobre l’asfalt d’un checkpoint envoltat per soldats, jovenívols i entrenats per odiar.

(Publicat al Reclam nº 932)

DE SANT PERE AL CAOS. VIATGE A L'ÍNDIA.

La tranquil·litat santperenca és una evidència, però després de voltar tres mesos per l’Índia, aquesta tranquil·litat ens va resultar novedosa i sorprenent. Mai l’havíem apreciada i valorada tant. Entrar en un poble de carrers deserts (i amb voreres!), sense gent, ni vaques, ni gossos pollosos, ni porcs senglars, ni camions tocant la botzina contínuament, ni autobusos sobrepoblats amb la gent pujant i baixant en marxa, ni rickshaws suplicant que els agafis ni que sigui per anar a la cantonada següent. Una tranquil·litat que, per una banda era terapèutica i relaxant, però, per altra banda i contradictòriament, ens va resultar excessiva. Enyoràvem tot allò que en altres moments hauríem volgut eliminar per poder gaudir durant una estona de l’anonimat i la tranquil·litat, cosa impossible a la major part de l’Índia. Sense tot aquell caos i tota aquella gent perseguint-nos, preguntant-nos, saludant-nos i fotografiant-nos, ens sentíem sols i buits. Tornàvem a ser a casa, però necessitàvem tot allò. Estàvem patint el Síndrome d’Estocolm?

La resposta és, definitivament, no; tot i que hi haurà gent que havent escoltat les nostres vivències pensarà que sí. L’Índia té tot aquest component de caos i stress, però t’hi acabes acostumant, i el fet que estiguis en tot moment tan involucrat amb l’entorn fa que ho visquis amb una intensitat que crea un lligam molt especial amb aquella terra tan llunyana i aquella gent tan diferent. No ets un espectador, sinó un personatge més al costat del sadhu (sacerdot “rasteru”), el pidolaire, el venedor de teles, la vaca empatxada de plàstics o el conductor d’autobús kamikaze; fent que els disfrutis o els pateixis, però, en definitiva, que els visquis (les seves converses, els seus somriures, la seva generositat, les seves empentes, les seves escurades de gola,...).

L’Índia és un país d’inacabables atractius i extremadament heterogeni. Al viatjar-hi vas canviant contínuament d’escenari: passes de deserts a selves, de platges paradisíaques a interminables camps d’arròs, de les altíssimes cims nevades de l’Himàlaia a ciutats de milions de persones amb barris totalment occidentalitzats, i, al costat, famílies senceres vivint als carrers; i d’aquestes urbs gegantines passes a les famílies que viuen en cabanes solitàries al mig del no res.

Apart dels paisatges, també hi ha molta diversitat pel que fa a la gastronomia, les costums, les vestimentes, les bestioles, les llengües (hi ha més de mil variants idiomàtiques), i, molt important en un país tan espiritual, la varietat de creences religioses amb clientela: hi predomina l’hinduisme (amb els seus milers de déus, els seus coloristes temples, les seves interessants llegendes i el seu abominable sistema de castes), i també hi tenen molta importància els musulmans (no tots van marxar a Pakistan i Bangladesh); però també hi ha, entre d’altres, els sikhs, els jainíis, els budistes (a l’Índia hi viuen el dalai lama i milers de tibetans que han fugit de l’opressió xinesa) o els cristians.

Tres mesos poden semblar suficients per a conèixer a fons el país, però a la vista de la seva extensió i la seva riquesa paisatgística, cultural i social, tan sols serveixen per a captar l’essència general d’aquesta societat i adonar-te de tot el que et queda per veure i per viure. Sens dubte, hi tornarem tan aviat com ens sigui possible, però, mentre tant, continuarem gaudint de la placidesa i tranquil·litat del nostre poble.

(Publicat a la revista La Grevolosa)

L'ÍNDIA, TERRA DE CONTRADICCIONS

Tot viatger, a l’anar descobrint l’Índia i els seus fascinants indrets, realitza també un viatge interior, plè de pujades i baixades, una travessia frenètica que passarà, del desig de no haver-hi vingut mai al desig de no marxar-ne. L’Índia és el millor i el pitjor de la humanitat, i aconsegueix treure el millor i el pitjor de cada persona.Pocs dies després d’haver arribat a l’Índia, un nord-americà, que havia estat vivint i treballant al país durant uns anys, ens va dir que no podia recordar quants cops havia estimat l’Índia, i quants cops l’havia odiada. En aquells moments, la frase ens va semblar exageradament sentimentalista, però a mida que anàvem avançant per aquell vast i variat país l’ha vàrem anar entenent, fins a fer-la nostra.S’hi estableix una relació d’amor-odi alimentada per la seva intensitat, el compromís que requereix al viatger per viure-la i involucrar-s´hi, per la seva gran diversitat, en tots els contextos, i pels seus sorprenents i sovint corprenedors, contrastos.Exigeix estar al 100% en tot moment, no permetent visitar-la com a mer espectador, passejant-s’hi anònimament per a observar i fer fotografies, sinó que, des de el moment en que aterres, entres, no a la platea del teatre, sinó a l’escenari, un escenari on els papers de públic i actors es confonen i intercanvien. Molts cops és el viatger el fotografiat pels indis, i, quasi constantment, es converteix en el centre de les mirades encuriosides i totalment desvergonyides dels indis que l’envolten. El joc de veure qui aguanta més la mirada és inútil, està perdut.Apart de les mirades i les fotografies, hi ha les constants negociacions per a tot. Hi ha els pidolaires i buscavides, els rickshaws que et persegueixen insistentment i als quals has de mirar d’esquivar amb la mateixa habilitat amb que ells esquiven els obstacles al circular. I hi ha els autobusos que no s’aturen ni per a que pugin els passatgers; els taxis que, amb l’afany de tenir-te com a client t’estaran apunt d’atropellar; les vaques sagrades i les seves empastifadores i empipadores tifes, i els gossos pollosos i mandrosos. I hi ha les troupes de nens que contínuament et persegueixen i criden, a voltes divertida i desinteressadament, omplin-te d’alegria i fent sortir el teu jo sociable i esplèndid, i, a voltes d’una forma totalment interessada, amb un Money! en lloc d’un Hello! o un Namaste!, la qual cosa entristeix enormement i fa reflexionar sobre el mal que, en termes d’educació i creixement personal, fa el turisme en general en aquests nens, que neixen aprenent que, simplement saludant als “guiris” o posant per una fotografia poden guanyar un bon jornal, i per tant, per què estudiar o treballar?Però no tot són incordis i obstacles a evitar, també et pots involucrar en aquesta realitat amb petits gestos que no suposen gaire esforç però que poden ser molt importants: encaixar la deformada mà d’un pobre leprós, prendre un deliciós xai (te amb llet i espècies) en una paradeta de carrer regentada per un analfabet amb una samarreta que resa Ask me about being famous, oferir una cigarreta a un agraït poleomelític que s’ha de desplaçar sobre d’un carretó i sobreviure pidolant, o simplement, somriure a una família d”intocables”, massa acostumats a ser ignorats i inclús despreciats, com a conseqüència de l’injusta societat de castes, encara present.I tot això, mentre realitzes un sorprenent i enriquidor viatge on els trens nocturns, amb les polsegoses i entranyables lliteres de l’sleeper class i els interessants, i sovint molestos, veïns de llitera; i els atrotinats autobusos, molts cops qualificats com a deluxe (és increïble la relativitat que les paraules poden adquirir en un lloc com l’Índia) et transporten d’un poble a un altre, d’un estat a un altre, i es pot dir que quasi d’un món a un altre, canviant constantment de paisatges, de costums i formes de vestir, de llengües (n’hi ha 18 de reconegudes constitucionalment, tot i que, el nombre de llengües i dialectes utilitzats supera en escreix el miler),...Del desèrtic i senyorial Rajhastan, amb les seves ciutats coronades per palaus i forts, els carros estirats per camells, i on els vistosos colors dels saris de les dones i els turbans dels homes, contrasten d’una forma visualment impactant i preciosa amb l’aridesa i sobrietat del desert; passes a la tropical, comunista i frondosa Kerala, on els laberíntics i relaxants backwaters (rius i rierols) separen els camps d’arròs i palmerars. I d’aquí, a les paradisíaques platges de Goa, al sagradíssim riu Ganges on es duen a terme incineracions, i on et pots topar fàcilment amb cadàvers flotant pel mateix tram de riu on, multituds de devots hindús duen a terme les seves higienes personals o engoleixen aquella aigua amb la fè cega de que allò els acostarà més a les divinitats i la felicitat; als impressionants temples de l’estat de Tamil Nadu amb els seus milers d’escultures multicolors, o al misteriós i eròtic Temple del Sol de Konark.Dels poblats tribals, en mig de zones inhòspites i solitàries, a gegantines i sobrepoblades urbs com Delhi, Bangalore, Calcuta (Kolkata) o Bombay (Mumbai). I, dins d’aquestes, passar dels cosmopolites barris d’edificis financers, cinemes luxosos i McDonalds, als carrers on famílies senceres dormen a la vorera; de les limusines als rickshaws estirats per persones caminant, o de les ostentoses botigues de joies i diamants a la nena que, en un abocador improvisat al mig del carrer, competeix amb corbs, vaques i gossos per a aconseguir la millor brossa.I d’aquí, a molts altres llocs, igual d’interessants i diferents entre sí. Fa falta molt de temps per a conèixer-la bé, empapar-se de totes les seves sensacions, i entendre el seu mecanisme per a poder formar-ne part com una peça més de l’engranatge. Uns pocs mesos serveixen per fer-hi una primera aproximació, per a anar saltant de flor en flor i poder fer-se una idea esquemàtica del que hi ha.El taxi arriba amb 20 minuts de retard a la porta de l’hotel. Són les 5 de la matinada i d’aquí 3 hores surt el nostre vol cap a Londres. Les últimes hores a l’Índia. El taxista s’adorm al volant, fa esses, els altres conductors el piten i l’insulten, i amb els nostres xiscles exercim d’àngels de la guarda d’un ciclista amb tots els números per acabar sobre el capó del taxi. A modus d’estimulant, li preguntem pels seus fills i per la seva dona, però no aconseguim que els seus ulls es mantinguin oberts. Passem pel costat d’un taxi aturat al mig de la carretera amb dos persones atonyinant al taxista i, al seient de darrera, dos passatgers atònits i callats, que perfectament podríem ser nosaltres. Arribem a l’aeroport de Delhi. El taxista ens demana una propina, driver tip, diu. Ens mirem i ens el mirem, rient, mentre ens carreguem les motxilles a l’esquena i el deixem allà palplantat. Es l’Índia, i, fins i tot amb aquestes situacions i personatges, l’ha trobarem a faltar.ALGUNES RECOMANACIONS: Apart dels llocs més típics, l’Índia està plena de racons interessantíssims i sorprenents. En destaquem uns quants:Dharamsala: Població de l’Himalaya Indi en un bonic i muntanyós entorn natural, que destaca perquè és el centre polític i religiós del Tibet: hi ha la seu del Govern tibetà a l’exili i hi viu el Dalai Lama i molts altres tibetans que han hagut de fugir de l’opressió xinesa.Temple Daurat d’Amritsar: Aquest meravellós temple és el lloc més sagrat pels sikhs. Et podries passar hores admirant-lo i observant els peregrins que, enturbanats i armats amb els seus punyals o sabres, símbol de dignitat i d’autodefensa, donen voltes o es banyen a l’estanc sagrat que el rodeja. Val la pena conèixer l’interessant història i doctrina del sikhisme i fer un cop d’ull al Museu Sikh, plè de quadres gore representant les tortures que han sofert al llarg de l’historia.Temple de les rates de Karni Mata: L’experiència de passejar descalç entre centenars de rates sagrades i pudents és de les que romanen en el record per tota la vida (i les cares dels turistes, tant siguin occidentals com indis, en el moment d’entrar-hi, també).Bundi: Població del Rajhastan poc explotada turísticament i encantadorament tètrica. Un impressionant fort mig abandonat i plè de rat-penats, i les seves muralles, queden sobre d’aquest poblet de carrers de cases blaves, estrets i tranquils, si no fos per la gran quantitat de monos que hi volten amb total impunitatTemple de Kaligat (Calcuta): Un altre temple que, tot i ser força auster, també és dels que deixen empremta. Si poden presenciar sacrificis animals, i quedar-se bocabadat davant dels intents d’aixecar-se del cos decapitat, movent-se durant uns minuts, mentre la cua de famílies amb les seves pobres ofrenes van avançant cap a la guillotina.Hampi: Zona amb un paisatge molt original i força surrealista. Un petit poblet enmig d’una gran extensió plena de ruïnes de temples i extranyes formacions rocoses. Ideal per passejar, perdre-s’hi en bicicleta, o escalar.

(Publicat a El Triangle nº 838)